MIL DEMONIOS

JV Foix (y 2): Un apócrifo

2012-01-30T22:24:00.006+01:00

dedicado al bloguero y poeta obrero Gabriel B.

Logotipo del homenaje: atención a la media sonrisa, medio beata y medio pederasta del poeta

Hace un par de años y mientras me documentaba para un artículo sobre la presencia de Bakunin en Cataluña, di con un ensayo menor debido a Jordi de Ferrussola i Masclans: Catalans de soca-rèl a fi de bé (1), Edicions de Migjorn, Calella de Palafrugell, 1978. Se trata de una galería de retratos de insignes patriotas difuntos, desde Jordi Pujol hasta Esperanceta Trinquis, pasando por algunos poetas. Entre ellos nuestro homenajeado Josep V. Foix.

Ferrussola i Masclans relata una anécdota acontecida en la pastelería Foix (calle Mayor de Sarrià, 57), hacia el verano de 1946. Según el autor, los hechos le fueron confiados por un antiguo trabajador que por aquéllos oscuros años ejercía como oficial de primera.

Si nos atenemos a la narración de S.E. (sólo se conocen las iniciales del obrero, curiosamente coincidentes con las de Salvador Espriu y las de Santo Espíritu), el asunto se sucedió tal como sigue:

-José Vicente me había encargado quince pastelitos borrachos (melindros bañados en Ron Negrita), con mucha prisa para satisfacer a un conocido suyo, posiblemente el Abate de Montserrat, un tal Escarré -sí, el mismo que le puso el palio a Franco para que penetrase el santuario de la montaña con los máximos honores. Como era su talante -el de Foix, no el de Escarré ni el de Franco, quiero decir-, me lo ordenó con su estilo bravucón, y cada cinco minutos entraba en el obrador para ver si ya cumplía con su encargo y con la debida presteza e ilusión. Con las prisas, los pastelitos borrachos salieron mal, ya se sabe: la cocina pide calma y modales. De modo que había que tirar los pastelitos: estaban excesivamente impregnados en ron. Cuando José Vicente lo descubrió sacó el fuet(2) que tenía en la trastienda, me ordenó bajarme los pantalones y me azotó sin mover un sólo músculo de su adusto rostro. Delante de todo el personal, dispuesto en fila por orden de antigüedad y rango, y con una estricta separación de sexos. Eso lo vigilaba tan escrupulosamente como los pies métricos.

Al cabo de un rato de maldecir todas las furias y los santos y beatas, dijo algo sobre el dineral que le costaba mi error, y empezó a comérselos. Aquí no se tira nada. Un par de horas más tarde el poeta andaba por la tienda dando tumbos, cayéndose, cantando cuplés de tono picante (recuerdo como entonaba "La pulga") y pellizcando el trasero de las clientas. Su hermana lo retiró a sus aposentos. Fué ese día cuando escribió la primera versión del Sol, i de dol. Aunque bueno, el caso es que esa primera primera versión empezaba con Cony i recony. Todos pudimos escucharlo declamar por el tragaluz. A mi se me quedó grabado el puñetero soneto, casi tanto como las cicatrices que me dejó en las posaderas.

Cony i recony, si em furtes l'esquella
em veig pudint tosques servituds
amb carallots i munts de legionel·la
i roigs cabrons que m'atufen, torçuts.

Li dic: Quant és? Per quatre pessetes
o vint centiments, oh, caratsus, puts.
Calcetes d'or? Vès quina meravella,
rastre ignorat, adéu nassos romputs.

No m'entretinc. Més calent de carnatge
tinc migranys, Maragall no m'engany.
Me l'he pelat, i despert com l'averany.

Em pica un peu, refot, malviatge.
Oh, caganiu i capsigrany...
vull beure'm tot el rom. Tanca el pany.

El erudito crítico Jaume Parrús i Tort (conocedor del soneto descartado) escribió: toda la precisión de la poesía foixiana se encuentra aquí condensada: el gusto por el lenguaje cultivado, el rigor métrico, el espíritu clásico y moderno, el onirismo y ese punto de escatología bellamente oculta que tanto gusta a nuestros barceloneses de Diagonal para arriba. ¡Incluso borracho Foix era Foix! (Els poetes adormits: Joan Gurdulú, Pere Delacullera i JV Foix, Edicions de la Generalitat de Catalunya, col. La barretina erecta, Barcelona 1982, p. 134).

Cabe señalar la reseña que aparece en el Almanaque Lacaniano de 1987, suscrito por el psiquiatra uruguayo Marcelo Tentempié, según el cual Foix es el prototipo de masturbador compulsivo, apoyándose justamente en el soneto que nos ocupa. Dice M. T.:
-Primera estrofa: el poeta alude al temor de la castración. Cree que si le extirpan los testículos será pasto de sodomitas.
-Segunda estrofa: el poeta se afirma como cliente de los chaperos (cuenta una transacción sexual valorada en 4 pesetas y 20 céntimos).
-Tercera: opta por la masturbación, más segura que la visita a los urinarios.
-Cuarta y última: después de sufrir la somatización del deseo reprimido (el escozor en un pie), el poeta decide ahogar el deseo en alcohol.
_______________________________
(1) Catalanes de pura cepa a fin de bien
(2) Fuet, en catalán, designa tanto el instrumento para dar azotes -el látigo- como un embutido de cerdo de aspecto parecido al de un pene largo y delgado.

JV Foix, el poeta y la pedorreta

2012-01-26T19:00:00.007+01:00

dedicado al poeta y ensayista Gerard Horta

El poeta se despide del sueño y se levanta. Se viste ordenadamente de gris y desciende las escaleras que le llevan a la tienda del negocio familiar. Sin mediar palabra se sienta ante la caja registradora y se dispone a afrontar su jornada de trabajo: cobrar por los tortells y los tocinitos de cielo que vende. Estamos en una pastelería de larga tradición, en la calle Mayor de Sarrià. Eso es el barrio alto de Barcelona.

A media mañana, el poeta abre la caja y saca los billetes, los ordena de mayor a menor, los envuelve en un trapo y se los mete bajo el culo, para asegurar su integridad. Porqué el poeta no se fía ni de Dios. Es entonces cuando el poeta aprieta el abdomen, afloja el esfínter y bendice los billetes con un pedo de poeta.

Antes de proseguir debo contar algo: del poeta pastelero sólo leí dos sonetos porqué eran de lectura obligatoria cuando yo cursaba estudios secundarios. No me interesó para nada, y no se volvió a cruzar en mi vida hasta que me lo trajo el profesor Gerard Horta, quién lo cita en su magnífico Cos i revolució. L'espiritisme català o les paradoxes de la modernitat. Edicions de 1984, Barcelona, 2004, p. 142. El fragmento corresponde a una carta que el pastelero le manda a su amigo Josep Obiols, y dónde retrata la sociedad catalana de su época (estamos en 1920).

Avui dia, tot el fèrvid estol dels separatistes revolucionaris el componen gent que en l'ordre religiós són per ventura espiritistes i en l'ordre social són anarquistes essent el seu afany separatista conseqüència del seu temperament anàrquic (1).

Foix es el pastelero que afirmaba és quan dormo que hi veig clar (es cuando duermo que veo claro). Sin embargo, en estado de vigilia Josep Vicenç no parece una persona despierta ni sensible a su entorno. Claro que eso de los billetes bajo el trasero es una anécdota, pero es cierta. Se sentaba ante la caja registradora y se guardaba bajo el culo la recaudación del día: no vaya a ser que mis obreros me sisen.

Posiblemente todos tenemos nuestros tics, pequeños defectos o miserables inmundicias, muchas de las cuales nos humanizan. Hasta aquí todo sería una simple anécdota -una anécdota sobre la mezquindad, pero nada más. Pero otro tema es el ideario político e ideológico de nuestro pastelero. Apriori, confundir a los independentistas con los anarquistas es una aberración (sería como pensar que hoy, los aburguesados militantes de Esquerra Republicana de Cataluña están también afiliados a la CNT). Posiblemente en Foix hay algo más que ignorancia: hay un odio o un pavor hacia el desorden público y hacia la clase obrera.

El mundo ideológico de nuestro pastelero no termina ahí: JV sintonizó con las ideas vanguardistas del futurismo italiano y de Filippo Tommaso Marinetti, la corriente estética que abrazó con ilusión el fascismo y que devino el cuerpo artístico y poético que adornaba el delirio de Musolini.

En tanto que hombre de orden, es fácil inferir que Foix celebró la victoria de Franco, al que sólo le reprocharía su actitud hacia la lengua catalana. Por lo demás, nihil obstat: al fin y al cabo, el general fascista devolvió la paz de espíritu a la burguesía catalana.

Muchas veces me he preguntado porqué determinados personajes de la cultura catalana son homenajeados y reivindicados por colectivos y personas que parecen alejados de esas figuras: hoy mismo no puedo responder a qué viene celebrar y recordar a JV Foix. ¿Se trata tan sólo de que escribió sonetos en catalán? Sí, es más que probable. La paradoja catalana es un fenómeno complejo que permite anomalías de este tipo: el hecho de escribir en catalán durante el franquismo situó a muchos autores en el panteón de los prohombres patrios con una mirada absolutamente acrítica. Puig és català, Déu li do gràcia, se estilaba decir: como es catalán, bienvenido sea. Aunque sea un fascista.

Es la misma actitud que, en su versión inversa lleva al silencioso desprecio de aquéllos autores que, siendo catalanes, no escribieron en esta lengua: Carmen Laforet, Ana María Matute, Luis y José Agustín Goytisolo, Juan Marsé. Casi nada.

A veces me pregunto si hoy todavía estamos empañados por ese pensamiento tribal. El homenaje a JV Foix me responde que sí. Igual como ciertas arengas del nacionalismo de Artur Mas, por no hablar de la prensa culé.

Por eso imagino de nuevo al pastelero JV Foix sentado encima de sus billetes. Es de suponer que se tiraba un par de pedos bien sonoros y malolientes para desanimar a cualquier anarquista, independentista o mangante. Esta imagen es mi sentido homenaje.

______________
(1) Hoy en día, toda la chusma de los separatistas revolucionarios la compone gente que en el orden religioso son por ventura espiritistas y en el orden social anarquistas, siendo su afán separatista consecuencia de su temperamento anárquico.

Caronte Schettino

2012-01-19T22:15:00.003+01:00

Dedicado a los náufragos de cualquier patera, de lujo o para hambrientos

-Mamá, tengo miedo -diría ahora. Si no tuviese la boca llena de agua con sal y barro. Y aún añadiría: -Creo que nos engañaron.

Porqué eso que habla -este cuerpo- está en el fondo del mar. Los peces me besan las manos y buscan mis párpados. Me arañan suavemente la piel translúcida. Una estrella de mar se ha instalado en mi vientre y reposa tan quieta y rutilante como las estrellas del cielo.

Aunque ahora sea acuático nací en España y me enseñaron a tener miedo. De pequeño sólo les temía a las arañas y las serpientes, pero mi madre me dijo que la peor alimaña era un monstruo llamado Incertidumbre. Esa palabra no la pude comprender jamás. Es rara, un laberinto de sonidos. Quizá por eso le tuve un pánico atroz. Y por eso, posiblemente, me busqué un trabajo lento, rutinario. Convertí mi vida en un ritual del tedio y mis horas fueron templo del aburrimiento. A cambio de ese sacrificio logré escapar del monstruo. Hasta el día trece por la noche, cuando me alcanzó.

Durante décadas me he zafado de él. Vi a la bestia de cerca, zampándose a conocidos y desconocidos. Yo me reía por dentro sin compadecerlos: hay que tenerle un respeto al monstruo, pensaba: ay de los imprudentes y los ligeros.

Un día sentí (o se me ocurrió) que a lo mejor mi vida había transcurrido en un sopor, en un leve aliento de sopor. Fué más o menos por entonces cuando empecé a mirar los mares y los océanos en un mapamundi de colores y descubrí unas líneas de puntos que cruzan el azul. -Son las rutas de los cruceros, me dijeron. Cruceros de lujo, tout compris, seguridad y placeres garantizados. Y me compré un billete para una ruta mediterránea (si te gusta luego vendrán los enormes viajes transatlánticos, me dije muy prudente). Estuve satisfecho entonces de haber sido un tipo ahorrador y precavido.

Del capitán del barco sólo sabía que se apellidaba Schettino. ¿Cómo podía ni tan siquiera imaginar que su nombre era Caronte? Ahora des del limo contemplo unos reflejos azulados y la silueta perfilada del enorme buque unos metros por encima de mi cabeza -más blanquecina a cada hora que pasa bajo las aguas. Veo a ese gigante arrodillado y vencido. Me siento engañado y triste. Algo ha salido mal, algo que empieza muy atrás, cuando mi madre me decía: ante todo, cositas seguras.

A pocos metros de donde yazco hay otros hombres y mujeres. Más no les reconozco: no venían conmigo. Cuentan historias de huídas en botes, en zafias embarcaciones de maderitas tiernas. La verdad es que no sabía que el Mediterráneo de los turistas fuese también el Mediterráneo del hambre. No sabía nada de ellos y sin embargo ahora son mis compañeros. Cuerpos entre los peces, cuerpos y también nidos de peces.

Pienso que cuando nos vengan a recoger para llevarnos a una mejor sepultura me confundirán con ellos. Lo que quede de nosotros podría ser tan espeso y líquido, turbio y homogéneo como esas papillas que me preparaba mamá mientras esperaba de mi que fuese un buen empleado cumplidor en alguna empresa sólida.

18-1-2012
___________________
He pasado algún tiempo de mi vida pensando como es (como debería ser) el cuento de terror del siglo XXI. Confieso que ha sido poco ese tiempo, entre trabajos y obligaciones varias. Hoy he dado con la respuesta oportunista. Buscando la respuesta gótica, he encontrado sólo eso. Bueno, no pasa nada: al fin y al cabo es una respuesta,

Don Manuel en los infiernos

2012-01-16T22:26:00.003+01:00

Crucé el Mississipí con un retraso de dos días sobe el calendario previsto. El barquero sólo trabaja los miércoles y los viernes, ya se sabe, los ajustes del señor More. Al pobre diablo le han dejado con una minijornada de quince horitas semanales y trescientos dolarcitos al mes. Ya nos lo dijeron: los currantes y los parias debemos de hacernos cargo de la gravedad de la situación.
-Lo más cachondo del tema -me cuenta el barquero mientras rema contra corriente- Es que ahora el señorito More cuando tiene que cruzar el río en lunes o en martes se cobra una dieta de ciento cincuenta pavos, y además se hace traer una canoa de río abajo. (El barquero escupe al río y le da a un barbo en todo el ojo). Una canoa privada, por supuesto. Quiero decir: privatizada.

Yo estoy callado, ni tan sólo me río del pobre pez fangoso. Mi trabajo me obliga a ser taciturno, silencioso y precavido.

-Y por cierto -sigue el gondolero- ¿Qué le lleva a usted a Malpaso?

Ahora soy yo quien escupe con fuerza contra el oleaje leve y amarillento del río. Mi gargajo levanta una pequeña burbuja inútil, parecida a las ampollas que te salen en los pies cuando los zapatos te aprietan demasiado. El hombre comprende y se calla por fin hasta que llegamos a la orilla. No le puedo contar que he venido a Malpaso para matar a un hombre. A un anciano, para más vergüenza. Cada oficio tienen sus gajes.

En cuánto pongo los pies en la polvorienta aldea me doy cuenta de que algo pasa. Algo malo, por supuesto. Esos dos días de retraso por el puñetero ajuste presupuestario me han jodido bien. El hombre que venía a cargarme ya está muerto. La espichó ayer por culpa de una bacteria.

Lo más parecido a matarle que puedo hacer es contemplar su puñetero funeral recorriendo la calle principal. Me siento en el portal del Saloon y maldigo mi suerte y la madre que le parió al viejo. Veo viejas lloronas, tipos fornidos con camisas azules y asnos sarnosos. Ese es el séquito del muerto. Lo llevan a hombros y con el ataúd descubierto. La cabezota del cadáver va dando bandazos, como renegando de la muerte o negando algo a los vivos. Parece que quiera mascullar no, no.

Vete a la mierda, pienso yo mientras aprieto los puños dentro de la gabardina y palpo el revólver estúpido, pesado y frío. Dicen que el malnacido se bañó en una piscina llena de plutonio radioactivo, a ver si resultará que el plutonio concede longevidad en vez de fuego. Porqué ese fiambre debe de haber alcanzado los cien tacos. Su vida ha durado como una venganza divina.

Me vienen ganas de meterle igualmente un plomo por el culo, para que se vaya al infierno con dos orificios anales, el muy cerdo. Estoy casi seguro de que eso me cuesta una sanción por lo menos, sinó un despido procedente. La cosa está muy jodida, y mi productividad por los suelos. Mientras empiezo una rotación sobre mis talones y apunto a la Taberna La Mala vida ensayo mi defensa: cuando vuelva a la oficina les diré que ha sido culpa de ellos.

Y no será ninguna estrategia sinó la pura verdad: se pasaron años discutiendo si se lo cargaban, si lo llevaban al tribunal de la Haya o al de Estrasburro, que si patatín, que si patatán. Y al final el cabrón va y se muere de un resfriado. Como el otro. Luego del tercer chupito de whisky empiezo a barruntar que igual no vuelvo: ¿para qué? Tendré que aguantar la bronca, solidarizarme con Europa y su crisis, soportar los discursos nacionalistas del señorito More (la unidad de destino de su patria de mierda, los esfuerzos, los valores eternos y etcétera).

Casi que mejor me piro y me enrolo en un ballenero. Por aquí anda un tipo llamado Gordon Pym buscando voluntarios para el Pequod, que sale mañana mismo a cazar no sé que diablo de monstruo blanco y abisal. Eso sería mucho mejor. Jodido, pero bastante más romántico, qué narices. A la vida hay que pedirle algo más. Algo bonito.

Apocalíptica minúscula

2012-01-09T20:48:00.005+01:00

El rumor y sus consecuencias sucedieron tan deprisa que apenas el Twitter tuvo tiempo de aportar algo. Parece que ha empezado por una información radiofónica de una emisora búlgara, procedente del observatorio astronómico de Stara Zagora (que dispone de una visibilidad inmejorable): el pequeño asteroide B-612 impactó en la madrugada pasada contra la cara oculta de la Luna. La radio búlgara lo celebró: interpretaron que nuestro satélite pálido nos había protegido de un impacto severo.

Pero poco después ya suenan las malas noticias: el eje de la Luna se ha movido, y Selene se ha salido de su órbita. Con cuatro estimaciones es suficiente para pronosticarlo: en un par de días, la Luna se precipitará sobre la Tierra.

Mientras los primeros pesimistas googlean los términos B-612, Stara Zagora, Lunar impact, Moon river, etc, es el mismísimo Artur Mas quién aparece en las noticias de las nueve de su canal autonómico para soltar ese mensaje: los catalanes debemos obrar con serenidad y responsabilidad, y sobretodo debemos ir a trabajar mañana como si fuese un día más, un día normal. Otra vez el hombrecito del mentón altivo se ha adelantado a sus compañeros en el poder: como ya hizo con sus recortes presupuestarios, ha sido el primero.

El resto de las autoridades desfilan o se atropellan poco más tarde en la pantalla: debemos dar confianza a los mercados, hay que seguir respetando las normas y la legislación vigente, cuidado con las líneas y los semáforos rojos, tenemos que comprar productos catalanes (la policía no va a bajar la guardia), hay que pagar las facturas, llegar puntuales al trabajo, fiarnos de La Vanguardia, moderar el consumo de alcohol y dejar de fumar, afiliarnos a una mútua privada de salud, etc. Los casados deben seguir fieles a sus esposas y los homosexuales aún están a tiempo de curarse (ésta última aportación corresponde al diputado José Antonio Duran). Tan sólo el inefable conseller de economía -un tal Mas-Colell- ha soltado que Madrid no paga los 759 milloncejos, pero ahora no me preocupa tanto. Eso ha sucedido a las 12 del mediodía en la emisora amiga RAC-1, y a las dos de la tarde ya estaba cesado y deshonrado por el portavoz del gobierno. Mira tu por dónde, al mal conseller se lo ha cargado un asteroide.

Parece que alguna gente no ha ido al trabajo, pero sin embargo la Bolsa ha funcionado con normalidad (el Íbex ha experimentado un esperanzador 2.1 de aumento). Yo he sido de los que se han quedado en casa, meditando si ordenaba un poco el piso y le echaba por fin un poco de KH7 a los fogones, que buena falta le hace. Hay que terminar dignamente, me decía. Pero con tanto meditar me ha llegado el sueño, y me he quedado dormido como un niño en el sofá, ante una tele que sólo chisporrotea.

En el sueño turbio de la siesta se me ha aparecido Dios y me ha espetado:
-¡Eh, tu! Si, tú: te he escogido entre muchos millones para concederte un deseo. Decide tú quién se va a salvar del holocausto.
-¿A mi? ¿Y porqué a mi justamente? ¿No ves que no soy nadie, y que me agobian las responsabilidades? ¿Acaso no ves cómo tengo el piso, desordenado y polvoriento?
-Justamente por eso te he escogido a ti -sigue Dios, con una voz más aflautada y falsa de lo que yo había presupuesto jamás- Ya sabes que amo a los pequeños, a los miserables, a los desheredados y a los parias.
-Ah, bien.
-Apúrate, que el tiempo vuela.
(Acepto sus prisas, aunque tampoco las imaginaba en un ser eterno).
-Bueno, de acuerdo. A bote pronto digo que salves a Juan Sebastián Bach y a Julio Cortázar. Ala, ya está.
-Mmmm -gruñe el Ser Supremo- Están muertos los dos y eso me llevará un poco más de trabajo...
-Pues nada, no te líes más: salvas su obra y listos.
-¿La obra de Bach y Cortázar? ¿No quieres salvar una élite de individuos, algún emprendedor, algún prohombre patrio, algo así?
-Hostia ¡no me jodas...!
Dios se desvanece en una nube rosada murmurando algo sobre las palabrotas (como es tu última blasfemia no te la tendré en cuenta, creo que dice).

Luego me despierta un rumor creciente, atronador. Salgo al balcón y contemplo la superficie de la Luna ante mis narices, distingo las pisadas limpias de Armstrong y la banderita enhiesta con sus estrellitas ligeramente desteñidas. Así a ojo de buen cubero calculo que el mástil de la bandera le partirá la antena del televisor a mi vecino, por la dirección que lleva. Eso va a ser muy simbólico para él, tan admirador de la Coca-cola con alitas de pollo de Kentucky fried chicken y de las cancioncillas del Sinatra.

Evangelios impropios

2012-01-05T19:03:00.002+01:00

No se porqué demonios habrá sido, pero resulta que el primer libro que hojeo este año 12 es una edición barata (e incluso fea) de los Evangelios aprócrifos. Lo compré en el siglo pasado, hace muchos años (algo así como veinte) en un mercadillo de segunda mano porqué me supo mal verlo ahí tirado entre los relojes robados y el polvo, calculadoras, zapatos destalonados, gafas de sol demodadas, una freidora andrajosa y dos chaquetas de cuero manchadas de algo como sangre o café.

Podría contar que ando liado en un traslado de piso, y que en ésta situación uno se encuentra en las manos cosas inútiles que ha ido guardando a lo largo del tiempo vivido, perdido, ganado. Separo las cosas que voy a salvar en este nuevo naufragio: a un lado suelto los objetos que se van a quedar, los que tiro al olvido para siempre. Y ese ejemplar de los Evangelios apócrifos ha dudado un instante. Creo que me lo llevo. Junto a él se vienen conmigo la destrozada edición de Büchner, los cuentos de Blues de novembre -de mi antiguo jefe Bep Portella de Maó-, La muerte y la doncella y finalmente un ensayo sobre Georges Bataille. Junto a estos calculo que me llevo unos doscientos, más o menos. De los casi mil que llegué a coleccionar en el 99, año en que empezó el declive.

En la pirámide inestable de los refutados se quedan algunas glorias catalanas (como Josep Palau i Fabra y Segarra), John Steinbeck, un tratado sobre las flores de Bach -que no es Johann Sebastian-, y un corolario de libros y libritos que jamás voy a releer, aunque sean buenos. Yo diría que se quedan unos cincuenta, directos al reciclaje. Por orgullo o algo así salvo mis publicaciones, lo que me editaron: aunque tampoco creo que lo relea nunca a uno le dolería ver como su nombre en la portada se va para dar con el lomo contra el fondo de un contenedor de basura. Sin embargo, un día alguna mano desconocida lo va a hacer: esta es la medida humana de las cosas.

Lo de abandonar glorias catalanas debe tener algo que ver con el signo de los tiempos (mi país es de nuevo derechón, hipócrita, vengativo, católico, pequeñisimoburgués, comerciante, nacionalista, racista, falso, ombliguista, rancio, ridículo, convergente, especulador: mi país es una mierda) y a la vez con ese reciente viaje a Andalucía. Me doy cuenta de que en cuánto salgo de Catalunya me encuentro bien. Sí, ya lo se: igual no son allí mucho mejores que aquí -al fin y al cabo, los humanos somos eso: humanos. Pero mira, yo me siento mejor así. Aún así, cargarle las culpas a un tipo como Palau i Fabra es injusto, ya lo se.

Le echo una última mirada al montón de los libros que no me llevo y abandono. Eso es lo que debieron de hacer aquéllos curas y obispos que relegaron unos evangelios al capítulo de los vergonzantes apócrifos y seleccionaron sólo cuatro para los canónicos. Es verdad: no soy mucho mejor que ellos. Porqué ahora, cuando los ojeo, pienso que a lo mejor los Evangelios apócrifos son mejores que los canónicos. O igual permitirián que algunos descreídos como yo pudiésemos creer en algo más bonito y más dulce.

Todo eso no debe de tener ninguna importancia. O quizás sí. Pero prefiero pensar que lo importante está mucho más allá, mucho más lejos. De camino a Jaén nos detuvimos en la vall d'Albaida y allí contemplamos cómo brota el agua de la tierra, como forma ríos entre la roca. No me sorprende recordar como nos amamos aquélla noche y las siguientes.

Fin de año en el puente de Borén, hacia Àrreu

2011-12-24T19:40:00.003+01:00

Para subir hasta Àrreu desde Borén no hay carreteras. Apenas un caminito desdibujado, vertical, pedregoso. Una vez arriba sólo hay silencio y casas vacías. En algunas de ellas los vestigios y las antiguallas conviven con los desechos de vagabundos contemporáneos y fugaces. Soledad, silencio y puertas desvencijadas. Rastros de huídas, de caídas, de pérdidas tremendas. La historia de la calle única que conforma el pueblo habla de muchas cosas y de mucha miseria.

Porqué una vez abandonado a la naturaleza, Àrreu sigue escribiendo capítulos sobre nuestra miseria. La humana, que es la mía. Aquél día, en mitad del año, me senté en un viejo abrevadero para el ganado. Uno diría que el abrevadero fue originalmente una tumba. Vete a saber de qué tiempos. Donde habitó la muerte bebió la vida y luego volvió el olvido.

En un portal encuentro los trastos para afeitarse de alguien que se marchó hace poco. Pero ya están resecos y corrompidos. Hay residuos cochambrosos y signos incomprensibles pero espantosos, como avisos para el que llega. Con cuatro tristes trastos, te susurran la frase del Dante: pierda toda esperanza quien cruce este umbral.

A principios del verano subí hasta Àrreu buscando algo maravilloso. Tuve la impresión de haberlo agarrado un instante, y de que luego se me escurría de entre los dedos como un pececillo, como el agua del río donde vive el pez. Eso pasó en mitad del año que ahora termina. No sé porqué hoy estaba pensando en el puente, el caminito y el pueblo abandonado de Àrreu. Si le quitas el acento, arreu significa (en catalán) en todas partes.

Pero no quiero estar triste. Àrreu es un templo de la tristeza, pero también del sueño. Lo que ahora está vacío se podría llenar de gritos y de jolgorio, de voces de chiquillos, fuegos, estallidos de botellas que se descorchan, alegría de piernas que se abren y de penes que quieren penetrar. La vida puede aparecer donde sea, sólo hay que cerrar los ojos, abandonarse.

Lo puedo contar más claro: en mitad del año, cuando subí a Àrreu, pensaba en ti y te quería, pero en realidad estábamos muy lejos. Me inventé que subía para buscar el santo Grial, cuando sólo te buscaba a ti. Ahora lo comprendo mejor: me marché de Àrreu pensando que no había encontrado el Grial, cuando resulta que sí lo encontré. Lo llevaba metido dentro y eras tu. Por eso ahora cuando termina el año cruzaré otro puente sobre otro río (pero el agua será la misma), y lo haré contigo. Àrreu ya está habitado.

El perroflauta en navidad

2011-12-22T19:45:00.004+01:00

(nota sobre el video: la sardina sobrante y que permanece en la lata será ofrecida a la Pachamama, e irá a alimentar una maceta de plantas crasas procedentes del Pirineo -en un próximo video de aparición inminente en sus pantallas)

Esta navidad no voy celebrar nada: la trataré como se trata a un lunes cualquiera, a un martes, a un miércoles de mierda. Me refiero a que no habrá ningún festejo, ninguna comilona, nada.

Escribo navidad en minúscula consciente y en la supuesta plenitud mental que me otorgo. Porqué no me da la gana la mayúscula. No para nombrar al hipotético nacimiento de un dios grotesco y judío, responsable de tantos males y tantos pesares. Un dios representado en la Tierra por un teutón que militó, de joven, en las unidades juveniles del nazismo alemán. Es el colmo, la historia. A esa casualidad la llamarían rizar el rizo en cualquier tertulia radiofónica matutina.

Excusas tengo varias, y no las voy a nombrar: sería redundante, cansino y morboso. Pero ganas tengo muchas: hace años que le tengo ganas a la navidad y apenas me atreví. Pero este año sí. Este año el día de navidad se va a joder: me voy a sentar en el sofá en cuánto me levante de la cama, y me voy a poner el dvd de una peli rusa de los tiempos soviéticos, con subtítulos. A lo mejor será La infancia de Iván, que tanto me conmueve. O quizás El espejo, porqué me da por llorar cada vez que la veo. Y cuando me entre el hambre de los humanos me voy a zampar un bocadillo de sardinas en lata marca Carrefour aliñadas con limón. Lo juro por mi madre. Y porqué además la lata ya la tengo en el armario de la cocina: caduca en febrero de 2013: sin problemas.

Es más que probable que el día de navidad sea el INEM quién me lo pague: esa será mi contribución al sosiego español, a la paz europea. Mi forma de decirle al mercado global que puede confiar en España y en sus españolitos. Por austeridad no será: les brindo una majestuosa y ejemplar austeridad.

A lo mejor va y resulta que tanta austeridad es casi miserable, y entonces alguien dirá que esa navidad es la más cristiana que ha visto jamás, y que ojalá y etcétera. A lo mejor alguien va y me cita el famoso poema de la navidad del anarquista Salvat-Papasseit, y me lo escribe con los dedos untados de aceite, pringados en los langostinos sacrificados al dios de Palestina, la bombardeada Palestina.

En cuantó el dvd se termine, creo que me quedaré dormido en el sofá. De puro aburrimiento, de tedio. Lamentaré no estar contigo, eso sí lo voy a lamentar: no poder desnudarte poco a poco o deprisa, deprisa. No poder oler tu sexo y meter mi lengua en él. Ese es el único instante en que creo que alguien supremo hizo el mundo. Y además lo hizo bien, redondo, bello, cálido.

La austeridad perrofláutica navideña expresada en euros:

Pan: 0,57 euros

Lata de sardinas: 0,97 euros

Agua: 0,02 euros

Postre y café: 0,55 euros

(precios calculados tomando como referencia la cadena Carrefour y los cánones actuales del agua).

Total: 2,11 euros

Calcule usted mismo el coste de la navidad católico-tradicional, compare y llegue a sus conclusiones, según la estrategia del pensamiento libre. Calcule el porcentaje sobre su nómina o pensión o subsidio de desempleo. Medite sobre las tradiciones, el catolicismo, la publicidad, el miedo al qué dirán y la bienaventuranza de Mateo, 5, 3: Bienaventurados los pobres...

No puedo escribir (Андрея Рублева, y 2)

2011-12-19T22:33:00.004+01:00

Definitivamente: no puedo escribir sobre Andrei Rubliev. Dudo incluso de este nombre: ¿cuál sería la transcripción correcta para Андрея Рублева? Aunque ese es un problema menor, sólo para muy quisquillosos o gente muy culta. Ninguno de los dos casos no es mi caso.

No puedo escribir con tanto ruido de fondo. Mañana (mañana mismo) podrían decirme si sigo en el trabajo, o si ya no tengo que volver, muchas gracias por todo, con la que nos está cayendo debes comprenderlo, y entonces hay que coleccionar los papeles para irse al INEM.

Se trata de lo siguiente: un pintor recibe el encargo de irse a una iglesia a pintar imágenes piadosas que le den esperanzas, paz o quietud a quién allí se adentra, a rezar o a cobijarse. A los que huyen del horror. Durante dos horas muy largas, el pintor no pinta nada. No puede. Apenas un manotazo en la pared recién encalada, con la mano sucia que se estampa en el blanco como un grito oscuro. La furia y el terror están ahí.

¿Cómo se puede escribir sobre ese momento?

El pintor piensa cuál debería ser su trabajo, para quién pinta, porqué pinta. Mientras los demás lloran o son torturados, o vejados, o perseguidos. ¿De verdad puedo escribir en un blog y escribir sobre un director de cine ruso que murió hace años dejando siete cintas de celuloide?

La cinta titulada así (Andrei Rubliev) tiene un prólogo: unos individuos han construido un globo areostático que se levanta, tambaleante e impreciso, pero atañe el cielo. Aunque uno diría que ese globo se dará de bruces contra el suelo en cuanto estés confiado. Y un prólogo: un titubeante y adolescente artesano funde hierro y arranca de la tierra una campana enorme. Ahí enmedio está la historia del pintor. Ahora dejaría caer mi cabeza sobre tu hombro, como ayer, medio desnudo, en el sofá de tu casa -o en la mía. Y de repente te preguntaría:
-¿Porqué no puede dar ni una sola pincelada Andrei Rubliev?

¿Porqué este tiempo de duda y de parálisis es tan bello? No nos queda nada más que eso: ver la belleza allí donde parecía no haber nada. O sólo dolor y gritos y desesperación. No los había. No había nada de eso. Sólo había la increíble belleza constante, como los bajos continuos de Bach. La belleza que nunca cesa, nunca se detiene, nunca se va.

Андрея Рублева (1)

2011-12-15T23:12:00.006+01:00

El dolor, la belleza y la mierda

Llevo varios días escribiendo sobe Andrei Rubliev, la cinta que me convirtió: durante ese metraje comprendí que no estaba viendo cine. Estaba sentado en un templo. Asistía a algo que iba más allá. Me estaba pasando algo. Algo que había intuído en mis estados de duermevela adolescente.

Durante esos días he intentado escribir, pero cada dos palabras chocaba contra mi estupidez, mis limitaciones, mi perplejidad, mi incultura. Ver Andrei Rubliev es algo así como lo que les pasó a quienes escucharon La pasión según san Mateo en algún lejano siglo alemán. Lo que les pudo pasar a los devotos burgueses que escuchaban a Wagner en el diecinueve. A los romanos que contemplaron la Capilla sixtina en el quinientos. Es lo mismo pero no es lo mismo.

Porqué a Andrei Tarkovski el mundo le maltrató, y algo de ese maltrato hay aquí. Escondido y a la vez flotando en la pantalla. Hay tanto dolor como belleza. Y esa ecuación permite que yo ya no sea el mismo después de contemplarlo. Nunca más volví a ver el mundo como antes. Pero eso no se puede contar con palabras: nunca más volví a ver el mundo como antes es una frase de mierda que no cuenta nada.

Llevo varios días enfrentado a mis limitaciones pero la puñetera radio repite el nombre de un antiguo deportista de élite (lo llaman así, como queriendo darle un sentido aún más elitista a la élite), un cerdo estúpido y codicioso que llevó la camiseta del Barça.

Ese hijodeputa me distrae de Tarkovski, y eso me molesta mucho. He oído que la directiva del Barça estudiará si elimina su camiseta del museo de las celebridades. Bueno, en ese limbo del estudio debe de esconderse algún asqueroso vínculo, vete a saber cuál es. No será el melifluo Sandro quién nos revele las intimidades pecuniarias que le unen al cerdo.

Hoy, camino del trabajo, en la radio del régimen catalán escucho la abyecta tertulia mortecina de los tertulianos oficiales. El Palau de la Generalitat mantiene su vieja tradición de premiar a los conversos, a los que abrazaron la causa del poder a su debido tiempo. Voces antaño de la izquierda (incluso de la izquierda alternativa) hoy protegen al suegro del cerdo. Tienen miedo. En un país de pequeñoburgueses, vendedores de vetes i fils y empleados de La Caixa, cualquier disturbio es un contratiempo y una amenaza para su chiringuito. Una alteración en el orden superior es una pesadilla, por si mañana las ventas disminuyen. Si la recaudación disminuye, igual el señorito no se podrá ir de putas, o la señora no podrá ser tan generosa en su piadoso donativo a Santa Llúcia. Estoy viviendo en un pseudopaís decepcionantemente mierdoso. Cada día un poco más mierdoso.

Me siento impulsado a cubrirme con la manta hasta la cabeza. Darme la vuelta, pegar mi nariz contra la almohada. Pero si hago eso... ¿cómo narices podría seguir mirando el dvd de Andrei Tarkovski que me regalaste por mi cumpleaños? Prefiero seguir viendo a Rubliev, porqué verlo me lleva a sentir tu mano cuando me diste el pequeño envoltorio envuelto en papel azul cielo, y ese beso lento que vino después.

Quiero olvidarme del cerdo, y del suegro del cerdo. Vuelvo a mi lápiz y leo ese decepcionante, pomposo y vulgar párrafo. Vaya mierda escribí. Por culpa de las cosas, del mundo maltratador.

La catedral del cine se llama Andrei Rubliev. Sólo unas pezuñas de caballo cruzando el río ya contienen más verdad, más arte y más arte de verdad que millares de quilómetros de otros celuloides. Lo siento por Einseinstein, por Pasolini, Fellini, Visconti y demás. Las cosas fueron así. No era una cuestión de presupuesto, porqué Andrei filmó Rubliev bajo los rigores del Insituto de Cinematografía soviético.

Solaris

2011-12-12T20:35:00.004+01:00

en el veinticinco aniversario de la muerte de Andrei Tarkovski

Tres instantes del agua

1. Clepsidra, clepsidra, reloj de agua. Le pusieron este nombre bello y musical, y era un reloj que medía el tiempo con un mecanismo de agua. Se usaba por la noche, cuando los relojes de sol morían de tiniebla. Parece ser que es un invento egipcio, de la época de Amenhotep. Eso es hace tres mil quinientos años.

Un reloj de agua que se parece a un reloj de arena. ¿En qué se parecen el agua y la arena? ¿Los dos avanzan en olas por la superficie del planeta? Tu vientre es más bien de agua pero tu piel tiene el color de la arena.

No se si será culpa del cine, pero solemos imaginar un Egipto de arena y dunas, amarillo y polvoriento. Sin embargo era un país de agua. El país era un río, y del agua salían los feroces cocodrilos, pero también el agua anidaba toda la vida. Sus inundaciones garantizaban la cosecha y en torno a ellas se organizaron los ciclos, los ritos. Los faraones difuntos disponían de un navío para después, y hay dioses que son aves zancudas, de la ribera. Los amantes se citaban en la orilla o entre los juncos y la planta del papiro, y allí debían de prometerse amor, y luego se libraban al deseo.

Las grandes piedras viajaban desde las canteras hasta los templos y las pirámides. Enormes masas de roca arenisca o de granito flotaban en el relámpago del sol sobre el agua. La roca se transformaba en escultura de dios navegando el río enorme.

Hace poco tu y yo nos bañamos en unas aguas termales con olor a azufre. Ese azufre fué una roca, y sin embargo nadamos en ella. Y tu vientre dorado flotaba entre los vapores.

2. Me encontré un reloj de agua. Eso me pasó una tarde, cuando iba a visitar una antigua ermita oculta entre la vegetación, más arriba del Santuario de Santa Maria de Talló y en dirección a Santa Magdalena. El sol se desplomaba. Dirías que el Sol chocaría contra la Tierra, que ese momento era el fin.

Yo andaba tan aprisa como podía, para llegar antes que la noche. Pero eso sucedía después de una jornada de trabajo, y mis pasos no eran tan enérgicos como quería. Quizás fue por esa lentitud que me fijé en el pequeño reloj. Delicado, frágil, imposible. A un lado del caminito, silencioso y casi tímido. Recuerdo que me arrodillé ante él con la excusa de sacar una foto.

3. Solaris es una narración sobre el deseo sobre un fondo de agua. Deseos, terrores y agua están estrechamente vinculados en las ideas y las imágenes de Freud y de Jung. El agua profunda es la madre y a la vez el subconsciente, el territorio infinito. En su negrura profunda nos sumergimos en sueños, y por eso despertamos húmedos de las pesadillas pero también de los sueños eróticos. En el orgasmo, nuestro cuerpo busca la licuefacción. Quizás lo que más tememos es aquéllo que más deseamos, y no nos atrevemos: eso dice Freud en el análisis de un cuento de E.T.A. Hoffmann, El hombre de la arena.

Los personajes de Solaris flotan sobre un mar infinito y esférico que está en sus sueños. Pero sospechan que ellos son tan sólo un sueño del mar, un pequeño e imperfecto sueño que ha tomado forma humana. Al fin y al cabo eso no es nada sorprendente: a nosotros también nos soñó el mar original, y algún día volveremos, despiertos pero soñando, hacia su vientre lleno de deseo. La próxima vez que hagamos el amor te voy a proponer la bañera.

Solaris aparece de nuevo en el firmamento cinefílico de la mano de Lars von Trier, aunque esta vez se llama Melancholia.

зеркало

2011-12-06T21:38:00.004+01:00

en el veinticinco aniversario de la muerte de Andrei Tarkovski

A finales de enero cruzó el espejo y se fué para el otro lado. Creo que llegó hasta la orilla del mar, se sentó en la playa y sigue allí. Pero en realidad no lo se, sólo lo supongo.

31 de enero de 2011 es la fecha en que murió mi madre. Hija de emigrantes y huérfana de padre a los tres añitos, por la guerra de los fascistas. Desde esa fecha sé más cosas. Aunque sé pocas cosas, sé más cosas de las que sabía hasta el día 31 de enero a las cuatro de la tarde. A partir de las cinco y pico empecé a conocer más. Ahora ya se que la muerte no existe.

Existe la luz. Existe el baile de la verbena de San Juan, en un lejano mes de junio de mil novecientos cincuenta y seis. Existen las carreteras y los relojes, pero la muerte no. Existe mi hermano, que vive arriba de una montaña rodeado de aire, lleno de aire. Existen estos fogones en donde me cocino la cena, y a veces te cocino la cena a ti también. Pero no existen ni el dolor ni la tiniebla. Tengo aquélla fotografía en que Roser toma el sol con una compañera de trabajo en el balcón de los estudios de animación, cerca de la plaza de los Quince, en mitad del Paseo de Maragall. Mil novecientos cincuenta y ocho.

Sí existe la niebla, pero siempre se termina bruscamente en mitad del camino hacia tu casa. Y entonces me abrazas: ese abrazo sí existe, y tu me preguntas: -Te sientes triste todavía? Van a ser unas fechas raras para tí, decías. Y yo metía más honda mi cara en tu pecho. Eso también es de verdad.

Existen las tardes en tu cama. Y a veces en la mía. Existe ese melocotón de fuego que desciende hacia la izquierda de la enredadera, entre las hojas de la vid que plantó tu padre, o igual tu abuelo (pero yo diría que fue tu padre).

Existen las sábanas blancas de tu cama. Y existe la luz grávida, lenta y antigua que se posa en ellas. Siento que es de verdad que nos amamos cuando de repente, en un recodo del camino y sin decir nada, nos abrazamos más fuerte. Es así como el soplo de aire frío que salía del bosque pasa y casi no nos enteramos.

Todo eso existe, pero la muerte no. Sólo hay vida bajo el sol. La muerte no.

Nota: el video que encabeza el post es una réplica, un plagio o un homenaje (cada uno puede elegir su preferencia) de Andy Goldsworthy, un tremedo artista del llamado landart.

Offret

2011-12-01T23:20:00.001+01:00

en el veinticinco aniversario de la muerte de Andrei Tarkovski

Amor mío:

Te escribo para contarte banalidades, ya lo se. Aunque a mi me parezcan cosas importantes, sólo son importantes para mi. Desde hace unos días el sol sale por el oeste y se pone en el este.

Las mañanas son noches. Cuando me levanto la luz se oscurece y se va, y siempre llego demasiado fatigado al final del día, cuando debería levantarse una aurora que ya no veo. Toda la jornada transcurre en un deseo nocturno de ti. Durante las horas visito las imágenes de ti. Sueño que estás conmigo, que nos paseamos por la arena blanca. En el principio del sueño, beso tu pie derecho mientras una gaviota se mete en la casa por el balcón abierto de par en par. El pájaro chilla y luego se vuelve al cielo, tu y yo nos reímos. Luego cogemos un tren, tu pierdes tu monedero, yo lo encuentro y te lo devuelvo. Hay luces y oscuridades: deben de ser los túneles. Al fin sólo recuerdo tu sonrisa blanca en tus labios rosas y blandos.

La radio de noche, ya se sabe: cuenta desastres y amenazas, anuncia catástrofes sin fin. Mercados, primas de riesgo, el paro, el consejero de Sanidad, el presidente electo y fascistoide con su zafia sonrisa de niño privilegiado. Apocalipsis en miniatura. La oigo, más no la escucho. Es un remoto eco de voces que al fin termina por parecerse al zumbido de un avión de guerra. Me cubro los oídos con las manos, cierro los ojos, junto las piernas y siento mi sexo pequeño y fláccido, presionado entre los muslos.

Si no fuese porqué deseo tu cuerpo más que nada en el mundo pensaría de mi que estoy aniquilado. Vencido por la iniquidad. Pero está tu cuerpo: tu cuerpo que tiene algo de bruja. Ni bruja buena ni bruja mala: bruja tan sólo.

Hoy he visitado el árbol seco que crece cerca de aquí.

Voy a quemar esta casa por ti, y así llegaré hasta tu cuerpo.

сталкер

2011-11-28T22:10:00.009+01:00

en el veinticinco aniversario de la muerte de Andrei Tarkovski

[primera escena]

Han colaborado y participado en el video E.M.G. (efectos) y A.D.M. (clarinete)

(Atardecer, sendero de tierra junto a un pequeño cauce de agua, posiblemente de riego)

Personaje 1, voz en off

La primera vez fue un lunes, a las siete menos cinco de la tarde. Aunque reverberaba azul y malva, el cielo estaba casi negro. Volvía a casa de buen humor, y andaba pensando en qué me haría para cenar. Justo en este instante, las siete menos cinco, vi el punto de luz que rayaba el cielo ante mi. Un destello vertical, de una verticalidad pasmosa. Un cometa, pensé. Un cometa preciso que apuntaba al centro de la Tierra. Formulé un deseo lo más rápido que pude.

La segunda vez fue el jueves siguiente. Eran las diez menos cinco de la noche, noche cerrada ya. Hacía frío. Yo volvía para casa después de pasar unas horas en otra ciudad, en otra cama. Levanté los ojos de la autovía y allí lo vi. Otra vez enfrente, ese destello amarillento, fugaz, derecho al núcleo del planeta. En vez de buscar un deseo, se me ocurrió pensar en una posible pauta: el lunes a las siete y el miércoles a las diez (siempre a la hora menos cinco). Tres días más tarde, tres horas. ¿Cada día cae una hora más tarde? Si fuese así, el viernes debería de caer a las once menos cinco.

El viernes lo vi des del balcón de mi casa. Salí a las once menos diez. A menos cinco, el bólido cayó ante mis ojos, tan puntual y derecho como las otras veces. La verdad es que aquéllo me dejaba perplejo: me sentía como un científico tenaz y avispado, y además afortunado. Nunca he pensado de mi que tenga alma para las ciencias y los números, siempre he sido dichosamente de letras.

Como es de suponer, el sábado me planté ante el balcón a las doce menos cinco. Y el cometa cayó, silencioso, pulcro, perfecto. Empecé a cuestionarme el fenómeno. Tanta exactitud no me encajaba con las cosas de la naturaleza, que suelen ser caprichosas y de cálculo esquivo. O bien responden a ecuaciones endiabladas o bien se esconden en el denso azar del cosmos. Y luego: ¿de dónde viene? ¿Dónde cae? ¿Porqué la prensa no lo reporta?

Las exactitudes y certezas se evaporaron poco después. El domingo me desperté enmedio de una pesadilla, salí a fumar cuando serían las tres y media de la madrugada. Levanté los ojos y cayó el cometa. Luego lo he visto en horas y días que ya escapan a todo orden, a toda pauta. Entonces formulo una frase que luego me aterra: el cometa cae cada vez que miro al cielo.

Me doy cuenta de que ha sido así des del primer día. No tengo que hacer nada más que salir al balcón o levantar la vista mientras vuelvo a casa, en el coche. O cuando voy a comprar al supermercado, una vez anochecido. Levanto los ojos con un secreto temor y un deseo oscuro. No sé muy bien si quiero verlo de nuevo o me aterra. Pero siempre está allí, como agazapado entre las estrellas y listo para precipitarse al suelo cuando la mirada se levanta.

Des de hace un par de días me duele la cabeza de una forma desconocida para mi hasta ahora. No he ido al médico porqué vete a saber qué me diría. Además, algunos electrodomésticos de la casa han empezado a comportarse de forma inusual, y hay objetos que se desplazan solos. Eso ya no se lo contaría al doctorni loco. Intuyo que me quieren decir algo. La cocina se ha encendido sola ante mi, cuando iba a prepararme la cena. Los vasos se me acercan cuando tengo sed. Los zapatos salen del armario y se posan al pie de la cama. El grifo se abre cuando por la mañana me acerco a lavarme. Estoy asustado pero a la vez creo que empiezo a comprender algo.

No estoy asustado por esas cosas, aunque me duela la cabeza. No puedo asustarme, porqué todo eso son actos de amor, de un amor inesperado y enorme que habita el universo y lo llena hasta desbordarlo, hasta romper los diques de mi comprensión.

Personaje 2 (primer plano)
-Soy corto de vista y eso de las contemplaciones celestiales no ha sido nunca mi fuerte. Envidio a Girbén y los amigos astrónomos porqué debe ser una maravilla... Ni tampoco se ha movido nada en casa (que previamente no estuviera en un estado de precario equilibrio), ni ningún mormón nunca se ha acercado a decirme sicreo en Dios... Enfin, una vida anodina ...

Personaje 3 (plano medio)
-Miro al cielo y si veo objetos brillantes que me parecen sorprendentes, les atribuyo propiedades mágicas. ¿Y qué importa si es o no es verdad? ¿No queremos, al fin y al cabo, que se cumplan nuestros deseos?

Personaje 4 (El médico) (primer plano):
-Tiene usted un tumor. En el cerebro. Le quedan dos meses de vida. Tres como máximo.

Personaje 2 (se mantiene el plano mientras el personaje, de espaldas, se aleja del resto de personajes, sorprendido, hablando en voz baja)
-Definitivamente, soy corto de vista. Y que dure. Los que miran más allá de donde la vista percibe las cosas con claridad, se enciegan: las luces muy brillantes son como la decoración navideña; superflua y engañosa. Los que miran más acá no perciben que lo que sus ojos ven, lo ven los otros ojos. Creer lo contrario produce la ceguera de quien no ve más allà de sus ojos. Sí, me quedo con esa visión borrosa de corto de vista que, como el entendimiento, a veces enfoca lo justo para percibir alguna certeza. Y ahora que caigo, tengo que ir al oculista (que debe ser como el librero que te aconseja una buena lectura) para que me gradue las gafas.

La muerte de los otros

2011-11-24T21:49:00.002+01:00

Escribir sobre efemérides y sobre muertes me parece un recurso fácil y bobo para llenar líneas de texto y despertar sensibilidades facilonas. Y llamar comentarios de una solidaridad elemental. Es posible que obedezca a un mecanismo mental básico como el hambre, quizá una autodefensa primitiva enquistada en el hipotálamo. Mis abuelas (y luego mis padres, cuando eran ya mayores) hojeaban el periódico empezando por la página de las esquelas. No lo puedo explicar: ¿tan sólo se complacían en comprobar que la esquela no llevaba su nombre? Cuando yo tenía quince años esas costumbres me divertían: recuerdo mis carcajadas y mis burlas. A los quince, la muerte está más lejos que la Patagonia: sabes que está, pero ni puta idea de dónde, cómo se llega.

En un cuento de HP Lovecraft, el protagonista pasea como en sueños por un cementerio. Los pies le llevan ante una lápida. Debemos imaginar la situación: es de noche y estamos en la lúgubre, fría y húmeda Nueva Inglaterra. Se detiene, lee la inscripción. Ahí está su nombre. La escena de Lovecraft es como la consecuencia lógica de ese impulso de leer esquelas, el reverso de la moneda. ¿Qué nos acude a la mente ante el conocimiento de la muerte de otro? ¿Nos sentimos complacidos de ser el lector y no lo leído? ¿Es el más agradecido ejercicio de comprensión lectora?

No sabemos si para exorcisar algo, o a sí mismo, Cioran no habla de otra cosa. Muerte, suicidio. Se le acerca tanto que besa a la Parca en la boca y con la lengua. Aunque luego el hombre murió de viejito, viejito, y apuró hasta el último aliento. Murió a regañadientes. Gérard de Nerval soñaba muertes hasta que soñó una especial: lo escribió, y lo tituló La muerte blanca. Poco tiempo más tarde, amaneció París nevada y el cuerdo cuerpo de Gérard estaba en la calle, cubierto de hielo. Blanco.

Ayer hice más de cien quilómetros para ver a una mujer. Llevaba la radio del coche prendida, escuchando tertulias sobre política. Podrían resumirse en que estamos fatal, la cosa no anda, vivimos en una época oscura. Abandona toda esperanza si eres un españolito, si no tienes hacienda. Disponte al sacrificio. Cambiaba y cambiaba de emisora, hasta que di con una que hablaba de música. Escuché la bellísima voz de Montserrat Figueras y luego dijeron eso: que Montserrat Figueras había muerto.

De vuelta, en la noche cerrada, puse de nuevo la radio. Había gritos, una algarabía de gargantas encendidas. Era el fútbol y además parece que Messi marcó un gol. Ya en casa me siento a leer y leo que Andrei Tarkovski perdió el original de Stalker. Se quemó, y no había copias. Andrei la filmó de nuevo. Le dió un vuelco a la muerte. La segunda versión -la única que conocemos- permite soñar con la otra, la que murió entre las llamas blancas y pestilentes que consumieron el celuloide. Igual es por eso que Nick Cave compuso Death is not the end, pero yo no estoy tan seguro.

Todo por la patria

2011-11-22T20:25:00.004+01:00

Un día de esos escuché al bueno de Artur Mas en la radio. No sé cómo sucedió, pero el caso es que su voz acudió a mi, como el arcángel a Mahoma. El hombrecito estaba inaugurando una feria de automóviles y se dejó llevar. Enmedio de un discurso aburridísimo sobre las virtudes de la industria, quiso parafrasear a JF Kennedy. Eso les pasa a menudo a los políticos mediocres: usan de poca cultura, y sus referentes son tópicos de fácil consumo, rápida digestión y defecación casi inmediata. De modo que soltó:
-Si alguien en su casa se pregunta qué puede hacer él por la patria, y por ayudarla a salir de la crisis, yo le doy una idea. Comprarse un coche fabricado aquí.

Lo espetó con su media sonrisa ladeada, legando un puñado de inteligencia gratis al auditorio. Me quedé meditabundo. Pasé toda la tarde dando tumbos, andando por la ciudad como en un laberinto. Ese tipo parece bobo pero caramba, un bobo insistente que al final lo ha logrado. Arturito es una demostración viviente de que cualquiera puede llegar allí donde se lo proponga: vivimos en un mundo lleno de oportunidades. Hay que tener orejas para esa clase de tipos: al fin y al cabo, yo no soy un genio tampoco.

El dibujo que hicieron mis zapatos sobre la espalda de la ciudad gris y mojada me recordó unos esquemas de Paul Auster en la Trilogía de Nueva York: un día de esos volveré a leerlo. Un trazado errático, absurdo.

Pero aún así, cuando oscurecía aparecí ante el concesionario de Seat. Com el arcángel ante la virgen. Me sentía extraño, inundado por un fluido mágico. Como tres dosis de ginebra, o cuatro de orujo de hierbas Rúavieja. Luego me acerqué a Renault, Ford y Nissan. Mis cortos conocimientos en la materia me decían que esas marcas se producen en territorio patrio. Que son de los nuestros.

No revelaré mi elección. Si esa gente quiere publicidad que se la pague. O que me la pague. El caso es que salí con un cochecito nuevo. Y con la sensación íntima de haber puesto un sólido grano de arena en la reconstrucción patria. El mensaje había fecundado. Como el esperma del semental, Mas había obrado el milagro.

Cada día debo recorrer setenta quilómetros hasta mi trabajo, y por la noche tengo que desandarlos. Un vehículo nuevo no sólo contribuye a salvar la patria, sinó también mi culo. Creo que eso, en el lindo juego del billar se llama carambola. Ahora llego y regreso más altanero y juguetón, con una mayor seguridad en el rostro. Hasta mi novia ha sentido una mejora, cuando la asalto después de las noticias en la llanura del sofá.

He osado aparcar ya dos veces al lado del coche del director: parece que las distancias entre él y yo se hayan acortado una barbaridad. Creo que incluso me atreveré a invitarle a un café, a media mañana. Estoy firmemente convencido de que el país ha mejorado, mi sexualidad ha mejorado, todo es mejor. Te debo una, Artur. (Coméntaselo a Mariano cuando le veas en la misa de las doce).

Hoy mismo, cuando me han comunicado que van a prescindir de mis servicios en ese trabajo (para salvar a la patria -ahorrando, claro está) se me ha hecho más llevadero el camino de vuelta. Iluminado como san Pedro avanzando hacia su holocausto. Imagínate como sería volver a tu casa despedido y con el finiquito, metido en un coche viejo y cochambroso que huele a colilla, a derrota y a restos de bocadillo.

En una selva oscura

2011-11-20T20:15:00.007+01:00

Cada día laborable transcurro más de setenta quilómetros para ir a trabajar, y otra vez los mismos para volver a dormir. Lo nombro, mas no me quejo. No debo quejarme de eso, porqué yo lo elegí: los maestros interinos hacemos eso, y algunos más. No tengo hijos pequeños que cuidar, pero si los tuviese sería lo mismo; algunas compañeras lo hacen y no lo publican en ningún blog. Deben formar parte de esa mayoría silenciosa que tanto complace a los gobernantes estúpidos. Sin embargo, las maestras y maestros interinos somos los próximos sacrificios humanos que se le van a ofrecer al dios Mercado.

Nada que objetar. Ya me dijeron hace tiempo: haberte hecho funcionario.

El viaje transcurre en la niebla, especialmente a partir del otoño y cuando las condiciones meteorológicas son favorables a los vapores matutinos. Tampoco nada que objetar: hay una indudable belleza en ese paisaje sumido en el terciopelo blanco. Hay un silencioso placer en cruzar cada día la tiniebla blanca. Uno puede pensar en infinidad de motivos bellos, en cosas tristes y bonitas, en el olvido, en la muerte. Pero también en esa luz indestructible que, poco a poco, penetra la niebla hasta doblegarla. El mundo es redondo y luminoso como tu cuerpo.

Quemo gasolina diariamente. Sólo es una buena noticia para los hijosdeputa de Repsol y de CaixaBank. Sus directivos, y también esos empleados lúgubres en esas oficinas, esos lacayos tristes que desayunan cruasanes y huelen a calzoncillo viejo.

Quemar tanta gasolina es un planteamiento insostenible, sólo sostenido porqué me gusta ese trabajo, creo en ese trabajo y además creo en ti y te amo. Y con el dinero que me pagan me llega para pagar la gasolina, comer y acercarme a tu casa a mitad de semana y luego -por fin- los fines de semana. Sin amor, esa carretera sería una ruta directa al infierno. Y sin embargo eso es sólo un pedazo de asfalto.

A nuestra edad, sabemos que hemos superado la mitad del camino, y que nos encontramos en la sombra tenue de esos grandes árboles, la selva oscura. Nada que objetar, de nuevo: la naturaleza nos puso aquí, y sólo le puedo estar agradecido. Porqué vivo, porqué te he encontrado y nos amamos, porqué puedo escribir, porqué puedo nombrar a los culpables, a los rancios, a los indeseables. Con quienes debo convivir.

Mañana, después de bucear en la niebla, vamos a ensayar en clase otra experiencia de trabajo cooperativo y nos vamos a reir. A lo mejor por poco tiempo: igual nos prohíben hablar de cooperación. Y luego, en dos días, me refugiaré contigo bajo las sábanas. Ni políticos ni niebla ni carreteras ni mercados habrá en este mundo. Sólo el sol, la luz que en la piel de tu vientre refleja la lamparita. Tu vientre como una playa.

Estriptís

2011-11-18T21:57:00.004+01:00

La luz al final del túnel podría ser un coche que se te echa encima. Las opciones son todas posibles. A Julian Barnes no se me ocurriría jamás discutirle su gran arte, pero sin embargo discrepo de esa afirmación suya sobre el amor:

“Yo tengo ya más de cincuenta años, y si usted me pregunta cúales son las reglas inmutables del matrimonio, sólo se me ocurre una: Un hombre nunca deja a su mujer por una mujer mayor que ella. Aparte de eso, todo lo demás es posible”.

Pues bueno, no estoy de acuerdo. Julian: no eres infalible, ya lo ves. Porqué eso también es posible. Como también es posible que, en España, los trabajadores e incluso los parados voten al lobo que los quiere devorar definitivamente. Aunque tenga aspecto de perrito lerdo, Mariano es un lobo baboso y peligroso.

Ayer me acosté sintiendo amor, y esta mañana me duché mientras sentía amor. Eso también es posible.

También es posible que a un tendero (pongamos como ejemplo al vendedor de chucherías de la esquina) ahora se le llame emprendedor, y se le rinda culto. Ahora parece que eso es posible: ya se ha construido el nuevo culto al emprendedor, con liturgia escrita en los programas electorales.

También es posible que los banqueros se organicen en forma de banda, asalten el poder, lo ocupen y la prensa les aplauda. Il professore Monti (no confundir con Monthy Python) afirma que la democracia es un problema y un estorbo. Toma, pues claro. Son mucho más fluidas las dictaduras -y más baratas: no hay que gastar en costosos procesos electorales, no hay que ver debates en la tele. Basta con poner partidos de fútbol y entrevistas a Guardiola y a Messi. Y demás pensadores modélicos que no hablen usando esas cansinas subordinadas de relativo.

Ésta mañana salí de casa arrastrando una enorme sensación de perplejidad. El trayecto hasta el trabajo estaba metido en una densa bola de algodón. Lo llaman niebla, pero es el aliento del diablo. Sin embargo, quinientos metros antes de llegar al destino el halo se esfumó, y he llegado cubierto por una dulce pátina de sol. Me vinieron ganas de no cruzar la puerta, y sentarme en el último peldaño antes del umbral a fumarme un cigarrillo. Algún día lo voy a hacer, lo aviso. Para que me vayan ensayando el expediente.

En este blog van unas cuantas veces que me he desnudado y ahora otra vez, pero hoy más precavido. Por si acaso vienen tiempos beatos. Eso es muy posible. Ya puestos a desnudarme no importa si además cuento qué voy a votar el domingo. Voy a votar por Iniciativa-Verds, y creo que si estuviese empadronado en Euskadi votaría Amaiur. Me gustaría argumentarlo un poco, y escribir porqué votaré -y porqué no votaré ninguna de las otras opciones. Es innecesario, y además es muy probable que todo eso no le importe a nadie.

Lo único que no es ni posible ni probable -sólo es cierto- es que en unos treinta y pico días me voy al paro. Más que nada para darles confianza los mercados y todo eso, y engrandecer la patria catalana, que exige sacrificios un poco al viejo estilo de los aztecas. Y aunque no soy vidente, creo que voy a seguir amándote.

Acción directa

2011-11-15T18:29:00.004+01:00

El texto se ha inspirado en un post de Juan Cruz, quién a su vez se inspiró en Philipp Blom (o en Michel Foucault). Pero no está dedicado a ninguno de ellos, sinó a quién lo entiende, y a quién le ha aportado algunas ideas y frases.

Tu cuerpo es un cuerpo político como el mío, y en la cama (a veces en el sofá de tu casa) aprendemos a hacer política. El discurso del poder se presenta, nos pregunta. Le respondemos como podemos, como sabemos, como vamos aprendiendo. No es lo mismo arriba que abajo. Será por eso que, de lado, hablamos más, cuando estamos al mismo nivel. Pero a los dos nos gusta, a veces, subvertir el orden. O incluso experimentar como será eso de ofrecernos, sumisos. Arrodillarse es nefasto menos cuando lo pide el amor. Pero aún así hay que saber que arrodillarse significa ponerse de rodillas.

Y a veces nos gusta ordenar y mandar, y ver qué le pasa al alma cuando uno se sienta en el trono y se viste de general depravado. O desnudo y débil como un esclavo sin voluntad a tener en cuenta. Nuestros cuerpos han experimentado la democracia, la dictadura, la rebelión anarquista. Hemos sido ciudadanos, súbditos, esclavos, guerrilleros apátridas, terroristas, colectivizadores y príncipes. A cada posibilidad le ha seguido su opuesta. Incluso hemos abierto terceras vías. Y así, nuestras camas han recorrido los siglos y los mapas, las geografías.

Hay que construir, construir. Sin inmobiliarias, ni arquitectos, ni hipotecas. Un mundo nuevo que no se construirá ni en las urnas ni en los periódicos. No si antes no lo hemos construido en casa, en nuestros sueños. En la cocina, en el armario, en la nevera. En la ducha, bajo las sábanas, en la lista de la compra. En la elección del papel higiénico para limpiarse el culo, de la tienda en donde compro los pepinos y las zanahorias. En la forma como te quito las bragas o me inclino ante ti. Hay muchas formas de abrir las piernas y cada una es un gesto político que cambia el mundo.

Querer o amar: eso también es un gesto político. En silencio o hablando. Primar tu orgasmo o el mío, o tan sólo vivir en ese placer que no termina. Olvidarse del placer propio, pensar sólo en el tuyo, en tu orgasmo, y percibir que el tuyo me lleva al mío sin solución de continuidad. Rajoy o Rubalcaba o Izquierda Unida. La Caixa o Triodos, o la baldosa secreta. O el casino, o la bolsa de los hijos de puta en su infierno frígido, de números. Quizás incorporar a un tercero que nos ponga un espejo, yo qué se. Democracia de verdad o democracia de mierda, tu ganas y tienes cuatro años para sodomizarme mientras yo me callo, como dice Artur Mas. Someterme al poder o darme la vuelta de repente. Rendirse tiene sus beneficios, haz conmigo lo que quieras. No te creas, eso también me gusta. Abandonarse, abandonarme a ti. Para luego quemar las iglesias y asaltar las comisarías. Los curas arden, los Mossos de esquadra se rinden. Y yo me derrito.

Vamos a empezar por la acción directa. De tu cuerpo sobre el mío, o del revés.

Y al final, agotados por el esfuerzo, seamos esclavos o príncipes, hundiremos nuestro cuerpo entre las sábanas. Y en ese acto, siempre el último hasta que no volvemos a abrir los ojos, llevamos con nosotros sólo el postrer recuerdo de la vigilia, y no caben más esperanzas que las que albergan nuestros sueños. El resto hay que ganárselo cada día, y un día tras otro. El resto es política. Pero podemos seguir abandonándonos al sueño, para el que no es necesaria ninguna compañía.

E.H. March

El infierno está vacío

2011-11-11T00:01:00.029+01:00

Serían las tres y pico de la tarde, sábado, primeros de noviembre. Todo es muy barroco, pienso mientras me calzo mis gayumbos de Springfield a 14,5 euros el trío. Eso parece una frase de Bret Easton Ellis, murmuras tu -y te abrochas el sujetatetas con una destreza sorprendente.

La niebla llevaba unas horas gatuna, ronroneando acostada en la espalda del Segre. No la habíamos visto, porqué des de la madrugada cuando nos despertamos no habíamos salido de la cama. Fué a las tres y pico de la tarde cuando bajamos a la calle. Como diría Federico.

(En esos instantes, mientras te vistes, te quiero como nunca).

Creo que aquí cerca hay un restaurante, nada, un restaurante de barrio -pero digno, te digo mientras bajamos esas escaleras estrechitas bajo la bombilla amarillenta. Pisamos la espalda de esa Lleida triste y deprimida. Apenas tres cuadras, que diría Julio. Cocina abierta hasta las cuatro, dice el cartelito en el cristal empañado. Bueno, pues menos mal, jolín, estamos de suerte.

Después de dos horas aún no sabemos si el camarero es rumano o magrebí, como si eso importase algo. Todos los hombres son un misterio y un enigma. La tez blanca, los ojos azul mediodía, pero ese acento, joder, es que no lo sitúo. En un parpadeo sueño con barcos lejanos surcando un mar gris. Gris mierda. Y llamaradas en el horizonte.

Luego nos decidimos a andar. Pasados los cuarenta y pico, la digestión funciona mejor si caminas y por eso bajamos un poco más hasta el río. Desde hace un par de años, cuando pienso mi edad pienso en cánceres, tumores y gasto a la seguridad social: se avecinan las tomografías axiales que tantos disgustos le traen al Conseller Boy Ruiz. Y creo que Mariano propone cambiar los TAC por una palpaciones, ese viejo verde.

El parque de la Mitjana es un laberinto. Tiene algo de laberinto borgiano cuando le añades un poquito de ficción. No te aclaras nunca por más veces que te lo hayas pateado. Y eso se debe a que la vegetación crece, cambia, abraza, besa y abandona. Un árbol es el espejo deformado del otro. Te miro y tu me miras (eso también es una cita pero no recuerdo de quién). No eres la misma, pero como diría Einstein eso es relativo. Podría ser que mis ojos, con el transcurso de los años, ya no sean los mismos que te miraron la primera vez. A lo mejor es por eso que te veo distinta. Nos hemos hecho mayores. Yo todavía busco en tu cabeza un pelo cano. Y no tienes ni uno. Pero no voy a preguntarte otra vez si te tiñes: tu tampoco me preguntas nada. En esos años hemos aprendido a vernos. Todo eso lo pienso en ese parque. Sin ni tan siquiera sospechar que un poco más abajo, en el infierno, se están abriendo las puertas.

A veces siento que me gustaría envejecer a tu lado. A veces envejecer me oprime y me pone ateo. Pero pensar envejecer a tu lado, así todo junto me pone místico y me vuelve dulce, y en ese instante hago las paces con la muerte. No hay dolor ni oscuridad en este mundo (lo dijo Arseni Tarkovski). Y todos estamos juntos mirando al mar.

(No muy lejos de allí, en este mismo momento -las tres y pico-, en el infierno:)

Todos los demonios salían por la puerta. No teníamos ni puta idea de eso, porqué todo era leve y además la niebla se levantaba en jirones veloces. La maga del cielo levantó el velo (a lo mejor eso lo dijo Joan Perucho).
-Si el infierno está vacío y todos los demonios andan por aquí va a ser muy fácil llegar a un pacto. Seguro que algún demonio habrá que sea de Convergencia o de Unió, y esos pactan hasta por un bocata de chorizo, que diría Albert Pla.

No sé qué demonios pasó luego, dicho a la manera de Bulgakov. Si se detuvo el tiempo, si pactamos con un demonio rancio. Creo que volvemos o volveremos allí hasta que el sol salga y nos desborde, que nos reviente las cejas. Me quiero morir a tu lado. Lo más tarde posible. Aunque cada tarde tenga que recorrer ese laberinto. Hasta que llegue la tarde en que el puto Lucifer tenga las puertas cerradas y entonces sólo los ángeles. Como diría Rafael Alberti.

¿Quién te lee, Montserrat?

2011-11-10T00:01:00.002+01:00

A les bones intencions de la Carme Rosanas

No se muy bien porqué me comprometí a participar en ese homenaje a Montserrat Roig. Supongo que mis dificultades psicológicas para decir no. Que es lo que debería haber dicho en el primer momento. Pero una vez cometido el error, la única salida posible es aceptarlo como me acepto con los demás errores. Si Santo Tomás sólo podía definir a Dios por lo que no era, a mi me defino por las veces que no supe decir no.

También tiene la culpa la señora Júlia Costa, que lleva unos días publicando unos artículos ejemplares (como casi siempre) sobre la Roig. Son esos artículos los que me debieron tocar la fibra inconsciente. De modo que el lector y la lectriz interesados en M.R. deberían salir pitando ahora mismo de este blog para irse al de Júlia.

Después de aceptar los errores hay que actuar: ver qué puedo hacer. Ante todo debo admitir que he leído muy poco a la Roig, y lo que he leído no es que me haya entusiasmado. En mi casa apareció el terrible volumen Els catalans als camps nazis, porqué la periodista nombra el nombre de mi abuelo materno. No es que el abuelo Miquel muriese en un campo de exterminio nazi, pero sí murió en el exilio francés a consecuencia de todo un poco, y sobretodo del fascismo en sus expresiones española y alemana. Y como mi madre tenía seis añitos cuando murió su padre, es normal que una escueta referencia suya en las páginas de un libro le sirviera de motivo para comprarlo, leerlo de cabo a rabo y colgarlo en los estantes más visibles, en un lugar de honor. Cuando decoramos una casa tendemos a construir altares para nuestros dioses lares. Eso pasa poco ahora, pero desde tiempos inmemoriales la humanidad ha tenido muy en cuenta a los lares.

Hablando de la humanidad, como mis hormonas son predominantemente masculinas creo que he dedicado más tiempo a observar las piernas de la Roig que a sus textos. Esas piernas que sedujeron a hombres y mujeres (o a mujeres y hombres) de la intelectualidad más o menos progresista de su tiempo. Y digo más o menos progresista, porqué parece que Salvador Espriu también se interesó por ellas.

Eso lo cuenta (en parábola, como Jesucristo) Terenci Moix en la que me parece su mejor novela: El sexe dels àngels. Un retrato crudo, erotizado, desencantado y estilizado de aquéllos tiempos.

Siempre hay un drama en cada historia humana. Un drama pequeño y a la vez una comedia: sin el humor que nos protege y nos libera estaríamos perdidos. En este caso el drama y la broma es que hoy a Montserrat Roig le van a salir homenajes en los blogs, como fredolics en los bosques del Alt Urgell. Pero hace pocos días en Barcelona se hizo un homenaje a la Roig y a la vez a Maria Aurèlia Capmany (unidas por una coincidencia del calendario). Una de las ponentes se preguntaba quién lee hoy a ambas escritoras, y su respuesta era muy sencilla: nadie. O casi nadie. Sinceramente dudo que la mayoría de quienes han participado hoy en el homenaje haya leído mucho a Montserrat, como su atento servidor. Y aún peor: dudo que cien blogs homenajeadores sirvan para que encuentren un lector o una lectora nuevos.

(Eso no viene a cuento: pero es una pena que Maria Aurèlia Capmany no tenga los lectores que merece).

Vivo en el Reino de Paranormalia

2011-11-08T00:01:00.002+01:00

He recibido esta carta, pulcramente depositada en el buzón. Es un sobre alargado y rígido, que sobresalía un poco por la abertura: lo primero que me ha venido a la cabeza es una imagen erótica y grosera. Como ha llegado en lunes, digamos que la semana ha empezado decididamente mal. Una vez abierto, descubro estas palabras (Times New Roman, cuerpo -yo diría que- 12):

Señor/a Oveja,
Ya sabe usted sin duda que se acercan elecciones en el corral. En estos momentos difíciles para el ganado, debe usted ser responsable y a la vez mantener la ilusión. No podemos perder tiempo ni andarnos por las ramas: se impone una mano firme que sepa manejar el timón, etc, etc y bla bla bla.

Y lleva una firma grandota, en tinta azul de Prússia:

Afectuosamente,
El Señor Tigre.

(El garabato que salpica las letras tiene algo de dentellada).

Suena a broma, pero las encuestas no dejan lugar para el buen humor. Parece que una mayoría aplastante (o aplastadora) de ovejas vamos a votar al señor Tigre. Bueno, eso se veía venir. Porqué Paranormalia es un corral grande en donde nos tienen repartidos en diecisiete corralitos más manejables. Y el caso es que en el mío, hace poco elegimos a Cachorro de Tigre para el cargo de Muy Inescrutable Capataz.

Hoy lunes el cielo está incierto: me pongo una chaqueta ligera, pero a la vez pienso que dejaré un chubasquero en el maletero del coche. Cuando ya llevo un par de quilómetros me doy cuenta de que me he olvidado el chubasquero y el desayuno. Enfin, los lunes ya se sabe. Mientras escucho las noticias, por debajo voy rezando oraciones laicas para que el coche no se estropee, que ya está viejito. El otro día, por su culpa, llegué tarde a unas jornadas para docentes en tiempos de crisis: La incertidumbre y el azar: su incorporación en el aula y el curriculum.

El ponente, desde su alta tarima, me lanzó una mirada sobrecogedora, como si soltara el asesino en serie que llevamos domesticado por dentro. Creo que ese hombre, por más laureles universitarios que lleve, no está indicado para hablar del asunto. Quiere hablar de la incertidumbre ante un público callado, silencioso, atento y además puntual. Ese pobre hombre -doctorado en Sociología aquí y en la Sorbona- no sabe que Paranormalia es un país mediterráneo.

A la salida de la conferencia, un aprendiz de periodista me pregunta si creo que voy a poder aplicar los nuevos conocimientos en mi labor profesional. Le explico que no lo se, porqué en pocas semanas estaré en paro: en Paranormalia, los pobres y los trabajadores nos sacrificamos para ayudar a los señores. Más o menos como en la Edad Media.

A pocos metros del portal de mi casa, como voy confundido con mis pensamientos, piso una mierda tierna de perro. Mientras subo las escaleras medito cómo me voy a librar de ella (instrumentos, productos químicos necesarios, etc). Pero al pasar ante la alfombrilla felpuda del vecino encuentro una solución práctica. Como se hacía antes con el mal de ojo, le paso el problema al otro. Mi vecino ya está en paro desde hace semanas, así que tiene tiempo para solucionar el contratiempo.

Ya acostado, busco una lectura que me adormezca. Encuentro el programa electoral de Convergencia Popular. Leo que van a suprimir la asignatura de Educación Ciudadana, porqué es un fracaso y porqué está cargada de malafé ideológica, y promueve el aborto y la masturbación.

Nota: en el video de arriba estaban previstos cuatro minutos de fenómenos paranormales totalmente ciertos. Pero la batería de la cámara estalló cuando empezaba a grabar. Justo en el instante en que Fulano Rajay abría su boca en la tele.

_______________________
Tranquilos, muchachos: los derrotados somos invencibles.
El Roto

Y mi papá también

2011-11-05T20:25:00.004+01:00

A Juan Cruz y su blog-faro

Pasé muchos años de mi vida leyendo. Era la época en la que me crecían pelos en las piernas y en los testículos, que es una época difícil de la vida.

Iba a escribir perdí muchos años, pero sería deshonesto. De Salgari a Verne, aunque también Chrétien de Troyes y Lovecraft y Poe y Lord Dunsany. Luego pasé años leyendo y escribiendo a la par. Como escribe Juan, también escribía poemas como quien planta zanahorias.

Y luego -o sea, ahora- leyendo más bien poco, escribiendo un poquito y trabajando mucho. Y filmando con esa cámara de video de 150 euros en el Megamiró. En el último video grabado me veo a mi y a la vez veo a mi padre. Mi padre, sobre quién he escrito tan poco. Veo alguno de sus gestos, su calva (aunque el perímetro de la mía le gana, porqué a esa edad él aún se peinaba por las mañanas antes de llevarme al colegio).

Luego me veo en el video como Andrei T.

Tarkovski es el padre que quisiera haber tenido en el universo paralelo en donde uno escoge a su padre. Ya me dirás qué universo debe de ser ese. Andrei Tarkovski conservó su cabellera a salvo de los indios malvados hasta el día de su muerte. O igual no, porqué Andrei falleció a causa de un cáncer vertiginoso y vete a saber qué tratamientos le aplicaron los aplicados científicos que curan los cánceres. Sea como fuere, su última foto en vida le muestra con una buena mata de pelo en la cabeza. Igual es que Andrei era un tipo presumido.

Sé que soy el hijo de mi padre, pero a la vez tuve otros padres sin que mi madre se enterase mucho, o igual muy tarde. Una suerte de polvo angelical participó en mi. Apenas sin gemidos ni orgasmos (si es que jamás hubo algo de eso). Sea como sea, otros estuvieron allí.

Supe de Andrei una tarde a finales de los noventa. Le descubrí en un cine del barrio de Gracia. Esos nombres como Gracia a fuerza de repetirlos pierden su significado. Pero Gracia significa gracia, y eso debe significar algo todavía. Andrei estaba allí. Había dirigido Nostalgia y también Sacrificio y Andrei Rubliev. Entre otras. El espejo lo descrubrí un poco más tarde, en la Filmoteca.

En este video repito gestos de ambos. Del padre de la partida de nacimiento y del otro, y de otros. Aunque todos esos gestos los repito como en una torpe imitación.

El Wendigo (a Oliana, l'Alt Urgell)

2011-11-03T21:11:00.005+01:00

Es va hostatjar a la Fonda Víctor, enmig del poble, entre la carretera C14 i el carrer Major. Va deixar la maleta i el raspall de dents a la cambra vint-i-sis. El van veure sortir cap a les quatre de la tarda, d'una tarda de pluges de primers de novembre.

Com que no va tornar (i no va pagar), l'hostalera va telefonar la policia. I la policia va decidir entrar a la cambra vint-i-sis. Van trobar-hi objectes que no són significatius i una llibreta. I una targeta de video.

2 de Noviembre. En el horóscopo pone que mi signo es un signo afortunado, por lo menos hoy. La conjunción de Venus con Urano promete la aparición de un amor fulgurante, de esos que te transforma la vida. Pero me siento un poco más allá del zodíaco y sus esbirros. Siento que algo anda mal, algo dentro, en las vísceras. Quizá esos dolores leves indican la presencia de un dolor inminente, agazapado dulcemente tras esa levedad. Me dieron cita en el hospital para un TAC, antes de fin de año. No iré a esa cita. No me interesa ese médico, sus gafitas de diseño, sus aparatos con lucecitas de colores, su pose estudiada. Me molesta además que use el perfume de Jean Paul Gaultier y que calce unas Camper de casi doscientos euros. Supongo que más bien debería decir: no quiero escuchar lo que me va a contar.

3 de Noviembre. Oliana es un pueblo minúsculo, dos garras de casitas agarrando el intestino de la carretera que lleva hacia la horrible Andorra. Vine hasta aquí porqué me citó a la salida del pueblo: Justo cuando se termina el pueblo hay una carretera, a mano derecha, que sube para el castillo. Deja el coche en el último rellano. Te espero allí.

4 de Noviembre. Ha llovido tanto que temo por esa carretera. Igual ha desaparecido abolida por el agua que cae sin reposo. Porqué no hay reposo. La tierra bebe desesperada tras los meses de sequía. Me siento en el rellano en dónde me citó. No hay nadie. De repente se me ocurre pensar en aquél horóscopo. A lo mejor vivir un gran amor me hubiese salvado: no habría acudido a esa cita. Según dicen las estadísticas, mi edad está justo después de la mitad de la vida. Pero yo se que estoy cerca, que he andado más que eso. En realidad me alegro de que sea así. Y además debería de haber puesto gasolina allá abajo. No creo que tenga la suficiente para desandar la carretera. Y los zapatos están destrozados. Aún así me las apañaré para bajar y mañana volveré. Y caminaré por ese camino que se adentra en las encinas ennegrecidas por el otoño.

Cocafarbarojaïna (Pío, Carl i Carles)

2011-10-30T22:40:00.001+01:00

No li agradava la feina que feia. Amassar el pa de nits, aquella polseguera blanca. No sé si Pío Baroja havia vist mai el Vampyr del Dreyer: a l'escena final, el metge de Courtempierre mor sepultat sota tones de farina que li aboca el moliner en un acte de venjaça i de purificació. Molts cops m'havia demanat a mi mateix: perquè el Dreyer va escollir la farina a l'hora de sepultar el metge malvat? Perquè el blanc pot resultar tan assassí? I tot d'una llegeixo que Pío Baroja havia treballat de forner, que va odiar aquesta feina. Llavors veig la farina tan blanca que omple els narius, destenyeix el color, envelleix els cabells i ofega, ofega...

Havia estudiat medicina, però sembla que quan veia la gent malalta se sentia malalt ell mateix. No li agradava gaire el País Basc on havia nascut. Va negar que existís la llengua èuskara, trobava que era una ficció de filòlegs rampants.

Va donar tombs i va fer feines, fins que un dia va decidir posar-se a escriure i prou. Escriure i prou, sembla estrany, terrible i complicat. No crec que això m'agradés, tot i que també he fet unes quantes feines que m'han dut amunt i avall del plànol. I tampoc no m'agrada gaire Barcelona. I no estic gens segur que m'agradi Catalunya. I penso que la llengua catalana podria ser una ficció. Una ficció tan meva com els meus altres fantasmes. Com la por de morir-me, o la por de morir-me massa sol. O la por de no tornar mai més a Menorca.

I finalment en Pío es va morir un trenta d'octubre. No sé si duia la boina posada, o posada i empolsinada.

Aquest vespre he decidit que escriuria i prou, ni que només sigui per un vespre. Deixaré els plats per fregar i el lavabo per repassar. No planxaré, ni tan sols no regaré les plantes. Soparé qualsevol cosa freda, no recolliré la roba, deixaré la finestra oberta, tal com està. Si la boira vulgués entrar durant la nit, que entri.

Per no sentir-me tan sol he posat un cedé a girar, la banda sonora de la pel·li Actrius. Carles Cases, 1989. Sona enmig de la cambra i només puc dir una cosa: m'agradaria que allà on sigui que és en Carles Cases, li arribi l'eco dels seus propis acords. Acompanyen molt. I això és molt més del que puc demanar i esperar de molta gent. Del que puc donar jo mateix als altres.

Qui pugués escriure només, o composar música només. I prou. Mai més amassar la farina, de nits, amb aquella ditxosa polseta blanca com la cocaïna que se't fica per les orelles i blanqueja les pestanyes d'una en una. Que et desvetlla i et posa de mal humor o que t'enterra en silenci sota tonelades de collites de blat de pagesos llunyans, indiferents.

Luisito, que se vio mimado por sus tíos, dejó pronto de hacer la vida que le recomendaba Andrés; no quería ir a tomar el sol ni a jugar a la calle, se iba poniendo más exigente y melindroso.
La dictadura científica que Andrés pretendía ejercer no se reconocía en la casa.

Ho sento, t'has equivocat de número

2011-10-28T00:16:00.001+02:00

No deu existir el sortilegi ni la càbala numèrica que pugui matar, ni tampoc la que pugui ressuscitar els morts. Estem molt sols i els números són distants, abstractes. A mida que creix el número de l'edat tot es torna estrany. Tu mateix al teu mirall, i aquesta xifra que ja no diu res de tu. Tot d'una, el segle XVIII et sembla més fraternal i comprensible que el XXI, que és el segle que t'expulsarà del món.

La ciència abasta quantitats astronòmiques, però l'astronomia no diu res de nosaltres. Tant me fot si el planeta va néixer fa dos-cents o dos-cents mil milions d'anys. Si l'infern creix, s'escalfa o es refreda. Jo tinc el meu petit infern, com el meu minúscul jardí al balcó, amb quatre testos.

Fa quatre dies vaig entrar en una botiga de la cadena Natura a buscar unes barretes d'encens, i vaig sortir-ne amb l'edició de El árbol de la ciencia, del Pío Baroja. Alianza editorial. Vuit euros i mig, una edició de butxaca. Recordo que aquesta novel·la deuria ser lectura obligatòria, a tercer de BUP o al COU de lletres.

No recordo gens com deuria ser aquella lectura, però gairbé segur que em vaig defensar prou bé a l'examen, i és molt probable que l'aprovés. Em demano què deuria pensar quan llegia

En casi todos los momentos de su vida, Andrés experimentaba la sensación de sentirse solo y abandonado.
La muerte de su madre le había dejado un gran vacío en el alma y una inclinación por la tristeza.

Penso de sobte en aquest Andrés. Em van posar Lluís de nom, però com que vaig néixer el trenta de novembre (que és el dia de sant Andreu) va anar de ben poc que no em posen Andreu per una casualitat numèrica.

Pàgina 15. Com els quinze anys. Dels quals en fa trenta-un. Nombres imparells. El trenta-u deu ser nombre primer? En trenta dies -si fa no fa- en compliré quaranta-set. Tinc un company de feina de seixanta-quatre que em sembla grotesc, un vell verd. I una companya de vint-i-set que trobo càndida (i sento que la candidesa és una possibilitat de la joventut, i la joventut de la ximpleria).

S'apropa la nit de difunts. He comprat tres espelmes, i a casa en tinc quatre. Seran set.

El senyor Spejbel a la frontera (Coll de Nargó)

2011-10-25T19:49:00.002+02:00

Endut pel desig, el senyor Spejbel viu a la frontera.

Volia escriure que El senyor Spejbel viu a la frontera, on l'ha dut el desig. No m'agraden les comes i aquesta no la sé evitar: si la suprimeixo transformo el sentit de la frase i dic una cosa que no és la que volia. La sintaxi és una frontera que de vegades no té portes.

Avui el senyor Spejbel s'ha topat una muralla de pedra que no ha pogut franquejar, i s'ha ajagut a dormir al seu peu. Confia que potser demà trobarà la porta. Tem els vigilants, però no tem mai més els vigilants que la natura.

El Coll de Nargó és al peu de la roca. Que s'alça solemne, antiga, seriosa i riallera alhora. Els núvols s'hi estavellen dòcils i s'hi vessen com amants breus, anònims i efímers. La boira tremola als ulls i després es fon com si mai no hagués existit. Roda el sol pels minerals, alimenta els vegetals, encén les flames dels estius. Al capdavall de l'octubre la pedra fa un gemec sensual i es prepara per a hivernar. El silenci cau des del cel com la bondat. Els cossos cel·listis són esfèrics com el globus ocular que els contempla.

Avui, al Coll de Nargó, li han explicat aquesta rondalla:

-Imagina que la història del planeta la reduïm i la condensem en un any. De manera que la formació de la Terra s'esdevé el dia 1 de gener, a les zero hores. Fins al dia sis d'agost (i cada dia passen dotze milions d'anys) tot són moviments geològics i alquímies de l'atmosfera. El dia 6 d'agost neix la vida. És una cèl·lula primitiva. Els dinosaures arriben el 15 de desembre. I el 31 de desembre a les deu de la nit apareixen els primers homes i les primeres dones. Acabem de néixer.

El senyor Spejbel s'ho escolta atent. Dedueix que ell potser fa un segon que ha nascut, una dècima, una mil·lèssima de segon. No res. Potser no ha nascut. Potser encara és un somni, un desig. Al territori de l'alba, quan algú obre un ull i dubta entre somni i realitat, i descobreix que la creació és aquest segon indefinible que no disposa de noms per a les coses. Ja vindrà algú després que inventarà les grafies i les gramàtiques, i les lleis i els costums i la lluita de l'ordre i el caos.

Ara encara no hi ha res. Demà inventarem, posarem noms.

El senyor Spejbel llegeix els mots Mil dimonis escrits en guix feble damunt d'una pissarra maldestra. Però això no li diu res. També podria dir Mil demonios. La llengua catalana és tan sols uns frontera, una altra frontera que deu tenir una porta de sortida.

El senyor Ávaro Custodio va morir fa anys, i abans va escriure una novel·la que es diu Mil ochenta y seis demonios. Tracta de fronteres i de muntanyes altíssimes que separen i aïllen. Aquest senyor Custodio havia estat pilot de guerra de l'aviació republicana, a Espanya. Després va emigrar a Mèxic perquè la guerra la vam perdre els republicans, i allà va passar gana i va fer teatre fins que es va morir.

Lleida, 2011

Barcelona, 1962

(El trio de Svensson amb Metheny també volien creuar fronteres).

L'informe de Svensson sobre la llum

2011-10-20T19:05:00.003+02:00

Des que ha despuntat el dia que ho estic veient. Arriba des de l'altra banda, travessa les persianes i em dibuixa traços als vidres del balcó, als porticons. Per un instant he vist un pentagrama, però després les línies han començat a créixer i a enfilar-se com si vulguessin escriure a tota l'estança.

Fins fa poc aquesta cambra del pis era quasi buida i no sabia què fer-ne. Ara, inesperadament, és l'estança més plena, on hi passo més hores.

Sé que em vol dir alguna cosa, que aquestes línies contenen un missatge, potser hi ha petites lletres blanques i resplendents amagades, potser són les miríades de pols refulgents les que contenen els signes. Però sigui com sigui no sé llegir-ho. Algú m'escriu en un codi desconegut i alhora no coneix el meu. A la nit li deixo notes escrites en una llibreta, amb lletres ben grosses i de cal·ligrafia acurada. Al matí trobo aquesta escriptura de llum. Ho provem, però no ens comuniquem.

Li ofereixo el palmell de la mà perquè m'escrigui a la pell. La hi deixo uns minuts. Imagino que algun signe hi quedarà estampat. Però el sol de l'octubre no té prou força. Apenes si em deixa una escalfor lleu.

Ressegueixo les ombres a les rajoles roges del balcó. Per si les lletres haguessin quedat allà. De vegades intueixo un signe clar, però després es fon, o descobreixo que tan sols me l'imaginava.

Quan a la tarda em poso escriure me n'adono que sempre usem tinta fosca. Les meves lletres són d'un negre dens, de tenebra. Ara de sobte em desconcerta pensar que en diem negatiu dels traços blancs escrits sobre negre. Vinc del fons del mar, d'un abisme d'aigua pregona i tèrbola. Vaig voler arribar a la llum, però no hi vaig arribar.

(Esbjörn Svensson va morir el juny del 2008 en un accident mentre practicava el submarinisme).

Un'attimo d'amore che mai più ritornerà

2011-10-18T20:09:00.001+02:00

Com se li explica a un infant petit que son pare o sa mare s'ha mort? Una estratègia coneguda és dir-los que són al cel, però això no sempre funciona bé. Entre les respostes que les antologies troben hi ha aquestes:

-Molt bé, però quan torna del cel?

-Al cel? I si cau? Es farà molt de mal, de tan amunt...

Per als adults ens empesquem explicacions molt elaborades. Fins i tot Michelangelo va pintar una paret enorme per a explicar als llecs què passava després. Per no parlar dels meus estimats espiritistes.

Avui he pensat que el Vázquez Montalbán no tan sols es fotria mal caient de tan amunt, sinó que maldaria per tornar enlaire, avall o en la direcció que fos, però que el dugués lluny de nou, al nord o al sud.

Sense ser conscient de l'efemèride, que en diuen, fa pocs dies he rellegit Los mares del Sur, i m'ha tornat a semblar una peça important. Aquesta fusió entre gènere policíac i social que tan aviat sembla vigent com antiquada, clàssica com tronada. Em fot una mica de ràbia dedicar-me a les efemèrides i els homenatges, pero va, penso, deixa't de ximpleries: els qui són massa coherents tampoc no m'interessen gaire.

Llavors m'ha retornat el poema, com si hagués aprofitat que obro el balcó per regar les plantes i s'hagués escolat dins de la casa buida. He tancat de pressa els porticons perquè és quedés a dins. Ara estem ell i jo sols i ens busquem per les estances com el mosquit i la pell humana.

Nunca desayunaré en Tiffany...

Nunca desayunaré en Tiffany
ese licor fresa en ese vaso
Modigliani como tu garganta
nunca
aunque sepa los caminos
llegaré
a ese lugar del que nunca quiera
regresar
una fotografía, quizá
una sonrisa enorme como una ciudad
atardecida, malva el asfalto, aire
que viene del mar
y el barman
nos sirve un ángel blanco, aunque
sepa los caminos nunca encontraré
esa barra infinita de Tiffany
el juke-box
donde late el último Modugno ad
un attimo d'amore che mai piu ritornera...
un attimo d'amore che mai piu ritornera...
y quizá todo sea mejor así, esperado
porque al llegar no puedes volver
a Itaca, lejana y sola, ya no tan sola,
ya paisaje que habitas y usurpas
nunca,
nunca quiero desayunar en Tiffany, nunca
quiero llegar a Itaca aunque sepa los caminos
lejana y sola.

Maria Mercè, amor meu, la meva trena negra

2011-10-17T00:03:00.001+02:00

Estimo la Mercè com no he estimat mai ningú. L'estimo amb follia, amb desesperada follia. Sé que no li agradaven els homes i per ella m'hagués transformat en dona. Per ella sí.

I davant la impossibilitat d'un amor correspost (perquè la Mercè no em feia cas llavors i ara és morta) vaig provar d'estimar la seva germana. Que és viva. Però no en vaig saber prou. No era el meu destí emparellar-me amb cap de les germanes Marçal d'Ivars d'Urgell.

La casualitat va fer que conegués sa germana, que se li assembla tant. Però em demanava què passaria si mai em trobava enmig de les seves cames: li diria que l'havia buscada entre els morts? No.

I si durant un temps hauria venut la meva ànima per jaure entre aquelles cames, també és cert que poc després només llegia La passió segons Renée Vivien i ja no pensava en cuixes ni sexes. Només en aquelles pàgines com núvols enormes.

El dia 13 de novembre del cinquanta-dos va néixer la Mercè, de manera que en menys d'un mes hauria complert els cinquanta-nou anys de vida. Jo diria que, ara que em trobo als quaranta-sis de la meva, encara em sento capaç d'estimar-la. Viva o morta, com els cartells dels fugitius en els westerns.

Només hi vaig parlar un dia, a la vila d'Igualada. Va venir a presentar la novel·la i jo li vaig fer una pregunta. Mai no oblidaré aquells ulls cansats que em responien. Érem quatre senyores grans i jo. Jo no li vaig dir t'estimo perquè sóc idiota. Si hagués sabut que poc després et moriries no hagués fet cap pregunta i només hauria dit t'estimo. Tu t'hauries endut aquest amor a la tomba, i jo també.

Tinc quatre setmanes per a dir-li que l'estimo encara. I com que no sóc gelós convido els altres pretendents i les pretendentes. Ens veiem el dia 13 de novembre on tu vulguis.

Muertita a Lleida

2011-10-16T17:07:00.008+02:00

Mira que bella la Maria, com balla la rumba enmig de la Plaça de Sant Joan.
Balla i balla i riu i el vent que passa li diu
que bonica ets, que bonica eres quan encara eres viva.
La Maria balla la rumba i quan vincla el cos se li veu la ferida
que li feu el ganivet, un somriure enmig de l'estómac (i un altre entre les costelles,
la tercera i la quarta).
La Maria balla i riu. Els llavis blancs els ulls blancs, la roba blanca
de la mortalla li vola al vent ella riu i balla i la gent se la mira
de tan goig que feia.
I se la mira el seu marit que seu i beu assegut a la terrasa del bar de la plaça de Sant Joan
i la veu tan bella i tan riallera que fa un glop llarg i pensa
que la voldria tornar a matar.

Muertita en Lleida
Mira qué bonita está la María como baila la rumba en mitad de la plaza de San Juan.
Baila y baila y se ríe y el viento que pasa le dice: qué bonita eras cuando estabas viva.
María baila la rumba y cuando dobla el cuerpo muestra la herida que le hizo el cuchillo
en la barriga, esa sonrisa de sangre (y luego otra, entre la tercera y la cuarta costilla).
La María baila y se ríe. Los labios están blancos, los ojos en blanco, la ropa blanca
de la mortaja blanca vuela al viento y ella se ríe y baila, y la gente la mira
porqué daba gusto mirarla.
Y también la mira su marido sentado y bebido en la terraza del bar
de la plaza de San Juan.
Y la ve tan bonita y tan blanca y tan feliz que apura de un trago su copa
y luego piensa que le gustaría matarla otra vez.

Notes:
Avui Espanya viu en el cinquantaunè assassinat d'una dona a mans del marit o del nòvio en deu mesos de l'any en què vivim. La premsa s'estima més parlar de crisi, retallades i propostes electorals. La premsa no vol dir que aquesta península és troglodítica. Aquesta mena de dades no donen confiança als mercats. El conseller Mas-Colell (espero que ja no calgui titllar-lo de millor) explica fantasies sobre emprenedors, i el gran Mas parla de fiscalitats surrealistes.
El flegmàtic candidat d'ERC imagina paradisos fiscals i posa els ulls en blanc pero mira a Mònaco com a model: a l'Alfred el veig a l'Hola, del bracet de l'Estefania (perquè coi no mira mai als ulls l'Alfred?). Sandro Rosell especula amb desenes de milions d'euros en un còctel sense alcohol a Qatar, i Guardiola guanya o perd partits mentre afirma que allà a Qatar s'hi viu molt bé. La minoria sorollosa surt al carrer, i la majoria silenciosa es lleva (en silenci) a les set per veure la Fórmula 1.
Entre els silencis, una ambulància engega els llums i la sirena. De matinada, van a recollir una noia apunyalada. Ulisses i els mariners fan veure que no l'escolten. El cronista Homer ho passa per alt. Els blogs es donen premis i felicitacions els uns als altres. Bona nit i tapa't. Tapa't bé, que farà molt de fred ben aviat.
Telefono un cosí llunyà que es dedica a l'assessoria financera. I em diu que em tapi. I que resi si és que sé resar. Al capdavall de la conversa li explico això de les cinquanta-una dones mortes i ell pensa tres segons abans de dir:
-Vés on vulgos, però evita Ciudad Juárez. Pensa que l'infern és buit perquè els dimonis han vingut cap aquí.

Els privilegis perduts dels FUCs

2011-10-14T00:01:00.000+02:00

Fa uns quants anys em vaig afiliar a un partit comunista, i també al seu sindicat. El partit va acusar el pas del temps: les onades modernitzadores i la revisió dels conceptes. De manera que el marxisme es va anar diluint en la seva formulació més estricta, i va entrar l'aire de les noves ideologies pacifista, ecologista, feminista, participtiva, etc. Fins aquí anàvem bé, i jo diria que la majoria dels afiliats ho trobàvem correcte. És possible que la caiguda del mur de Berlin ens enganxés amb els pixats al ventre (una expressió tan popular com nefasta, sobretot per a mi, que sóc tan visual). Però també sabíem que, amb el temps, la caiguda del mur se sabria que fou una catàstrofe terrible.

En aquells vells i bells temps, no tan sols afirmàvem amb orgull i alegria que érem comunistes o marxistes (és un matís, però no banal), sinó que també gaudíem d'uns certs privilegis. El millor de tots era la possibilitat de viatjar en condicions privilegiades als països simpàtics: Cuba, el Vietnam del Nord, la Xina, la immensa URSS... i alguns estats africans -els qui rebien ajudes dels esmentats abans. Entre els quals hi va haver el Senegal durant un temps. Al Senegal hi vivien uns curiosos assessors militars cubans. No hi vaig anar mai, però les companyes i els companys que ho van fer tornaven meravellats de la síntesi de passió cubana i africana. Dakar fou l'escenari d'una joie de vivre comunista que ara provocaria enveges enormes si l'expliqués. És clar que tot allò succeïa en temps anteriors a la Sida.

Els temps van anar girant. Pel camí de les giragonses no tan sols vam perdre l'orgull, sinó també alguna convicció. Em vaig interessar per un sector ideològic que es va anomenar "els autònoms", i que provàvem de retornar a l'estadi original del socialisme utòpic, anterior a la penosa divisió entre comunistes i anarquistes. Una època quasi miraculosa, en la qual podíem discutir coses tan apassionants com ara si el missatge autèntic de Jesucrist queia més a la banda comunista o a l'anarquista. Mai no ho vam saber resoldre del tot. Jo tinc la meva teoria, però no la diré pas.

Al capdavall, allò que penso ara és que els FUCs (els de la Federeació Universal Comunista) tenim força limitada la qüestió del turisme. És una pena perquè podem viatjar a menys bandes del planeta, però sobretot perquè a mi em sembla que el comunisme (fins i tot l'estrictament i dogmàtic marxista) té tant o més valor ara que llavors. Dit d'una manera senzilla: potser explica millor on som, i dóna millors respostes i propostes de cap allà on caldria tendir.

Malgrat alguns intents d'emigrar, la realitat és aquesta trista realitat. Que segueixo encallat a Catalunya mentre contemplo la tristíssima deriva del país. Potser em faig vell i em costa cada cop més la idea de fer les maletes. No diguem ja prendre les maletes en sentit literal. Que m'agraden els paisatges del meu entorn, i que alguns paisatges del país m'han robat mig cor. Amb l'altre mig no podria arribar ni tan sols a la frontera on van detenir el darrer president digne de la Generalitat.

Perduts els privilegis i la meitat del cor, i trobant-me ja més enllà del mezzo della mia vita, m'assec a la butaca i començo a recordar, i m'enyoro i em desespero i fins i tot enceto una ampolla de Rioja mentre penso en la federació de les nacions ibèriques.

Aquest deu ser el paisatge que em veurà fins que els dies arribin a la fi. Tot i que de vegades penso que no, que seria bonic marxar (lleuger i sense maletes, és clar). Fer una petita i bonica foguera amb les quatre pertinences. De vegades penso en un barri obrer del Llobregat, de vegades en una aldea brasilera.

Visc pendent de plànols i això em fa sentir quasi com l'estrafolari capità Achab. Ara me n'adono que el títol correcte d'aquest post hauria d'haver estat Moby-Dick. Malgrat els dubtes, sé que algun dia hi arribaré.

Blogànica oculta

2011-10-12T02:15:00.006+02:00

Una tarda de tardor em vaig ajeure a fer la migdiada. Feia una calor obsessiva, estranya per a aquests dies. Abans d'adormir-me havia volgut llegir un poema de l'Edgar Allan, l'Annabel Lee.

Quan em vaig despertar duia al cap la idea d'un relat escabrós, sobre dolors antics, set de venjança i estupidesa. El vaig escriure i el vaig penjar al mateix lloc on ara ets. Es titulava "Ana Isabel Müller" (a mi em semblava que s'hi ocultava dòcilment el nom de l'Annabel).

Un o dos o tres lectors anònims van sentir la necessitat de deixar comentaris. Furiosos, presos d'aquella ràbia que sorgeix dels budells. Els budells poden estar plens de ràbia si estan buits, però de vegades un àpat excessiu també els enfureix. Quan l'odi s'expressa de forma anònima deixa entreveure un fons de bondat: aquell qui odia anònimament sap que se n'avergonyeix, no vol veure el seu nom al costat de les paraules odioses.

Tanta ràbia van escriure els anònims que m'he adonat que d'ells és el text. De manera que esborro el conte i els cedeixo tot l'espai. Benvinguts al país dels enrabiats.

A, Abecedari

2011-10-10T12:56:00.000+02:00

Acabar, acabar-se

Un dia em vas dir:
-Marxo
I vas marxar. Des d'aquell dia ençà les coses que vas deixar s'han anat acabant. He volgut retardar alguna fi, però ha estat inevitable. Fa tot just unes hores m'he rentat per darrera vegada les dents amb el tub de dentifrici que vas comprar (i et vas oblidar aquí). La bossa de cebes i les patates fa molt de temps que van desaparèixer, i també els alls. Els que tinc ara al pot de ceràmica que diu Alls els vaig comprar jo. Demà o demà passat s'acabarà aquella ampolla de sabó de dutxa. Al fons d'un calaix del congelador he trobat una bossa de pèsols que també són de la teva època aquí, però l'he llençada.

Buit, buidar

Com que vas deixar un armari buit i quatre prestatges de llibres buits, em vaig voler afanyar a reomplir-los. Però a darrera hora vaig decidir que faria una mena d'homenatge, un monument, una metàfora. He mantingut la buidor. No ha estat fàcil. Cal combatre els impulsos del tarannà caòtic, que tendeixen a ocupar tots els espais. Aquesta buidor em recorda que vas ser aquí i alhora em diu que l'un per l'altre som un buit. Un buit de vuit anys.

Casa, casar-se

La meva memòria em diu que, al llarg dels vuit anys, dues vegades vam usar el verb casar(-se) però no el vam actualitzar. Que hem viscut en una, dues, tres, quatre, cinc, sis cases (que sempre van ser pisos). I que de vegades havíem parlat d'una casa en un poble.

Desodorant, definitiu

Tot just ahir es va acabar el potet de desodorant que vam comprar l'altre estiu, a Itàlia. Una tarda, tornant cap a l'hotel, vam entrar en un supermercat a comprar aigua i sucs de fruita. Feia una calor terrible. Com que sortíem al matí de bona hora i no tornàvem fins a ben entrada la nit, era bona idea proveïr-se d'un desodorant. A tu no et va agradar gaire l'olor que feia, i un cop de tornada a casa el vas guardar tant ben guardat que no el vaig retrobar fins que no vaig remenar entre les coses que no t'havies endut. Era allà, com una espelmeta italiana que recordava un viatge antic.
Me l'he acabat i ara sé que l'he de llençar. Però me n'adono que no ho podré fer. Allò que més em dol és aquesta cosa tan menuda i tan senzilla. És un moment estrany i difícil, i tan imprevist. No quedaria res d'aquell viatge si llenço l'ampolleta de plàstic. Algú dirà sí, te'n queden els records, etc. Però no és veritat: els records s'esborraran. Es diluiran d'un en un, seguits. Amb passa ferma cauran tots. Els records necessiten algú a qui se li puguin explicar, així reviuen i s'espolsen, i tornen a caminar. I siguem francs: a qui dimonis li explicaria mai que em vaig comprar un pot de desodorant a la vila de Bergamo, l'estiu del 2010?

No a José María Fonollosa, no als blogs

2011-10-07T00:02:00.002+02:00

No me salvéis. Intento así perderme.

(East 54th Street)

No li puc fer un homenatge al poeta que va néixer a Can Tunis. Avui fa vint anys que ja no està viu. Però va deixar escrit aquest poema, i aquest poema adverteix seriosament contra qualsevol intent ressurreccionista. I a la vegada, aboleix qualsevol homenatge.

No
No a la transmigración en otra especie.
No a la post vida, ni en cielo ni en infierno.
No a que me absorba cualquier divinidad.
No a un más allá, ni aun siendo el paraíso
reservado a islamitas, con beldades
que un libro garantiza siempre vírgenes.
Porque esos son los juegos para ingenuos
en que mi agnosticismo nunca apuesta.
Mi envite es al no ser. A lo seguro.
Rechaza otro existir, tras consumida
mi ración de este guiso indigerible.
Otra vez, no. Una vez ya es demasiado.

No m'agrada José María Fonollosa (perquè no en sé res), sinó l'obra escrita que va deixar. M'agrada molt i no explicaré perquè. M'agrada i prou. Tampoc no diré estupideses, coses com que m'ha canviat la vida, me l'ha il·luminada o m'ha acompanyat en els moments difícils. Res de tot això. Seria ridícul.

No m'agraden els homenatges als poetes, i molt menys encara en aquest mitjà tan estrany, i molt menys encara en els blogs. No entenc perquè ho fem. Necessitem viure una il·lusió de col·lectiu, però no podem ser de cap manera un col·lectiu. Perquè cadascú es mira el seu melic, perquè tothom està convençut que el seu blog és, indiscutiblement, el millor dels blogs possibles. Per això hom deixa elogis als blogs veïns: per a rebre'n la correspondència que creu justa. Compra-venda d'elogis. Som una patuleia de llepa-culs.

No plou. Fa més de dos mesos que no plou, i ara donar una simple passa al matí, camí de la feina, aixeca molta polseguera. I si a la tarda pujo al castell torno cobert d'una pàtina d'argila, d'un groc de Nàpols. Aquest país està sec. És estèril i està sec. L'aigua de l'embassament fa pudor i és fastigosa.

No volent fer-li cap homenatge, els set apunts anteriors d'aquest blog han estat confeccionats a partir d'alguns dels seus poemes però no explico res més ni els preciso ni els cito, perquè explicar-ho resultaria xafogós, pretensiós i pedant.

No cal. Ni tampoc cal llegir-lo. No calia haver escrit res de tot això.

William Street

Las mujeres que quiero van con otros.

Cuando pasan prendidas de otros brazos
miro a la que se apoya en mí y compruebo
que yo me he equivocado de mujer.
La gracia enrojecida de una risa,

el rumor tembloroso de un silencio,
la mirada furtiva que nos dice
que está la dicha allí, en aquellos ojos...
Esas cosas descubro sólo en otras.

Yo sé que lo que anhelo no anda lejos:
veo como ellas pasan de otros brazos.
Y trato de encontrarlo, incluso en ellas.
Mas siempre me equivoco de mujer.

Las mujeres que quiero van con otros.

El botxí de Maria Antonieta

2011-10-05T17:14:00.007+02:00

Esbós de retrat de Jean Baptiste Bouvier atribuït a Jean Louis David, tot i que possiblement fals

Jean Baptiste Bouvier, que havia nascut en una barraca vora el Sena a tocar de Paris, fou l'encarregat de tallar-li el coll a la bella emperadriu. Després de fer la feina, va cobrar-la i no se'n va saber res més. Res de res fins a trenta-dos anys més tard, el 1825. Aquest any va publicar un petit llibre de poemes possiblement autoeditat, en una impremta de Burdeus.

Le gentil boucher va tenir una fama notable i efímera. Hom accepta que Mallarmé es refereix a ell en la seva famosa carta a Paul Verlaine, arrapant-se a la frase mon beau cher ami Jean Baptiste. Si entenem que hi ha un joc de paraules en beau cher (per la proximititat amb boucher) es podria donar per bona, però sembla massa agosarat.

Amb els diners que va guanyar com a poeta èdit, Bouvier se'n va anar a viure al Midi, aprop de Nîmes. Però un cop allà la fortuna li va girar l'esquena. Sembla que va treballar en un circ ambulant per la Camarga, en companyia dels manouches, on escenificava l'execució de la reina en un numeret que mesclava erotisme i sang (allò que avui es diria gore). Curiosament, l'actriu que feia el paper de Maria Antonieta es deia Antonia Jiménez Lasantas, i era nascuda a la vila de Besalú.

Bouvier va morir poc més tard, el sis d'octubre de1827, víctima de la sífilis.

A propòsit de José María Fonollosa

2011-10-03T00:01:00.001+02:00

Aquella nit havíem begut massa. Ho sé perquè després em van explicar que havia recitat poesies del Fonollosa per l'Avinguda del Paral·lel en veu molt alta, primer caminant i després assegut en una terrassa de mala mort, d'un bar que es mereix que li calin foc. I jo no me'n recordava de res.

Però el temps no es perd mai del tot: dels quatre que bevíem i voltàvem tot esperant l'albada de Barcelona, un d'ells va venir pocs dies més tard a demanar-me que li deixés el llibre d'en Fonollosa.
-El dels poemes que ens va declamar -va dir. I va ser ell qui em va narrar aquells fets.
Li vaig cedir el llibret amb un cert recel, com si la intuïció m'advertís. Però vaig creure que la intuïció m'ofenia, i no la vaig escoltar. M'agrada fer aquesta labor divulgadora.

Apenes dues setmanes més tard, la Xaro (que és la parella de l'home que s'havia endut el meu llibre) va tenir una discussió excessiva amb mi. Excessiva i quasi feréstega, inútil i absurda: ella votava l'Esquerra Republicana i jo Iniciativa, i aquell dia no em vaig poder estar d'insultar-la per la seva preferència. Què hi farem: de tant en tant no me'n puc estar. Com que vam acabar molt malament, a mitja discussió vaig saber que el meu impuls tenia un preu. Perdre el llibre per sempre. No tornar a veure mai més la Xaro i el seu nòvio m'importava un bledo. Ell també és una mica fatxa.

* * *

Durant un viatge a Extremadura, vaig endur-me uns quants cedés per anar fent la carretera més lleu. Un d'ells fou precisament Albert Pla supone Fonollosa. Una lectura de Fonollosa molt intel·ligent, equilibrada i sobretot ajustada a la veu del poeta, al seu to. I jo diria que la peça de l'Albert Pla on els arranjaments musicals assoleixen la seva fita més alta i més delicada.

Entre Cáceres i Badajoz hi ha una carretera molt llarga i molt avorrida que transcorre entre les deveses dels alcornoques majestuosos. Tant és l'avorriment que vaig decidir fer una marrada i arribar-me a Alburquerque. Vaig visitar el castell i per aquelles coses que passen de vegades a la vida, vaig acabar anant a sopar amb la guia turística, una noia de nom Mònica. Durant el sopar li vaig parlar del Pla, i va resultar que n'era molt admiradora. Li vaig deixar el meu cedé i li vaig que quan tornés amunt passaria a recollir-lo. Però a Badajoz em van distreure molts estímuls i vaig oblidar-me de passar per la vila del Castillo de Luna. Allà deu ser encara el cedé de l'Albert Pla, si és que la Mònica el conserva, es conserva a sí mateixa i segueix vivint en aquell indret.

* * *

Allò que em fa més ràbia de tot el referit a Fonollosa va passar el 1994, a la vila de Santa Coloma de Queralt.

Un matí de diumenge vaig explicar-li a una senyora molt culta, molt bonica i molt jove qui era Josep Maria Fonollosa, la seva obra. Aprofitava que la senyora sí votava el mateix partit que jo, i això sempre hi ajuda: les afinitats obren moltes portes. Vaig extendre'm en consideracions sociològiques sobre Catalunya: com tracta els qui no escriuen en català, què fa amb els poetes incorrectes, etc. Es tractava de retenir-la amb discursos vagues tanta estona com fos possible. Ella m'escoltava perquè és educada i culta, però alguna cosa no acabava de funcionar. M'adonava que alçava una cella cada cop més enlaire, com si contemplés la possibilitat d'escupir-me a la cara en qualsevol moment.
Finalment, es aixecar de la taula, va llançar una moneda de vint duros contra el marbre i mentre es calçava les ulleres de sol:
-No entenc com pots parlar-me d'aquest fatxa, ja sé qui és. Aquell que es va matar fa poc, en una carretera, a Orriols. Queda't el canvi.

Em vaig sentir desvalgut com mai no m'hi he sentit. Aclaparat, profundament desanimat. Tant, que no li vaig explicar que ella em parlava d'Antoni de Senillosa, que no és Fonollosa. Però tampoc no hauria servit de res voler desfer la confusió. Una maleïda i remota coincidència fonètica m'havia esguerrat el matí d'aquell diumenge, tan assolellat i tan prometedor.

Capaltard, tancat a casa vaig remenar la premsa i vaig llegir àvidament la crònica de l'accident de Senillosa. Apassionant: de nit, l'Antoni va xocar frontalment contra el cotxe que conduïa un guàrdia civil. Van morir tots dos en la col·lisió. Me'n vaig adonar que el poeta podria haver escrit alguna cosa sobre aquest accident. I com que el poeta no podia perquè havia mort abans que l'aristòcrata, potser em tocava a mi. Però jo me'n sentia incapaç. Tot era lamentable, i l'endemà fou un dilluns tèrbol i emboirat que quasi no recordo.

Ben poques vegades vaig tornar a intercanviar alguna frase amb la jove, culta i bonica senyora de Santa Coloma de Queralt.

El vident Giaccomo Pastrani (càmera oculta)

2011-10-01T02:50:00.002+02:00

Viu en una casa perduda dels afores. Quasi una barraca més que no pas una casa. M'ha costat déu i ajut trobar-lo. El vident Giaccomo Pastrani no es divulga per cap mitjà, i això em va empènyer a creure que potser finalment havia trobat algun senyal creïble. No es publicita. Ni té programes en cap canal de televisió.

Males llengües diuen que aquest home va presentar Sandro Rosell a l'emir de Qatar, en una fosca fonda de Zuric, i que allà van segellar un pacte. També sembla que l'Artur Mas el va consultar en un moment fosc del seu periple pel desert, de la mà d'una senyora que podria ser na Núria de Gispert, gran aficionada als oracles i els endevins. En aquell moment, Mas tenia problemes financers per una desagradable qüestió de son pare, pressumpte evasor fiscal -malgrat que també gran patriota català. Llunyana descendent de Madame Blavatsky, de Gispert deu saber de què parla quan parla de vidència.

No m'ha estat fàcil enganyar-lo (qui embaucaria un vident?). Però tot i així he pogut filmar breus seqüències de la seva predicció.

Giaccomo Pastrani deu ser creïbe. Per això deixo aquí els fragments de la gravació que n'he fet. No entenc gran cosa del què diu. Però sé que si jo visqués a Olot, fugiria ara mateix de la vila. Ja sé que és aquí on va néixer i prosperar Missenyor Pere Macias, diputat com ningú. Però ni tan sols ell -tot i ser dels millors- no podrà evitar que el magma flueixi. El magma essencial podria incinerar fins i tot un govern sencer.

Pastrani no ho admet però ho accepta: potser Déu és de dretes i votaria Convergència si pugués votar. Però igualment el magma sembla que s'inclina per l'anarquia i el desordre. El debat està servit.

Tot allò que en vaig extreure està contingut en aquesta gravació il·lícita.

La cadira està trista

2011-09-24T04:29:00.007+02:00

Vaig arribar en aquella ciutat on no coneixia ningú perquè m'hi havia dut la feina, un destí escollit a l'atzar per algú que no conec. En els mals temps no demanes perquè t'envien allà on t'envien: hi vas sense preguntar. La primera acció fou llogar un pis. Als afores, en un edifici dels anys cinquanta vetust però amb una aparença digna. Aquella dignitat dels obrers d'abans.

Al pis hi havia un sol moble: una cadira de fusta i vímet, amb una petita esquerda en una pota. I en un racó fosc i humit de la cuina, una llibreta que explicava la història de la cadira. Algú l'havia escrita en un quadern de comptabilitat. La cal·ligrafia no em desvetllava cap imatge: home o dona, vell o jove. No ho sabria dir. Però amb paciència havia redactat més de trenta pàgines explicant vides de persones que havien posat el cul al vímet, i els fets que s'hi havien esdevingut.

Així vaig saber que, el 1967, un caporal de Guàrdia Civil va lligar i emmordassar la seva dona en aquella cadira, i la va tenir tres dies a pa i aigua. Curiosament, el noranta-nou fou un Mosso d'Esquadra el que va retenir de la mateixa forma una coneguda seva per poder-la violar. El moble havia viscut altres fets lamentables: Benvinguda Farreny s'hi va asseure una tarda a principis de la tardor de 1978 amb una tasseta de brou de pollastre a les mans, confiant que aquell suc l'ajudaria a recuperar les forces. Se sentia abatuda perquè vivia tota sola. El bol li va caure de les mans i dos dies més tard la van trobar ben morta, amb les sabatilles de feltre esquitxades de sopa freda.

Però també és cert que a la primavera del 2001, una jove va decidir explicar l'amor que sentia pel seu amic (un tal Xavier G., dibuixant de cartells publicitaris) tot fent-li una fel·lació aclaridora mentre descansava al vímet. Catorze d'abril, cap a les sis de la tarda amb un ressòl agradable i ataronjat entrant pel balcó. I en Sam (Samuel B, de Mali -que havia vingut a treballar a la recollida de la fruita- va fer el mateix amb el seu company de pis i de feina, vingut des de Burkina Faso). Del relat es desprèn que en cada cas, l'executor de l'acció havia adoptat una posició diferent. L'un assegut, l'altre agenollat davant de la cadira com si es tractés d'un altar. A la llibreta, l'autor anònim hi havia enganxat vells dibuixos per il·lustrar aquests darrers esdeveniments. No sé si manifestava més interès per aquests que pels altres: potser no havia sabut trobar dibuixos dels casos anteriors.

La darrera anotació és del novembre del 2003. No sé com interpretar un silenci de set anys. Em miro la cadira amb respecte però m'hi assec. Com que ja he pujat una caixa amb llibres, descanso una estona mentre fullejo una vella edició de Peter Pan y Wendy. Ja em diràs tu quina lectura per a inaugurar un pis. Em sentia tan atabalat pel seient que la novel·la em va decebre: a les primeres planes de la història del nen que no volia créixer no es meciona cap cadira, ni un sol personatge no apareix assegut. Em semblava un error, una estranya disfunció en el funcionament de l'univers que pot ser -quan vol- tan sincrònic i ben lligat.

A banda dels llibres també tinc una ampolla de vi (un discretament bondadós Somontano). L'obro i la deixo a terra, als peus. De tant en tant en faig un xarrup (fins que no dugui gots, hauré de beure a morro). Justament al tercer glop, la cadira em transmet una tristesa enorme. És com si m'abracés amb una tristesa gegantina. També és cert que per un instant penso que potser és la meva tristesa la qui abraça la cadira, i que potser és així com li faig saber que té un nou amo. Posseïnt-la amb pena i melanconia.

Em demano què li donaré a la història d'aquesta cadira. Si tan sols hi sec a llegir serà ben poca cosa, un fenomen indigne de ser anotat a la llibreta. El meu cul haurà passat per ella sense aportar-li res de nou, ni tan sols interessant.

Potser aniré a comprar un parell de coixins demà abans de migdia, i provaré de fer-hi la migdiada per anotar després què he somniat mentre el sol aixafa la Terra, a més de trenta graus quan ja som a finals de setembre.

Proposta de gimnàstica absurda amb cadira de fusta i vímet
(en anglès Dadaistic Gym on WoodChair (TM) )

Incineració (del senyor Spejbel)

2011-09-18T17:12:00.002+02:00

Em sento predisposat a creure que el senyor Spejbel va jugar amb mi. Que ell ho havia planejat tot, i que jo vaig ser el seu instrument, el seu titella. Coneixia el meu caràcter i les meves febleses. I deuria saber que si es presentava un diumenge al matí em trobaria de mal humor. Per això deuria escollir el dia i l'hora.

Hauria d'haver intuït que el senyor Spejbel amagava una ànima de màrtir rere el somriure bondadós i tranquil. Però les coses sempre les comprenem més tard. Després. És després que t'orientes pel plànol, que saps perquè vas dir una paraula i no una altra, que entens què feies en aquell lloc. De vegades és molt més tard que comprèns perquè vas despenjar el telèfon o perquè vas deixar-lo sonar. Perquè vas respondre una carta o perquè la vas llençar sense obrir-la. Perquè vas escollir el camí de l'esquerra: quan ho vas fer tan sols senties una vague intuïció, un impuls irracional.

Penso que el senyor Spejbel deuria voler desaparèixer, però no deuria haver trobat un bon motiu. Què fas quan no trobes un motiu per tu mateix? Doncs és ben senzill: busques algú que el trobi per tu, i que et faci desaparèixer en virtud del seu motiu.

Això és el que ell deu haver fet amb mi. Ho entès ara que ja és tard. Ara és tard: aquesta oració és una tautologia. L'ara sempre ha estat tard. No comprenc perquè no em puc reconèixer en el present: tan sols em recordo dels dies passats i comprenc les coses que em passaran. Les que entendré després.

Fa molts anys un home va tenir aquest mateix somni, però molt abans que jo. I dic jo que deuria filmar-lo perquè deuria voler saber què volia dir, per si després i més tard el podia comprendre.

Morir als 44

2011-09-16T00:10:00.006+02:00

En aquest apunt, l'autor copia i enganxa el comiat que ha escrit al seu blog difunt prematurament,

La segona versió.

Morir-se amb quaranta-quatre remet sens dubte a morir-se als trenta-tres, com en Jisàs de Netzerit. No és tan sols numerologia de saló: alguna cosa hi ha. Si ens agafem a un relat qualsevol com el Metzengerstein de l'Edgar, resultaria que el qui s'ha mort es pot encarnar de nou en un altre ésser viu. Posa-li un cavall, o una vaca o un porquet, però l'Allan va preferir un cavall.

Però parlem de coses tangibles: s'ha mort un blog als seus quaranta-quatre apunts, i un altre n'ha heretat part de l'ànima. O l'ànima sencera. Perquè: on va a parar l'ànima del posseït un cop ha estat posseït el cos? Hi ha una oficina de l'atur per a les ànimes o la possessió inicia un joc de fitxes de dòmino de possessions consecutives?

El pobre blog La segona versió va sofrir una avaria incomprensible i irresoluble. El vaig dur a urgències, però el Conseller Boi Ruiz (jo sempre havia preferit en Boy George) em va dir que les urgències estaven tancades pel bé de Catalunya. Me'l vaig creure i vaig marxar. I poc després em vaig morir. Em costa acceptar que vaig morir pel bé de Catalunya, però podria ser. A mi, en Rafael de Casanova sempre m'ha semblat l'inspirador d'una escultura fluixeta: qui voldria morir per defensar els drets feudals?

Quan aquest blog va néixer vaig pensar que duraria uns cinquanta apunts. No m'imaginava a mi mateix capaç de gaire més. Fer-ne quaranta-quatre no és gens dolent. Al cap i a la fi, el gran Barça del gran Guardiola també empata amb la Reial Societat de Sant Sebastià, que disposa d'un 5% del pressupost barcelonista.

Si el blog tenia algun rastre d'ànima, alguna traça de res humà i creïble, ha retornat al seu blog matern: aquest, els Mil Dimonis. Si mai se m'acut res al respecte d'una novel·la que es fa però no es fa, seguirà aquí.

No és pas estrany que el blog es mori justament quan algú el proposa a un premi. Està de pega, que diuen els padrins i les padrines. Això li afegeix un martirologi que ja voldrien alguns màrtirs. La vida dels sants és extremadament dura. Però ells van escollir la santedat i el martiri, i ningú no els ho havia demanat.

Amén. I aneu-vos-en en pau. Si podeu. Però sobretot no aneu a urgències, que en Boy les ha tancades. Si teniu quatre xavos, feu-vos d'una mútua.

Tindré més medalles que en Pep Guardiola

2011-09-14T15:53:00.000+02:00

En el país tan estrany on visc, les medalles oficials se les enduen els qui saben donar puntades de peu amb èxit. De manera que trencar-se les banyes escrivint, ja sigui amb una ploma o vint-i-nou tecles (vint-i-sis lletres més dos accents, més un apòstrof), està poc medallat. Però què voleu que us digui, jo no renuncio a les meves medalles futures. Aconseguides amb la ploma, vull dir (o amb les vint-i-nou).
Que estigui escrivint una novel·la no em fa idiota del tot: penso sovint en els premis i els guardons, les recepcions, els còctels i els cops de cap a la Cort. En el futur. Que escrigui no fa que perdi de vista que necessito publicitat, merchandising, minuts a la TV i a la ràdio. No perdo el temps.

Tinc preparat un discurs. Hi he deixat uns espais en blanc que només cal omplir amb el nom del certàmen, i amb el nom del Conseller que el subvenciona. Sembla mentida, però el govern ha suprimit metges i mestres però encara paga algun guardó literari: caram, el nacionalisme bé deu servir d'alguna cosa, no? L'essència és essencial, i tenim un President que recorda les essències pàtries amb uns quants euros. De fet, confesso que amb tres mil euros passaria, i em sentiria capaç d'honrar les autoritats que em premien. Amb tres mil (euros miserables, euros de merda) sufrago les despeses urgents. I sóc un tipus agraït. Ho dic per si això hi ajuda. Sé molt bé com s'acota el cap i com es para l'espatlla per a rebre-hi copets. Amb il·lusió.

He encarregat una americana a Señor, i he contractat una model (cristianodemòcrata) que em faci d'acompanyant a les recepcions i rodes de premsa. L'he buscada rossa però amb un toc de missa, molt compatible amb la Molthonorablessa i ensems amb la vice-presidenta, per si s'haguessin de saludar. He llogat un cotxe elegant per arribar bé als actes formals i a les seus de la premsa. He contactat amb en Custo perquè em dissenyi una camisa (no una samarreta): cal mantenir la línia alternativa i provocadora, però alhora integrada. Els apocalíptics no es porten gens en temps de crisi perquè minven la moral. M'he mirat molt els moviments que fan els premiats pel Goncourt i els gestos d'en Houellebecq. Tot està controlat i estudiat.

Li he demanat a en Monzó un suggeriment per a l'inici del discurs d'agraïment. Afortunadament, en Quim té molt de material adient: els columnistes de La Vanguàrdia són autèntics models de submissió i en saben molt de l'ofici d'intel·lectual adherit al règim.

M'he comprat un perfum caríssim i unes sabates a Sebago. Malgrat que no els mostraré, duré calçotets de Prada (la marca de les sabates d'en Ratzinger). Ho tinc tot a punt. Llest, perfecte.

Ara ja només em cal posar-me a escriure la novel·la.

MUDANÇA D'UN BLOG

2011-09-11T11:30:00.000+02:00

El blog germà d'aquest, La segona versió, va sofrir una avaria a casa seva. Tan fou així, que es va haver de mudar de casa. La seva nova adreça és:

http://laversio2.blogspot.com/

José María Fonollosa

2011-09-07T16:36:00.003+02:00

D'aquí a un mes farà vint anys que es va morir, però dubto que se li facin homenatges. Dubto que a en José María Fonollosa li agradessin els homenatges, però és una suposició. Tampoc no cal ser massa llest per a deduir que el qui va escriure aquests versos no tenia voluntat d'homenatges post-mortem:

No a la transmigración en otra especie.
No a la post vida, ni en cielo ni en infierno.
No a que me absorba cualquier divinidad.
No a un más allá, ni aun siendo el paraíso
reservado a islamitas, con beldades
que un libro garantiza siempre vírgenes.
Porque esos son los juegos para ingenuos
en que mi agnosticismo nunca apuesta.
Mi envite es al no ser. A lo seguro.
Rechaza otro existir, tras consumida
mi ración de este guiso indigerible.
Otra vez, no. Una vez ya es demasiado.

Com tanta gent, explico que vaig descobrir qui era el poeta per un disc de l'Albert Pla. Pla el va retornar de l'oblit durant un temps, però després hi va tornar. Pot ser que Catalunya no admiri aquesta mena d'escriptors. També pot ser que si Fonollosa hagués nascut francès, lituà, balinès o xilè, tots coincidiríem en dir que Fonollosa és increïblement bo. Aquest fenomen tan nostrat el deixo aquí, per si algun antropòleg cultural vol estudiar-lo. A mi em sembla el tema d'una tesi futura però improbable. I molt interessant. Celebrem els escriptors que exploren les alteritats i els racons fosco de l'ànima -sempre que hagin nascut lluny.

Sigui com sigui, el dia 7 d'octubre els Mil dimonis li faran un homenatge. Ho explico i alhora sento com en Fonollosa es remou a l'altre món, inquiet i preocupat. Li explico l'assumpte (per si -no se sap mai- algú hi vol participar): serà un text en prosa perquè no voldria imitar els seus poemes. Serà en castellà, perquè fou la seva elecció. Serà breu, i es basarà en un dels poemes dels no massa poemes que va escriure.

Els escriptors amb poca obra són magnífics: no cal perdre massa hores de la vida per saber-los sencers.

Beaver Street

Para lucirla por la calle, hermosa.
Y para convivir, la razonable
belleza que Lucrecio aconsejaba.
Pero para la cama más bien fea.

La hermosa y casi hermosa se te tienden
en el lecho y esperan muy seguras
el rápido homenaje que merecen.
Mas son algo pasivas. Y con límites.

La chica más bien fea, sin embargo,
agradece el haber sido elegida
entre otras de más bellas. Participa
con mayor entusiasmo en el amor.

La oscuridad ambiente la sitúa
en plano de igualdad ante la estética.
Y un ciego guía a un ciego, mas los dos
-los cuerpos- hallan juntos sus caminos.

Y deja hacer y accede de buen grado
a cuanto la requiera aquel momento.
Para pasarlo bien en una cama
escoged una chica más bien fea.

La solitud de Cáceres i el Pajarino

2011-09-04T22:28:00.005+02:00

A Vicent Andrés Estellés, in memoriam

-Pajarino, dónde estás? Dónde t'has metío?

En Karlos cridava. Bramava com un foll pels volts del convent del Santo Domingo de Cáceres. Són les tres o les quatre o les cinc de la matinada, i en Karlos és un punki de Cáceres però rodanxó, i va ple de cervesa Mahou. Les tavernotes encara mantenen la reixa dos pams oberta. Si ets de la guàrdia urbana et diran que faciliten l'eixida dels clients. Si ets un client et diuen que és el senyal que encara funcionem.

En Pajarino ha desaparegut i en Karlos pateix pel seu amic. Jo també patiria per ell: en Pajarino és molt jove, és tendre i és ingenu. És cert que llueix una cresta rossa enmig de la testa, i que du tatuatges i metalls que li trevessen el rostre, i que vesteix de forma estrambòtica. El recordo amb unes mitges femenines de lleopard, amb una samarreta de zebra i una jupa de cuiro negre que du, a l'esquena, el rostre del dimoni. Però tota la disfressa d'en Pajarino no pot disfressar la seva joventut escassa, de púber. En Pajarino és un punki jovenet però encara no sap com les gasta el món. No sap res del món -tret de quatre coses. Sap que hi ha bons i dolents però no sap distingir-ne els matisos.

En Pajarino em va despertar una tendresa difusa des del primer segon que el vaig veure. Ho diré tal com raja: quan va passar el llindar de la porta no podia dir si davant dels ulls hi tenia una noia o un noi. Era tan fràgil...!

-Vengo por el casting -balbuceja en Pajarino- Tu eres Luis, no?

Tardo uns segons en comprendre que entre els qui fan cua al defora s'han dit el meu nom: més d'un em coneix i sap com me dic. Perquè em commou que aquest noi digui el meu nom? El timbre de la veu no podia delimitar un gènere: la veu no revelava quina morfologia sexual s'amagava entre les cuixes primes, quasi esquelètiques. En algun instant em vaig adonar que jo tenia més de trenta anys i ell apenes quinze, i que en aquesta distància hi ha mesures que es perden. Em va venir a la ment una mirada estràbica que Visconti havia filmat a Morte a Venezia.

Mentre mirava aquella cresta rossa, els ulls verds i les mans de dits pàl·lids vaig arribar a somiar que jo podia ser un segon Visconti que filmés una segona Mort a Venècia que podria ser La Muerte en Cáceres.

Crec que aquell any que vaig viure a Cáceres -l'any en què en Pajarino va desaparèixer de la capa del planeta- vaig pensar moltes vegades en morir-me. Potser no moltes, però unes quantes. M'agradava pensar que tardarien molt en saber qui era jo, en avisar la família, en recollir el meu cadàver i en dur-me fins a la llunyana Collserola. I això si ho feien, perquè també seria posible imaginar que la meva família em deixava allà i el meu cos acabava rebotant contra els ossos de la fossa comuna de Cáceres.

Però jo no em vaig morir i en Pajarino no va aparèixer mai més, i la lògica dels seus amics punkis -però també la meva- deien que si en Pajarino no torna és perquè estava mort. Vés a saber. Potser llençat en alguna assèquia, potser al fons d'un pou. Podia haver estat un marica, un marica pederasta qualsevol. Diu en Michel Houellebecq que no existeix l'homosexualitat sinó una pederàstia dissimulada, i deu tenir raó. Els maricons són molt complexos.

Sigui on sigui, ara que han passat deu anys dels fets i de la seva desaparició, m'agradaria dir-li totes aquelles coses que no li vaig poder dir. Que per un instant ell va ser Tadzio i jo Von Aschenbach. Ell tan net i brillant i ros, jo tan madur i cansat i sol.

-Pa mi que se fué a Madrid o a Lisboa -em va dir uns dies més tard en Karlos. I jo vaig assentir, perquè també m'agradaven les dues opcions.

Però una au de mal averany que només veia jo em deia que no, que ni a Madrid ni a Lisboa. Que en Pajarino era al fons d'un pou i que per una màgia que no sé explicar, ell i jo havíem canviat el final de la pel·li del Visconti.

Ay, mi limón el suicida

2011-08-31T21:51:00.004+02:00

L'home del video clip, que apareix -a l'inici- al costat del periodista Pepe Navarro es va suicidar. Fa molts anys d'això, no és pas una exclusiva ni una novetat. Els blogs adoleixen sovint de voler dir coses noves, però sovint fan com jo: arriben molt tard. No diguem ja quan volen dir coses que no són noves, sinó originals. És possible que al segle XIX algú ho hagués fet.

Sense anar gaire lluny, avui un blog es planteja els enigmes que li desperten els seus somnis. Ho planteja ben bé com si 100 anys de literatura i psicoanàlisi hagueren passat com si res, en va. I un comentari li dóna la raó.

No sé què ho fa, que l'autor d'un blog acostuma a ser un periodista amateur en el pitjor sentit del mot. De vegades em fan pena i em faig pena. Fa un temps, els autors dels blogs es reien del facebook i resulta que el facebook ha fet més que no pas tots ells junts per canviar els règims del nord d'Àfrica. Aquí no som capaços ni de posar-li els punts sobre les is a l'Artur. Perquè ja ens va bé?

País estrany aquest, i ple de poetes que es miren el melic i diuen: collons, i quin melic! Caram... i quin melic que tinc! És tan bonic i tan culte i tan elaborat que fa bo de mirar. Quin coi de melic...! El meu barri es mor de gana però jo penso encara que el meu melic és tan bonic... És un melic tan maco que qualsevol ho ha de reconèixer: necessito que els vostres comentaris siguin exclusivament: tens tota la raó del món, amic meu, el teu melic és preciós.

Juan Antonio Canta deuria comprendre que havia fet una mala jugada: prestant-li els seus acords a en Pepe, la va cagar. Convertit en marioneta o en bufó (o en marioneta-bufó) del primer programa de reality-show, va saber que ja no tenia solució. L'escolto a poc a poc i em recorda el meu admirat Albert Pla. L'Albertv a ser més llest, i va mantenir la TV a ratlla, o bé la TV el va deixar de banda: en temps de Pujol, l'Albert no encaixava en la Catalunya correcta del sàtrapa de Banca Catalana.

Entenc les dues opcions: situar-se al marge de tot i de l'assumpte, o bé gaudir-ne per uns dies. I després frotre's daltabaix del balcó. Les terceres vies em semblen molt estranyes, molt esquizofrèniques.

L'estiu als setze anys

2011-08-23T21:10:00.004+02:00

No m'ho esperava però avui he recordat l'estiu dels setze. He obert la maleta on vaig guardar els dibuixos de la mare, els que he salvat de la crema. Només volia triar-ne alguns per a enterrar-los en un lloc bonic. I els que queden, qui ho sap, potser també cremaran més endavant.

Algun dia caldria tancar el capítol, ho reconec i de vegades penso que em faria bé tancar-lo. Ja ho pensarem, més endavant també. També em fa bo de tenir coses pendents de tancar, que si les tinc totes tancades no sé pas on aniré.

D'entre els dibuixos apareix aquest, que és una mena de retrat de quan tenia setze anys i recordo vagament el dia, que era a l'estiu. Això vol dir l'any 1980. El llarg i tediós estiu de 1980 perquè jo tinc setze anys i m'avorreixo com s'avorreixen els adolescents. Llegir, és clar. En aquell temps si fa no fa em vaig empassar la literatura de les estanteries altes de casa, els llibres que havien enlairat perquè no els fullegéssim massa d'hora. Recordo una mica Cesare Pavese, Norman Mailer, Manuel de Pedrolo, Albert Camus, Jordi Sarsanedes (El Martell), l'edició del Príncep de Maquiavel comentada per Napoleó (al pare li semblava que això és una obra mestra i sempre en parlava, tot i que no estic segur que se l'hagués llegida).

Els dies deurien comptar-se per pàgines, per centenars de pàgines. Aquell que era jo als setze em sembla un altre. No sabria dir quin dels dos és més humà, més real, més tangible. De debò que aquell sóc jo, i que jo sóc aquell que va tenir setze anys el 1980? Trobo tantes respostes que em diuen que sí com respostes que em diuen que no.

Surto al defora i poso la càmera sobre el trípode. Avanço. Em situo davant de l'objectiu. Mai no sabré qui sóc, i les lectures llegides potser només em diuen qui vaig ser un dia, anys enrere, un estiu perdut en el temps com una carretera vista pel retrovisor del cotxe.

Plotí (que era un deixeble de Plató) va pensar que la vida és un procés de dissolució. Potser sí. Potser tot això només vol dir que em vaig dissolent. A poc a poc, dia rere dia, sense voler res més que ser una mica més del no-res.

Viure a Caldas de Monfortinho (Ave Mundi luminar)

2011-08-10T16:13:00.019+02:00

El dia 7 de febrer de 2011 algú va trucar a la porta del pis, cap a migdia. Vaig tardar una mica en obrir perquè m'acabava de dutxar i alhora preparava el dinar. Visc en una ciutat petita, i en una escala de quatre veïns, de manera que les visites sempre són conegudes.

Però aquell dia no ho era. La primera imatge que em va venir a la ment fou que davant meu hi havia un espantaocells. Barret de lona clara, camisa de quadres baldera, pantalons foscos relligats a la cintura amb un cinturó de cuiro vell, una gavardina de color sèpia, gastada i tacada, i esquitxada de fang als vorals. Als peus, unes sandàlies de to franciscà, molt inapropiades per a finals d'hivern a l'estepa lleidatana. Inapropiades a no ser que sigui el teu únic calçat. Una olor estranya de nicotina i de colònia barata: la barreja em va despertar la imatge d'alguna cosa antiga, remota. D'una antigor que només aconsegueixo explicar així: és com si recordés que fa molts anys, quan jo era petit, hagués descobert la olor que fa un objecte molt vell.

L'home no va obrir la boca, uns llavis prims i pàl·lids que semblaven el tall que fa un ganivet damunt la pell tibant d'un rostre eixut. Em va allargar la mà per donar-me un paperet doblegat en quatre. Un cop el vaig agafar, va girar cua i va marxar. Hi havia una adreça que no em deia res: un número i un carrer del poblet de Monfortinho, a Portugal. Vaig mirar per l'ull de l'escala: ja no hi era. La porta del carrer sempre és sorollosa i no obstant no l'havia sentida espetegar.

No fou fins a l'estiu que em vaig sentir predisposat a viatjar a Monfortinho. Per si res de tot allò no tenia sentit, havia previst seguir endavant, arribar a Coïmbra i resseguir la costa portuguesa en direcció al sud passant algun dia a Lisboa. Mil kilòmetres i una mica més, setanta euros de benzina en el petit Renault que a la fotografia passa pel pont de l'emperador August a Alcántara.

En arribar a Monfortinho em vaig adonar que alguna cosa ressonava dintre meu, una vibració desconeguda. Eren tot just les vuit del matí d'un diumenge de final de juliol, i el poble romania en un silenci tan profund com si l'haguessin abandonat. Vaig aparcar a l'esplanada davant del balneari, que tenia les portes obertes però apenes si hi havia arribat cap treballador. Al jardinet del davant un jardiner taciturn i mandrós retallava les males herbes. No deu haver-hi feina més desagraïda que aquesta.

Vaig voltar pels carrers. A cada cantonada percebia una presència fugaç que em defugia. Algú s'amagava de mi i es reia del meu neguit. En girar una cantonada, les flors d'uns testos es belluguen com si algú les acabés de fregar mentre corria enllà. Un gos que dormia té el cap alçat perquè ha percebut algú just abans que jo me'l trobi. Però ja no hi és. M'apresso, però sempre és en va.

Giro cua. En arribar m'ha semblat veure un cafè obert. M'assec a la barra, però quan duc vint minuts d'espera decideixo que no cal seguir: aquí no vindrà ningú a demanar què vull. Quan miro la cafetera descobreixo que aquesta màquina deu dur molts anys aturada.

Surto de nou al carrer, però l'aire s'ha aturat. Un ocell indefinible ha congelat el vol i roman suspès, burlant-se de les lleis universals davant meu. Tinc la impressió que camino per una fotografia. És llavors que començo a prendre consciència del dolor que em punxa des de l'espatlla esquerra i baixa pel braç. Aquest aire quiet és irrespirable, no penetra la tràquea ni arriba als pulmons. Això no és una broma, em dic, això va de veres. Sento veus atabalades. Algú ha dit "Jesús", n'estic segur. Però si no he esternudat! li volia dir.

Quan comprenc que no em puc moure decideixo no oferir cap resistència ni lluitar contra els músculs desobedients, i deixo que el cap reposi sobre l'herba. Em sento bé, em sento tranquil i molt bé. Arriba la guàrdia urbana i el rostre d'una agent amb cabells blancs s'inclina sobre meu per observar-me. Em fa gràcia que dugui justament les mateixes ulleres de montura daurada que duia la mare quan es va morir, el dia 31 de gener, set dies abans de rebre aquesta adreça. Són les ulleres que li vaig treure dels ulls perquè ja no li calien: els àngels menuts que l'acollien deuen saber com es fa per obrir els altres ulls. Els ulls que no requereixen correccions òptiques.

Li somric. M'agradaria explicar-li la coincidència, però no em surten les paraules. Com vols parlar sense aire? M'ho pregunto a mi mateix: com vull parlar si no tinc aire dintre els pulmons?

In memoriam Richard Wright, 1943-2008

I també en memòria de Gary Moore, que es va morir precisament el dia 7 de febrer de 2011
El món s'acaba a poc a poc i amb bona lletra, ordenadament avança

Vacances espanyoles

2011-08-10T00:05:00.001+02:00

Diu la premsa que aquest estiu es dóna més el turisme interior, perquè a les butxaques els euros són escadussers, i ben mirat sortir a l'estranger sempre acaba per sortir més car. En el meu cas ha estat el plaer i les ganes que m'han dut a creuar la Meseta fins a Extremadura. Tot i que finalment, també he creuat a Raya per ficar-me a Portugal. I mira que estic a l'atur des del dia 4, o sigui no sé pas si he fet bé.

En l'instant d'eixir de Catalunya per la Franja em vaig sentir especialment bé. Vaig imaginar una adaptació de l'antic rètol berlinès: You are leaving the Catalan Zone. Amb aquell imbècil smiling convergent estampat a sota.
Ja em perdonaran, prò segueixo sense comprendre què em fa diferent d'un castellà o d'un extremeny. En tot cas, respecte d'un extremeny treballador i esclau de la nòmina, no veig que res me'n separi. O dit d'una altra manera: em separen mil factors de l'Artur Mas i els seus xicots sobiranistes, i em sento molt proper de l'Alberto, la Carmen, l'Elisa, etc. Per dir alguns noms extremenys que m'han arribat així, sense pensar.

És probable que algú esgrimeixi l'argument de la llengua per argumentar el contrari, però cap idioma no està pensat per a incomunicar-se i d'altra banda encara sóc feliçment bilingüe, o com a mínim un bilingüe funcional i competent. De manera que un dels sentiments viscuts aquests dies ha estat de nou allò del federalisme dels pobles ibèrics, que sembla tan senzill com evident. O potser només m'ho sembla a mi. Potser podríem discutir entre el federalisme simètric o assimètric, però ho veig molt retòric.

[De tornada, a la ràdio del cotxe vaig sentir anomenar Rubalcaba i Rajoy (i, incomprensiblement, allò que el polític més ben valorat d'Espanya és aquesta bubota feixistota del Duran i Lleida). I bé, crec que votaré Rubalcaba, és clar. Potser no amb alegria, prò amb la convicció justa de les coses pràctiques. Cada matí quan em llevo, allò que desitjo més profundament no és respatllar-me les dents, però ho faig perquè sé que cal fer-ho, per higiene i per bon gust. El votaré perquè només ens faltaria tenir la dreta rància a la Plaça de sant Jaume i a la Moncloa. Només ens faltaria això. El votaré perquè el veig més capaç de cantar-li la canya a aquest mediocre Mas (Artur: si no pots gestionar la Sanitat i l'Ensenyament perquè no en retornes les competències? Jo em sentiré més tranquil si no ho gestiones tu. En definitiva: votaré expressament contra els de casa.]

Però és evident: allò que he viscut a Extremadura i a La Raya no eren pas somnis ni ideals polítics d'una Espanya quasi impossible. Sota el sol extenuador, m'he sentit un llangardaix ibèric, feliç de jaure a les vores dels rius, de fer la migdiada en un meandre del Jerte, de seure en una discreta taverna de la Vera. En alguna cosa allà ens han guanyat i jo diria que són més feliços.

Potser perquè sempre han sabut que eren pobres. Tinc alguna cosa extremenya a la sang, que és aquesta cosa tan subtil: sé que sóc pobre. Que vaig néixer pobre. Que no destinaré mai res del meu temps escàs a fer-me ric. Hereti o no la terra, em sento molt bé entre els pobres de la terra.

Remix

2011-08-03T21:32:00.003+02:00

Em vaig reclinar a la butaca del psiquiatra i li vaig explicar el darrer somni, que és un somni que se'm repeteix sovint. No deuen passar tres nits sense que retorni. Espera un moment, em va dir. Va pitjar play i va esperar-se uns segons. Després vaig començar: En el somni, la meva mare camina sola i desorientada per un carrer ample i buit. Jo la veig de lluny, des de l'altra vorera. La crido i no em sent. Mira a totes bandes, desconcertada. Però no em veu.

Ara camines tota sola i llunyana, mare, pels carrers d'una ciutat que no coneixes. Jo tampoc no la sé. I cada cop que m'atanso a tu pels trencalls, i just quan allargo la mà per trobar la teva em desvetllo. Em desperto més d'hora que mai no ho he fet. Tinc el cos xafogós, estrany. Tincs els ulls plens de lleganyes.

De vegades penso que aquests carrers són de Portugal. Però Portugal és gran, mare: en quina de totes les ciutats portugueses ets? Et busco i no et trobo. Potser fuges de mi, t'amagues: no sé si és per vergonya o per misericòrdia. Et veig perduda i desorientada. Els teus ulls busquen una sortida i no la troben. I si fos jo el perdut i el desorientat, el qui no sap eixir?

Mare morta que vas marxar enllà, encara marxes. I marxes tant que no t'encalço. No deu ser pas aquesta frontera la que vas traspassar, però jo encara penso que sí. Encara penso: i si fos aquí, rera aquesta cantonada? M'ho diuen uns testos amb geranis, un gos estès al sol. Em diuen que eres aquí fa apenes un instant, que eres aquí. Però quan arribo ja no hi ets. Entro corrents al carreró. Però no hi ha ningú. Una branca es belluga: algú l'ha fregada mentre fugia, fa apenes uns segons.

Tu ja no hi ets, ni hi seràs mai. He fet mil quilòmetres per no res, per no trobar-te. Vaig pensar que a Portugal el paisatge s'havia detingut, deu, vint anys enrere. Però em vaig equivocar. També d'aquí vas marxar, mare a qui la mort estima tant com als deltes dels rius, mare delta, mare mar, mare.

I ara que hi penso, vas resoldre aquella qüestió amb els biberons. Dedueixo que deuries ser una pionera de la democràcia de la llet.

Diré després que era un viatge de vacances, que era l'estiu, que mira, que em va donar per anar en direcció on el sol es pon. A Portugal es pon una hora més tard i potser si haguéssis viscut a Castelo Branco ara series viva, però ets morta perquè et vas morir a la puta Barcelona. Una hora abans que a Castelo Branco, on hauries mort per allà a les set o les vuit. Però em dius que tampoc no hauria arribat a temps: m'ho dius en somnis. Fuges de mi, em defuges.

Movistar no va donar de baixa la línia de casa teva. Fa apenes dos dies algú va trucar des del teu número, i a la pantalla hi va dir Mare. Però no eres tu. O bé eres tu que et reies de mi des de lluny. Allargo la mà vers la teva, que és com una arrel seca. Et veig en els pins aterrats per la ventada de fa dos hiverns, que anunciava la teva. En aquestes arrels enlairades, els dits oberts al cel infinit i distant.

Corro, salto. Reso, torno a córrer per carrers buits. Crec que ja no em queden més déus ni maresdedéus a qui demanar. Trobo carrers buits per on podries haver passat, però sempre hi arribo tard. Ja no em queda res.

Ella apaga, tanca el llum, surt. La psiquiatra deu haver anat a preparar el rebut. No sé si aquesta cançó sona a la ràdio d'un veí o dins del meu cap. Sento que tinc la boca seca i una humitat freda al pit.

Sento que aquí dins hi havia algú més que s'amaga. Ho veig tan clarament com les parets, les butaques, els diplomes penjats. Però marxo sense girar-me. Quan arribo a casa escolto el contestador del telèfon 637549422, on ella solia trucar als vespres entre nou i deu de la nit fins al dia 31 de gener, quan ja no va poder trucar perquè havia creuat a l'altra banda del mirall. A la banda d'aquí on jo m'estic, els seus dits eren freds i immòbils. Dits que ja no teclegen telèfons, llavis que ja no articulen paraules. Com en els somnis.

-Una magnífica evocació d’uns records i les ombres que els acompanyen. M’ha fet estremir, especialment quan relates la trucada ‘post mortem’ de la teva mare. La pervivència de la gent estimada en els petits detalls que resten és la tangible realitat dels vincles i els afectes.

-La sèrie que dediques a la teva mare sempre emociona i fa estremir.

El sol el pon una hora més tard a Portugal. I allà a Castelo Branco és blanc i potent. I tan aviat sembla que dóna vida com la treu: el desert dels carrers morts pel sol.

-El primer impuls ha estat dir alguna cosa sobre el record de la mort de la meva mare i del meu pare, però hauria estat fora de lloc. Aquestes experiències son personals i intransferibles; es poden entendre, però no compartir.

-M'ha sorprès l'enllaç. L'espelma virtual em sembla una continuació dels teus apunts. Tremolosos i d'aspecte fràgil, però resistents al vent.

-Aquesta persecució del temps m'ha recordat una mica L'illa del dia d'abans de l'Eco.

-Els records poden semblar fràgils però aquest post transmet fortalesa i emoció.

-És curiós, el meu sogre quan ja feia sis mesos que havia traspassat va rebre una carta de l'hospital per operar-se de la próstata. Com obviament no varem contestar ni es va presentar van acabar trovant el telèfon de casa seva i van trucar preguntant per ell. La meva sogra de que l'espitxa de l'ensurt que es va endur.

-Ja sé que no t'agraden els comentaris ensucrats. Jo no sóc conscient de fer-n'hi, perquè els coses que dic les dic tal com les penso, i ara penso que aquest es un dels post que més m'han agradat de tots els que t'he llegit. M'ha semblat ple de melangia. I si ho trobes ensucrat ho sento molt.

Petons de pantera.

-És molt colpidor, com rebre una trucada del més enllà. Les noves tecnologies ens vampiritzen, prenent el nostre lloc i parlen per nossaltres. Borgo.

-Es muy aterrador eso de recibir noticias del más allá. Yo estuve recibiendo multas a un coche que fue mío hasta cuatro meses después de haberlo entregado en un concesionario para el plan RENOVE.

Camines tota sola

2011-08-01T00:01:00.003+02:00

Ara camines tota sola i llunyana, mare, pels carrers d'una ciutat que no coneixes. Jo tampoc no la sé. I cada cop que m'atanso a tu pels trencalls, i just quan allargo la mà per trobar la teva em desvetllo. Em desperto més d'hora que mai no ho he fet. Tinc el cos xafogós, estrany. Tincs els ulls plens de lleganyes.

De vegades penso que aquests carrers són de Portugal. Però Portugal és gran, mare: en quina de totes les ciutats portugueses ets? Et busco i no et trobo. Potser fuges de mi, t'amagues: no sé si és per vergonya o per misericòrdia. Et veig perduda i desorientada. Els teus ulls busquen una sortida i no la troben. I si fos jo el perdut i el desorientat, el qui no sap eixir?

Mare morta que vas marxar enllà, encara marxes. I marxes tant que no t'encalço. No deu ser pas aquesta frontera la que vas traspassar, però jo encara penso que sí. Encara penso: i si fos aquí, rera aquesta cantonada? M'ho diuen uns testos amb geranis, un gos estès al sol. Em diuen que eres aquí fa apenes un instant, que eres aquí. Però quan arribo ja no hi ets. Entro corrents al carreró. Però no hi ha ningú. Una branca es belluga: algú l'ha fregada mentre fugia, fa apenes uns segons.

Tu ja no hi ets, ni hi seràs mai. He fet mil quilòmetres per no res, per no trobar-te. Vaig pensar que a Portugal el paisatge s'havia detingut, deu, vint anys enrere. Però em vaig equivocar. També d'aquí vas marxar, mare a qui la mort estima tant com als deltes dels rius, mare delta, mare mar, mare.

I ara que hi penso, vas resoldre aquella qüestió amb els biberons. Dedueixo que deuries ser una pionera de la democràcia de la llet.

Diré després que era un viatge de vacances, que era l'estiu, que mira, que em va donar per anar en direcció on el sol es pon. A Portugal es pon una hora més tard i potser si haguéssis viscut a Castelo Branco ara series viva, però ets morta perquè et vas morir a la puta Barcelona. Una hora abans que a Castelo Branco, on hauries mort per allà a les set o les vuit. Però em dius que tampoc no hauria arribat a temps: m'ho dius en somnis. Fuges de mi, em defuges.

Movistar no va donar de baixa la línia de casa teva. Fa apenes dos dies algú va trucar des del teu número, i a la pantalla hi va dir Mare. Però no eres tu. O bé eres tu que et reies de mi des de lluny. Allargo la mà vers la teva, que és com una arrel seca. Et veig en els pins aterrats per la ventada de fa dos hiverns, que anunciava la teva. En aquestes arrels enlairades, els dits oberts al cel infinit i distant.

Corro, salto. Reso, torno a córrer per carrers buits. Crec que ja no em queden més déus ni maresdedéus a qui demanar. Trobo carrers buits per on podries haver passat, però sempre hi arribo tard. Ja no em queda res.

Segon àlbum fotogràfic de vacances

2011-07-29T00:02:00.008+02:00

Vaig compartir dos anys d'aules universitàries amb en João Martins, que era nascut a la ciutat portuguesa d'Idanha-a-Nova i vivia al barri de Collblanc mentre feia d'estudiant. Potser no vam ser gaire amics, però quan va acabar els estudis i va tornar a Portugal ens vam intercanviar les adreces. Inesperadament, ens vam escriure a través dels anys. No ens explicàvem coses massa importants: els torts i els cops de la vida, les lectures que ens agradaven (gràcies a ell vaig conèixer Jorge Amado), alguns comentaris vagues sobre política internacional.

Així vaig saber que la fortuna el va enviar a treballar a Castelo Branco el noranta-nou, on va aconseguir una plaça de mestre de primària i on poc després es va casar amb una noia de nom Rita, que era de Faro i treballava al museu del Paço Episcopal. La Rita tenia cura de l'inquietant Jardim annex.

Quan va arribar l'era d'internet la correspondència va guanyar assiduïtat i rapidesa, però vaig perdre aquella cal·ligrafia elegant, quasi femenina.

A finals de l'any passat i principis d'aquest, durant uns mesos que no podria situar amb precisió (sempre esborro els correus un cop llegits i respostos), en João va estar-se en silenci. Vaig ser jo qui va reprendre la comunicació per explicar-li, breu i lacònic, que la meva mare havia mort a final de gener. Una setmana més tard rebia el seu condol en un text llarg, laberíntic. Em va sorprendre la redacció confusa d'un home planer i senzill, perquè no era gens habitual. Podia ser que la notícia luctuosa l'hagués afectat més de l'esperable?

L'intercanvi es va intensificar i finalment, al capdavall del juny, em va convidar a visitar-lo a Castelo Branco. Apenas mil milhas da tua cidade, deia. Vaig acceptar. Vindré a finals de juliol, li vaig anticipar.

Els mil kilòmetres són llargs de fer en un cotxe petit de deu anys, i em vaig aturar, exhaust, a fer nit a la ciutat extremenya de Plasencia. Entrepà de formatge de cabra amb canya de cervesa a la Rúa de la Zapatería (tocant a la Plaza Mayor) i després de pet al llit.

Duia l'adreça de Castelo Branco: una planta baixa a la Praça da Palha, aprop de la Praça Camões (en totes les ciutats de Portugal hi ha una Praça Camões, com si a Catalunya totes les ciutats tinguessin una central Plaça Joan Maragall). Però en João no hi era, ni a casa ni al telèfon. Vaig fer temps voltant pels carrers i vaig visitar el Jardim do Paço, i allà vaig saber que la Rita feia anys que havia canviat de feina: ningú no em va saber dir si vivia o no a Castelo Branco, ni si havia tornat a Faro. Em vaig entretenir per les terrasses bevent unes quantes Sagres: a trenta-set graus de temperatura, els cinc coma dos graus d'alcohol de la cervesa poden estovar el pas de les hores de qualsevol mortal.

Al vespre i quan el sol s'amagava rere el castell, va aparèixer la dona. L'havia vista passar un parell de cops carrers amunt i avall, i m'hi havia fixat per força: una velleta menuda, cofada amb un barret i el cabell dins la reixeta, arrossegant una bossa de color morat. Tota sola, trescava els carrerons costeruts de la vila vella. Jo acabava de trucar per desena vegada el timbre i ella va venir amb un somriure trist, fatigada.
-Você deve ser Luis, o amigo de João.

Va furgar pel moneder, en va treure un joc de claus i va obrir la porta. El vestíbul era fosc i fresc, decorat amb austeritat: un mirall antic, una imatge pietosa. Hi havia un silenci dens i les olors eren d'humitat i resclosit: la cuina duia mesos sense funcionar. Allà no hi vivia ningú des de feia temps. Quan una cuina no fa olor de ceba ni d'all, fa olor de mort. I aquesta olor sense ceba ni all era la olor de la casa d'en João.

João Martins, el meu amic de la universitat i les cartes i els correus electrònics va morir el desembre del dos mil deu en un accident de trànsit, mentre anava a Idanha-a-Nova. No se sap perquè hi anava un dijous a les onze de la nit. Prò les inevitables males llengües diuen que hi tenia una amant. La doneta i jo vam seure en unes butaques florejades. Flors d'un roig sangonós sobre blanc impol·lut. Potser d'Ikea.
-Você perdeu sua mãe e eu perdi meu filho. Você não tem mais mães e eu não tenho mais filhos. Quer um café?

Dic que sí, és clar. I aprofito aquests quatre minuts en què ella se'n va fer el cafè per tancar els ulls i pensar. Hauria de pensar, em dic. Però no sé què coi hauria de pensar. Em sembla com si em caigués al damunt un cel de quaranta tones de blau puríssim. La cafetera retorna un aire habitat entre les parets. Què hi faig, aquí? Com se'm va acudir anar a Portugal? De què hi podria viure, a Castelo Branco? Puc provar de saber si la plaça que va deixar la Rita al museu del Paço Episcopal segueix vacant. Vés a saber si ser català serà un mèrit.

Des de la cuina, la mare d'en João alça la veu. Ara que no ens veiem gosa dir que és ella la qui ha escrit els darrers correus, que ha pensat això, que ella és una mare sense fill i jo un fill sense mare, i que potser. Diu que el pis és seu, i que me'l podria quedar. Que també té una caseta a Monfortinho vora el balneari, i que si la vull és per mi, tot i que caldria fer-li quatre apanyos.

Surto a un balconet, embolico una cigarreta i em poso a fumar. La dona em fa senyals com volent dir que puc fumar a dins. Li dic que sí, que d'acord, però que prefereixo fumar a fora. Mentre la sento com va amunt i avall salto la barana i rondo els carrers. No sé com ho hauria fet si no arriba a ser una planta baixa, collons. A Portugal es pot fumar als bars, em dic mentre assajo de convènce'm d'alguna cosa que encara no sé quina és.

Goodbye, how are you?

2011-07-19T10:35:00.001+02:00

Temps d'estiu i els blogs aturats sota el sol, com sargantanes. M'agrada aquesta sensació d'escriure al blog per a llegir-me jo mateix, o algun despistat que passava per aquí. Recordo que ara fa un any vaig provar de recollir les meves pel·lícules preferides. O aquelles que més m'han impressionat. Molts d'aquells trenta apunts estan escrits a les tardes, quan tornava d'estar amb la mare a l'hospital on -jo encara no ho sabia però crec que ella sí- agonitzava.

La història d'aquest blog, aturat des de l'abril, és ben bèstia. De vegades me'l miro i penso que és massa íntim, que explica amb detalls excessius aquest fragment de la meva vida, quasi pornogràfic de tan evident, de tan explícit.

Ahir a la nit, ajegut al sofà, vaig descobrir per casualitat Goodbye, how are you? (2009). Una pel·lícula estranya, tendra, irònica, sarcàstica, violenta, pessimista, poètica. Boris Mitic és un director de documentals que ha construït aquest film com si es tractés d'un puzzle. Ha col·leccionat imatges i aforismes (amb l'ajuda d'un grup sorprenent: el Cercle Aforístic de Belgrad). Els ha enllaçat en vint-i-quatre breus capítols, i la música de fons li ha posat en Pascal Comelade, que ja comença a semblar inevitable en el cinema documental.

En deixaré tres, pescats a llapis sobre una llibreta que tenia a mà, vora el sofà:

Si no vull que la meva vida pengi d'un fil, m'he de convertir en marioneta.
La veritat no es podrà amagar, perquè enlloc no és ben rebuda.
L'avantatge de la democràcia és que cada quatre anys podem renovar la sàtira.

_________________________________________________
Si el lector despistat que arriba aquí enmig del tedi no sap què fer, li deixo les claus perquè entri a l'altre blog (una mica més actiu que aquest). De passada pot regar les plantes del balcó, i donar un cop d'ull per comprovar que tot està en ordre.

Àrreu

2011-07-04T23:22:00.001+02:00

A la vila d'Àrreu, els nacionalistes no van aconseguir ni un sol vot. Ni un vot per CiU, ni un vot per ERC, ni un vot pel PP. Hi he d'anar, penso de seguida.

I quan hi arribo dic: és clar. Àrreu és el poble més llest de Catalunya, però alhora és un poble deshabitat.

S'acaben els dies d'Esterri. Recullo les coses. Com pot ser que en tan sols dos mesos hagi acumulat tant de fato aquí dalt? Per a comprendre-ho em cal girar la mirada fins al dia dos de maig, quan vaig prendre el cotxe per pujar cap aquí. Fa vertígen, collons. Quantes coses han passat... Canviar tan sovint de casa mareja una mica, i cada cop perds una bugada.

A cada lloc hi deixes una gota de sang, un xic d'alè, un munt de bitllets (400 euros a Esterri més els 400 del meu lloguer, de casa meva a la plana). Si no penso en allò que perdo és perquè de cada lloc m'enduc records, experiències, noms de nens i nenes. És curiós però recordo especialment els difícils, els rebels. Els mateixos que després de les cinc, quan et veuen pel carrer, aixequen la maneta amb els dits estesos i et somriuen.

Hi ha uns segons cada matí quan sona el despertador en què no sé què veig. Ah, sí, el cim del Tèssol. Amb aquesta clapeta de neu que no es retira, que no es retira... No és la Canal del Cristall, ni sóc aprop de Meranges. La remor és de la Bonaigua quan es fon amb la Noguera i no pas del Segre quan baixa menut encara arran dels horts de Bellver.

Una companya de feina em va veure capcot l'altre dia. I em va dir:

-La teva àvia va sobreviure una guerra. De manera que nosaltres podrem sobreviure una simple crisi, un canvi de govern, una variació laboral.

Vaig pensar que aquesta dona deu haver trobat el Grial molt abans que a mi se'm passés pel cap aquesta empresa. El que passa és que no ho diu. Ho bé ho diu amb una frase tan senzilla i neta com aquesta que m'ha dit. És una mestra d'anglès excel·lent, ho dic convençut: de les millors mestres d'anglès que he conegut. Potser perquè no sempre ha estat mestra d'anglès, i perquè ha viscut a Anglaterra i a Escòcia. Diu: que quan va arribar a Edimburg, amb vint anyets, li van dir:

-You speak like the Queen.

I va comprendre que això no volia dir res de bo. I va començar a aprendre l'anglès. No tots els mestres vivim amb aquesta actitud tan sana.

Aquestes línies són un fragment del post que penjaré dimecres (o dijous) a l'altre blog, a La segona versió (On també hi haurà un segon video). No em facis precisar més. Aquí li escau un text mensual, per a evitar disgustos. I llestos.

No hay ficción más grande que la realidad

2011-06-08T22:18:00.004+02:00

NOTA: Aquest apunt ha estat seleccionat a El Cor del Bloc com el millor apunt de la setmana (passada). Em cal dir dues coses:

Agrair als qui l'heu votat, sincerament, la vostra opció per un text que no és gaire optimista.
Explicar la petita història de l'apunt: es va penjar originalment en un altre blog (La segona versió), on també hi ha un clip de video que el complementa -com en tots els apunts d'allà. Un dels lectors assidus, en Galderich, va suggerir que l'apunt s'inclogués també a Mil dimonis, sota l'etiqueta Roser Albert.

___________________________________

No hay ficción más grande que la realidad
Jorge Semprún

Juny 2011. Moments d'una tempesta a Esterri d'Àneu

A les carreteres secundàries hi ha poc trànsit, escassa vigilància, silenci de vent als arbres. M'aturo en un revolt des d'on, pujant cap a València d'Àneu, es veu Esterri als peus com si fos un petit plànol. Els núvols, com cada tarda, baixen des del port de la Bonaigua i van enterbolint el blau. Acabo de saber que en Jorge Semprún és mort. És com si tot aquest curs hagués estat tenyit de morts. Pèrdues. Ha estat un curs de restar. Potser per això he estat mestre sobretot a segon de cicle inicial, que és on cal aprendre la resta portant-ne.

Però al mateix temps, aquest curs ha estat inesperadament viu i ha sumat. Els canvis al departament han dut a què la majoria de mestres interins haguem esdevingut suplents. Tenint en compte les dimensions territorials de la delegació de Lleida, podria dir que mai no havia recorregut tantes carreteres petites. Així he descobert desenes de llocs menuts o d'amplis paisatges.

Durant els mesos d'hivern, he vist sortir el sol vora Àger i a les portes d'Organyà. He travessat esferes de boira densa a la plana, he pres el sol als patis d'escoles de La Cerdanya, del Segrià, del Pallars, de les Garrigues. A la Vall d'Àneu m'he costipat per sortir a caminar a les tardes, on la pluja no avisa. Al camí que mena a Isavarre pel costat del Noguera vaig compartir el sopluig d'un avet amb en Ramon, un home que passa dels vuitanta i que cada tarda fa un carajillo a cal Costa abans de ficar-se pels corriols per anar guardant els paisatges d'una vida llarga.

He viscut en un pis compartit, en un pis buit, en una fonda i en un aparthotel. També em caldria reconèixer que he viscut dins d'un cotxe. No queda bé dir-ho, però he programat activitats escolars assegut al volant.

He estat el tutor temporal de vora dos-cents nenes i nens. Si alguna cosa em dol ara és no recordar els noms de tots ells. Però vet aquí, he trobat els límits de la meva memòria a mig termini. Em sap greu no recordar el nom d'aquell nen de Balaguer que em va regalar un llibre fet a mà el dia que me n'anava de la seva escola. Conservo el dibuix i el collage que em va fer en Sergi, de Bellver. La seva maneta estampada en pintura i la inscripció et trobarem a faltar, que et vagi molt bé.

Mentre era a Balaguer es va morir la mare, i vaig baixar a Barcelona per enterrar-la. La setmana passada ho vaig fer des d'Esterri per tancar el pis de la mare morta. Malgrat això, no em puc esborrar la imatge del seu cos abandonat i fred. Li vaig treure les ulleres del nas, perquè no li calien més. On miraven els seus ulls? No és una imatge del repòs allò que em vaig trobar. La vaig abraçar i vaig seure a esperar que arribessin els homes de l'ambulància que la van ficar dins una bossa de plàstic. Com no podia ser altrament, durant l'espera Jazztel va trucar per explicar una bona oferta. És la forma que va trobar el flux de la vida per a dir que el món era allà, bategant encara.

Mentre tot això passava, jo anava trobant hores per a seure a escriure una novel·la que no sé dir si mai acabaré. Però així com abans les hores d'escriure eren un temps manllevat i fora del temps, aquest curs han estat hores ficades dins les venes de la vida. Dins del riu. És com escriure nu i amb els peus ficats dins de l'aigua que baixa. Pàgines escrites en pensions i en restaurants, en habitacions d'hotels tristos. Sota el sol rosat de les tardes cerdanes. La vida s'ha ficat a la tinta del bolígraf i s'ha escolat sota les tecles de l'ordinador. Segurament per això m'he trobat escrivint sobre l'home que escriu, que deu ser el tema de qualsevol novel·la. No crec que oblidi aquell viatge a Barcelona amb els ulls entelats, i tot just llavors es posa a ploure a Molins de Rei. On s'han amagat els déus?

Les pàgines escrites són escasses, és clar. Han passat massa coses a la vida. Les pàgines són poques però tenyides de quilòmetres, de dolor, de llum, de llàgrimes, de tardes lluents, el cul mullat de seure damunt l'herba, escoltant la remor del Segre o del Noguera. Com hipnotitzat, m'ajec a l'herba mullada per la pluja del matí. Tot és ple de llum en aquest món abandonat dels déus, sense pietat, sense pausa. El món que em veu escrivint a les tardes.

Després de la funció

2011-05-16T06:09:00.001+02:00

Quan ha marxat el darrer actor i després del ritual (aplaudiments, salutacions, llums encesos). Llavors entren els tramoies. El decorat es desmunta depressa. L'escena és buida: aquell lloc (un jardí, una casa burgesa, un carrer) mostra les tres parets de guix i totxo. Tot el que has vist era mentida, la il·lusió de la vida. Les veus, que sonaven tan brillants i netes ara s'enfosquirien amb uns ecos estranys -si algú parlés. Però ningú no parla.

Nota: Aquest blog segueix en punt mort. Però aquest alè breu no destorba gens la pau. Entretant, segueixen passant coses a

http://lasegonamort.blogspot.com/

NOU BLOG! (i balanç ràpid d'aquest)

2011-04-28T12:09:00.002+02:00

1. El blog nou

Anunciar un naixement és més agradable que anunciar una mort. I tenint en compte que la mort dels Mil dimonis ja està explicada a l'entrada de sota, no cal tornar-hi.

(La mort no exclou del tot la ressurrecció: ja sé que és improbable, però milions de persones de tot el món afirmen que ha passat una vegada. Diuen que fou un tipus, a Palestina, ara fa cosa de 1.977 anys i uns mesos. També ho sosté un venerable vellet que viu a Roma, i no li ha anat pas malament del tot. La mort tampoc no sembla un fenomen decisiu: passejant pels carrers i les places del país, sovint dubto de la mort del dictador, aquell del bigotet i la veu esmolada).

Però tornem al naixement. Començaré pel començament, que és l'instant de la concepció. Sempre renegava de mi mateix perquè escriure als Mil dimonis em treia el temps de dedicar-me a la meva novel·la, però no podia parar d'escriure al blog. De manera que així es produí el coit engendrador: escriure la novel·la al blog. Tot i que d'això se'n podria dir un coit de conveniència, calia que fos un acte digne, net, més lluminós. Com anar-se'n a fer-ho en un bonic hotel de muntanya, en un indret especial. Sense impureses (el plaer d'embrutar-se de nou és el que fa més digne la dutxa). Estava pensant en aquell hotelet tan bonic que hi ha a l'entrada de Ciurana, abocat al precipici.

Aquest és el lloc:

http://lasegonamort.blogspot.com/

2. Balanç dels Mil dimonis

Uix, quina mandra. Jo he de fer balanç de les meves coses? Per què no el fas tu, el balanç?

-Collons, ja era hora...!

Nota: no cal deixar comentaris aquí. Si en tens ganes, prefereixo que ho facis al nou. Ho dic per no destorbar gaire la pau dels morts, però com que no es queixen no és important, ni està prohibit fer soroll allà on et plagui: ahir a la nit, per exemple, els seguidors del Barça no em van demanar permís per a proclamar la seva alegria, a quarts de dotze de la nit i fins ben entrada la matinada. Es veu que una esfera de cuir plena de logotips va traspassar una línia blanca pintada damunt d'un camp d'herba.

El final dels mil dimonis (en tres moviments)

2011-04-25T20:10:00.000+02:00

Andante

Quan era més o menys un adolescent, tenia la fantasia d'assistir a la mort dels pares. Un accident de trànsit, per exemple. En el somni, la mort sobtada era el preludi d'un esclat de llibertat infinita. Significava la caiguda de les muralles, la fi de la tirania. Després de l'enterrament doble, el món es desplegava i s'oferia, quasi fàcil, enorme, ample, generós. Ja no hi hauria impediments ni normes. Podria explorar-lo i menjar-me'l quan, com i on vulgués, sense demanar permís, sense pacte, sense concessions.

Amb els anys vaig aprendre a guanyar-me llibertats si és que se'n pot dir llibertat, i no va caldre que es morís ningú. N'hi va haver prou amb treballar, tenir quatre xavos i comprar bocins d'alliberament. Les figures materna i paterna es van reduir a una qüestió anímica, a una veu de dins que parla de prudència, d'ordre, d'estalvi, de moderació.

La veritat és que no sempre vaig obeir els impulsos de la moderació i el càlcul: vaig fer coses que els van desagradar i que els van avergonyir. Un dels llibres que van publicar-me romania en un raconet invisible de l'estanteria. Possiblement per l'excés d'escenes de sexe, per l'apologia repetida de l'adulteri. Per paràgrafs com ara aquest

Diuen que fumar després de cardar indica que no has quedat prou satisfet. I també diuen que les dones que porten braçalets... que les dones que porten els braços plens de braçalets, com ara tu, són les que no disfruten quan follen... T'imagines quina vergonya si surts a passejar pel carrer amb una dona plena de braçalets que no para de fumar?

El pare arrufava el front davant del barbarisme disfruten: era la forma hiperbòlica que va trobar per dir-me que tot plegat no li agradava gens, que era un text porc. La mare no em va parlar mai d'aquest llibre.

Situat en l'estat que convenim en dir-ne vida adulta, un dia em vaig demanar si les figures mentals del pare i la mare podrien sobreviure la mort real del pare i la mare. Com em sentiria el dia que ja no hi fossin: desapareixeria la veu que recomana prudència, també? No hauria de pensar en la vergonya de fer-los passar vergonya de mi? Seria un alliberament real?

El dia ha arribat. No hi són cap dels dos. No em caldria pensar un sol instant si els molestaré, si els ofendré o si els avergonyiré. No obstant, el món ha desplegat davant meu un exèrcit de temors i de traves, d'obstacles, d'imperatius de prudència, d'estalvi, de vigilància.

Allegro

Adagio

Nascut sense cap propòsit, el blog dels Mil dimonis acusa la falta de propòsit. En aquest cas, la millor opció és deixar-lo paralitzat, ni viu ni mort. El comte Orlock, podria anomenar-se des d'ara. Tancar-lo i esborrar-lo és un acte bonic (heroic?) però conté un egoïsme enorme, innecessari.

Vés a saber si algun dia, algú a través del google pot obtenir una resposta en aquesta pantalla: Tintin es va zombificar? Com van desapareìxer els habitants de Ngú? Hi ha contes inèdits de Joan Perucho? Antoni de Montpalau va anar de Bellver a Vic (i va tornar de Vic a Bellver) en una sola nit d'hivern? Qui fou Roser Albert? Algú li va fer una entrevista col·lectiva a en Pau Riba? Per què ens agrada tant l'Andrei Tarkovsky?

Un dia d'aquests, rellegint altra vegada els Contes russos d'en Francesc Serés me n'he adonat que necessito proposar-me propòsits. Que siguin nous i diferents. Tot i sabent que mai no podré fugir de mi ni ser un altre (ni apenes ser millor) per més que tanqui blogs vells i n'obri de nous. Les meves ombres sempre corren tant com jo, i si corro molt tan sols m'apropo més depressa al final.

____________
Properament en aquesta pantalla anunciarem l'estrena d'un nou blog, del qual ara només se'n pot avançar el títol provisional (La segona mort), perquè està en procés de postproducció. Això, i que serà un experiment amb la literatura on-line, o l'exposició pública i impúdica de la creació d'una novel·la, allò que abans en van dir work in progress.

Albert, Albert (Ullibarri, Boadella)

2011-04-23T00:01:00.001+02:00

Aquest matí de sant Jordi l'he començat fent un gintònic curt a quatre passes de casa, al Passeig de sant Joan. De sant a sant, penso per dins. M'assec en una terrassa des d'on es veu l'escultura de la Caputxeta Vermella i el Llop. Quina nit l'espera, al pobre llop...! Aquesta Caputxeta el deixarà exhaust. M'avorreix pensar que és sant Jordi, tota la gentada, tota aquesta olor d'aixella. Faig un segon trago curt i després em dic que ja posats, i donat que he de veure com va per la Rambla -d'alguna cosa he d'escriure, si vull cobrar-, potser que comenci la Rambla pel Boada's, que serà molt millor que no pas veure les paradetes.

No m'ho puc ni creure: dels quatre gats que fan còctels, un d'ells és l'Albert, Albertito. Perquè ha vingut a la Comtal un dia com avui enlloc de quedar-se tan panxo a la capital?

-Juanito, coño Juanito...! -em crida de seguida, alçant la inconfusible copa del whisky sower.

L'Albert ve poc per aquí, és car de veure. Ara mateix podria començar a creure en Déu. Sempre me l'imagino fent canapès amb l'Espe i l'Alberto, o passejant la seva tofa nobiliària pels platós de la Intereconomía. Albert, Alberto, torno a pensar: perquè em venen els noms de dos en dos?
-Collons, joglar, que no m'explico... Posa-me'n un com el seu, noi!
Sóc més de Dry Martini, però per celebrar-ho que no quedi...

L'Albert m'explica -una mica confús- que ha baixat perquè té una cita amb un escriptor local.
-Un dia em vaig perdre pel Rastro, ja em diràs, i en un bancal d'aquells vaig i m'ensopego un llibre... en català! T'ho podràs creure? Allò havia de ser un senyal, no? El vaig comprar sense titubejar, i no vaig mirar el títol fins que no era meu: Guia d'estels i constel·lacions. Quaderns Crema. Quaderns Crema...! T'ho pots creure?

L'Albert remena les butxaques de l'americana (de fil color cru) i treu la cosa. Albert Ullibarri, llegeixo. D'Albert a Albert. Sacre Dieu!
-Però d'això... en vols fer una adaptació, un libreto?
-Pues igual sí. Ja veus. Ara et llegiré unes línies i tu mateix, ja veuràs com sona molt bé (i aquí fa aquell carraspeig tan clàssic del Boadella):

Mira-la. Mira com seu i calla. La tempesta fa temps que va acabar i fins i tot els ecos dels trons han passat. Però ella seu i gira els ulls enrera. No parla, no plora, només vol ser la imatge d’una mort que va endur-se el temporal. Pensàvem que l’aigua ho havia de rentar tot, ens repetíem que les parets apareixerien xopes i netes en acabar el mal temps. Però la força del xàfec també va arrencar els arbres, arrossegà les pedres i animals i ofegà els habitants de les cases. Quan va caure la darrera gota i els núvols blancs de bonança s’escamparen pel cel ja no teníem ciutat, se l’havia enduta la riuada. Havíem de tornar a començar una altra història. Ella ha quedat entre nosaltres per recordar aquells dies i aquelles ombres. Seu sempre a la mateixa cadira, amb els ulls oberts i sense veure-hi.

Cada matí, en llevar-se, s’asseu davant del mirall i es maquilla. La cerimònia és lenta i precisa. Primer es pinta les celles lleugerament grises i les fa més gruixudes amb el llapis. A continuació pinta les parpelles d’un morat fosc i opac. El mateix fa amb l’espai sota l’ull, així sembla que fa dies que plora i no dorm. En canvi s’emblanquina les galtes i el mentó com si la sang ja no corregués per la seva cara. Els llavis, els tenyeix d’un carmí fosc i els dibuixa llargs i prims amb ombres blavenques. Es pentina els cabells tibants cap enrera, i els recull en una castanya. Es vesteix de colors serens i austers. La llum de la finestra fingeix arestes en la seva obra.

Em reservo la opinió. M'excuso fent el darrer glop, demano dos Dry Martinis i me'l miro. No tinc criteri, dic. Però si a tu et sembla bo...

M'explica més coses. Un personatge angelical, una cert to de crònica generacional. En algun moment l'Albert diu del'Albert que li ha recordat Pepi, Luci Boom i també allò del Kronen... Ni idea.
-Només hi ha un problema, hòstia, i per això he vingut a parlat amb aquest Ullibarri, a veure si ens aclarim...
-Demana molta pasta pels drets?
-No, no, el problema és un altre. Un ocellet, o més aviat un ocellot, diu que hi ha fragments plagiats, copiats d'aquest japonesot de moda, el Murakami, ja saps. Mentre no aclarim això no me la jugo. Imagina que fico la pota, tal com em tracten a Catalunya només faltaria...

Crec que marxo, li dic. Sant Jordi em satura i després de quatre tragos ja sento que he complert. A més a més, per al meu article ja en tinc prou. Tiro amunt, avall, dreta, esquerra. La Caputxeta vermella, el llop, la porta, la portera, el llit. Jesús. S'ha acabat el Sant Jordi de l'any 2011.

Un travelling majestuós allunyava Barcelona. Se sentien trompetes llunyanes i percussió de trons. Per la finestra oberta va marxar un sospir d'àngel mentre una mà misteriosa escrivia amb cal·ligrafia petita, pulcra i angèlica la paraula fi.

Joan de Sagarra

_____________________________________

Nota: En Joan de Sagarra ha tingut la feblesa generosa de fer-me arribar l'esborrany d'un article que tenia previst publicar a La Vanguardia pel dia 23 d'abril. Finalment, però, va decidir escriure'n un altre, molt millor (tal com podran comprovar els soferts lectors). Entre llençar aquest a la paperera o cedir-lo, val a dir que va triar l'opció que més l'honora.

No hi ha cap mala fe en parlar d'un llibre que ja no es pot comprar, just el dia de la diada compradora de llibres, de veritat.

Last minutes

2011-04-20T00:01:00.002+02:00

-Perquè has escrit un títol en anglès? -diu la veu a l'altre cap del fil- Tenia la impressió que no hi cauries mai...

Em sap greu. És una paràfrasi abreujada de Last days, la pel·lícula que explica amb crueltat i anècdotes banals els darrers dies de Kurt Cobain quan, acorralat contra els seus fantasmes, no troba la porta de sortida. No se m'ha acudit un altre títol. No m'agrada escriure en anglès: em sento com si li vulgués demostrar a algú que parlo o que escric una llengua que apenes entenc i balbucejo. De vegades trobo blogs on algú cita Ciceró o Marc Aureli. És fàcil trobar-hi aforismes. Sèneca, per exemple.

Multum interest utrum peccare aliquis nolit aut nesciat

Molta distància hi ha de no voler pecar a no saber-ne

No sé què vol dir. Suposo que es refereix a sí mateix: viu del negoci de la construcció i alhora es fica en política. N'enganxa una frase i vol fer(-se) creure que l'ha llegit sencer, que l'ha digerit, que l'entén i el domina. La tradueix en una tipografia diferent com si vulgués dir(-se): jo entenc el llatí, però com que tu potser no, t'ho explico. I per això, segurament, afegeix una negreta que no és de Sèneca, però fa saber que sap distingir les paraules-clau. Som animetes vagues... ens fiquem on no ens demanen, en sortim airosos o escaldats. Tot depèn de com ho expliquem després, davant dels amics, davant del mirall de la pantalleta.

Hi ha algun element universal en els darrers moments de qualsevol cosa, de qualsevol persona. La darrera cosa que li vaig dir a la mare es referia a la seva impaciència, era alguna cosa així com tranquil·la, espera, ja s'aniran arreglant les coses. Hi ha una ombra comuna, un silenci estrany que uneix, un cordó umbilical al límit, al final: la vida conté simetries perfectes. Vaig néixer per una cesàrea a corre-cuita, i és possible que la comadrona em digués a mi tranquil, espera't, les coses s'arreglaran aviat... Després, res més m'ha unit al Cèsar. Tret que encara podria passar, si moro apunyalat en un racó per un home el nom del qual recorda vagament el de Brutus.

Les parets despullades, els ecos que reboten per les parets. En aquesta cambra hi vaig viure mitja vida. Però aquest compte s'ha aturat. Si m'imagino que viuré fins als seixanta, llavors en aquesta cambra del carrer de la Indústria hi hauré passat tan sols un terç de vida. I si em moro als vuitanta, un quart. I un quart ja comença a ser poca cosa. Ara només sé veure que he buidat la cambra. Jo, amb les mans brutes de pols. Com si vulgués trair la meva memòria. He llençat les meves coses.

El vaixell arriba al port, i els mariners en brollen amb corredisses. Van a menjar i beure, a buscar prostíbuls, a dormir, a trepitjar terra ferma. No saps mai en quin d'aquests ports podries trobar l'amor, o la mort podria trobar-te a tu, asseguda a recer d'una ombreta.

Després de tot, hom no pot conformar-se en anar i tornar d'aquesta manera, sense protestar.

La cita és de Kenneth White. No sé qui és: també podria enllaçar la seva referència a la Wikipèdia, però no ho faig. Ja em va bé saber de White tan sols que va dir aquesta frase. Em dóna prou feina: he de pensar perquè me l'he apuntada, què em qüestiona a mi. Protesto prou? Poc?

Dimarts és el dia que l'ajuntament de Barcelona permet baixar els trastos vells al carrer. En aquestes coses no he sabut mai saltar-me les normes. Cada dimarts he baixat uns quants trastos vells. Com cada dimarts, quan he fet el darrer viatge apenes si quedava res dels viatges precedents. Una noia del Perú em demana si pot prendre un tamburet deixat al peu del plataner.

-Claro, li dic: ya no lo necesito.

Me la miro com se l'endú carrer amunt, esbufegant. Estic content que el tamburet comenci una nova vida plena de peus, de trompades, de crits, de taques. Me n'alegro perquè l'embrutaran i el rentaran. Llavors m'apresso a baixar els estris més nous: la torradora, l'exprimidora de taronges, la batedora, un transistor... I tots marxen rabent, a mans vingudes de Bangla Desh a Islamabad, de Cuzco a Guayaquil.

Recordo que la mare sentia una simpatia visceral per la gent peruana. Tant era així que els somreia pel carrer quan se'n creuava algun, camí del forn, de la verduleria o del quiosc. Ho sé perquè ho feia quan l'hi acompanyava, i ella caminava penjada del meu braç dret. Els ho deuria fer igualment quan caminava tota sola arrepenjada del seu bastó comprat a Solsona, anys enrere.

-El coneixes?
-No, no el conec de res -deia- Però aquesta gent ha patit tant que no sé fer altra cosa que somriure'ls. Són tan lluny del seu país... Venen aquí a fer les feines que no vol fer ningú. N'hi ha que cuiden vells: jo no podria pas.

Una noia va banyar la mare, la va canviar de roba i la va pentinar. És una noia nascuda a Ayacucho. Això va passar el dia 31 de gener de 2011, a les dotze del migdia. Abans de les cinc de la tarda (ningú no ho sap amb exactitud), la mare es va morir.

____________
La vida i obra d'en Kurt Cobain no li haurien interessat gens, a la Roser. Fins i tot l'Oriol m'havia dit: Bah, el Cobain és un ianqui que es va omplir el cos d'heroïna al principi i després de plom. És cert: no hi ha cap relació entre ells. Té raó. És tan sols aquella imatge final. El cos en silenci, quiet. Trobar-se el cos fred en un raconet de la casa. Els cabells blancs (et van brollar més nets i blancs que mai després de l'estúpida quimioteràpia), el rínxol blanc sobre els ulls en la darrera imatge. Quan et vaig treure les ulleres -ja no calien per veure-hi tan lluny- va acabar de rodolar. Tan blancs i nets que recordaven el ros del Cobain. Ens devem assemblar, tots, en els dos extrems de la vida.

Sant Jordi dels Refusats

2011-04-19T13:18:00.000+02:00

Una de freda

Als dos minuts de video que trobaràs deu línies més avall hi ha la no-parada de llibres. Aquests exemplars ja no estan a la venda, i l'autor no serà en cap paradeta, somrient als respectables clients mentre compta la caixa que està fent. Al Top Manta (legal) del gremi de llibreters no hi trobaràs res de tot això. Diuen que l'autor tenia ganes d'escriure però no de vendre, de manera que va ser enviat al Saló dels Refusats.

(Però no cal patir: enguany, l'endemà de sant Jordi és diumenge i al mercat de llibres vells de Sant Antoni hi ha molta mercaderia a molt bon preu).

Aquest apunt està dedicat als llibres que s'apilen al fons dels magatzems, a la rerebotiga dels brocanters. Als llibres que serveixen per suplir potes d'armaris i de llits o per falcar taules que ballen, als que proveeixen de combustible les llars de foc, full a full. Dedicat als llibres oblidats a les golfes, abocats als contenidors de paper. Als llibres que ningú no demana mai a les biblioteques. Als llibres que fa servir el nen per arribar al calaix de dalt de la calaixera i als que s'usen per castigar-lo, braços en creu, sostenint feixucs volums. Dedicat als llibres que han caigut pel darrera de l'estanteria i romanen allí, perduts i oblidats.

I una de calenta

A la fira de Sant Jordi tampoc no hi trobaràs el volum Cap fred, cor calent (Poesia completa) del poeta Llucià Borras. El poeta, silenciat durant els anys de governs d'esquerres, ha hagut d'esperar el retorn dels millors. No hi ha hagut temps material per a compendiar i editar tot el material: cent dies no han estat suficients. Com que cal reivindicar aquest escriptor, ho faré copiant un fragment de la futura contracoberta, escrit per una altre gran poeta català, en Carles Dualde.

Llucià Borras, fotografiat el 1983 a la presentació del seu primer poemari (encara inèdit) Peix al cove!

L'obra d'en Llucià Borras ha estat injustament oblidada durant els anys de desgovern. Les esquerres, sempre obsedides en les qüestions ètiques, no li varen perdonar que admirés Josep Pla, ni que la seva família s'enriquís construint, venent i jugant al mercat immobiliari. Potser és cert que Borras va fer diners en el mercat dels pisos, però... això minva la vàlua de la seva poesia, tan delicada i plena de subtileses? Admirar un escriptor filofeixista és un descrèdit? [...] No és pas per casualitat que ara retornin els millors: avui publiquem l'obra de Borras i en Puig presenta la nova pilota de cautxú dels Mossos. Inodora, indolora i fabricada íntegrament a Catalunya.

Tocar de peus a terra catalana

2011-04-18T00:14:00.001+02:00

L'imaginari català mai no ho ha tingut fàcil per a identificar-se amb els territoris de la fantasia. En tot cas, amb els de la ingenuïtat, i sempre per acabar concloent que el realment necessari és tocar de peus a terra [...].

Fa poc més d'un any vaig penjar un conte en un altre blog, i avui -no sé com- l'he retrobat. Gairebé ni me'n recordava. Només n'he pres un fragment, el que parla de tocar de peus a terra. Ho he volgut il·lustrar amb una fotografia meva, perquè aquest apunt està destinat a un sol lector: a mi mateix. Això ho fem molts autors moltes vegades. Jo tan sols ho dic, en una mena de rampell d'honradesa.

-Què coi has d'entendre! És clar que ho entens! Eres tu, Àngela, eres tu el fantasma sense peus!
L'Àngela se sent desconcertada com mai, perquè tot sembla que s'hagi girat contra seu i les seves espectatives, però especialment perquè no ha vist mai en Perot en aquell estat, irritat i quasi agressiu. Pensa que el coneix poc, que mai coneixes ben bé algú i menys encara un home. Sense saber què fer, ni dir, ni cap on mirar, abaixa els ulls com per fer una pausa abans de dedicir. I llavors descobreix que no té peus ni sabates. Més avall de la vora dels texans no hi ha res, un pam d'aire fins arribar a terra.

L'autor necessitava dir-li al seu lector que, si bé el seny popular diu que cal tocar de peus a terra, a mi em costa. No sé si és perquè la terra catalana em costa cada dia més.

Galderich bin Laden

2011-04-15T21:50:00.005+02:00

Galderich (primer per la dreta) sosté el llibre Deconstruint Ossama, fardant de tenir-lo i mofant-se dels qui no el tenim.

Tot fou culpa d'en Galderich. Com que és un tipus més o menys conegut en certs cercles, és possible que tingui més amics que no pas jo -que sóc de tarannà poc sociable- i que aquests se sentin incomodats o bé ofesos per aquesta primera oració. Els seus amics no saben que estan de sort, perquè la meva intenció original era titular aquesta redacció amb un poderós

Galderich, et mataré.

No ho he fet. Sé que un títol agressiu desvetlla els vigilants i les vigilantes de la decència als blogs, aquelles persones que guaiten i puneixen a la plaça pública els qui fan actes impropis o diuen paraules fora de to. Aquesta primera censura que m'he aplicat a mi mateix no em priva d'exposar totes les desgràcies que he viscut per culpa d'ell, d'en Galderich.

En Galderich va escriure un article molt bo -tot sigui dit- sobre un llibre d'en Joan Fontcuberta, i li vaig enviar un correu demanant-li on podria aconseguir-lo. Em va respondre gentilment:
-A la Central del carrer Elisabets o a Loring, carrer Gravina.
No era gens conscient de l'infern on m'enviava. Però tal com passa amb la llei, el desconeixement no és excusa ni eximeix de càstigs.

Aquesta tarda he mirat per la finestra i he vist com s'encapotava el cel, però tot i així me n'he anat a buscar el llibre. He posat els trenta-cinc euros que val l'exemplar dins de la cartera i xino-xano cap al centre. El primer contratemps m'ha sobrevingut al metro. Sense adonar-me'n, provant de fer-me un lloc al món atepeït del vagó, m'he interposat entre dues senyores sordmudes, de manera que impedia el seu diàleg de signes. M'ho han fet saber amb un elegant cop de colze a la costella flotant, i ho he entès perfectament. Fins i tot he fet un gest que volia dir ho sento molt, perdoni'm. Ara que ho relato me n'adono que, en aquell moment, el meu ànim encara era prou bo, romania intacte.

A La Central, una dependenta que oculta uns ulls menuts i verd-aigua-estancada rere una caiguda de cabell roig em diu que fa pocs dies van vendre el darrer. Que el puc encarregar si li deixo el mail. No cal, li dic, me'n vaig a provar sort a una altra llibreria. Ella aixeca els cabells per veure l'estúpid que té al davant i fa la ganyota que vol dir: i a mi què m'importa on vagis? Finalment, s'acomiada de mi amb un sarcàstic moltes gràcies. Surto de la llibreria arranat a la prestatgeria de la dreta, i m'aturo davant de narrativa catalana per autors. Quan arribo a la B aixeco els ulls i busco els Bosch. Sé que no ho hauria de fer, sí, ja ho sé. Però no hi puc fer més. És molt humiliant veure que no hi sóc, i molt vexador trobar-hi invariablement la Lolita i l'Alfred. És la pega que té ser català -o viure a Catalunya: és un país petit, on ens coneixem i tots ens tenim molta mania i molta enveja. Cony de país.

Travesso la plaça Castella, on hi ha una batussa impressionant entre un grup de robustos caps rapats i una colla de fumetes d'estètica Mano Negra. Veig que pinten bastos per als bons, de manera que avanço el peu esquerre en direcció al combat, disposat a fer justícia i escarmentar els fatxes. Però vet aquí que si un peu se sentia com Perceval, l'altre és pres per un seny de botiguer de l'Eixample, i m'atura. Fa ben fet: calculo la massa corporal de què disposo, i la comparo amb les masses dels rapats. És ben obvi que al primer mastegot que m'endinyi un d'aquests bulldogs deixaré un estampat sangonós a la sortida d'incendis de La Vanguardia, i això seria espantós, tant per a la meva columna vertebral com per a la meva autoestima. No cal dir-ho: passo de llarg com un covard de merda.

Quan arribo a Loring trobo la dependenta atabalada amb una piràmide de facturació, i és ben obvi que la meva presència la destorba. Me n'adono que falta poc per sant Jordi, deu ser molt emprenyador demanar rareses en aquests dies. M'ho fa saber de forma elegant: durant dos minuts segueix teclejant, com si jo no hi fos.
-Busco un llibre de Joan Fontcuberta, Deconstruint Ossama, amb cobertes islàmiques... -balbucejo en veu baixa, solidari de la feinada que té damunt la taula.
Ella canvia de pantalla i tecleja. Fa un gest amb els llavis, com si mengés un xiclet caducat o de gust nefast.
-Des del dos mil vuit que no el tenim. Ara, que si vols em deixes el teu mail.
En aquest instant entra una parella de guiris anglosaxons, cridant per demanar si tenen una història del jazz. L'estupidesa del món és infinita, penso.
-Lluisba noranta-cinc -dic l'adreça de correu, però els crits dels bàrbars sonen molt més.
-Lluïsa? -demana la dependenta, i alça la mirada per primer cop, per veure el transexual que té al davant sense haver-se'n adonat.
-Lluïsa no, lluisba. Llu-is-ba. B i A són les inicials dels meus cognoms... -però em penso que no acabo la frase, giro els peus i m'encaro a la sortida. Desitjo amb totes les meves forces que a Loring no tinguin ni un puto llibre sobre jazz. Abans d'atènyer la porta sento la noia:
-Jazz? Sí, en tenim tota una secció, allà al fons.

Prenc el metro -línia lila-. Al meu costat hi ha una actriu de sèries de TV3, molt guapa. Empeny un cotxet amb una criatura d'un any, una monada. Li somric mentre ella diposita la roda davantera dreta del cotxet sobre el meu peu esquerre. Seguim així fins a la parada de Passeig de Gràcia.

Quan ixo al carrer espurneja. Porto unes sabates del tot inapropiades en cas de pluja. La darrera vegada que em va passar això vaig agafar una galipàndria de l'hòstia.

No sé quants amics incondicionals té en Galderich. Però jo crec que si algun d'ells ha llegit fins aquí, una mica sí que deu haver empatitzat amb mi. Això no em treu -naturalment- les ganes que tinc de passar-lo per la cimitarra.

Nota bene:

Tot això que he explicat és completament veritat, i veritat de la bona. Tan sols he obviat les coses boniques i alegres que m'han passat -així com les neutres- per no desfer l'encant del relat. Només afegiré que he gastat els trenta-cinc eurus en llibres. Cosa rara en mi, que no faig mai despeses innecessàries perquè és la meva forma de contribuir a la destrucció del sistema.
Els mots cony, merda, hòstia i puto estan posats per a no defraudar els lectors/es que troben inadequat que un mestre de primària s'expressi en termes malsonants. També estan dedicats als lectors/es pietosos, que encaren la setmana santa amb il·lusió de beats i beates.

Pantone republicà

2011-04-14T06:00:00.007+02:00

Roig

En Quel va pensar que d'això se'n diu sort: tenir vint-i-tres anys quan el teu país proclama la república. Ser jove en aquest país, resplendent com una donzella que pren comiat de verge. L'Alfons de Borbon havia fet les maletes bo i escuat, i qui sap on les desfaria. S'havia escapolit mar enllà. Tretzè i últim li deien ara, i deuria ser la malastrugança del número. Sembla que el rei es va embarcar al port de Cartagena. Tot entresuat, deuria demanar quin era el primer vaixell que salparia amb destí a l'estranger, i on anava. Aquí está el buque Príncipe Alfonso, con rumbo a Marsella, li van haver de respondre. Marsella! Com deuria sonar el nom d'aquesta ciutat, a les orelles d'un rei desposseït?

Arreu d'Espanya estenien la bandera nova, llustrosa i plena d'aire. Unes sabates flamants per anar al ball. El drap nou ondulava tres colors en palaus i fàbriques, estancs, places i cafès, cabarets i fanals. Als tallers de confecció, les operàries cosien la tricolor al capdamunt dels lligacames.

Poc més tard, una gitana que baixava de Montjuïc va augurar a en Miquel quin futur abundant tindria: amor, diners, salut a prova de bombes. Però tot d'una va callar, i una ombra de comediant li va enfosquir el blanc dels ulls.
-Hi ha una cosa que no te la puc dir, busnó, de la mulé no'n dic ni mu.

Groc

Morat

A les capses hi duiem tota mena d'expedients i de testimonis. Horrors, plànols de camps i de presons, cartes dels interns, decisions secretes i, per descomptat, retalls de diaris. Tots aquells documents ens havien semblat apassionants en el moment de reunir-los, però no vam tardar en considerar-los vulgars i redundants. Per fi vam expressar en paraules allò que sospitàvem des de feia temps: que la història del feixisme, amb independència de la diversitat de països i de pobles que ho havien experimentat, era uniforme.

Buscàvem una altra cosa. Alguna cosa singular, compendiadora, un d'aquests esdeveniments o fenòmens que tenen la qualitat de condensar una veritat llargament difusa. Teníem la convicció que una calamitat tan enorme com el feixisme i la posterior monarquia, extesa sobre tot el territori d'Espanya, per força havia d'haver produït manifestacions d'una condició nova, mai vista abans, de les que es qualifiquen com a sobrenaturals.

________________
Notes de confecció:
Els textos són manipulacions procedents de Kadaré, I., Spiritus, Alianza Editorial, Madrid, 2000 i Bosch, L. Les petges invisibles, Pagès editors, Lleida, 2006.
En ambdos casos el text està grapejat intencionadament i maliciosa (en un cas amb permís de l'autor i en l'altre sense).

La república deca(-pita monarques?)

2011-04-11T21:11:00.005+02:00

Aquest serà el darrer apunt republicà previ al dia 14 d'abril, quan ens hem citat -com sempre virtualment- per a celebrar la proclamació de la Segona República. I jo pensava que volia evitar nostàlgies i metàfores tristes, proclames, discursos, apologies, ferides obertes.

Què em pregunta a mi, la república? I m'han sorgit deu preguntes, per això poso el deca- al títol.

1) La república és l'organització política que parteix de la igualtat de les persones. Els altres sistemes es basen en diferències verticals: rei - súbdit, bisbe - fidels creients, amo - criat. En aquest sentit, la república és horitzontal. És per això que els monàrquics van drets i els republicans jaiem?

2) Els independentistes catalans van dividits i aquesta pregunta potser dividiria més. Quan s'arribi a la independència, els independentistes catalans han previst si Catalunya serà republicana o monàrquica? Buscaran la línia dinàstica perduda de Pere el Cerimoniós? Bastarà amb nomenar Jordi Pujol Comte de Barcelona? Mas i Duran rebran el títol de Molt Honorables Senescals?

3) Farem un referèndum popular, no vinculant i lúdic per la República? També el pagarem voluntariosos de la butxaca mentre oferim els nostres impostos a la monarquia?

4) Esquerra Republicana de Catalunya és certament de Catalunya, és una mica d'esquerres (però amb cura de no molestar l'oligarquia) i gens republicana. Per què parlen de tantes coses i mai de república? Quin embolic tenim aquí? Qui els va vendre la franquícia? I ja posats: és cert que en Carod ara treballa d'assessor per a una gran empresa de la sanitat privada?

5) Quan arribarà la tercera república espanyola, la família Borbon haurà d'emigrar depresseta. És possible que se'n vagin a qualsevol dels paradisos fiscals on tenen guardats els quartos, per a poder extingir-se còmodament. Com que la majoria d'aquests paradisos són illes, i sabent de la seva afició per la navegació a vela, és probable que emigrin a bord del Bribón. Hi haurà paparazzis en llanxes motores fent fotografies de Letízia en bikini, estesa a la coberta de popa? A les illes Caiman els tractaran de nouvinguts?

6) Quan es va acabar el franquisme no hi va haver judicis ni venjances. Per tant, la qüestió anterior no deu tenir sentit. Els hereus de Franco segueixen gaudint del fantàstic pazo gallec de Meiràs. Els Borbon seguiran al Palacio real i vindran als estius al Palacete Albéniz, com si res? També esquiaran a Vaquèira i ens haurem de conformar amb riure obertament quan es fotin de lloros?

7) Un membre de la família reial és un ex-jugador del Barça. Podríem aprofitar la proclamació de la república per enviar el Barça a l'exili, també, i poder tenir els telenotícies i els caps de setmana en pau?

8) Tot i horitzontal i igualitària, la república té un representant que és el President de la República. Sol escollir-se entre persones de prestigi inqüestionable, equànims, assenyades, capaces de representar dignament l'estat que presideixen. No serà empresa fàcil, aquí, i caldria anar-hi pensant. O bé preveure una llei que permeti -com en el futbol- fitxar estrangers que marquen la diferència. Aquesta és una pregunta oberta, perquè cadascú pensi candidats. A mi només se m'acuden Naomi Klein o Noam Chomsky, a cop calent.

9) La proclamació de la república no és una revolució en sentit estricte, però és un bon moment per fer cau i net. Caldria anar pensant, també en aquelles persones i coses que ens agradaria renovar, reciclar o reutilitzar. Això és de nou una qüestió oberta, que cadascú ha de decidir. Jo només he començat la meva llista, i de moment només hi he posat tres noms: Mossèn Ballarín (que vagi a evangelitzar els habitants d'Ummo), Ramon Tremosa (que agafi el pic i la pala i vagi a desfer els aeroports que va promoure i ara cal tancar), i Joana Ortega (que es matriculi a la facultat de Psicologia i després ja en parlarem).

10) A Espanya, el republicanisme està invisibilitzat. Com si d'una tendència sexual rara i secreta es tractés, només se'n parla a mitja veu. Acceptem que la monarquia és natural, com Convergència a Catalunya, com la pudor a la caca. Iniciatives inofensives i menudes com aquesta festa republicana als blogs contribueixen a res? Els blogs republicans som més guapos que els altres? Els blogs que no hi participen són monàrquics? Quin percentatge farem? (Sí, ja sé que són diverses preguntes en una, però havien de ser deu preguntes per a que tingués sentit el deca-).

En companyia d'ombres i repúbliques

2011-04-09T11:24:00.003+02:00

Aquest cop no jugaré amb la veritat i l'altra, la ficció i la realitat. Allò que dic és allò que hi ha. Tant em costa escriure així, que m'he hagut d'obligar a fer-ho, a escriure-ho.

Les perspectives no són bones. No es tracta de l'optimisme o del pessimisme, dels punts de vista: de vegades les coses són, més enllà de les ganes, la voluntat i la mirada. Parlo de les coses de la feina. La tendència és dolenta, el curs s'acaba enmig d'un incertesa estranya i el curs que ve serà pitjor. Ni boles de vidre, ni Tarot, ni presidents repentinats augurant un bon futur: pinten bastos. És ben senzill: quan l'amo s'arruïna jugant a la ruleta del Casino d'Estoril, el criat es queda sense feina. Jo em quedaré sense feina, els hospitals perdran llits i les escoles, mestres. Delirant i fosc: és la doctrina liberal.

Entretant, a l'oficina de la caixa de sota de casa canvien els logotips i varien una mica el llenguatge de la seva publicitat. Però tot segueix igual, i quan els empleats surten a fer el tallat, duen aquella arrogància als gestos. Somio que li calo foc un cop més. Després, esgarrifat, me n'adono que si el foc pren amb fúria, cremaria també el pis on visc, les meves coses. Sóc un Neró de barri, en somnis. I quan em llevo, amb les presses, oblido els somnis. La meva ràbia es liqua sota el sol, torno a ser la formiga desorientada aclaparada per tantes coses per fer.

Tot va així fins al vespre, quan miro un documental filmat a la població senegalesa de Saint Louis i somio una fugida plàcida, definitiva. Lluny de Catalunya i de Convergència, lluny de Catalunya Caixa. No m'hi vindran a entrevistar mai ni en Miquel Calzada d'Afers exteriors ni els d'Españoles en el mundo: hauré renegat per sempre.

Quedar-se a l'atur més endavant dels quaranta és un gir imprevist i un mal gir. De tot el que he dit només valen les ombres del títol: viure amb les ombres, llevar-s'hi, allitar-s'hi.

Volia escriure sobre les ombres de la Repúbica, de la qual ens en queden ombres disperses. Però finalment només he parlat de les meves ombres.

També ho aprofito per dir: busco feina a partir del juny. O bé un mecenes que em digui té, vés-te'n al Senegal i em vas enviant les teves cròniques. Hauran de ser en francès, però. Que malgrat tot, tant França com el Senegal són repúbliques.

_____________________________
Notes:
1- La fotografia del capdamunt me l'ha enviada l'amic Jordi Girbén, proveïdor de somnis.
2- En aquest post no hi ha cap ficció. Estic fent un tomb impremeditat vers el realisme. Estic pensant seriosament sobre com m'ho puc muntar per a viure al Senegal.

La trista història del primer Consultori filosòfic on-line

2011-04-08T00:01:00.001+02:00

En Frederic Roures havia nascut en una casa humil de Barcelona. Tot i el cognom robust, son pare havia estat un modest barber de barri que va fer l'ànec poc després de jubilar-se i traspassar-li el negoci al Fateh-Alí, un xicot que venia d'Islamabad, fugint de la misèria i els barbuts. Era un afaitador excel·lent.

Just en morir-se el pare vidu, en Frederic s'havia quedat sense feina. De manera que inesperadament, la vida li va donar temps lliure i quatre calerons. Va poder fer per fi allò que tantes vegades havia somiat: aturar-se a mirar, aturar-se a pensar. Però per més tombs que li donés, no sabia decidir què fer amb la vida del davant.

Un dia va convidar dos amics a fer unes cerveses a la Taverna Fermín. Un d'ells (en Felipe) era empleat de banca i va voler aconsellar-lo professionalment:
-Un cinquanta per cent de la pasta a termini fixe. Un vint a termini curt. Un vint per fer reformes al pis i un deu per donar-te uns capricis. Per començar, podries anar de putes. Però a un local de qualitat.

En Frederic feia molts anys que coneixia en Felipe i ja sabia que era un cretí. En aquell instant, però, li va semblar la persona més meravellosa del món, perquè li havia mostrat el sentit de la seva vida, la direcció que volia prendre. La gent és miserable i trista, va pensar, primària i mesquina. Pensen poc i malament: allò que els cal és ampliar les perspectives i els conceptes. La gent demana filosofia.

En Frederic es va comprar un bon ordinador i va contractar una línia d'Ono de deu megues, i va obrir el primer consultori filosòfic d'Espanya. Era una bonica web de colors càlids i equilibrats: www.ErgoSum.es. El nom en llatí evitava les estèrils polèmiques sòcio-lingüístiques i li permetia aconsellar clients des de Badajoz a Albacete, de Puigcerdà a Fuerteventura. L'estudi de viabilitat que li van fer a Barcelona Activa oferia un potencial de clients que rondava els vint milions d'usuaris.

Els vint milions de desemparats per la filosofia que li havien vaticinat tardaven en arribar. Fins a sis mesos més tard -traient teranyines del teclat- no va arribar la primera consulta:

-Els blogs són el futur de la literatura?

No va tardar en respondre. Però l'espera li havia alterat l'humor, i no va poder evitar un cert to amargant:

Estimat congènere: com ja deus saber, des que es va democratitzar la cultura i l'escolarització es féu obligatòria, hi ha moltíssima gent capaç d'escriure. Això ha donat alguns bons resultats, però alhora ha creat problemes i molèsties. Si no sabessin escriure, els gamberros no deixarien frases a les parets, ni els ximples embrutirien els idiomes amb aquest pseudo-llenguatge dels SMS i dels correus electrònics. Els ociosos que es creuen intel·ligents, enlloc de fer blogs, ajudarien més en les feines domèstiques.
No, amic meu: els blogs no són el futur de res, sinó una més de les excrecències que ens ha deixat la universalització de l'ensenyament.

Quan va enviar la resposta, hi va adjuntar el preu de la consulta, amb un descompte per ser el client número 1000 (les mentides pietoses són un dels puntals del marqueting). Però apenes tres minuts més tard, va rebre aquest nou missatge:

-Filòsof dels pebrots: no tan sols no penso donar-te ni un cèntim, sinó que explicaré al meu blog que ets un imbècil, i provaré de xafar-te aquest negoci de merda.

Fins quatre setmanes més tard, en Frederic no va rebre la segona petició d'ajut filosòfic:

-Senyor filòsof: em caso el dia 23 d'abril, i li vull escriure a la Maribel una declaració d'amor profunda, sincera i veritable, per llegir-la a l'altar. No vull caure en tòpics ni frases fetes. Em podeu donar un cop de mà?

En Frederic es va abocar a les tecles, com posseït pel llamp:

Allò que demaneu no és un cop de mà, sinó un cop de puny als morros. Sembla mentida: amor és un concepte tret de la literatura romàntica, una fantasia per a melancòlics. Amor és, de fet, aquell sentiment que es genera després de passar una estona amb un individu que ens resulta atractiu sexualment, i pel qual acabem generant una certa empatia. Si voleu que us comenti la data que heu escollit per al casori -des de la perspectiva filosòfica-, cal considerar que és una segona consulta, i us l'hauré de facturar apart.

Tres dies més tard, el nuvi va tornar a la web d'en Frederic.

-Allà on sigui que t'amaguis, allà et trobaré i t'esclafaré el cap i els testicles. La Maribel va llegir la teva resposta i va trobar que anaves encertat. Va cancel·lar el casament i va marxar en companyia de dos nois senegalesos a la caseta de Sitges.

La tercera consulta va ser la definitiva. Assenyala el punt on la web i en Frederic desapareixen per sempre.

-Senyor: represento una entitat bancària que vol obrir una línia de banca ètica per a captar clients amb sensibilitat social (aquí hi havia el link a un conegut banc/caixa). Estem demanant l'opinió de gent del món de la cultura i del pensament per tal de dissenyar la millor campanya publicitària.

Lleugerament fatigat, amb una estranya sensació de navegar a la deriva, en Frederic va escriure:

Estimat banquer: no comprenc com algú gosa unir els mots banca i ètica. No hi ha res en la naturalesa humana que ens permeti sospitar que això sigui possible. El món és un desastre absolut gràcies -en bona part- a la gent com vostè. Sentir el mot ètica als seus llavis em fa venir ganes de vomitar, tant filosòficament com literalment: per la vostra culpa acabo d'embrutar el teclat, la samarreta i els calçotets (no m'he dignat vestir-me decentement per a escriure-us).

Tres dies més tard, els Mossos d'en Puig van haver de rebentar la porta: l'ordinador estava destrossat, i el cos d'en Frederic Roures no hi ha periodista ni crònica que gosi descriure'l. El sots-comissari Fernando Robles sap que l'assassí és un dels tres clients, però quin? La solució de l'enigma, fos quina fos, no evita el nus a la gola que se'ns genera davant del drama humà, de la terrible tragèdia del pensament a Espanya.

________________________________
Nota: aquest apunt forma part d'una sèrie de pròlegs que ens conduiran fins al dia 14 d'abril, en què celebrarem l'aniversari de la Tercera República espanyola. El viatge és un llarg i dolorós passeig per les misèries de la nostra malaurada península (sense comptar-hi Portugal ni Gibraltar).

Confessions veritables

2011-04-04T23:06:00.004+02:00

1. Confessar-se per escrit

Escric en una terrassa del Passeig de Maragall. Les sis de la tarda, fa un sol discret i l'aire dispersa el fum de la cigarreta dins el núvol tosc i fosc dels gasos dels cotxes. Estic sol. Escric però alço la mirada sovint, per no perdre'm els detalls dels homes i dones que van amunt i avall. Observo roba, pentinats i gestos.

La primavera arriba furiosa a Maragall: melics, espatlles daurades, ventres, cuixes. Sumant les parts nues, en una sola hora de mirar he vist quatre dones completes sense comptar els pubis. Tampoc no he vist popes, però les transparències expliquen la llicència. Salvat-Papasseit només podia veure dolços turmells. Procuro caçar bocins de converses importants i els anoto. No sé perquè ni per quan.
-Tu vives conmigo, y tus hijos viven contigo. Pero yo no vivo con tus hijos.

La primera impressió és que potinejant ben poc la frase en sortiria un endecasíl·lab a la manera de Gil de Biedma, però llavors qualsevol que la llegeixi pensarà: això és literatura, aquesta frase no la vas sentir pel carrer, no podria creure-ho.

Això que he escrit fins ara és veritat o és mentida? La setmana passada vaig escriure el relat d'un viatge que, tot i estar planificat, encara no he fet. El viatge és mentida? Dins la narració hi havia una veu que anunciava tenir un càncer. Entre els comentaris, després, en va aparèixer un que lamentava aquest element: no es juga amb el càncer -diu- no s'hi fa broma. Em va sorprendre, perquè no hi havia cap broma. No és gens divertit pensar que en tens tots els números.

A mig matí un amic m'envia pel correu un text que em fa sentir bé. Tan bé, que en copio fragments:

L'imaginari català mai no ho ha tingut fàcil per a identificar-se amb els territoris de la fantasia. En tot cas, amb els de la ingenuïtat, i sempre per acabar concloent que el realment necessari és tocar de peus a terra [...]. En el cas de Catalunya ens hem conformat tot sovint a pensar que la màxima expressió de la fantasia era el comte Arnau i que el futur no passava de les filatures [...] ni tan sols les aportacions de Perucho o Pedrolo...

Intueixo (o dedueixo) que Catalunya no és un bon lloc per a la ficció, un espai vedat a la fantasia. Potser el predomini de la botiga, el comptable i la gestoria han garbellat el món, han recollit el real, han eixalat l'irreal. Clar i català podria ser una declaració d'odi a la ficció. Que imaginen ellos! Avui he sentit que un tal Puigcercós diu d'una tal Chacón: és una espanyola nascuda a Catalunya. Quin gust pel realisme naturalista! Com podem dedicar-nos a la ficció, si el país vol sentir peix al cove?

A la taula del costat, un home sol com jo llegeix el diari amb atenció. La Vanguardia. Estic convençut que ho dóna per fet: que té davant del nas uns papers que contenen la veritat. Catalana i prestigiosa, La Vanguardia deu tenir valor notarial als seus ulls. Si allà hi diu càncer vol dir càncer. I si diu govern dels millors és que els millors governen.

Una ràfega de marinada humida li arrabassa un full i el du amunt, i després el fa girar al voltant d'un plataner. Una espiral ascendent i estranya. Em sorprèn que l'home no s'hagi alçat a recollir el paper eòlic, però de seguida ho entenc: li sona el telèfon amb els acords de Born in the USA, allò de l'Springsteen. Fa una ganyota de disgust però respòn.
-Marissa, no t'ho creuràs mai, però... saps on sóc? A Sancho de Ávila, sí. Un vetllatori d'aquells, ja saps. La Montserrat, sí, la segurata de la feina. Es veu que ha estat de cop. Escolta, et deixo: vaig a donar-li el condol al fill, sí, en fi, ciao.

L'home es guarda el telèfon i gira els ulls per identificar el públic del monòleg. Topa amb la meva mirada: la hi sostinc. Medito la possibilitat d'aplaudir-lo. Em dedica un mig somriure que vol dir vès, la vida és difícil. Poc més tard arriba una noia que li somriu. Una noia de quaranta llargs: fa temps vaig comprendre perquè ma mare anomenava noies les seves amigues de setanta.

Quan ella és a la vora m'esgarrifo. Arrabasso La Vanguardia d'una revolada i me la poso davant de la cara. Quedo amorrat al calçotet d'un jugador de l'Sporting de Gijón, a mitja plana. No pot ser -remugo per dins- aquesta noia... és l'Aurora! Quedo sepultat per un allau d'imatges de joventut: llits de pensions, platges nudistes, alcohol, racons de l'espigó de Sitges. La primera nòvia! Recordo com si fos avui aquella sentència seva:
-Bruce Springsteen fa música per a estúpids.

No és veritat que hagi escrit aquestes línies al Passeig de Maragall, però la resta no és mentida.

2. Confessar-se en efígie

Em fotografio a mitja tarda. Sense retocs, la fotografia no menteix. Provo de saber com es veu la realitat sense intencions.

La realitat, detallada o amplificada, ens du a la fantasia i potser a l'aparença de mentida. Kandinsky va pintar quadres abstractes que són la visió d'unes cèl·lules sota la lent d'un miscroscopi. L'excés de realisme és ficció.

Els bocins són fragments del meu cos. Un cos de quaranta-sis anys, que fuma, que menja, que dorm més o menys bé, que pren cafès. Que darrerament té dolor al nervi ciàtic (cama dreta) i al qual l'acupuntura gairebé va salvar de les migranyes. Operat de carnots, d'amígdales i de fimosi. Té una cicatriu menuda al palmell de la mà esquerra, d'una caiguda al Montnegre.

Hipotens, no arriba als 170 centímetres d'alçada. Va perdre els cabells de la part superior del crani entre els 27 i els 39 anys, després l'al·lopècia es va aturar per imperatiu genètic. Si fa molt de fred se li gelen els peus i les puntes dels dits de les mans. A partir dels quaranta va començar una imparable pèrdua d'oïda, més notable a l'esquerra (vora el 10%), i de visió en ambdós ulls, de manera que ara gasta unes lents progressives que li van fer (oferta 2 x 1) a l'Òptica Universitària que hi ha a Pare Claret/ Sant Quintí, pel juliol de 2010. Li van costar 90 euros (la montura era reusada de les ulleres anteriors).

Quan comença la calor mostra lleus eczemes a la pell (mans i cara). Una vegada va patir de morenes i de vegades li falla el mecanisme del hiatus. En les anàlisis sanguínies periòdiques es detecta un nivell irregular de transaminasses i de glòbuls blancs. El peu dret és lleugerament més gros que l'esquerre, de manera que si camina molta estona sent molèsties: les sabates són simètriques, els peus no.

A partir dels quaranta els cabells blancs van guanyant espai als negres, i la pil·lositat del cos tendeix a disminuir en densitat. De vegades, quan es dutxa o es contempla nu, recorda aquell instant (entre els dotze els i catorze) en què mirava atònit com les cames i el pubis s'anaven omplint d'uns pèls negres, gruixuts i desconeguts. Va deixar d'afaitar-se als quaranta-dos perquè la pell de la cara reaccionava amb petites patologies a la fulla d'afaitar o als cosmètics que s'empren en l'operació.

Ocasionalment, dut per un instint que no se sap reconèixer, s'arrenca amb ràbia un pèl hirsut que li ha brotat al lòbul de l'orella.

Joan Fontcuberta - Ivan Istochnikov

2011-04-01T11:20:00.003+02:00

al fotògraf Joan Fontcuberta,
a qui el dia 2 d'abril se li dóna el premi nacional de cultura

(Traducció de la necrològica apareguda al Butlletí de l'Associació de Fotografia "Soljenitzin", de Sant Petersburg, març de 1995, signat per la periodista Linka Leka).

Ivan Istochnikov (Stalingrad, 1946 - Sant Petersburg, 1995) fou un dels pioners i impulsors de la parapsicologia russa. Com a membre fundador de la Societat Científica i Paracientífica del Poble, li devem un gran nombre de publicacions i estudis, alguns dels quals romanen inèdits. Entre els treballs publicats, destaca especialment la cabdal Metapsíquica i metempsicosi: estudi social de les aparicions de difunts al Gulag de Krasnoyarsk (1984).

Istochnikov no ho va tenir fàcil durant l'etapa soviètica, malgrat l'habilitat que va mostrar en posar un nom escaient a la seva societat parapsicològica. L'estat bolxevic no veia amb bons ulls res que defugís el realisme social i la ciència empírica. La metafísica dels apareguts, espiritismes i demés sempre es va considerar una falòrnia potencialment perillosa.

Si li donaven una beca mínima es devia tan sols a la possibilitat d'obtenir eines militars i policials a partir de les paraciències o del més enllà: telepatia, telekinesi, psicofonia, etc, haurien estat armes poderoses, capaces d'inclinar la balança en cas de conflicte a gran escala, i podien resoldre petits casos de dissidència interna.

Com que les beques estatals no li haurien permès viure amb dignitat, Istochnikov va treballar molts anys en el desenvolupament de projectes a la fàbrica Zenit, i fou un dels creadors de la famosa Zenit E Reflex, prodigi de la tecnologia fotogràfica -i que la majoria d'antics professionals del sector encara veneren avui.

Tot i que les dades podrien ser poc fiables, sembla que Istochnikov va valdre's de la maquinària i coneixements de la Fàbrica 35 on treballava per a crear un filtre òptic polèmic i controvertit, l'Obmanfiltr (literalment el filtre del frau). Un misteriós enginy que podia distingir entre la matèria real i la que procedeix dels altres mons: fantasmes, plasmes i ectoplasmes, bubotes, i esperits. El procediment era senzill: calia prendre dues instantànies (una amb filtre, l'altre sense), i després comparar els resultats. Les diferències eren la prova irrefutable de l'aparició

Fins aquí tot sembla una història de passions humanes i d'invents estranys. Però el dia 26 de febrer de 1995, Istochnikov va sentir alguna presència estranya a casa seva, i li va demanar a la seva esposa Irina que el retratés de seguida, seguint el mètode de l'Obmanfiltr. Les dues instantànies resultants són aquestes:

1- Ivan Istochnikov i l'ésser suposadament paranormal, tal com els va captar una senzilla Zenit sense filtres.

2- La mateixa escena, amb la càmera que duia el filtre incorporat: l'única presència real que es detecta és una estranya columneta de fum, mentre que Ivan ha desaparegut: no era un ésser real.

(Les imperfeccions que s'observen a la segona imatge s'han atribuït a dues possibilitats: que el filtre de Istochnikov presentés algunes deficiències o bé (segons la tesi Meinhoff-Vaader) als efluvis d'una energia desconeguda -antimatèria?-). Tenint en consideració que finalment Istochnikov no era un ésser real, sembla plausible que no fos capaç de crear un aparell perfecte.

Les coses, fets i anècdotes esdevinguts a Rússia són opacs. Tant li fa la dinastia Romanov com Rasputin, l'estalinisme, la Perestroika o la democràcia: sempre ens topem confusió, embarbussament, obstrucció. Malgrat tot, consta oficialment que la data de la mort d'Ivan Istochnikov és precisament el dia 26 de febrer de 1995.

Irina Istochnikova, la seva vídua, va desaparèixer en un tràgic accident d'aviació quan sobrevolava la regió de la Tunguska i amb ella es va perdre la pista dels treballs del marit, així com el relat dels fets d'aquell llunyà mes de febrer.

___________________________________
Notes:
1- Mai no he estat partidari de celebrar premis nacionals. Però sempre hi ha excepcions, perquè cal i perquè ser integrista no du enlloc.
2- Aquest post apareix per una iniciativa del Galderich, del blog Piscolabis librorum.

Una nit a Líbia

2011-03-31T00:01:00.000+02:00

The Aurora from Terje Sorgjerd on Vimeo.

Era una nit de llamps i trons, i la pluja queia a ràfegues furioses. La ràdio espurnejava, el mòbil perdia ratlletes de cobertura, d'una en una, fins arribar al tràgic buit del zero.

Quan els aparells comencen a fallar, res no distingeix una tempesta de la fi del món. La tecnologia ens ha obsequiat una pila de petits apocalipsis, menuts i quotidians. Al pas zebra de sota de casa, un cotxe gros i gris va atropellar una dona. Entre tant d'enrenou, aquell accident semblava un drama menor.

-Va ser una nit de merda -diu ell, amb la veu engolada. No hi ha ironia.

No hi ha ironia: aquella nit se li va ensorrar el món.

Quan el senyal de la TDT va tornar (apenes cinc minuts i després altra vegada aquella boira puntejada d'argent), a la pantalla hi va aparèixer alguna cosa del desert de Líbia. Després es va apagar de nou i tan sols podia veure Cincoshop.

Què hauria passat si les forces de la democràcia s'haguessin unit contra la massacre de la població civil a Espanya, el 1938?

-Entre altres conseqüències, només se m'acut que jo no hauria nascut: la mare i el pare es varen conèixer perquè formaven part de la resistència contra Franco.

Arriba una ambulància tardanera i recull la senyora del pas zebra.

A poc a poc la puja afluixa, i una hora més tard els núvols es divorcien entre sí, s'allunyen i deixen veure una lluentor morada i fosforescent. Ell pensa que si els núvols marxen potser ha tornat el telèfon.

-Quan tenia dinou anys, vaig tenir una nòvia que es deia Lídia. Només va durar tres o quatre mesos, no ho sé: quant dura un estiu?

El republicà en calçotets

2011-03-29T21:08:00.001+02:00

Ara que el senyor Spejbel és una animeta, té la pell més fina i sensible que mai. Mentre tenia un cos com el teu, va gaudir de la pell sense estalvis, i no el preocupaven les erosions, clivelles o esgarrinxades. Si corria per un camp d'herba alta, deixava que les punxes el punxessin, i si el picava un mosquit gaudia de la coïssor i es gratava fins a enrogir.

Ara que és tan lleu, li cal vigilar. Tan prim, quasi transparent i delicat, no pot arriscar-se. És estrany -pensa ell- que quan gairebé no té cos necessiti patir per la seva integritat. Quan era un cos, creia que els esperits no estan sotmesos al dolor i que no s'han de guardar de les coses de la pell. Ara que és un esperit, pateix pel cos.

Ahir mateix va haver de comprar calçotets. La gent de pell delicada no pot comprar calçotets qualssevol: s'ha d'estar atent a la goma elàstica, als plecs i costures, que no irritin. Un calçotet mal fet et pot esguerrar un bon dia, i mitja hora de caminar podria ser una tortura. Com que Spejbel té prejudicis arrossegats de la seva vida anterior, tampoc no es vol comprar Kleins ni Adidas ni Nikes. No és fàcil escollir.

Triant i remenant, el senyor Spejbel va fer cap a un carrer major farcit de botigues. En aquell poble, els habitants estan molt orgullosos de tenir el carrer de les botigues, i sempre hi van a passejar. Potser perquè els vidres dels aparadors els reflexen de cap a peus, van carrer amunt i carrer avall, i de vegades quan es troben un veí el saluden, o bé segueixen contemplant la seva imatge als vidres -i llavors no saluden.

Spejbel va trobar força botigues de roba interior en aquell carrer. Es va adonar que algunes d'elles venien tan sols roba per a home, i eren austeres, amb un lleu perfum de missa. El dependent que el va atendre va interrompre la lectura d'un llibret titulat Camino. En d'altres botigues era natural trobar mesclats calcetes i calçotets, i en alguna fins i tot s'exposaven també petits artilugis eròtics, boletes i dildos.

A Espanya, va pensar Spejbel amb un mig somriure agre, fins i tot per a comprar uns calçotets cal pensar de quina Espanya ets, quina et vol, quina t'insulta o quina t'acull. Clergymans, sobiranistes, fúria torera, fúria futbolera, fúria, fúria...

A entrada de vespre, el senyor Spejbel troba un model de calçotet que no és ni el més barat ni el més car, ni el lleig ni el bonic (tot i que a ell li agrada més). Però s'ajusta suaument al cos, no molesta. No és ni d'aquí ni d'allà. És com jo, pensa.

Quan surt de nou al carrer (se l'endu posat) s'adona que falten tot just quinze dies per al 14 d'abril.

(En Lluís Fernàndez va inventar-se L'anarquista nu el 1990 i jo m'he trobat avui el republicà en calçotets).

Pel fons del carrer, davant d'un palau gris, un senyor calb i amb ulleres, trist i dolgut, s'acomiada a mitja veu:

-Hasta la Tercera República!

Nota: la música que se sent de fons pertany a Diego el Cigala, que canta Suspiros de España. Com que se sent poc i malament, suposo que el vigilant del camp de sègol no m'ho tindrà en compte.

Dos mil quilòmetres en companyia d'un home

2011-03-25T23:33:00.003+01:00

Llegia per aquí sobre algú (un home, naturalment) que es demana què vol fer amb la seva vida i no ho sap, i això el preocupa. No ho sé: tu creus que un peix es demana què vol fer amb l'aigua del mar?
-No ho crec, respòn sense mirar-me.

Fa una estona hem passat Calatayud i anem encarats al suau pendent de la Meseta. Fa mitja hora hem vist un rètol blau que anuncia el monestir de Medinacelli. Quin nom tan multicultural i tan bonic, penso sense dir res.

Em va costar convènce'l d'anar tots dos junts a Lisboa a veure un concert del Rodrigo Leao. Però com que travessàvem moments difícils, hi va accedir. De vegades la gent es retroba en aquests moments. No volia que amb ell em passés com amb la resta dels que eren a l'enterrament, i que el comiat fins al proper enterro fos veritat. No fa massa ho vaig aprendre: la gent que calla més és la que sofreix més. Els que parlen molt dels sofriments només en parlen.

Una excursió a Portugal semblava una bona idea: prou distància i prou temps per a poder parlar, fer-se confidències i callar sense por dels silencis. Jo havia arreplegat unes cintes de cassette que duien vint-i-cinc anys al fons d'un calaix, i les posàvem a l'aparell del cotxe. Eren aquelles barreges que gravàvem als vint: rere La Polla Records, Nina Hagen i més endavant Genesis i Peter Gabriel. I naturalment, David Bowie.
-Hòstia, la música ha millorat molt en aquests darrers anys. Quina plaga, aquells teclats Casio!

Després de Madrid i baixant per l'altiplà cap a Navalmoral, li dic que m'han fet unes proves, i que podria tenir un tumor.
-Càncer, vols dir?
-Càncer, sí.
Li explico que si em proposen quimioteràpia i demés diré que no, que ho tinc ben clar. Que després d'haver vist les conseqüències de la medicina contra el càncer, no tinc ganes de passar-hi. Que estic tip de veure esguerros i tortures que permeten viure dos anys més, però dos anys d'hospitals i dolor. Aquest cop ja no diu res, perquè com que sap de què parlo no cal dir res. Obre un xic la finestreta, això sí, i deixa que entri un aire massa fred per ser de primavera. Els tiquets de l'autopista catalana volen per dins del cotxe amb un so de batec d'ales maldestres, com de rat-penat. Ho aprofitem per malparlar del govern i riure una estona a costa dels convergents monosil·làbics: Puig, Mas, Homs.

-No sé si no em van fer prou bé aquests vidres progressius, però cada cop hi veig pitjor. Ara, conduir de nit em costa molt. Veig uns reflexos molt estranys.
Un minut més tard, durant el qual ell m'ha mirat atentament, respòn a poc a poc:
-Has provat de netejar el vidre del cotxe i les lents de les ulleres?

Quan ens apropem a la sortida de Cáceres arrenco a explicar el malestar que em genera escriure en un blog, totes les contradiccions i paradoxes que sento. Tarda en dir res i el que diu és senzill, definitiu.
-Pel que m'expliques, crec que tan sols hi ha la solució de no escriure-hi més. Torna a escriure en llibretes de paper. O deixa de connectar-te a internet, que és molt car i no està ben resolt.

Arribem a Lisboa amb prou temps. Passem la resta de la nit en un hotel discret i bonic com tots els de Portugal. Al matí passegem i després dinem bé, arròs amb bacallà. Durant la tarda ens fotem uns Portos i quan arriba l'hora anem al concert emboirats d'alcohol. Hi ha gent molt diversa a les butaques, però cal reconèixer que la majoria tenen una pinta espantosa, com de funcionaris de justícia, o empleats de banca o gent que treballa en consolats de països avorrits. Això ens fa riure i de sobte, inesperadament, crea un vincle estret entre nosaltres.
-Collons, això sembla l'òpera, quina gaita.
En Leao està inspirat i brillant, i toca el millor del repertori. Repassa les darreres peces, però també es remunta als bons moments de l'Ave mundi luminar. Aquesta música em posa la pell de gallina, i sé que ell està tan sensible com jo, i en quins acords vessa d'emoció.
-T'has fixat en la violinista?
-Cony, tu diràs.

La tornada també és plàcida, sense ensurts. A Valencia de Alcántara ens para la Guàrdia Civil, però la parella està de bon humor i demana apenes un sol paper. Ens somriem quasi còmplices: som dues parelles d'homes dins la nit, en un racó de món que abans era una frontera i ara no és res.

Seguim en direcció est a mig gas. Sense pressa per arribar a la comunitat autònoma dels peatges i els sobiranistes. El concert m'ha agradat molt. Li explico altres neguits: coses de la feina, de la incertesa laboral. Fins i tot em permeto citar la doctrina dels temps líquids. I encara hi afegeixo que em fa gràcia això: que el temps, en català, sigui igual en singular que en plural.
-Fixa-t'hi, fins i tot l'anglès, que sembla tan parc, distingeix time i times.
-I weather -afegeix sense trobar-hi l'interès.

Quan arribem a Fraga ens aturem en un bar de l'Avenida del Ejército i ens partim un Rioja del 2009. És divertit arriscar-se així a la proximitat del territori dels Mossos, burlar-se'n. Parlem de la vida, de les coses que han passat.
-Fa prop de cinc anys que provo d'escriure una novel·la amb fantasmes, nazis i falangistes i republicans comunistes, policies, complex d'Èdip, les dues Espanyes, màgia, limpiabotas de la Rambla...
-Això d'escriure fa temps que et dura, eh? Potser és la cosa que més t'ha durat -fa una pausa i un glop- No ho deuria escriure en Jorge Semprún, això?

A punta de dia arribem a la gran ciutat. Aparco de qualsevol manera a la cantonada i baixo del cotxe per ajudar-lo a treure la maleta. La deixo a terra. La seva mà i la meva coincideixen a l'ansa: jo la deixava i ell la prenia. És un contacte lleu i instantani.
-Fa dos mesos que em vaig divorciar -diu mentre fa la primera passa cap al portal- Cuida't. Ja veuràs que això del tumor no és res.

__________________
Nota: volia (ho volia intensament) no penjar cap il·lustració junt a aquest text, però a la fi m'he traït. Només m'excusa a mitges el fet que no és una il·lustració en el bon sentit del mot.

Aquesta primavera no es morirà ningú

2011-03-24T19:59:00.002+01:00

L'hivern acaba de marxar fa uns minuts apenes, i me'l miro de cua d'ull, dissimulant. Tement que no es giri encara un darrer cop, com els monstres del cinema quan ens donen el darrer ensurt, a la darrera seqüència.

M'he passat gran part de la tardor i mesos ivernals jugant un cop i un altre amb la mort. Ara gravant videos en un cementiri abandonat, ara caminant amb fantasmes, ara imaginant morts virtuals, dibuixant enterraments. Què m'hi empenyia? Doncs no res, o un impuls secret fins i tot pel meu enteniment.

Totes les coses s'entenen després. A la tardor no podia preveure que la mort s'apropava per passar ben a frec, i que el primer dia de febrer estaria fent els tràmits per a un enterrament real del tot.

Tampoc no em podia imaginar, quan vaig simular que aquest blog es moria, que pressagiava la mort d'uns quants blogs coneguts. Vaig dir que aquest blog se n'anava a l'altre barri per visitar els blogs morts. Com un degoteig lent i constant, alguns blogs pleguen.

Fa poc, un reportatge de premsa explicava les dificultats dels familiars per a donar de baixa el correu electrònic, facebook o twitter d'un difunt: desaparèixer del món virtual és paradoxalment més complicat que morir-se, que tampoc no és fàcil però és molt segur. Entre respirar i no respirar hi ha un abisme, i ningú no pot dubtar de l'estat del qui no respira.

En els blogs, la diferència és més subtil o fins i tot enganyosa. He buscat i remirat, i he deixat comentaris en blogs que podrien estar morts. A un d'ells li vaig demanar permís per parlar del seu cas, i com en una sessió espiritista, el blog mort em va respondre que sí, que podia parlar d'ell.

En algun moment de tot aquest procés, però, alguna cosa em va passar per dins i de sobte vaig deixar de pensar-hi. O més ben dit, vaig decidir no pensar-hi més, deixar de jugar. Va ser més o menys llavors que va aparèixer el ninot del senyor Spejbel. Enlloc de jugar amb la mort, vaig decidir permetre que Spejbel jugués amb mi i em fes ballar al seu ritme. He de confessar que no sé què pretén de mi, ni tan sols no l'entenc. Però em fa ballar, això sí.

Ceci n'est pas Tarkovski

2011-03-23T08:39:00.001+01:00

L'Andrei Tarkovski va construir el poema visual més extens i més angoixant de la seva obra i li va demanar a l'Edward Artemiev que li posés música. La pel·lícula es va titular Stalker, que després també ha estat coneguda per La zona. Parteix d'un text escrit per dos germans populars de la ciència-ficció soviètica: Arkadi i Borís Strugatski, el títol del qual és Pícnic a la vora del camí.

La pel·lícula és una fita i un referent del cinema. Produccions literàries, del cinema i de la plàstica s'hi refereixen constantment. El film és tan hipnòtic i polissèmic que permet infinites interpretacions: una metàfora de l'estat soviètic o del totalitarisme? Un somni estrictament pur? Una teoria metafísica?

No ho sé. La zona és la no-zona. Un espai prohibit o impossible, dominat per lleis d'una naturalesa alterada o desconeguda. Fora del temps, sotmès a normes incomprensibles. Porta que dóna a l'altra dimensió, lloc i no-lloc alhora, utopia invertida, paradís d'una sintaxi nova. Hospital, purgatori, sala de vetlles.

Artemiev construeix una banda sonora poderosa i lissèrgica que accentua l'onirisme, el vol lliure d'unes imatges que es claven al subconscient.

Fa vint anys que la vaig veure per primer cop, i crec que Stalker indica un creuament, un punt neuràlgic. Hi ha un abans i un després de la visió. Sóc incapaç de pensar en el cinema sense pensar en Stalker.

Avui, tancat al pis que estem buidant, se m'ha acudit fer-ne una rèplica perquè això també és la zona, és un lloc i ja no és un lloc. També hi ha portes obertes a d'altres temps, a d'altres indrets. S'han obert portes incertes al fons d'un calaix que duia anys tancat.

(Molt de fons, se sent Artemiev. A Tarkovski no se'l veu, i per això l'enllaço al capdavall de les lletres).

Lamento haver-ho fet, i demano disculpes a Tarkovski i Artemiev, perquè aquest experiment meu és estèril. Tancat encara unes hores en el pis que cal buidar, totes les metafísiques són escasses. Tots els intents de captar aquest moment de la vida es queden curts, semblen ridículs. Això també és un territori amb la gramàtica alterada que demana silencis.

Pau Riba, una entrevista col·laborativa

2011-03-21T00:01:00.000+01:00

Inventar o descobrir ho fan els inventors i els descobridors, i això només és un blog i jo un mestre de primària i de poble (de poble en poble). La fórmula que he aplicat en aquesta entrevista no tan sols deu estar creada sinó explotada, o fins i tot sobreexplotada. Però sigui com sigui ho hem fet entre tots, entre uns quants. No sé si se'n pot dir entrevista col·laborativa, conjunta o participativa.

L'hem feta el qui escriu, al costat de Tirantlobloc, Iruna, Aris, Gemma Sara, Matilde Urbach, Inés i Imma (per ordre d'aparició). I naturalment en Pau Riba, que hi ha posat la part definitiva, i que ha tardat unes escasses quatre hores en retornar el qüestionari. També he de parlar dels qui han col·laborat amb comentaris, sense fer preguntes: Joan, Puigcarbó, Miquel Zueras.

Estic content i agraït amb tots els qui hem col·laborat. De vegades pensem què són els blogs, perquè serveixen o si haurien de servir per a alguna cosa -que tampoc no cal. En tot cas, aquí hi ha les preguntes que un grup de gent li han fet a en Pau Riba, i les seves respostes. No són les millors preguntes ni nosaltres som els millors, no fotem (els millors són al govern). Potser això és el principi d'alguna aventura, potser és el final, potser no és res.

Nota prèvia: les preguntes que han aportat els comentaris no s'han modificat gens, ni s'han re-redactat. Això du a una certa dispersió en el to, però no hi trobo res de dolent. Les ortografies no estan corregides: cadascú ha escrit com millor li ha semblat.

L'entrevista

Com acabaries les frases:
· Si torno a néixer voldré ser... dona.

· Una cosa que no pots deixar de fer abans de morir-te és... viure.

· Si podés parlar amb una persona de la història, parlaria amb... la primera que es posés al meu davant.

· El millor de la democràcia és que... és un xollo pels oligarques.

· Si podés esborrar un moment de la història, esborraria... el més intranscendent.

· Si podés esborrar un moment de la meva vida, esborraria... el segon segon de l’últim minut.

· Si em trobo una persona que es vol suïcidar li diré que... allà ell.

En Pau Riba és testimoni i alhora agent de la història (musical, cultural) del país, dels darrers quaranta anys: etapa final del franquisme, transició, democràcia. Són aquests els noms correctes per a definir els moments històrics? Com es podria definir breument aquest trànsit des de la perspectiva personal?

És un marc referencial correcte però no deixa de ser regional i anecdòtic… si tenim en compte que estem parlant de l’espai de temps en què apareixen i creixen tant la globalització com el mestissatge etnocultural, i la humanitat en pes comença a fer-se conscient que alguna cosa no va bé, que alguna cosa no s’ha fet bé, o no s’ha enfocat bé, que s’està anant massa lluny per camins sense sortida i de difícil retorn, i comencen a obrir-se seriosos interrogants que afecten l’espècie entera i la seva supervivència: la irrupció tridimensional de la màquina, la mutació de l’entorn, la inconsistència del sistema, la corrupció moral, l’imperi de la cobdícia, la implosió del capitalisme, l’obsolescència dels credos imperants, l’inoperància de les filosofies, l’envalentiment de la ciència, la supèrbia i temeritat tecnològica davant la natura, el boom demogràfic, la creixent dependència energètica, la pol·lució ambiental, l’escalfament global, l’amenaça atòmica… en fi; tot això que avui son ja evidències contrastades i impossibles d’eludir. Al costat d’això, la lluita antifranquista era un problema real i present, una situació enutjosa a la qual no tenies més remei que enfrontar-te, però quedava relegat a un discret segon pla. Al menys pel que fa a la meva generació, que va ser la primera que ho va veure —es va posar en estat de gràcia i va esdevenir visionària— i no només va tenir el valor de dir-ho sinó que, a tall d’alternativa, va proposar a les bones uns nous valors i unes noves actituds que ara s’hauran d’adoptar a les males.

El pop actual significa que hem superat i deixat enrere la “nova cançó” i l'època dels “cantautors”? Aquest canvi coincideix amb una recuperació evident de l'obra de Pau Riba, que és versionat, citat i referenciat moltes vegades. Hi ha relació entre els dos fenòmens?

Els 40 anys de franquisme van ser un forat important en el transcurs del qual, entre altres coses, es va perdre la tradició musical. Podríem dir que va morir, que es trencà la corretja de transmissió, i tan sols quedaren algunes melodies tradicionals, de manera que en arrencar la nova cançó, no es tenia idea d’una manera catalana de cantar, de portar el ritme, de tocar l’instrument, i per això els primers, els setze jutges, van optar per imitar la cançó francesa. Però posats a tocar l’instrument, els joves d’aleshores ens enfrontàvem a més amb el desconeixement d’una nova manera de cantar, uns nous ritmes i una nova instrumentació electrònica: naixia el rock’n’roll i nosaltres estàvem en boles i vam haver d’improvisar. I tan si ho vam fer bé com si ho vam fer malament, el que vam fer va ser reiniciar; iniciar una nova tradició que és la del pop-roc català. L’auge del pop actual és una prova que la tradició ha agafat cos i funciona com una seda. I el fet que ens preguin com a referents obeeix al simple fet que darrere nostre no hi ha res.

Curiosament (o no) els artistes catalans (compositors, autors, músics en general) d'avui parlen poc de la realitat social i els missatges no solen buscar l'enfrontament ni la crítica al poder. Per què deu passar això? Ja no hi ha motius per a enfrontar-se al poder?

Bona pregunta! Si tornem al petit rosari d’interrogants del final de la primera resposta, avui no només han esdevingut evidències sinó que apareixen multiplicats de forma alarmant. A mi, aquest… més que no pas conformisme, ignorantisme, aquest flegmàtic mantenir-se al marge, com convençuts que ja ho arreglaran, com quant se’n va la llum, em té perplex i mosquejat al mateix temps. Intueixo que hi ha gat amagat. Jo crec que el mirall de la seva visió més pura, més jove, els indica que això és així i no té volta de full i lluitar o denunciar-ho ja no té cap sentit: intentar arreglar-ho l’únic que pot ser que faci és allargar-ne l’agonia. Després del no hi ha futur del punk, ara ve el no hi ha problema (¿per què menjar-nos el tarro?: ens llancem a la piscina i ens deixem portar per la bogeria col·lectiva, ens porti on ens porti. El que hagi de passar passarà i l’únic problema serà el de reübicar-se i adaptar-s’hi mentalment.

En qui es pensa quan es compòn una cançó? Hi ha un destinatari ideal, o sempre hi ha un destinatari real?

Hi ha cinquanta mil maneres de pensar i hi ha cinquanta mil maneres de compondre una cançó. Tot és possible i tot es fa.

Al disc Dioptria hi ha aquella cançó que parla de la Conxita Casas. Segurament és un personatge fictici. O no. Sempre queda el dubte, i aquest misteri pot haver motivat que hagi estat versionada sovint, i que s'hagi emprat en la banda sonora d'alguna pel·lícula. Estic pensant, concretament, en una escena de Un cos al bosc, del Joaquim Jordà, on un hippy la té posada mentre la Guàrdia Civil l'interroga a casa seva.

Tu ho has dit tot.

Quina consideració tens de la teva obra? Creus que si no fossis nét de qui ets, hauries pogut dedicar-te a això o t'hauries hagut de buscar algun mitjà de supervivència més prosaic?
(la pregunta pot semblar poca-solta, però sempre que veig en Riba m'ho demano... ja consideraràs si li passes o no)

Doncs sí, bastant poca-solta: m’he dedicat a això perquè m’ha agradat i perquè he pogut, i no dubto que sense el meu avi també hauria pogut. Però és que sense el meu avi no hauria existit. Ni jo i ni tan sols el meu pare. Amb un altre avi potser hauria estat fuster, ¿què vols que et digui? Respecte de la meva obra, no emeto valoracions.

Què li preguntaríem natros? què li preguntaria jo, al pau riba? potser "què t'agradaria explicar? o parlar... com me diries en poques paraules quatre coses de les que t'agradaria poder parlar-ne, o escoltar l'altre, i que per pitos o flautes no tens ocasió de parlar amb la calma que voldries, si és que n'hi ha? dónes molt valor a la paraula? i al silenci i a la música? com vius tota esta barreja?...". a vegades més val no preguntar massa i dixar que vaiguen sortint les paraules. també els silencis són interessants...

D’això se’n diu llençar preguntes al vol…! ¿Què t’agradaria…? Fuà! ¿I el quan? ¿I l’on? ¿I el qui? ¿I el per què…? Valora tu, ¿no?

Preferiries haver nascut en una altra època (pot ser futur) i en un altre pais?

No.

Se m'acut...
-Què en penses de les versions que s'han fet de les teves cançons?
-Qui és la noia de porcellana?

Sempre em costa entendre-la diferent de com l’entenc jo, però em diverteixen. La noia de porcellana és una amiga meva del cole que era filla d’un inventor de joguines.

Si no fos perquè és una pregunta tan estúpida que em fa cosa i tot, jo li demanaria pels fills. No per la seva salut, si es troben bé i tal, no. Com és que n'ha tingut tants. Un pilot. Clar que, ben mirat, potser això ho hauría de demanar a les mares, i no a ell. Hòstia, doncs no tinc cap pregunta per a en Pau. Dispenseu.
(no hi ha resposta)

Diu sempre en Pau que no va educar els fills. Que el van educar a ell. Jo li poso els noms i ell que digui de cada un i a cada un el que mai els ha dit i pensa d'ells. No he sentit a cap entrevista que parlés bé o reconegués els bons fills que són, parlo sobretot dels dos grans.
Pau, ¿què t'ha quedat per dir alguna vegada a?:
en Pauet
en Caím
l'Angel
en Pròsper
en Llull

Fins aquí no m’havia adonat que sou d’una filial del LECTURAS

ESTIMAT PAU RIBA:
Quin es el darrer consell que has donat a cada un dels teus descendents. La darrera confessió que t'han fet ells. de pare a fill De fill a pare.
Tot nois! T’haguera agradat tenir una noia???? O consideres filla teva l’Aïna?

O del CUORE

________________________
La primera fotografia és de l'autor i la segona està importada des d'aquí: http://ids-pmpersils.blogspot.com/2008/05/pau-riba-i-el-seu-espectacle-ribaibal.html