Un'attimo d'amore che mai più ritornerà

Com se li explica a un infant petit que son pare o sa mare s'ha mort? Una estratègia coneguda és dir-los que són al cel, però això no sempre funciona bé. Entre les respostes que les antologies troben hi ha aquestes:

-Molt bé, però quan torna del cel? 

-Al cel? I si cau? Es farà molt de mal, de tan amunt...

Per als adults ens empesquem explicacions molt elaborades. Fins i tot Michelangelo va pintar una paret enorme per a explicar als llecs què passava després. Per no parlar dels meus estimats espiritistes.

Avui he pensat que el Vázquez Montalbán no tan sols es fotria mal caient de tan amunt, sinó que maldaria per tornar enlaire, avall o en la direcció que fos, però que el dugués lluny de nou, al nord o al sud.

Sense ser conscient de l'efemèride, que en diuen, fa pocs dies he rellegit Los mares del Sur, i m'ha tornat a semblar una peça important. Aquesta fusió entre gènere policíac i social que tan aviat sembla vigent com antiquada, clàssica com tronada. Em fot una mica de ràbia dedicar-me a les efemèrides i els homenatges, pero va, penso, deixa't de ximpleries: els qui són massa coherents tampoc no m'interessen gaire.

Llavors m'ha retornat el poema, com si hagués aprofitat que obro el balcó per regar les plantes i s'hagués escolat dins de la casa buida. He tancat de pressa els porticons perquè és quedés a dins. Ara estem ell i jo sols i ens busquem per les estances com el mosquit i la pell humana.

Nunca desayunaré en Tiffany... 

Nunca desayunaré en Tiffany
ese licor fresa en ese vaso
Modigliani como tu garganta
nunca
aunque sepa los caminos
llegaré
a ese lugar del que nunca quiera
regresar
una fotografía, quizá
una sonrisa enorme como una ciudad
atardecida, malva el asfalto, aire
que viene del mar
y el barman
nos sirve un ángel blanco, aunque
sepa los caminos nunca encontraré
esa barra infinita de Tiffany
el juke-box
donde late el último Modugno ad
un attimo d'amore che mai piu ritornera...
un attimo d'amore che mai piu ritornera...
y quizá todo sea mejor así, esperado
porque al llegar no puedes volver
a Itaca, lejana y sola, ya no tan sola,
ya paisaje que habitas y usurpas
nunca,
nunca quiero desayunar en Tiffany, nunca
quiero llegar a Itaca aunque sepa los caminos
lejana y sola.

Maria Mercè, amor meu, la meva trena negra

Estimo la Mercè com no he estimat mai ningú. L'estimo amb follia, amb desesperada follia. Sé que no li agradaven els homes i per ella m'hagués transformat en dona. Per ella sí.

I davant la impossibilitat d'un amor correspost (perquè la Mercè no em feia cas llavors i ara és morta) vaig provar d'estimar la seva germana. Que és viva. Però no en vaig saber prou. No era el meu destí emparellar-me amb cap de les germanes Marçal d'Ivars d'Urgell.

La casualitat va fer que conegués sa germana, que se li assembla tant. Però em demanava què passaria si mai em trobava enmig de les seves cames: li diria que l'havia buscada entre els morts? No.

I si durant un temps hauria venut la meva ànima per jaure entre aquelles cames, també és cert que poc després només llegia La passió segons Renée Vivien i ja no pensava en cuixes ni sexes. Només en aquelles pàgines com núvols enormes.

El dia 13 de novembre del cinquanta-dos va néixer la Mercè, de manera que en menys d'un mes hauria complert els cinquanta-nou anys de vida. Jo diria que, ara que em trobo als quaranta-sis de la meva, encara em sento capaç d'estimar-la. Viva o morta, com els cartells dels fugitius en els westerns.

Només hi vaig parlar un dia, a la vila d'Igualada. Va venir a presentar la novel·la i jo li vaig fer una pregunta. Mai no oblidaré aquells ulls cansats que em responien. Érem quatre senyores grans i jo. Jo no li vaig dir t'estimo perquè sóc idiota. Si hagués sabut que poc després et moriries no hagués fet cap pregunta i només hauria dit t'estimo. Tu t'hauries endut aquest amor a la tomba, i jo també.

Tinc quatre setmanes per a dir-li que l'estimo encara. I com que no sóc gelós convido els altres pretendents i les pretendentes. Ens veiem el dia 13 de novembre on tu vulguis.

Els privilegis perduts dels FUCs

Fa uns quants anys em vaig afiliar a un partit comunista, i també al seu sindicat. El partit va acusar el pas del temps: les onades modernitzadores i la revisió dels conceptes. De manera que el marxisme es va anar diluint en la seva formulació més estricta, i va entrar l'aire de les noves ideologies pacifista, ecologista, feminista, participtiva, etc. Fins aquí anàvem bé, i jo diria que la majoria dels afiliats ho trobàvem correcte. És possible que la caiguda del mur de Berlin ens enganxés amb els pixats al ventre (una expressió tan popular com nefasta, sobretot per a mi, que sóc tan visual). Però també sabíem que, amb el temps, la caiguda del mur se sabria que fou una catàstrofe terrible.

En aquells vells i bells temps, no tan sols afirmàvem amb orgull i alegria que érem comunistes o marxistes (és un matís, però no banal), sinó que també gaudíem d'uns certs privilegis. El millor de tots era la possibilitat de viatjar en condicions privilegiades als països simpàtics: Cuba, el Vietnam del Nord, la Xina, la immensa URSS... i alguns estats africans -els qui rebien ajudes dels esmentats abans. Entre els quals hi va haver el Senegal durant un temps. Al Senegal hi vivien uns curiosos assessors militars cubans. No hi vaig anar mai, però les companyes i els companys que ho van fer tornaven meravellats de la síntesi de passió cubana i africana. Dakar fou l'escenari d'una joie de vivre comunista que ara provocaria enveges enormes si l'expliqués. És clar que tot allò succeïa en temps anteriors a la Sida.

Els temps van anar girant. Pel camí de les giragonses no tan sols vam perdre l'orgull, sinó també alguna convicció. Em vaig interessar per un sector ideològic que es va anomenar "els autònoms", i que provàvem de retornar a l'estadi original del socialisme utòpic, anterior a la penosa divisió entre comunistes i anarquistes. Una època quasi miraculosa, en la qual podíem discutir coses tan apassionants com ara si el missatge autèntic de Jesucrist queia més a la banda comunista o a l'anarquista. Mai no ho vam saber resoldre del tot. Jo tinc la meva teoria, però no la diré pas.

Al capdavall, allò que penso ara és que els FUCs (els de la Federeació Universal Comunista) tenim força limitada la qüestió del turisme. És una pena perquè podem viatjar a menys bandes del planeta, però sobretot perquè a mi em sembla que el comunisme (fins i tot l'estrictament i dogmàtic marxista) té tant o més valor ara que llavors. Dit d'una manera senzilla: potser explica millor on som, i dóna millors respostes i propostes de cap allà on caldria tendir.

Malgrat alguns intents d'emigrar, la realitat és aquesta trista realitat. Que segueixo encallat a Catalunya mentre contemplo la tristíssima deriva del país. Potser em faig vell i em costa cada cop més la idea de fer les maletes. No diguem ja prendre les maletes en sentit literal. Que m'agraden els paisatges del meu entorn, i que alguns paisatges del país m'han robat mig cor. Amb l'altre mig no podria arribar ni tan sols a la frontera on van detenir el darrer president digne de la Generalitat.

Perduts els privilegis i la meitat del cor, i trobant-me ja més enllà del mezzo della mia vita, m'assec a la butaca i començo a recordar, i m'enyoro i em desespero i fins i tot enceto una ampolla de Rioja mentre penso en la federació de les nacions ibèriques.

Aquest deu ser el paisatge que em veurà fins que els dies arribin a la fi. Tot i que de vegades penso que no, que seria bonic marxar (lleuger i sense maletes, és clar). Fer una petita i bonica foguera amb les quatre pertinences. De vegades penso en un barri obrer del Llobregat, de vegades en una aldea brasilera.

Visc pendent de plànols i això em fa sentir quasi com l'estrafolari capità Achab. Ara me n'adono que el títol correcte d'aquest post hauria d'haver estat Moby-Dick. Malgrat els dubtes, sé que algun dia hi arribaré.

Blogànica oculta

Una tarda de tardor em vaig ajeure a fer la migdiada. Feia una calor obsessiva, estranya per a aquests dies. Abans d'adormir-me havia volgut llegir un poema de l'Edgar Allan, l'Annabel Lee.

Quan em vaig despertar duia al cap la idea d'un relat escabrós, sobre dolors antics, set de venjança i estupidesa. El vaig escriure i el vaig penjar al mateix lloc on ara ets. Es titulava "Ana Isabel Müller" (a mi em semblava que s'hi ocultava dòcilment el nom de l'Annabel).

Un o dos o tres lectors anònims van sentir la necessitat de deixar comentaris. Furiosos, presos d'aquella ràbia que sorgeix dels budells. Els budells poden estar plens de ràbia si estan buits, però de vegades un àpat excessiu també els enfureix. Quan l'odi s'expressa de forma anònima deixa entreveure un fons de bondat: aquell qui odia anònimament sap que se n'avergonyeix, no vol veure el seu nom al costat de les paraules odioses.

Tanta ràbia van escriure els anònims que m'he adonat que d'ells és el text. De manera que esborro el conte i els cedeixo tot l'espai. Benvinguts al país dels enrabiats.

A, Abecedari

A

Acabar, acabar-se

Un dia em vas dir:
-Marxo
I vas marxar. Des d'aquell dia ençà les coses que vas deixar s'han anat acabant. He volgut retardar alguna fi, però ha estat inevitable. Fa tot just unes hores m'he rentat per darrera vegada les dents amb el tub de dentifrici que vas comprar (i et vas oblidar aquí). La bossa de cebes i les patates fa molt de temps que van desaparèixer, i també els alls. Els que tinc ara al pot de ceràmica que diu Alls els vaig comprar jo. Demà o demà passat s'acabarà aquella ampolla de sabó de dutxa. Al fons d'un calaix del congelador he trobat una bossa de pèsols que també són de la teva època aquí, però l'he llençada.

B

Buit, buidar

Com que vas deixar un armari buit i quatre prestatges de llibres buits, em vaig voler afanyar a reomplir-los. Però a darrera hora vaig decidir que faria una mena d'homenatge, un monument, una metàfora. He mantingut la buidor. No ha estat fàcil. Cal combatre els impulsos del tarannà caòtic, que tendeixen a ocupar tots els espais. Aquesta buidor em recorda que vas ser aquí i alhora em diu que l'un per l'altre som un buit. Un buit de vuit anys.

C

Casa, casar-se

La meva memòria em diu que, al llarg dels vuit anys, dues vegades vam usar el verb casar(-se) però no el vam actualitzar. Que hem viscut en una, dues, tres, quatre, cinc, sis cases (que sempre van ser pisos). I que de vegades havíem parlat d'una casa en un poble.

D

Desodorant, definitiu

Tot just ahir es va acabar el potet de desodorant que vam comprar l'altre estiu, a Itàlia. Una tarda, tornant cap a l'hotel, vam entrar en un supermercat a comprar aigua i sucs de fruita. Feia una calor terrible. Com que sortíem al matí de bona hora i no tornàvem fins a ben entrada la nit, era bona idea proveïr-se d'un desodorant. A tu no et va agradar gaire l'olor que feia, i un cop de tornada a casa el vas guardar tant ben guardat que no el vaig retrobar fins que no vaig remenar entre les coses que no t'havies endut. Era allà, com una espelmeta italiana que recordava un viatge antic.
Me l'he acabat i ara sé que l'he de llençar. Però me n'adono que no ho podré fer. Allò que més em dol és aquesta cosa tan menuda i tan senzilla. És un moment estrany i difícil, i tan imprevist. No quedaria res d'aquell viatge si llenço l'ampolleta de plàstic. Algú dirà sí, te'n queden els records, etc. Però no és veritat: els records s'esborraran. Es diluiran d'un en un, seguits. Amb passa ferma cauran tots. Els records necessiten algú a qui se li puguin explicar, així reviuen i s'espolsen, i tornen a caminar. I siguem francs: a qui dimonis li explicaria mai que em vaig comprar un pot de desodorant a la vila de Bergamo, l'estiu del 2010?