Joan Perucho, de jove

Ha calgut voltar pels llibreteres de vell i els brocanters per acabar rescatant una curiosa edició de còmic de la prestigiada Glénat, on uns desconeguts guionista i dibuixant van basar-se en Joan Perucho per a una obra de joventut.

Els autors eren prometedors, però van morir joves i en circumstàncies estranyes, abans de tenir temps per a consolidar l'obra incipient. El guionista va ser víctima d'un fatal accident de motocicleta per no dur un casc reglamentari. La premsa local de l'època ho resumia així:
Jeune promise de la bande dessinée, mort comme Lawrence (es refereix a Lawrence d'Aràbia). A Le Figaro, 30 de novembre de 1984.

El cas del dibuixant és més terrible encara. L'artista va fer una excursió al Cabo de Gata (Almería) i es va banyar en alguna platja de la zona. Mai no en va sortir. Un testimoni recollit per El Caso (30 de novembre de 1985) diu que durant la nit anterior s'havien vist luces surgiendo del mar en dirección a la constelación de Orión, i que a la matinada se sentia una forta pudor de peix podrit a la regió. El jove periodista Iker Jiménez va esmentar el cas en una edició del programa Cuarto Milenio.

Jiménez hi afegeix (sense especificar-ne la font) que per aquelles dates també es van registar incidents de sirenes que havien assetjat alguns pescadors molt catòlics, malgrat cap d'ells no va sucumbir als encants de les donzelles marines. Va sucumbir-hi el dibuixant? Va viatjar a Orió i ara dibuixa des del sistema de Betelgeuse?

Tot són especulacions i ombres, aquell soroll que diria Shakespeare (tant li fa si és soroll de sabres com de periodistes). Allò que tenim és aquest petit i bell llibret.

(Per al lector/a curiós o inquiet, es recomana obrir el document en mode de pantalla completa, perquè la lletra és menuda).

Una sessió d'hipnosi infernal, hivernal

Arriba l'hivern, discret i humit. El vent gira, el fred estreny. La mandra cenyeix el temps.

Em venen ganes d'estirar la funda nòrdica fins als narius, i després cobrir-me la closca. De bon matí. Com l'óssa prudent, romandria dins del cau vagament atenta al clam de la primavera.

Sé que els cretins corren pels carrers, enfundats en abrics nous. Veig que els Mossos d'Esquadra s'han engiponat roba polar, i aquests passamuntanyes de gore-tex que en d'altres latituds del planeta pertanyen als terroristes de la tele.

De vegades penso que l'hivern és un somni i que només visc -de veritat- en el bon temps. Però això també és un somni. Quan salto del llit tinc els peus freds. Llavors, a les palpentes, busco els mitjons de llana.

Joan Perucho passeja pel regne misteriós de You't-Ube (vora Kadath)

Avui han extès una catifa blanca damunt els carrers de Bellver. A punta de dia un sol dolorós, i a migdia la neu vessa d'un cel llis, lluent com un mirall o un martell nou, sense fissures.
A mitja tarda el termòmetre és davall del zero. Del cim del Puigpedrós en baixa un alè lent ple d'agulles glaçades. L'aire escombra les padrines dels carrers i finalment jo mateix em refugio entre parets. El camí fins a la taverna és un mirall; al dedins quatre rostres, tres cafès, una cervesa. Apenes si se senten veus. Les orelles abaixades escolten -sense voler-la sentir- la remor sorda de la bèstia.

Quan trobo el camí del pis m'hi llenço a gambades llargues. Pretenc ser àgil. No miro enrere, temo la cosa que ronda la nit closa. M'ajec al sofà. Fullejo els tres llibres que m'acompanyen mansament: Les presències secretes, El hombre que amaba a los perros, i Spiritus, la modèlica novel·la de l'Ismaïl Kadaré que llegeixo per tercera vegada. Tots tres prestats per la Biblioteca pública de Bellver de Cerdanya.

Tot i que m'ajec entre els braços coneguts de l'Ismaïl,  m'aturo a la primera ratlla com si fos el primer dia d'un amor nou. Tanco el llibre i tanco els ulls. I em repeteixo:
-Caos. Vam entrar a la terra albanesa per la frontera oriental. Era ple hivern.

La imatge del desert glacial em rodola pels ulls, i no sé com va però els obro a Les muntanyes de la follia, que em duen fins al nom del mariner Arthur Gordon Pym. És el món del gel i la solitud. L'associació dels dos conceptes em resulta pueril. De manera que fullejo depressa Perucho, per si hagués deixat res, cap dimoni del fred o de la frigidesa que li doni un vernís més místic.

Ara ja és tard. Escric noms a l'atzar a la franja anomenada search del Youtube. A veure què passa. Quan finalment teclejo joan perucho (sí, en minúscules) no es mou cap remor pel carrer. Fins i tot la bèstia sembla llunyana, oculta al cau, on deu roncar plena de baves i celibat de monstre. A la falda obaga del Moixeró.

Sempre em sorprèn, això del Youtube. La primera cosa que m'hi apareix és la que deixo aquí sota el text. Una penyora somrient. La noia llegeix el primer paràgraf de Les històries naturals en castellà, i amb el logotip de la UOC a l'esquena. Em deixondeix una mica quan descobreixo que llegeix un llibre fotocopiat, sota el patrocini d'una Universitat (!).

Més avall trobo Monzó i Guillamón parlant més de sí mateixos que no pas de Perucho. Res de nou.

Se m'acut que aquesta noia podria ser localitzable, i que potser podria assajar un darrer joc de suplantacions: i si ella anés a Vic el dia 30, i es presentés com la Lluïsa Bosch, autora dels apunts dels Mil dimonis? En un darrer somieig de vels i lents que deformen, somric. I després apago l'ordinador.

 Sento un repicar a la barana metàl·lica del balcó. És hora de pensar en fer-me alguna cosa per sopar.

Blai Bonet escriu sobre Perucho i Lovecraft

Blai Bonet va passar uns anys de sequera després de guanyar el Premi Carles Riba el 1965 per L'Evangeli segons un de tants. Això és el que en diu la bibliografia. Tothom sap, però, que escriure novel·la o poesia no és com fer formatges. També he de dir que aprecio més alguns formatgers que no pas alguns novel·listes.

Travessar el desert i quedar-se en blanc és habitual, corrent i fins i tot bo per a qualsevol que es dediqui a la creació. L'estrany seria (és) el contrari: viure en un permanent estat de gràcia es fa difícil de creure, i sol traduir-se en una obra fluixa, avorrida i botiguera (o comercial, que diuen).

No obstant, sembla que aquell desert no ho fou tant, i que Bonet va trobar-hi oasis que desconeixíem fins ara. La família de Bonet deixa anar en compta-gotes llibretes d'apunts del poeta de Santanyí que tant em va emocionar amb El mar. És així com fa poc s'ha tingut accés a un intent de recull de relats breus, la majoria inacabats, i que foren escrits durant els anys que fins ara semblaven buits (entre 1965 i 69). Entre aquests textos destaco Pensió Jamaica, d'apenes dues quartilles de lletra menuda, formiguera. I la destaco per l'encapçalament que du, on cita Joan Perucho i H.P. Lovecraft.

Quan hom ha llegit la narració no ha resolt l'enigma: el narrador és Lovecraft o bé Perucho? Tot i que Joan Triadú i Jordi Castellanos opten pel primer (Serra d'Or, 457 i Oriflama, 244), Josep Maria Castellet aposta per la identificació del narrador amb Perucho (Cavall Fort, 515). Veurem què en diuen els lectors del blog, però jo crec que Bonet fa un joc diferent, i s'encarna dins de Lovecraft en una estranya metempsicosi (o transmigració?). Veiem-ho. 

Escriu Blai Bonet:

La idea de transportar Lovecraft en terres catalanes no és ni original ni meva. Joan Perucho ho va assajar a Amb la tècnica de Lovecraft fa molts anys. Però aquests inconvenients no poden fer que ho deixi de provar de nou.

M'empesco aquest introitus: H.P. Lovecraft rep un dia la notícia que per Catalunya corre la llegenda del vampir més antic de tots els catalogats: el comte Estruch. Li ho explica un jove escriptor de Principat, en Joan Perucho. Es cartegen i finalment decideixen reunir-se. No sabem perquè en Joan cita en Howard a la costa de Tarragona (per la proximitat de Pratdip?). Tampoc no sabem perquè el primer lloc on els trobem és un indret tan depriment com el poble de Miami Platja. Però la literatura és així, i si hom es queixa del joc amb les inverossimilituds que li ho preguntin a Dostoievski.

El meu relat comença just aquí, quan els dos viatgers es desperten després d'una nit feixuga i vaporosa.

 Pensió Jamaica 

(de Miami Platja)

No sé quanta estona duia adormit, o mig adormit. Sé que vaig obrir els ulls i vaig entrar al món. Diuen: la casa d’un home és el seu castell. Jo diria més. La casa d’un home és el seu temple. I vaig començar a fixar-me en les coses com si fossin noves, com si també el món sortís, mandrós i maldestre, d’un somni llarg i pesant. Anava passant els ulls, d’esquerra a dreta, per l’interior de la cambra vint-i-tres de la Pensió Jamaica.

Vaig veure el company allà, ajagut sobre el plegatín rovellat, just sota del gran finestral. Completament immòbil. Em vaig fixar atentament en el seu abdomen i llavors, no sé si tranquil·litzat o decebut, vaig comprovar que seguia entre els vius. El tòrax s’elevava lentament com una vella manxa resistent i miraculosa que encara funciona, i que inflava la córpora. Després venia un lleu xiulet, llarg i més agut a mida que arriba al final, que acompanyava el descens de la massa liposa fins arribar a la posició inicial. Pausa i torna a començar. El cos d'un home és una escultura tan complexa...!

Mentre mirava el cos de l'amic dorment em resultava insòlit pensar que ens unia la persecució d'un vampir antic. Quina excusa tan peregrina per a la cita de dos homes adults en un hotelot de la costa...!

Contra els vidres de la finestra, al seu damunt, continuava plovent. No entenia què hi feia aquella finestra enorme, de nau industrial, en una trista cambra de pensió. El despropòsit de l’arquitectura permetia somniar en una obscura i tortuosa història de l’edifici: potser un antic convent, o una caserna presa pels anarquistes durant la guerra, o efectivament una fàbrica. Una fàbrica obsoleta dedicada a produir algun antic artilugi, ara inútil i oblidat. O les tres coses, ordenades en una successió que admetia totes les variants. També, vaig pensar, podria haver estat, en temps de la dictadura, un sanatori per a esquizofrènics o tuberculosos, tutelat per monges severes i eixutes abans d’esdevenir l’hotelet que és ara, aquesta Pensió Jamaica.

El cas és que la pluja seguia batent contra el finestral. Era un repic de tons tropicals que induïa les imatges tèrboles, la visió dels cossos humits. Els regalims negres obrien línies clares sobre el vidre brut, traços vigorosos i verticals, en una cadència imprevisible però que sens dubte un estudi minuciós hauria revelat precisa. Les gotetes minúscules s’esperaven les unes a les altres, es reunien, i quan eren prou colla es precipitaven juntes cap a l’abisme, recollint la brutícia enganxada als vidres en la caiguda, dibuixant un caminet lluent sobre la quisca.

Confiava en què, ni que fos lentament, aquella aigua fes per fi el miracle i permetés l’entrada d’una nova llum. Que s'intuís la proximitat del mar, sempre invisible. Però no era així. Potser hi havia una ronya massa atapeïda, o potser, simplement, el vespre s’escolava i venia la nit, s’havia acabat el temps de la llum. Tot era ple de l'alè del vampir. Un alè de que m'inundava els narius i em feia imaginar com seria dur els llavis i les dents sobre aquella pell, dins la cambra trista.

B.B., Santanyí, 1968

Unes hores més tard d'haver editat aquest apunt, en Jordi Girbén em fa arribar un brillant sonet del poeta mallorquí. Llegit i rellegit, m'adono que és una cloenda més que oportuna, necessària.

Vet aquí un home: un desarmat primari:
ser una visita o ser companyia,
bèstia infeliç, camí que no fa via,
la set enamorada d'un sudari,

la nit color d'idea en un calvari
tot nu d'història, nu d'idolatria,
pura roca tota ella i aucellaria
que cerca un cuc i, en ell, hi troba el dia,

l'amor, simple pintura de l'amat,
que vol ser cor i vol ser testimoni,
que se fa fort al lloc on s'ha esfondrat,

que encara té un sol cel on té un dimoni,
que fa ombra quan l'arbre se n'ha anat,
sonant tant l'ésser perquè el Déu no soni.

                                    Blai Bonet, Sonets.

El vampir de les llistes (VIDEO-POST)

Transcripció (aproximada) del text llegit:

"E encara [el dip] ha altra natura, car pot esser a voluntat formiga, abella, aranya, gall, lop, ase salvatge, sigala, cens, cha, vibra, cinya, corp leó, mustela, calandri, serena, aprismi recatures, tigre, unicorn, pantera, yena, pago, oronella, crisso, calcatx, vibra, peix qui sapella virgilia gran, pellica, castor, pigot, segonya,  falco, voltor, aguila, cavall, estura, balena, volp e guineu, fenix, orifant, papagay e perdiu sparver.

Novau callà i esguardà interrogador el seu cosí. Aquest restava silenciós,  amb la mirada perduda, com si s'esforcés a resoldre algun enigma"


(Extret del Tractat de Genitura, manuscrit anònim medieval).
Les Històries Naturals; Capítol IV: Teoria del Dip.