Titelles en la boira

Amb els nens petits sempre penso en quin registre cal parlar-los: és importat que em comprenguin, i alhora cal tractar-los com a persones capaces de comprendre, de pensar. Cal parlar des de la veritat (no de La Veritat, que no té ningú) sinó dir les coses que penso o que sento de veritat.

Per això mateix espero que els adults em parlin si fa no fa de la mateixa manera. Que no em parlin amb frases fetes, eslògans o conceptes de la propaganda. La tendència dels mitjans de comunicació a tractar-nos de sub-individus sense criteri és cada cop més esfereïdora (només cal posar qualsevol noticiari, des de TV3 a Intereconomia, cada cop són tots més similars encara que no ens ho sembli). Les converses plenes de tòpics creixen al meu voltant. Són els polítics i els periodistes, però també som nosaltres.

Espanya ens roba m'ho diuen uns senyors que duen tota la vida robant-me. Un personatge tan sinistre com Andreu Mas-Colell em vol fer creure que el desmantellament de la sanitat, l'educació i els serveis socials ho imposa Madrit. Quan Francesc Homs apareix a la tribuna, apago el televisor i contemplo la blancor del sostre. O em submergeixo en un relat de terror de la mà de Thomas Ligotti, el geni de Detroit.

Ligotti imagina l'espècie humana com una gran capsa de titelles sense esma i sense ànima. Joguines maldestres, trencades, abocades, escampades per terra. Ninots ximples que habiten ciutats estúpides, decorats urbans, façanes de disseny decadent que oculten un enorme buit infinit. Se'm fa un nus a l'estómac. Vaig començar a llegir aquest llibre a l'estiu. Té tot just dues-centes planes però confesso que no l'he acabat: cal un estat d'ànim especialment alegre i optimista per a afrontar-lo, i cal estar disposat a sacrificar l'alegria entre les seves línies.

La lectura de Ligotti, per la qual he hagut de pagar més de vint euros, em desconsola i em neguiteja. Però no m'enganya.

Som a mitjans d'octubre i encara fa calor, obro els finestrons. Al carrer se senten uns crits aguts, corredisses. Un home fuig enllà, acaba d'arrencar-li la bossa de mà a una dona. Corre veloç carrer amunt, gira la cantonada. La dona intenta perseguir-lo en va, és massa gran, les cames ja no li permetran la carrera. Vora el contenidor groc s'atura, s'hi arrepenja i panteixa un minut. Després gira cua i torna enrere. Aquesta escena és la veritat del meu carrer. Tal vegada els paràgrafs anteriors no diuen res.

Mamadou Dioum, sense google

Passada la mitjanit em desvetllo, obro els ulls i contemplo el rectangle del sostre. Una lluïssor groguenca penetra les cortines d'Ikea. No recordo quin somni punxegut m'ha retornat al bocinet de món geomètric. Una motocicleta llunyana accelera amb pressa per encalçar l'infern. Després es perd, com si hagués caigut dins la mar. No em moc del llit.

Em palpo el ventre i el pit: respiro. Em retornen paraules del somni que enllaço en un fil i així es forma una referència: Joseph Conrad, El cor de les tenebres. Per què dec somiar la fitxa bibliogràfica de Conrad? Conrad era un escriptor irlandès maltractat per un sector de la seva societat (en català, li haurien dit botifler) perquè escrivia en anglès.

Escric tot això en una llibreta i a llapis (un Ivory Black 67, de Rexel Cumberland).

Per allà als quinze anys, els relats de mariners amb elements terrorífics --tant humans com sobrehumans-- eren les meves lectures. Segueixo immòbil al llit i recordo títols i més títols. En la tenebra mig groga. Perquè el fanal del carrer és groc i visc en un segon pis a tocar d'un fanal.

Benito Cereno, Arthur Gordon Pym, A les muntanyes de la follia, La crida de Cthulhu, El diable de l'ampolla, El misteri del Mary Celeste. Després se m'acut Els papers d'Aspern, i no aconsegueixo recordar si el narrador és un mariner (un capità de la marina mercant?). No vull sortir del llit ni engegar cap aparell. Ho hauré de resoldre sense google i amb les meves llacunes i oblits, els meus dèficits, les meves absències. Quina influència deuria tenir --en la ment retorçada de Jacint Verdaguer-- haver treballat a la marina mercant? Com pot ser que hi hagi tanta aigua de mar als relats de HP Lovecraft, si mai no va posar els peus a la coberta d'un vaixell?

Què va impulsar Carsten Jensen a escriure Nosaltres, els ofegats, si mai no ha estat mariner? Hi ha algun element a la seva biografia que ho expliqui? El relat d'un mariner aparentment estrany i forçat que inclou John Ajvide Lindqvist a Port humà (sobre l'aparició d'un illa fantasmal enmig del mar), s'explica millor si sé que va néixer arran de mar? A la solapa del llibe diu tan sols que, abans de posar-se a fer novel·les, es dedicava als espectacles de màgia.

Em poso a escriure a la llibreta que després transcriuré a la pantalla, potser demà. Me n'adono que sense google corro el risc de ser un ignorant. M'hi arrisco. Actuo com els homes i les dones d'abans de google, simplement. Sense memòries perifèriques ni altres fantasies.

*

Un dels ofegats davant la costa de Lampedusa escrivia poemes. Amb un llapis, en una llibreta. M'ho he inventat. Però si li poso un nom (Mamadou Dioum) i una data de naixement (7 de març de 1984), potser començarà a prendre cos i tal vegada aviat serà present al google, i hi apareixerà una fotografia. El seu recull de poemes, traduït al francès el 2001, es titula Sous les avalanches, Georges Pompidou éditions, Paris 2002.

El petó de la mort

Segles de poesia i de música. Desenes, centenes de títols de cinema, algun d'ells inoblidable. Milers, potser centenes de milers de relats. Milions de vides viscudes, somiades, escrites, al·lucinades. Tot això, de sobte, explicat en un minut i vuit segons de màgia, teatre d'objectes on els objectes actuen sols, sense fils, sense guionista.

Qui podria dubtar que els objectes senten, viuen i ens parlen? El món és tan enorme, i tan immens el misteri, que dos simples bocinets de paper amb un cap de fòsfor ens poden dir que no sabem res, que encara no sabem res.

Especulem amb dimensions paral·leles i múltiples, universos infinits i realitats desdoblades. Però al calaix de la cuina de casa hi podria haver l'evidència que no estem sols. Que hi ha déus petits i meravelles menudes. Aquí i amb nosaltres, mentre dormim.

El guia (stalker)

Camino per un camí amb els ulls closos. Duc una bena nuada al clatell. Pujo dalt d'un tren, sempre amb els ulls tancats. El ritme de les rodes de ferro quan passa de riell en riell m'explica una lleu noció del temps que duc avançant i de la distància transcorreguda. De vegades l'aire fa olor d'humit i de fusta podrida. De vegades és de greixos industrials, lubrificants per a motors de combustió lenta. De vegades pólvora cremada.

Trac-a-trac, tric-a-trac.

Recordo el somriure de la mare una tarda, quan li vaig dur una bossa de te de gingebre que havia comprat en una botiga d'un poble, molt lluny d'aquí.
-No m'agrada gaire, quin gust tan estrany, diu ella, ho va dir però ho segueix dient de nits, quan dormo i no la sento. Llavors s'alça de la taula lentament, pren la crossa i la sento com avança pel corredor a les fosques. Em preocupa perquè no deu veure per on camina però sento el tac-a-tac de la crossa i el xic-xac de les sabatilles corredor avall, vers la gola del llop.

A la ràdio criden, xerren, criden. Gol d'Alexis, gol de Messi. Avui, definitivament, l'aire ha decidit ser un aire de tardor i traïdor. Al bloc de pisos del davant les banderes es dilueixen sota una lluna de sofre. Les píndoles de liti s'escampen per les rajoles puntejades, a veure qui és el guapo que sap distingir pindoletes grises sobre rajoles de taquetes grises, blanques i negres. Estaven de moda als anys vuitanta. Crec que Lithium era una cançó de Nirvana, aquell grup del paio ros que durant un temps es va omplir el cap de cavall i al final de plom.

Les rodes xerriquen i s'aturen. És hora de baixar del tren. Tothom es mira i busca els ulls del guia. Potser és l'home que xarrupa l'ampolla d'aiguardent.

Aire brut (Lectura 2)

Fotografia d'Ana Portnoy, vora la llibreria Negra y Criminal, Barceloneta de Barcelona

Lectura de les 3 primeres pàgines d'Aire brut.

Jo llegiré i vostè m'escoltarà; i d'aquesta manera passarem junts la terrible nit.

E.A. Poe

La caiguda de la casa Usher

Prefaci

Ben mirat, potser no costa gaire de comprendre que aquell policia, mentre investigava l'assassinat del ciutadà alemany Franz Hellermann, acceptés la hipòtesi que a Hellermann l'havia mort Fructuós Canonge. Ho va defensar a l'informe i davant dels superiors de la Prefectura, malgrat que en Fructuós duia cinquanta anys mort. Al policia Luis Perezagua, la possibilitat que un difunt pogués tornar i actuar entre els vius li semblava una bona notícia...