Enigmes de sorra i pedres

Fins que el curs no sigui més avançat, les nenes i els nens suporten malament tornar a classe després de dinar. Les tardes a l'escola són un xivarri que creix, una bonior aguda. Quan ha sonat la música i s'han llançat com sagetes a la porta, les parets encara reverberen uns minuts.  

A mitja tarda maldeixo el cotxe a la vora de la carretera, al punt on creua un camí que s'inclina a l'ombra dels grans arbres, paral·lel a una sèquia mormoladora. Volia arribar-me al supermercat de Puigcerdà; sóc conscient que si m'aturo hi faré tard. Podia haver escollit el Caprabo d'Alp, que em cau més aprop, però he pres l'altra ruta sense saber perquè. És molt probable, per tant, que aquesta nit sopi tan sols un parell de tomàquets amanits.

A mida que m'allunyo del brogit de la carretera, el silenci refulgent del sol que decau aquieta les fulles, i sembla que l'aire deixi de respirar. Les fulles s'aturen. Del camí que camino en sorgeixen caminets a dreta i esquerra: cada poques passes se'm presenten dilemes. La intuïció em guia fins a una esplanada erma, un sorral que sembla transportat des d'una altra banda del món.

Una pluja recent va deixar la petja de l'aigua que baixava. Aquí hi havia un riu amb tènues meandres, un delta, un mar. Ara tot és gairebé sec, una cicatriu damunt la sorra que s'esborrarà depressa.

El rastre de les coses és més real que les coses 

Les coses petites imiten les grans, i n'acceleren el temps. Aquest riu va ser un riu durant unes hores escasses, o potser tan sols uns minuts. I no obstant, ha deixat un rastre efímer que és el de qualsevol riu: de l'Ebre al Colorado, conté l'essència dels rius del món i ha estat capaç de deixar la seva traça.

Ahir al vespre, al bar del poble, vaig veure aquells homes taciturns que miraven la gran pantalla del televisor. No se'ls veia feliços ni infeliços. Vaig pensar que potser no volien ser allà. Que seien en taules aïllades i en silenci com si així aconseguissin no ser enlloc. No ser-hi, no ser. Em va venir a la ment la idea d'un pensador, segons el qual la vida d'un home reprodueix i conté la història de la humanitat.

Segurament vaig viure al paleolític de petit, quan apenes podia manejar un parell de pedres: amb l'una colpia l'altra, i n'arrencava guspires. També vaig ser al temps medieval, i m'escoltava els capellans i els bonics relats de Crist. Vaig creuar el Renaixement, i em vaig adonar que els capellans sempre duen les ulleres equivocades: d'aprop per veure-hi de lluny, de lluny per veure-hi d'aprop. De manera que no han entès res ni de Déu ni dels homes. Però si fos així: on sóc ara i cap on camino?

Mentre desfaig les passes passo per la vora d'un mur. Un operari a qui vés a saber què li havien encomenat va fer dos forats amb la broca i després ho va deixar. Hi endevines un rostre de mirada atenta però absent.

Amb els anys que han de venir potser seré un d'aquests homes circumspectes i silenciosos que miren el futbol tan perduts i anònims com poden, a la taverna del poble. Mai no sabré del tot si he deixat cap traça, com aquell riu minúscul que es va assecar i que avui -sense voler, sense pensar- he desfet amb els peus.

*          *          *

Dos dies més tard de retratar el rostre a la pedra del mur, provo de descobrir quina cara oculta. En faig un esbós ràpid (1) i demano a tres persones que em diguin què hi veuen. La mestressa de la Fonda del poble hi veu indubtablement l'efígie sagrada de Nostre Senyor (2). El jove cambrer del Cafè Nou està segur que aquí hi ha un alienígena canònic (3). En Sergi, un alumne de 9 anys, em diu sense dubtar que és el morro d'un garrí (4).

Fotografiant el fantasma de Coborriu

No diria que he vist un fantasma si no en tingués la certesa, si tan sols hagués estat una sensació, una ombra que és i no és. Però n'estic segur: me l'he trobat dos cops, en una sola tarda i a la ruta que mena de Bellver cap als Cortals de l'Ingla i els Plans de Bor.

Era mitja tarda i anant al vespre, cap a quarts de set. El cel estava encapotat i la pluja s'endevinava a l'aire. El color verd vibrava cada cop més furiós contra el gris, i el gris s'enfosquia. La carretera es fa estreta i costeruda, se senten lladrucs de gossos invisibles. Un cop passat Talló, i un quilòmetre més amunt de l'antic santuari, a mà dreta em topo un mas enorme i senyorial, abandonat. La tanca que l'envolta és baixa, i permet treure-hi el nas. A l'interior hi ha la trista ombra d'un jardí romàntic, ara pres de la vegetació. De seguida imagino antigues vetllades, amb cridòria d'infants i dringar d'ampolles. Tot s'ho ha endut la tarda i la tardor. Penso en jardins de la literatura trista, em ve a la ment el nom d'Emily Dickinson.
Dono el tomb al casalot, a poc a poc, buscant els llocs on se'l pot fotografiar.

Estic absort, penso en la llum i el diafragma de la càmera. Provo alguna instantània, me la miro a la pantalleta. Llavors, de sobte, sento alguna cosa que em passa a frec. No l'he sentida arribar i ja la tenia al damunt. És una dona, potser de cinquanta anys. Camina depressa i amb passes llargues. Mormola un hola ràpid, gairebé sense alè. Me la miro un instant mentre marxa pel caminet en direcció a llevant. Em distrec un instant, i quan torno a mirar ja no hi és. És en aquest nstant que m'adono d'alguna cosa estranya. Tinc aquella sensació imprecisa de les coses que no encaixen. És cert: el vestuari. La dona vestia com els excursionistes de principi de segle, a tot estirar tal com vestien als anys trenta.

Poc després prenc el cotxe i m'enfilo en la direcció oposada, vers el poblet de Santa Margarida de l'Ingla. Poc abans d'arribar, hi ha la inquietant ermita de Sant Serni de Coborriu, documentada des del segle desè. Vers els finals del dotzè, els càtars la van assaltar i consta allò que se n'endugueren: tres llibres i les vestidures del capellà.

Ara és un racó solitari i trist. A la banda dreta hi ha un minúscul cementiri del qual apenes en queda una sepultura sencera, i els indicis d'unes altres sis o set, devorades per la terra i la vegetació feréstega. M'hi apropo, altre cop mentre engego la càmera i en aquest instant, la dona que m'he topat abans surt exhalada del cementiri, tresca ràpida pel davant de la façana i s'esmuny per un marge, just abans de perdre's caminet enllà. Apenes si obre els llavis per a rosegar un altre hola.

Li responc, entre divertit i sorprès de la doble trobada, i de passada disparo la càmera, sense saber ben bé perquè vull retenir aquesta figura al xip de memòria. És més tard, mentre torno cap al pis que me n'adono: si abans havia marxat en la direcció contrària a la meva... com és que coincidim de nou, a uns dos quilòmetres de distància? Com s'ho ha pogut fer per a  coincidir de nou? I em miro el plànol i el dibuixo, i refaig la seqüència. I és ben obvi que és impossible, si jo vaig en cotxe i ella a peu. I quan em miro les fotografies de la tarda descobreixo allò que de fet ja sabia: que ella no apareix a la fotografia.

Aquesta és la fotografia del fantasma, feta mentre la figura camina apressada davant la façana de la vella ermita.

Avui he tornat als mateixos indrets. Però no hi he trobat ningú. Faig fotografies gairebé a la babalà, amb la mitja esperança de descobrir algun secret. Però novament no hi ha res. Somric amb mi mateix, pensant en la llarga història de les fotografies de fantasmes, que són tan antigues com la història de la fotografia. Jo també tinc -per fi!- la meva fotografia d'un fantasma. Però malhauradament, el fantasma no hi apareix. Només l'he pogut veure amb els ulls que la natura m'ha construït.

Podria dir: en aquesta fotografia hi ha un fantasma. El que passa és que no es veu, perquè és un fantasma.

El segon dia, gravo deu segons de video a l'indret de la primera trobada. Escolto el vent. I si els arbres parlessin?

Ceretanus ille (2)

L'altra tarda vaig enviar un nen al racó de meditar, deu minuts. Em sap greu, perquè és possible que l'hagués esverat jo mateix amb alguna proposta inesperada, d'aquelles que fas per trencar l'ensopiment d'una classe de llengua a quarts de quatre de la tarda. Quan treballava amb canalla més petita en deia el racó avorrit, i el simple adjectiu causava l'efecte desitjat. Ningú del món no pretén avorrir-se, no ho tolera. L'estratègia és eficaç, però de vegades em divertia pensar que a mi m'hauria agradat passar una estona al racó avorrit.

L'avorriment és un estat que s'ha anat apropant a la mort. L'avorrit és quasi un empestat, un zombi. Milers  de milions d'ofertes neguen l'avorriment, l'aboquen al pou dels tabús. Diverteix-te fins a morir, mor divertit, divertin-te. Fes un cadàver divertit. Tan sols eixir al carrer de bon matí, i sembla que tot es conjuri per a divertir-te. No sé si deu ser amb aquesta finalitat que en una mateixa cantonada del  poble convisquin aquestes dues plaques, tan sols a cinc metres l'una de l'altra.

Dalt del camí que mena a Meranges, i després d'un revolt, em topo un rostre avorrit. Solitari com les pedres. Trist com el llit abandonat al matí. Vell com el cel.  M'assec a la seva ombra i deixo passar els minuts. De primer he sentit el fregadís de les sargantanes que fugien de la silueta humana. Després el silenci quasi absolut. Més tard i a poc a poc sento una remor desconeguda que ascendeix. Desconeguda? És la meva respiració. Feia moltes hores -potser dies- que no la sentia. A la primera escena de l'Obra negra de la Marguerite Yourcenar un home es desvetlla enmig del camp, dormia al ras. Se li apareix un monstre horrible al davant. Tarda una plana en comprendre que té una brossa a l'ull, i que tan sols es tracta dels reflexos que produeix la llàgrima.

Una estona més tard m'enfilo per la panxa del turó que s'alça al davant. En arribar al punt del melic, descobreixo una torre de cables elèctrics. És tota plena d'ocells. No hi ha un pam lliure, la piuladissa omple l'aire de pessics menuts. Quan em veuen s'envolen, se'n venen i se'n van. M'he quedat estàtic i així adquireixo una certa familiaritat amb el paisatge, esdevinc una peça inofensiva, i llavors tornen. Però passa alguna cosa estranya. En aquest anar i venir i en els xiscles diria que juguen, que es burlen de mi. Em diuen: jo puc volar, i tu no.

Es diverteixen amb l'humà solitari que ha aparegut damunt les pedres.

Recordo l'estiu dels meus tretze anys, llarg i xafogós, a Barcelona. M'avorria i m'asseia al sofà de casa a llegir. El recordo bé perquè la mare va prendre un apunt d'aquell instant.

Ceretanus ille (1)

El mestre de poble és una figura tractada per la literatura, de vegades compassivament. De vegades denostadament, apropant-la a d'altres figures del poble com el capellà o el guàrdia civil. Figures que tendeixen a sinistres o tristes, que entren en la boira o en sorgeixen, com ànimes que el diable du.

Les circumstàncies m'han dut a fer aquest paper. Circumstàncies polítiques i econòmiques, i decisions preses per allunyats prenedors de decisions que deuen ser a la seu central, entre cafè i cafè. Ara sóc un mestre de fora que és el mestre d'un poblet a la Cerdanya.

En el personatge del mestre que arriba a les portes d'un poble hi ressona el gust de l'agrimensor K. a El Castell. Fins i tot de vegades intueixo un eco d'aquell metge del conte Morfina, de l'infinit Mikhaïl Bulgakov. Les carreteres, els rostres desconeguts que miren, la taverna on els homes taciturns miren el futbol i parlen en veu baixa, o emprant estranys monosíl·labs.

Les hores s'extenen quan acaba la feina. El sol inicia un planeig suau lliscant pel damunt dels cims, sense pressa per ensorrar-se. Llavors, prenc camins que no sé on duen. No consulto plànols ni em fixo en els rètols. Avui m'he enfilat per la banda del nord i he trobat un cementiri, una pedrera abandonada, una deixalleria oculta als turistes i als rics estiuejants que per la Cerdanya van. També hi havia un poble minúscul, sotmès a un silenci còsmic.

Inesperadament, també he trobat l'ombra d'un gos xinès que volia menjar-se unes baies minúscules.

De baixada, una dona grossa feia fotografies de flors amb un objectiu macro que deu valdre quatre vegades el seu pes en or. I un xic més avall, un immòbil cotxe Mazda reposava a la voreta, esperant-la com un gran escarabat de luxe.
Fa bo de sentir tan sols el so de les pròpies passes per la grava del camí, o quan fas marrada i l'herba seca s'esberla sota els peus, es trenca contra els camals d'uns pantalons que es van omplint de fullaraca i de pols. Llavors, un vol de corbs han estripat el cel, amb aquella veu negra i esqueixada.

Tenir totes aquestes hores és una oportunitat que em dóna la vida. Per repensar, per obrir de nou la carpeta de la novel·la abandonada. Un cop el sol és a jóc, queden encara moltes voltes al rellotge abans no sigui hora d'allitar-se. Puc corregir els treballs amb calma, i preparar classes. Poc després passo pel Carrefour de Puigcerdà i després encara m'aturo a prendre fotos del riu Segre quan és menut i prim.
Però hi he arribat a l'hora dels mosquits, i el meu cos paga el preu de la deshora. Torno al cotxe. Apago la ràdio quan anuncia l'inici del partit de futbol.

Alfred Jarry vist des de Viterbo

Quan hom parla d'escriptors maleïts comet una hipèrbole. En gran part, parlem d'escriptors que van trobar la misèria, i sobretot dels qui hi van morir. La maledicció és doncs una el·lipsi: allò que ens representa una mala vida és més aviat la penúria econòmica: avui més que en d'altres temps, ser pobre sembla un estigma horrorós.

Perquè en sentit estricte, cap bruixot no perd el temps maleint escriptors. La prova del nou ens la dóna en Salman Rushdie: el va maleir una secta islàmica però no obstant no passarà a la història de les lletres en tant que maleït: perquè? Doncs perquè en Salman -malgrat els rigors de la fàtua- no crec que visqui pobre sinó ans el contrari. I consti que me n'alegro per ell.

Els maleïts són una llista ambígua: Rimbaud podria encapçalar-la perquè va meritar-ho, però si al final de la vida era ric o pobre és opinable: traficant amb armes i amb vés a saber quines altres mercaderies, no podria dir-ho. Un altre candidat deu ser en Charles Baudelaire, sobretot perquè la terrible agonia de la sífilis el va projectar en aquest panteó dels escollits. La maledicció és un plus, un valor afegit a l'obra. Innecessari de fet, perquè tant l'un com l'altre són autors que han  trascendit, que són fites indiscutibles de l'època llur. Com Beethoven, com Mozart, com Caravaggio, Francis Bacon: vides complicades que trasncorren per la voreta del precipici. Aquesta deu ser la definició.

Wilde és un altre aspirant a la maledicció: potser perquè va passar per la presó. Així com George Gordon (lord Byron) o Donatien Alphonse François (el marquès de Sade), que van saber unir títol nobiliari amb estigmatització social. L'alcohol i la seva servitud van enviar alguns lletraferits al seu pou i els van compensar amb aquesta etiqueta: Joseph Roth escriu La llegenda del Sant Bevedor per a retratar-ho. Marguerite Duras també s'hi inscriu: l'escriptora s'abandonava al wisqui, i jo diria que a través d'ell se submergia en l'aigua tèrbola de la memòria i de la ficció.

Entre els qui uneixen maledicció i precocitat sens dubte ens cal retornar al primer exemple: Rimbaud. La bibliografia assenyala que als quinze anys ja havia escrit poemes notables. No obstant, Alfred Jarry també va escriure als quinze el Père Ubu.

Stampa alternativa (www.stampalternativa.it) és una editorial de Viterbo que va iniciar una carrera contracorrent: editar fanzines que es posen a la venda al preu d'un euro, i que han arribat a les grans llibreries: la Feltrinelli (que vindria a ser com una Fnac, o un Abacus) els tenen exposats a la vista i vora la caixa,com els xiclets al Carrefour.

Un dels seus opuscles està dedicat a Alfred Jarry: Ladro di biciclette, cent'anni di Alfred Jarry. Amb tres textos breus, Antonio Castronuovo explica amb una agilitat fantàstica qui fou Alfred Jarry, i ho fa justament a partir de les contradiccions de la vida del maleït: explica tres episodis que contradirien la maledicció, ique poden tirar per terra una aurèola tan laboriosament edificada.

L'impostore explica que possiblement Jarry no és l'únic autor de l'Ubú, sinó que es va apropiar d'unes idees que pertanyien al seu grup d'amics del Liceu. Ho va escriure i ho va signar ell tot solet. Aquesta maniobra no sonarà gens estranya a tota aquella persona que s'hagi volgut iniciar en qualsevol disciplina creativa, incloent-hi el disseny industrial, tèxtil o l'escriptura blogaire. Ni tan sols els crítics gosen dir qui fou el primer cubista de la història de la pintura: moltes idees són col·lectives, però sempre hi ha algú més espavilat que la patenta.

Il debitore patafisico relata una anècdota un xic mesquina de Jarry, però que li escau. L'Alfred es va comprar la bicicleta més cara del mercat, una Clément de luxe 96 course sur piste, que costava 500 francs mentre les bicicletes comunes en costaven apenes 100. Va signar un compromís de pagament que naturalment no va satisfer. Amb aquest aparell va assistir a l'enterrament del poeta Mallarmé, però tan sols va abonar 5 francs (que li havia prestat una amiga) quan l'amo de la botiga estafada (Jules Trochon) havia perdut energies i minutes d'advocats per reclamar el pagament.

Nel lusso del Tripode és la narració d'un moment delirant en la vida de Jarry: vora la fi de la vida (a 34 anys), va voler esdevenir propietari d'un mansió que ell mateix dissenyaria. Va adquirir un terreny impossible a Coudray (una pendent a la ribera del Sena), on finalment s'hi va fer una barraca. La voluntat propietària de Jarry entra en contradicció amb la resta de la vida, però vist des d'avui cal reconèixer que potser es va anticipar.