Tintinette à Lesbos: crònica del desastre

Aquest apunt està dedicat al blog Foravial, de l'amic Jordi Girbén (*)

Tintinette i Chtulhu, en un moment dolç de l'idil·li tòrrid que viuen al final de l'àlbum inèdit 

Els motius pels quals no es va publicar mai Tintinette à Lesbos encara són obscurs. Hi conflueixen enveges i revenges, la indòmita mala sort i els prejudicis. A l'arrel de la qüestió, però, hi ha ben del cert la mala elecció d'Hergé a l'hora de rodejar-se d'assessors.

Per tal d'aconseguir un resultat que fos alhora comercial i artístic (cosa que fins avui només ha aconseguit el clan de pintors d'Altamira), el belga va reunir un equip impossible. Una jove Isabel-Clara Simó, Sílvia Plath, Simone de Beauvoir i Teresa Gimpera. Hergé volia desempallegar-se dels qualificatius de conservador i missògin, i va voler crear una heroïna femenina i feminista que l'apropés al públic d'esquerres -que fins llavors li havia girat l'esquena.

Quatre propostes per a Tintinette. Distant, melancònica, existencialista, pispireta. No resulta difícil atribuir cada opció a una de les quatre guionistes inicials.

L'equip va provar diverses psicologies per a Tintinette: femenina i seductora, intel·lectual engagée, lasciva, assexuada, lesbiana. Sembla que Hergé -malgrat disposar d'un equip tan ric en matisos i profunditat cultural- era incapaç de superar els seus tics: homòfob, xenòfob, missògin. Les disputes eren contínues i molt agres. El belga proposava girs inesperats que desconcertaven les guionistes i enrarien l'ambient. Tot sovint s'arribava a un cul de sac que derivava en crits, insults i amenaces. Hergé va deixar escrit que malgrat el sexe de les meves assessores, érem cinc galls en un sol galliner.

El desastre definitiu s'esdevingué quan l'equip de guionistes es va trobar definitivament bloquejat. Llavors van  decidir incorporar noves col·laboracions, i no se'ls va ocórrer res millor que fitxar Lilian Delora Philips, tieta de Howard P. Lovecraft. Aquesta incorporació -si fos certa- hauria fet esclatar els odis (I. C. Simó va passar tres dies a l'Hospital de Woluwe-Saint-Lambert, amb fractures i contusions diverses).

El casament de Tintinette amb un personatge provinent de l'univers lovecraftià: Charles Dexter Ward. L'apatia sexual del flegmàtic Charles aboca l'heroïna a una sèrie de flirts perillosos. Aquest episodi apareix un cop Lilian Delora Philips s'ha vinculat al projecte.

Finalment van plegar totes excepte Lilian, i això deu explicar la deriva tan delirant de la història: si al principi se'ns presenta una Tintinette feminista militant i culta, acaba per tenir un penós embolic amb el propi Howard Philips qui, un cop ha demostrat la seva disfunció erèctil, la lliura als braços de Chtulhu per ocultar la vergonya. Però Chtulhu es mostra inesperadament carinyós i afable amb Tintinette. Entremig hi ha un casament blanc i alguna aventura lèsbica, mal treballada i fora de lloc.

Malgrat les referències lèsbiques, Tintinette només té amants mascles. Alguns de virilitat dubtosa, com el mateix Howard P. Lovecraft, caricaturitzat amb aquest aspecte lleugerament adipós. A la vinyeta, el professor Tornassol (paparazzi ocasional) sorprèn els amants i els fotografia in fraganti.

Si hom es mira amb lupa aquell guió pot trobar-hi traces i petits rastres de cadascuna de les gran autores que van contribuir a escriure'l, però malbaratats. A més a més, mai no hi ha viatge a Lesbos, ni la més mínima intenció d'adreçar-s'hi: el títol és una penosa estratègia comercial.

Finalment, l'editorial va tirar l'original pel cap d'Hergé i li va reclamar la devolució de la inversió feta (uns dos-cents mil francs belgues, que no és poca cosa). Per a refer-se de l'atzucac, Hergé va afanyar-se en publicar El secret de l'Unicorn. On no hi apareix cap personatge femení.

__________________________________
(*) En Jordi Girbén ha decidit abaixar la persiana del Foravial. Aquell blog ha estat (és) un referent per als qui hem optat per la llibertat, la creativitat sense complexos i el risc a l'hora de ficar-nos al món blogaire. No és gens fàcil obrir camins i transitar-hi, descalç i feliç. Els blogs semblaven un mitjà pensat per a la transmissió d'opinions (breus, immediates i quotidianes), fins que autors i autores com en Girbén van mostrar-nos altres horitzons.

Hergé, Lovecraft i Crowley: Tintin à R'lyeh

Una de les vinyetes esbossades: atenció a la salutació satànica de Lovecraft. Una indubtable aportació de Crowley als petits detalls de la historieta.

Hergé, Alistair Crowley i L. Sprague de Camp van conviure durant set dies i sis nits. El sorprenent trio de persones (entre els més influents del segle XX, cal que ho reconeguem) van passar junts aquest temps tancats al Château de Roissy-en-Brie.  Hergé no volia marxar de la reunió sense disposar d'un guió que garantís el final del seu Tintin. El petit heroi del tupè mereixia una mort exemplar, operística i esgarrifosa. Tot i que al dibuixant li hauria agradat la presència de Lovecraft, una qüestió de força major li va impedir de ser-hi. En el seu lloc ningú millor que Sprague, el biògraf més ben informat del mestre de Providence.

Tintin -vers el final del relat- sofreix un procés de zombificació, del qual no obstant el guareix el professor Tornassol.

Hergé pensava defuncions, però sempre eren massa simples, o bé pecaven de puerils, o bé eren referències massa òbvies: Tosca, Romeu i Julieta, el rei Artús. De manera que remetent-se a l'univers de Lovecraft, Sprague i Hergé van començar a construir una trama que incloïa buscadors d'antiguitats, morts reanimats, arqueòlegs folls i capellans pedòfils (aquests darrers, suggerits per Crowley). El relat d'aquells dies no explica gran cosa més del mag anglès tret d'aquest suggeriment. En canvi, s'intueix que Crowley no estava massa per la feina, perquè va escapolir-se dues nits seguides. El prefecte del departament de Brie va voler relacionar les excursions de Crowley amb la desaparició de tres senyoretes d'un bordell proper, però mai no en va tenir proves concloents.

El Capità Haddock no s'escapa de la massacre: abans del final, sofreix una mort horrible.

De tota aquella feina se n'han conservat residus miserables: apenes quatre dibuixos maldestres i el full d'una llibreta, on Sprague anotava un esbós d'argument. Però el text és il·legible: l'anglès tenia una cal·ligrafia diabòlica.

Una referència a la nostra cultura! Crowley sentia una tírria terrible contra l'antropòleg catòlic -i català- Joan Amades, i li dedica aquesta petita escena. Mentre Tintin és un zombi, el mata i el devora. Volent o no, Crowley va engrandir la nostra pàtria i ens va donar a conèixer.

Algú es demanarà com és que he tingut accés a un material tan delicat i cobejat, essent jo tan poca cosa. Com és natural, no puc revelar res de res: només algú més ximple que jo trencaria el jurament de silenci que m'ha permès disposar del material. Si mai saben que me n'he anat de la llengua, em tallaran l'apèndix esmentat, i no em vull ni imaginar una situació més esgarrifosa que aquesta. Quedaria condemnat a expressar-me tan sols per escrit i a renunciar als cunnilingus: un mal futur, ara que provo de deixar el blog.

La mort de Tintin

És sabut de tothom que aquest blog està mort des del dia 20 de gener de 2011, que fou l'endemà d'una fabulosa lluna plena al cel d'hivern. Els aficionats a la numerologia li sabran trobar el suc a la data (jo només anticipo que suma set). El blogaire ara és lluny, navegant vers l'altra riba de l'Estígia dels blogs. No obstant, va deixar uns quants apunts programats per a entretenir lectors i lectrius mentre esperen la ressurrecció. Puix el blog està mort, és normal que parli també de la mort.

Poc abans de morir, Hergé va voler assassinar l'insofrible Tintin. Amb els anys, el dibuixant havia desenvolupat un odi larvat contra el seu personatge. Tintin se li feia petulant i capriciós: lluny de créixer, el jove reporter havia esdevingut un horrible nen malcriat.

A les seves memòries (Sobrevivir a Tintin, Madrid, Tusquets 2001), el dibuixant associa Tintin i Frankenstein: són dos monstres que han fugit del seu creador i que un cop emancipats el turmenten. Ningú no ho diria, però Hergé se sentia castigat com un Prometeu modern.

La seva filla Henriette (Sobrevivir a Hergé, Madrid, Mondadori 1999) explica episodis d'un mal humor furiós i destructiu, durant els quals el pare decapitava figuretes de porcel·lana de Tintin i de Milú. És per aquestes dates quan Hergé es va posar en contacte amb dos reputats experts en esoterisme i màgia negra com Alistair Crowley i L. Sprague de Camp (aquest darrer, deixeble i biògraf de Howard P. Lovecraft). L'objectiu de l'equip era escriure la mort espantosa que mereixia el petimetre del tupè. L'enigmàtic trio va escriure el guió de Tintin à R'lyeh, del qual només se n'ha conservat el projecte de portada per a la versió anglesa i la vinyeta que presento.

Murray Groat per a Hergé

Tan sols la vídua de l'artista (Sobrevivir, sobrevivir, RBA editores, Barcelona 2008 -quan la dirigia Ferran Mascarell) explica breument que aquell grup de treball va acabar com el rosari de l'Aurora: pleits, malediccions i conjurs són la collita més palpable de la col·laboració.

Si la portada va ser divulgada a la xarxa fa temps, de la vinyeta tinc l'honor de dir que en dono la primícia: aquest és el primer cop que es fa pública. Aquest acte -esdevingut en un blog català- engrandeix Catalunya i he decidit publicar-la seguint les instruccions del nostre nou i jove president quan ens demana fer una Catalunya millor, i fer-la millor entre menys, i fer més que mai.

De manera que m'he jugat el coll per a haver-la, transportar-la, conservar-la i amagar-la dels cobdiciosos i les duanes, dels mafiosos i antiquaris. L'he escanejada jo solet, l'he publicada en aquest blog que em pago de la butxaca, i després l'he amagada de nou en un lloc al qual només s'hi pot accedir passant damunt del meu cadàver.

No m'extendré més en la meva dedicació patriòtica per no treure el protagonisme a la vinyeta, però sí vull narrar una petita anècdota.

Fins fa poc, jo tenia un amic d'aquells que se'n diu un amic de l'ànima. Ens hem vist créixer des de ben menuts. Però quan en Fèlix (no es diu així, però l'anomenarem així) va saber que tenia la vinyeta en el meu poder, va voler heure-la pel mitjà que fos: adulació, suborn, amenaça i finalment pallissa. Vaig conservar el dibuix, però vaig quedar malmès tal com demostra la fotografia.

Mort anunciada d'un blog

I

De vegades sento que camino per l'Auca del diable. Que jugo al joc de l'Oca Malvada. Perquè he viscut en tots els llocs foscos, en totes les possibilitats que creia abjectes. He estat cruel i prepotent, superb, envejós, obtús, curull de prejudicis. He menystingut i m'he burlat dels altres, o no me'ls he escoltat. He estat egoïsta i deshonest, i potser tan sols he sabut evitar la cobdícia.

Un dia que em rondaven aquests pensaments vaig entrar en una llibreria de vell del carrer de Cavallers. A dins hi havia un home molt vell, i vestit de vellut negre. Escoltava un transistor minúscul, i el va apagar en veure'm entrar. Em va convidar amb un gest i un somriure franc, quasi de nen:

-Tria i remena, tu tranquil, no tenim cap pressa, oi?

Jo duia massa hores sense menjar -vagant pels carrers-, i mentre furgava llibres polsegosos em van rondinar els budells. Les vísceres van fer un brogit tan gran que el vell va alçar la mirada. Jo me'l vaig mirar a ell i les nostres mirades es van trobar en un espai nou, net de culpes. Més tard vaig pensar que hauria estat un bon moment per morir. Però com que no em vull morir, se'm va acudir matar el blog. Va ser una idea així de ràpida i neta, esplèndida com una descàrrega d'electricitat estàtica enmig d'una nit d'agost.

II

Una novel·la del Julián Marías explica la història d'una dona jove que contracta un detectiu perquè la segueixi a ella mateixa, i li vagi passant informes (un argument que -dit de passada- és lleugerament austerià). La dona no està segura que allò que viu sigui realment una vida humana, i en necessita proves.

Jo diria que de vegades el blog ha estat el meu detectiu, provant de donar-me la meva pròpia fe de vida. Però de vegades -també- la vida creix i s'incendia, es rebrega, cruixeix, tremola i s'alça: en aquests episodis, tinc la certesa d'estar viu perquè sofreixo i m'emociono com els vius.

II

Hi ha blogs que moren de fracàs, i blogs que moren d'èxit. Hi ha blogs que moren perquè es mor el seu blogaire. Hi ha blogs que queden sepultats sota centenars d'admiradors: els volen complaure a tots i tan sols troben la banalitat comuna i el tòpic més xacrós. Hi ha blogs que maltracten els seguidors, i van minvant-los fins a esdevenir transparents. Hi ha blogs assassinats, perquè el blogaire ja no pot pagar la quota de l'adsl. Són els blogs morts per la crisi dels banquers. I em demano: quan veurem un banquer mort per la crisi dels blogs?

Hi ha blogs zombis: fa temps que estan morts però fan veure que no, i segueixen i segueixen, simulant vida i ganes. Hi ha blogs morts però incorruptes, i blogs morts insepultats, exhibits impúdicament. Hi ha blogs que mereixen morir, però s'encaparren a seguir donant la llauna. Hi ha blogs que són tendres fantasmes, que simulen una vida menuda i transparent. Hi ha blogs que imiten una vida impossible. Hi ha els blogs del burgès i la burgesa avorrida, que són una expressió de la mort de l'ànima.

Hi ha blogs amb un profunda voluntat de morir i que no moren. Desitgen arribar al final, desitgen el crepuscle i l'abisme: volen ser cadàvers bonics i tràgics. Però no poden: una maledicció els manté.

Me'n vaig al cementiri dels blogs i m'hi sepultaré. Procuraré tornar-ne, si això fos possible. I si puc, llavors explicaré què he vist, i com és l'altra banda. Em diuen que en aquesta empresa ningú no hi ha reeixit mai, però si fes cas dels moralistes seria cretí per sempre. I a més a més, em ve de gust passejar pel món dels difunts, que són comprensius, tous i acollidors.

Si d'aquí a un temps no he tornat, pregueu per aquest pobre dimoni, i que alguna ànima caritativa comenci un blog titulat Nou-cents noranta-nou dimonis. Si pot ser.
______________
Nota-súplica:
Qualsevol lector o lectriu que conegui blogs morts m'ho pot fer saber en aquest espai dels comentaris o al correu, i serà recompensat.

El primer dibuix és de l'autor i és l'autor (volia dir que és un autorretrat, dedicat a aquells que creuen que em passo el dia pensant en cementiris i demés: així queda clarament desmentit). El segon dibuix és de 1915 i d'autor desconegut, i exposat al Mike Caveney's Egyptian Hall Museum.

Retorn a Ngú (5/6)

Ngú és un poble buit, abandonat al fred mineral, al vent i a les tardes blaves. Però en una d'aquestes tardes m'hi vaig trobar el Marià fill, fill del taverner. S'hi atansa de tant en tant, puja de Puigcerdà amb la clau enorme i negra, i fa grinyolar les frontisses del vell cafè. Un cop és dins tanca els ulls i ensuma ben fort, i fa sonar l'aire que li entra pels narius. Llavors recorda aquella olor de resclosit i vi ranci que li va embolcallar la infantesa.

Els qui han estat nens criats en una taverna tenen sempre una rara habilitat per a parlar amb desconeguts, per sortir-se'n de tot, per desempallegar-se dels ploms. Per a somriure't, quedar bé i aviar-te amb quatre mitges veritats, tres mentides completes. És per aquestes raons que transcric la seva versió del misteri de Ngú, tot advertint que potser és menys fiable que d'altres.

4. La versió del fill del taverner, Marià Pons

-Pocs dies abans que la gent es fongués a l'aire, va arribar un home. Capaltard, va empènyer la porta i es va plantar enmig de la taverna. Recordo el seu nom perfectament: Melquíades Arnal, i era un home que no tenia accent d'enlloc. Duia una maleta amb titelles i marionetes, i va fer-nos una funció a canvi d'una ampolla de vi. Deia que voltava per la comarca amb els seus ninots, i que vivia d'ells. Prestidigitador, mag, titellaire... si te l'escoltaves, sabia fer de tot.

Quan el pare volia tancar, en Melquíades anava begut i armava xivarri, i el vam deixar dormir a la rerebotiga. Fins que no va aclucar l'ull va explicar bocins de la seva vida atzarosa, complicada. De jove havia provat fortuna en el camp de la poesia, però tan sols va guanyar un premi en una parròquia. Després va ser transportista, pintor de parets, cobrador de morosos, jo què sé... Jo diria que en tot aquell temps havia anat acumulant una mena d'amargura, com un ressentiment.

Els fets interessants, però, van passar l'endemà. Es va plantar enmig de la plaça, a la porta de l'església. Va començar la seva funció. No sé si esperava que a poc a poc la gent hi acudís, però el cert és que ningú no va anar a veure'l. Enrabiat i pres d'una fúria esgarrifosa va llençar malediccions i renecs en una llengua desconeguda. I podeu creure-ho o no, però dos o tres dies després, Ngú era un desert.

-Podria ser que en Melquíades fos un buscador d'or camuflat de titellaire? -pregunto jo per impuls.

-Seria un estrany camuflatge per a un buscador d'or, no trobeu?

I en Marià marxa avall, cap als llums daurats i l'escalf de Puigcerdà.

_______________
Notes:
1- Un conegut i lector el nom del qual no puc revelar llegeix l'esborrany que acabes de llegir i tot alçant una cella em diu: -No has fet una mena de paràbola del blogaire que no té lectors i comentaris, i que s'enfada i decideix engegar-los a pastar fang? No serà pas teu, el ressentiment?
Més tard, després de dues cerveses, hi torna: -Fixa't que l'altre dia parlaves de si escrius per a algú o per a tu, i ara m'expliques l'enrabiada d'un titellaire sense públic. Trobo que és curiós. Com és que la versió del Marià sembla una resposta a les teves preguntes? No serà que tu et sents com Ngú, sol i trist, i visitat per fantasmes que no t'escolten?
M'estimo més fer una tercera ronda de cerveses. No hauria de tenir amics que han llegit coses de psicologia, perquè li busquen els tres peus al gat. I li troben: perquè el gat en té tres més un, i després una cua i de vegades un penis. O bé no hauria de tenir amics.
Finalment em diu: -Tu volies ser Ken Follett i no l'ets. Però això no és dolent: en Follett és un home senecte i tu ets a la flor de la vida.

2- La meva mare, en canvi, em diu: -Quina traça que tens a dibuixar... Llàstima que dibuixis aquestes poca-soltades.