Talgo amb Vassilis

Diumenge de tardor, i un sol blanc al cel. Ahir plovia, avui em moro de calor. Les parades de llibres bateguen les veles enmig de la placeta. Besalú és un lloc estrany per mi, mai no he tingut tirada a les ciutats de Girona perquè m'agrada massa el sud. En algun instant em preocupo: com és que, tan entrat el mes d'octubre, encara caminem en samarreta, ulleres de sol?

Mai no saps perquè els ulls cauen damunt d'uns altres ulls, en unes sabates o a la portada d'un llibre. Entre centenes, milers de llibres els ulls s'aturen en una portada de blau de prússia i groc. No hi ha una raó objectiva. Perquè el títol és breu i apenes si diu: Talgo.

Quan el tinc a les mans descobreixo que desconec l'autor. Vassilis Alexakis no em diu res. Dedueixo que és grec i, la veritat: dels grecs en sé ben poc: Kazantzaki, Kavafis... i potser para de comptar. Angelopoulos.

Per a conèixer un llibre no hi ha res com llegir el primer paràgraf i confiar en la intuïció.

El cel és ple de núvols, espessos núvols blancs de cotó fluix. Fa calor, una calor pesada com per asseure's a terra en un racó, recolzar el cap al braç i posar-se a plorar.

Aixeco els ulls i descobreixo que damunt les teulades que donen a llevant hi ha un núvol que alça el cap. A mi, de vegades, la calor també m'ha fet plorar. Fullejo. Descobreixo que la tercera part del llibre es titula Barcelona.

Suposo que l'habitació 17 de l'hotel Rubio, de dues estrelles, que és al número 5 del carrer del Carme, a Barcelona, deu haver vist altres parelles fent l'amor. Però com nosaltres no ho crec. Nosaltres fèiem l'amor com si haguéssim estat privats d'aquesta joia tota una vida. Com si fos la primera vegada i potser també la darrera. Vam ser insaciables com en Karaiozis, ens demanàvem de tot amb bulímia. Encara no havíem acabat de fumar-nos una cigarreta que hi tornàvem a ser. Vam estar a punt de cremar els llençols. De trencar el llit, un bonic llit de fusta amb flors pintades a la capçalera. Anàvem d'una banda a l'altra com si ens mogués el vent,

La finestra mirava a la claraboia. Des del llit no vèiem la lluna.

-Hauríem hagut d'agafar un hotel més bo -vas dir-, Mai no es veu la lluna des d'un hotel de dues estrelles.

Me n'adono que fa massa estona que llegeixo sense haver fet cap senyal de comprar-lo, cosa que segurament li hauria agradat a la noia que m'observa des del darrere del taulell. El torno a deixar al lloc, adreço un somriure tímit i mut a la venedora i segueixo enllà.

Hem dinat per aquí a la vora. A l'hora del cafè els núvols han caragolat bona part del cel, és hora de marxar. De camí cap al cotxe passem altra vegada per davant de la parada i la noia surt des de l'ombra amb un llibre a la mà.

-M'han dit que te'l regali.

Somric de nou, incapaç de cap altre gest. És el Talgo de Vassilis.

_________________________
www.vilaweb.cat/noticia/4152659/20131029/vassilis-alexakis-homes-pensem-dones-constantment.html

Bajarí, Somorrostro

No sabia qui era l'Eva Vila, però l'Eva ha entrat al meu món. Memòria. Des del Somorrostro a una increïble, al·lucinant Karime Amaya. Bajarí. El mot cultura defineix allò de què més podríem enorgullir-nos els éssers humans quan decidim exercir d'humans. Cultura només vol dir allò que una generació sap traspassar-li a la següent. Sense pressupostos ni Departament de Cultura: la cultura és allò que passa malgrat les caríssimes, estúpides autoritats competents i els seus inhòspits buròcrates.

La memòria de Barcelona. Tan complexa, tan rica. Tan plena de misèria i de barraques com de palaus i d'arquitectes inútils. La gana ha edificat la ciutat, però no Gaudí. Contra els alcaldes del franquisme i els seus hereus democràtics, la ciutat és viva. No fou el senyor Cerdà, foren els gitanos de Montjuïc i els xarnegos de les barraques. Les putes i els carteristes del Xino: vet aquí els alcaldes, urbanistes i arquitectes de Barcelona.

Encara em resisteixo a pensar en una Barcelona oberta com la Roma de Rosellini. No, señorito Trias, Barcelona encara no està rendida. Encara hi ha molts milicians armats de memòria a la trinxera del sud-oest.

I no obstant la guerra sé que vaig néixer al bàndol dels vençuts. Torna'm a tocar la rumba dels perdedors, si us plau.

Quina cultura crearà la Barcelona d'avui? 

En totes les filmacions del camarada Durruti (a qui tant li deu aquesta Catalunya ximple, desmemoriada i fatxa), hi veig la meva imatge. Un cop i un altre. Un milicià que passa, un home en tercer pla. En totes les gravacions dels gitanos hi veig l'home que jo vaig voler ser.

Un vampir camina per Barcelona. "Història de la meva mort", Albert Serra

Quan em vaig apropar als cinquanta anys de vida, em vaig sentir com un vampir.

Va ser una nit de tardor, caminant Rambla del Raval amunt. Vaig tenir la sensació que duia una eternitat caminant per la pell de la terra. He vist un canvi de segle, terribles transformacions de la ciutat. He vist milers de turistes cada cop més ximples asseguts a les terrasses menjant paelles a les onze del matí o a les dotze de la nit. He vist la mort dels parents, la destrucció d'alguns companys, la ruïna dels veïns. He vist milers de tardors càlides com aquesta, tardors fatigades. Milions de fulles grogues a l'asfalt, he vist com es descoloreixen banderes als balcons.

[No dec poder dir que he vist massa coses. Encara se'm desvetlla la curiositat. Però des de fa temps tinc por de les respostes quan pregunto perquè? He vist el meu cos demanant silenci a les tardes, suplicant silenci, parets nues i paisatges deshabitats on només el vent, només el vent. Un dels millors moments de la meva vida es va esdevenir un capvespre assegut a la riba de l'Ebre, a Xerta. Silenci i aigua, els remolins lents, tonelades d'aigua silenciosa davallant vers la mar tan propera.]

He caminat milers de vegades aquesta vorera, a totes les hores del dia i de la nit. Em sento transparent de tantes vegades que l'he caminada. Sé que els meus contorns es desdibuixen, gairebé he perdut la forma i això em fa sentir lleu. Els policies udolen, criden, corren rambla avall. Galop d'antílops pervertits en carnívors. El carterista, gat escaldat, corre més encara, s'afanya fins al bullici del carrer Robadors i desapareix. Sempre corre més el qui es juga la pell que no pas el qui corre per un salari cada dia 30. Des de fa segles.

Un dels policies ha atravessat el meu cos com la pedra del pastor atravessa l'aire. Amb l'edat, hi ha una indiscutible pèrdua de matèria corporal, un procés de dissolució dolça, una benigna indiferència entre el cos i l'aire, la terra i l'aigua. La vida és massa llarga. Si hagués nascut entre els homes i les dones de la cova de Lascaux --fa pocs milers d'anys--, mai no m'hauria convertit en un vampir de Barcelona perquè hauria mort fa deu anys, potser quinze.

Fa massa temps vaig descobrir que la civilització es mou per la usura i la cobdícia. Fa massa temps que fumo però no aconsegueixo que l'ànima s'enlairi amb el fum que expel·leixo. Fa massa temps que sé: que els senyors viuen en palaus perquè roben al poble, i el poble surt al carrer per aplaudir-los quan passen, a veure si cau una engruna de caritat cristiana. Des de fa un segle he començat a mirar-me les donzelles que passen pel carrer però no és el desig, és una imaginació lenta com una serp endormiscada.

Els llibres que em falten per llegir i les pel·lícules per veure em retornen l'instint atemorit dels mamífers. L'estaca de fusta que se'm clavarà al pit és la pota de l'estanteria on guardo els llibres que no he llegit.

_____________________
Aquest text va ser pensat a la sortida del cinema, després de veure Història de la meva mort, Albert Serra, 2013. I fou escrit l'endemà, de manera que les millors frases s'han pedut per sempre.

A la porta del cine només vaig escriure aquests mots, al revers de l'entrada:
Història de la meva mort= Rubens, Tarkovsky, Dreyer, naturalisme, Marquès de Sade, Murnau, Pasolini, Voltaire, Gautier, Calmet, altres que desconec. Giaccomo Casanova va negar el vampir. Aquesta cinta omplirà sales a Paris i les buidarà a Barcelona.

Catalunya decadent?

Cisterna de wàter de caiguda directa, tal com expressa el rètol adherit. La fotografia està feta al municipi català de Les Fonts, a Sant Quirze del Vallès.

El títol de Gregorio Morán, La decadencia de Catalunya contada por un charnego, Debate 2013, m'ha donat l'ajuda que em faltava per a enllestir aquest text.

Aquest text meu és un text ràpid i tan sols apuntat, on intento ficar les idees que em volten pel cap. De vegades volen com papallones de colors lluminosos, de vegades com mosques d'un estricte gris de mosca. Finalment, he trobat una pregunta que resumeix els meus neguits.

L'eufòria identitària que estem vivint pot ser l'indicador d'un estat de decadència?

Diuen (sobretot els constructivistes) que tan sols hi ha preguntes interessants. Jo trobo que --modestament-- aquesta pregunta és interessant. Les respostes que escric, en canvi, no ho són gens. Però ho deixo tot aquí per si algú sap fer noves preguntes interessants o tal vegada respondre respostes intel·ligents.

La meva hipòtesi (extreta de lectures i converses) es planteja si l'identitarisme independentista d'avui no és una forma d'expressió agònica, l'espasme d'un col·lectiu que no sap d'on ve ni on va.

La llengua i les seves coses

• més enllà de l'avorriment que genera la infinitud i el to del debat sobre bilingüisme, diglòssia, etc, i dels vaticinis apocalíptics, tenim xifres que indiquen tendències. Fa uns anys es lamentava que a les escoles públiques es parlés català a l'aula i castellà al pati. Avui, a la majoria d'escoles de les rodalies de Barcelona, el castellà ja és a l'aula: és la llengua escollida pels alumnes per a comunicar-se entre ells i sovint, també, amb el mestre.
• la xifra de vendes de llibres en llengua catalana baixa respecte del castellà de forma lenta, potser imparable.
• en l'arrauxat discurs independentista s'evita la qüestió lingüística de forma pudorosa o temorenca. Un independentista com Junqueras va plantejar la possible cooficialitat català/castellà. Després va callar i va fer veure que no havia dit res. O com fa amb d'altres qüestions, ja ho parlarem, més endavant. Segurament en els ànims o en l'imaginari de l'independentisme s'admet el retrocés utilitari del català. I en l'afirmació si no tenim estat propi el català desapareixerà hi ha una acceptació implícita del drama: que la llengua catalana només pot ser una llengua subvencionada.

El misteriós cas de la consciència nacional i el futbol...

Caldria la col·laboració de sociòlegs i antropòlegs culturals per a explicar fenòmens que tot just exposo en una llista, però que tal com els percebo em resulten inquietants:

• la correlació evident entre l'auge del barcelonisme futbolístic i l'independentisme: les temporades victorioses del Barça han influït en el creixement de l'independentisme? La darrera dada que tinc al respecte prové d'una font tan interessant com Intereconomia TV, on es va perpetrar un debat sobre la possible inclusió de Josep Guardiola en una llista electoral.
• per què es va interessar tant l'ANC en què la Via Catalana passés per dins del camp de futbol del FC Barcelona? Per què van celebrar allà el Concert per la Llibertat, malgrat la fredor que va despertar en els directius del Club de Futbol?
• per què hi ha persones que es van desplaçar a la Ciutat de la Justícia per aplaudir el futbolista Leonel Messi quan hi va anar a declarar per frau a la hisenda pública?

Samarretes: grogues o verdes (i blanques, i negres)

Tots hem entès que les motivacions principals de l'independentisme són de caràcter essencialment econòmic (que els diners dels catalans es quedin a Catalunya), i que per aquest motiu l'independentisme ha esdevingut transversal. Es podria inferir que allò que volen els independentistes és una millora dels serveis públics (que són bàsicament la sanitat, els serveis socials i l'educació). Però a qualsevol manifestació en defensa de la sanitat, els serveis socials i l'educació hi van menys persones de les que van al Camp del Barça a veure un partit com ara el Barça-Valladolid. Què preocupa els catalans?

• un dels mitjans de comunicació més decidament sobiranista-nacionalista-independentista deu ser Vilaweb. Aquest mitjà tan sols destaca les notícies relacionades amb el procés i ha decidit presentar amb eufòria qualsevol dada o acte que permetin imaginar que la independència és qüestió de dies (una curiosa aposta per crear angoixa al públic, sens dubte). Aquest mitjà va explicar així la vaga de mestres mallorquins: les samarretes grogues parlen de revolta, les verdes de dignitat. Suposo que el pobre senyor Partal no sabia que des de fa dos anys els mestres catalans es manifesten amb samarretes grogues, i amb samarreta verda els professionals de l'ensenyament de la resta de l'estat. Per què en cas que ho sabés, la seva editorial manifesta una profunda mala fe.
• a Catalunya hi ha cada dos per tres manifestacions de samarretes grogues (vull dir d'ensenyament, --la propera aquest dijous 24), blanques i negres. La premsa en recull el mínim indispensable i sovint hi aplica la famosa doctrina de la majoria silenciosa.
• a la ciutat de Barcelona, els nens i nenes escolaritzats en escoles públiques són el 33% del total. La resta ho fan en escoles concertades o privades. Aquesta dada no la publicita mai el Departament d'Ensenyament. Per què?
• samarretes de colors, via catalana, fires de merchandising independentista per pobles i ciutats, inauguració del museu-espectacle El Born-1714... no hi ha un excés de folclorisme colorista? Com és que ningú no redacta ni un sol article d'una constitució catalana? Identitat i reivindicacions tans sols es tradueixen en una catarsi festiva inspirada en el foc de camp? Quin model de sanitat, de serveis socials i d'educació proposen? En definitiva... perquè ningú no parla de 

quin país vol constituir?

No he pogut evitar deixar per al final...

La crònica d'una anècdota referida al dia 11 de setembre de 2013, en plena Via Catalana.

• Un fragment de la Via Catalana transcorria per la tangent de la Fira del Llibre en Català, a la plaça de la Catedral de Barcelona (no la creuava com el Camp del Barça, no sé perquè: només era una línia tangent). L'animador d'aquell fragment (un voluntariós xicot de l'ANC proveït de megàfon) va demanar als manifestants: -Quan ens sobrevoli l'helicòpter de TV3, aixecarem tots la mà amb un llibre en català! Quan poc més tard l'helicòpter de la TV3 va sobrevolar-los, tothom va aixecar la mà... sense llibre.

El pare quan jeu al darrer llit

La darrera conversa amb el meu pare compleix sis anys. Un dia d'aquests. Anit l'he somiat: em donava un cubell de plàstic de color blau i em demanava que anés a buscar aigua a la font. En el somni li he dit que sí, però en arribar al carrer he llençat el cubell a la cantonada i he anat a fer una canya al bar. Un bar de somni, enorme i amb una barra infinita al final de la qual hi ha un juke-box on ara sona l'Elvis.

El meu pare i jo vam passar tres anys sense veure'ns i sense parlar-nos. Ni tan sols no vam afluixar la nostra actitud xulesca durant els tres nadals, una data que semblava inviolable en el context de la família. Els motius eren diversos, i jo ara penso que tan sols n'hi havia un: la suma dels anys que havíem passat acumulant rencors i discrepàncies.

De jove, el pare va militar en un dels partits de la resistència anti-franquista. Repartia pamflets de nit, cobert amb una llarga gavardina que jo ara guardo al meu Memorial Democràtic particular, aprop dels dibuixos de verges i àngels virginals que dibuixava la mare. Com que ara tots dos són morts des de fa uns anys, la meva mirada ja és tendrament suau. Ja no jutjo res, ningú.

Quan van arribar les primeres eleccions democràtiques després de la mort del dictador, el partit del pare no va aconseguir ni un sol diputat i van decidir fer-se la diàspora: uns quants van anar al partit dels socialistes, uns quants a convergència i algun despistat a esquerra republicana, liderada llavors per un personatge inclassificable: el xenòfob Heribert Barrera. El pare va decidir no anar enlloc.

Un temps després vaig descobrir que havia votat Jordi Pujol, i la tensió paterno-filial va fer un salt cap al no-res. Ja no vam tardar gaire en arribar a aquells tres anys de silenci.

Al llit on va morir, el pare em va dir un dia, un dels darrers:
-En Pujol és la cosa més nefasta que ens ha passat... Quant de mal a Catalunya li ha fet aquest home...

El darrer dia vaig arribar al centre de cures paliatives per a malalts terminals amb el llibre de Günter Grass Com els crancs. El duia sota el braç, perquè anava a Barcelona en tren i aprofitava el viatge per llegir. Per aquells dies, Grass havia confessat que de molt jovenet s'havia allistat a les joventuts hitlerianes. La novel·la té més sentit si se sap aquesta dada, perquè Grass reflexiona sobre les simpaties pel nazisme dels adolescents alemanys d'avui. Europa sempre és un plànol estrany, lleugerament esgarrifós. Així s'entén, també -sigui dit de passada- una de les pel·lis més terribles de Lars von Trier: Europa. Que és el precedent més clar de Melancholia, on ja no es limita a planetajr el col·lapse del continent sinó de tot el planeta.

Vam parlar de Von Paulus. Em va explicar que l'havia admirat, i que més tard va comprendre. La vida és lenta i de vegades els tumors corren més. La vida és llarga i l'art és curt. Aquest és l'únic error que he detectat fins avui en el pensament d'Hipòcrates.