30 d’oct. 2015

En Saïd a Catalunya



"Yo soy Said" és el títol de l'article d'en Jordi Ledesma que es pot llegir a través d'aquest enllaç. En recomano la lectura perquè la prosa d'en Ledesma és diàfana i eficaç. No en va, és un dels referents de la novel·la negra dels nostres dies, al nostre país.

Tot i que també podria resumir el cas que explica de forma més prolixa, dic tan sols que en Ledesma relata una situació de discriminació flagrant que s'esdevé avui en una escola pública catalana. Que parla d'un nen de quatre anys, en Saïd.

Ho explico molt breument: en Saïd no va aportar la col·laboració de 10 euros que li demanava el centre per tal de participar a les festes escolars. De manera que avui ha marxat cap a casa sense la paperina amb els panellets que han fet a classe. La resta dels seus companys de grup, sí. Podem imaginar que, per sant Jordi, marxarà sense llibre.

Estic convençut que els fets (i la remor de fons) que descriu l'escriptor no són gens excepcionals, si no que el cas d'en Saïd actua com un paradigma. I si n'estic convençut és perquè fa anys que treballo a l'ensenyament públic, i l'experiència -com l'edat- m'ha ensenyat moltes coses. En Saïd no és una anècdota ni una excepció. I dit això, també cal dir, en favor dels professionals de l'escola pública, que hi ha molts centres escolars on aquesta situació tan lamentable no es dóna o bé s'ha corregit de forma satisfactòria (posant-hi intenció, diàleg, pacte, etc). Però a mi em sembla que, ni que hi hagués un sol Saïd, caldria explicar-ho. Que vol dir denunciar-ho.

La situació que explica Ledesma qüestiona no tan sols l'ètica personal d'algunes persones (professionals de l'educació pública que han aprovat unes oposicions i que han estat validats com a directius competents). També qüestiona la idea de servei "públic". I en darrer terme, obliga a pensar sobre la sociologia del país. I sobre els efectes devastadors que ha tingut la política de reducció pressupostària dels governs d'Artur Mas. Quan hom deixa d'invertir en educació pública, no tan sols malmet el funcionament i la qualitat de l'escola: també deixa anar un virus letal a la societat.

Per a què es donin aquestes situacions cal que hi hagi uns actors, persones que prenen decisions dràstiques i que contenen un grau alt de crueltat. I cal, sobretot, que hi hagi una sociologia majoritària aquiescent, conforme, que accepta i que aprova. Que mormola en veu més o menys baixa. A la qual no li importa gens que els seus fills comencin a aprendre, ben aviat, que no som tots iguals, que n'hi ha uns que són d'aquí i uns altres que no, que són d'allà o de més enllà encara. Que hi ha unes famílies, d'aquí, que estimen els seus fills i unes altres, d'allà, que els estimen menys.

No puc deixar de pensar (de sospitar, de témer) que les circumstàncies polítiques actuals tenen alguna influència en la realitat quotidiana. Sembla que me'n vagi per les branques, però no: és simptomàtic que, a les darreres eleccions autonòmiques, a Catalunya no s'hi hagi presentat cap grup polític d'extrema dreta. Algú podria dir, tot satisfet, que és una opció inexistent al país. Però és fals: hi ha amplis sectors de la població que són decididament xenòfobs i identitaris, i partidaris de la discriminació. Aquests sectors se senten acollits en més d'una opció: jo n'identifico tres.

Tampoc no seria just liquidar la qüestió reduint-la al circ dels partits polítics. La lletra de "El cant dels Segadors" (l'himne català, que es canta molt sovint i de forma massiva) diu que Catalunya "tornarà" a ser rica i plena. Ho diu així, en futur. Parla de la riquesa i la plenitud que habitaven un passat mític, i anuncia que algun dia tornarem a l'estat de gràcia. Es pot inferir que Catalunya, ara, no és rica i plena (és pobra i buida?). I això potser explica el caràcter estalviador i auster que ens impregna. Per no dir gasiu, egoïsta.

Em demano si aquest país nou que afirmen té res d'interessant, d'exemplar o de democràtic a explicar. Em demano si no caldria parlar més dels Saïds i de l'escola pública. Analitzar el significat de l'expressió "funció pública" i fins i tot de "generalitat". Em demano si no caldria repensar amb calma el mite del país d'acollida, del país integrador, del país simpàtic format per múltiples cultures que conviuen en harmonia. El mite que diu que els excloents són els altres.

I si per ventura el cas d'en Saïd fos una excepció, m'agradaria que les autoritats competents (que són moltes i alhora concretes, molt ben definides i amb nom, cognom i càrrec) fessin allò que cal fer.

(I un altre dia parlarem de les escoles públiques que duen nom de sant, de santa i de marededéu trobada).

23 d’oct. 2015

"Besòs Mar" no és novel·la negra


Un inspector de la policia nacional, de nom Arsenio Crespo, troba el cadàver crucificat a la platja d'un jove anomenat Jesús Crespo. Amb una arrencada així, la novel·la posa un peu en els enigmes de to més aviat esotèric des de bon principi, i de la mateixa manera s'allunya una passa del què podríem considerar "negre" en sentit estricte. Això podria ser un judici prematur, però a mida que avança la lectura s'intueix que el nom de la víctima (Jesús) cal interpretar-lo tal com se suggereix a la ment del lector: el text inclou una mirada sobre la Passió cristiana.

El relat manté alguns vincles amb la investigació policial, i malgrat que contempla quasi tangencialment el procediment detectivesc que sembla voler guiar l'argument, hom descobreix que a l'autor no li interessa gens qui és el culpable ni quins els motius del crim, ni planteja cap intriga que vertebri les pàgines. Allò que explica és un trànsit descendent per atmosferes terminals, en una mescla de records i de somnis que es produeixen a la ment de l'inspector. Un protagonista que, per cert, difícilment despertarà empaties: és tosc, simplista, dèbil, quasi paradigma d'un model de policia residual i franquista que accepta malament l'arribada de la democràcia, que tolera molt malament l'alcohol i que tan sols pensa en jubilar-se i engegar a dida la vida policial.

Els escenaris de la novel·la transcorren pels límits de la ciutat: de la Verneda a Sant Adrià, amb el riu Besòs quasi constant i obsessiu, una frontera ambigua entre dos mons que mai no se sap a què responen: tots dos podrien ser un estrany inframón. "Besòs Mar" és, també, una narració desesperançada sobre el desarrelament: els dies de passes perdudes d'un personatge perdut que fuig quan pensa que persegueix, que trepitja asfalt mentre recorda boscos i deveses llunyanes. (Hipòtesi agosarada: el bosc que apareix a la novel·la és terrorífic, escenari de crims, de presències inquietats. El cognom de l'autor és "Bosch": vol dir alguna cosa amb aquesta mirada sobre el bosc?).

Si sembla que Arsenio Crespo enyori la natura original i perduda (un remot paradís extremeny idealitzat), i que la vulgui recuperar durant una deambulació erràtica, en realitat es mou molt poc, no avança: està atrapat en una teranyina impossible que no promet cap final feliç. El text és pessimista i fosc, es desprèn de la trama policial per abocar-se a una metafísica del no-res escassament realista. El suburbi de Barcelona esdevé un territori mental d'imatges llòbregues, de vellesa i de malaltia. El riu Besòs és, finalment, un fluxe d'aigua fosca que desemboca en una platja lletja. Pot ser que l'autor segueixi aquella premissa del poeta francès: la poesia viu allà on no pot viure l'alegria.

La prosa és lenta i té preferència per la descripció, que obté molta més atenció que no pas l'acció: al llarg de més de dues centes pàgines hi ha un sol cop de puny i quatre insults. Les descripcions es perden en les comparacions i els detalls petits, quasi ínfims. Aquest "estil" submergeix la narració en un clima d'irrealitat obscura, i malgrat les alusions a l'entorn social (no li falten les referències a la lluita de classes, als polítics Pujol, González, Maragall) es mira la realitat des d'alguna altra banda. Tal vegada no és inapropiada la cita de Virginia Woolf: " I el tigre va saltar, mentre l'oreneta es mullava les ales en foscos estanys, a l'altra banda del món".

Definitivament, això no és novel·la negra.

Anònim

21 d’oct. 2015

L'alcalde, amb la vara ben alta


En Constantí Sugranyes i Gratacós, alcalde de Sant Fèlix de Riutort (prop de Torelló) es va llevar ben d'hora ben d'hora, i ja de bon matí se sentia el cor inflamat de patriotisme. Va repassar mentalment el programa del dia mentre es rentava la cara i va insistir-se a sí mateix en recordar que calia passar per la Casa de la Vila abans d'anar-se'n cap a la Capital. L'uixer li havia estat enllustrant la vara de comandament durant el vespre anterior, i a l'hora de plegar encara estava humida.

Era imprescindible anar a Barcelona proveït de la vara. En aquests temps històrics i convulsos que corren cada detall és important: anar-se'n a Barcelona sense la vara tal vegada significaria perdre l'alcaldia, perquè la realitat i els seus símbols han entrat en una nova relació, més màgica.

Va esmorzar frugalment, en part per les presses i en part perquè no tenia ganes d'esmorzar en companyia de la filla, que darrerament li feia unes burles sarcàstiques i molt inadequades. Però no ho va poder evitar: l'adolescent havia caigut del llit, i mentre es mirava amb ganyota de fàstic el contingut de la nevera va mormolar:
-De debò, papà, que avui te'n vas a Barcelona a fer de majorette de l'Artur?

L'alcalde Constantí Sugranyes tolerava les bromes amb dificultat, i era especialment sensible a totes les expressions que qüestionessin la seva virilitat. Això li passava des de sempre, des de ben petit. La filla devia saber-ho (perquè era llesta o perquè sa mare li ho havia explicat) i per això el narrador infereix que la conya tenia una especial mala bava.

-Els alcaldes catalans, els que som catalans de veritat anem a la Capital a fer un acte patriòtic! -va exaltar-se- Els catalans de veres, els catalans de debò seguem arran! I tu, que per cert segur que faràs campana a l'Institut, també hi podries anar.

La noia va fer un moviment de cap de significat inescrutable, va prendre alguna cosa del frigorific i va marxar. En Constantí va pensar, durant un segon, en aquesta paradoxa: l'alcalde d'una vila de prop de mil ànimes (sis-centes d'elles amb dret a vot a les municipals i cinc cinc-centes a les autonòmiques) no tenia cap autoritat sobre la filla-vilatana.

Mentre conduïa cap a ciutat (amb la vara de comandament llustrosa i refulgent al seient del copilot), va tornar a pensar durant un instant (només un): com havia anat l'organització de l'acte dels alcaldes en suport al President? Qui ho havia convocat? Havien estat els minyons escoltes de l'Assemblea Nacional o els de l'Associació de Municipis? Era cosa d'en Quico Homs? D'en Vicent Partal? Del Vicent Sanchís àlias Desclot? (L'Escrot, com li deia de jove). No ho aconseguia recordar.

A la ràdio, la Mònica Terribas glossava el tema del dia: la figura del President Mas i la coincidència amb no sé quin fet històric que afectava un antic President, de nom Lluís Companys. A en Constantí, la comparació entre Mas i Companys el trasbalsava, perquè des de petit li havien explicat (tant a casa com a les Joventuts Nacionalistes) que el President Companys havia estat un mal president de Catalunya: d'esquerres, revolucionari, amic dels anarquistes, advocat dels obrers folloneros, internacionalista, adúlter, ateu, espiritista. Aquest afany en comparar-lo que mostra ara la premsa catalana d'ordre insinua que Mas és adúlter? Ateu? Que practica l'espiritisme? Aquest Artur...! De vegades no sap pas com cal interpretar-lo.

En passar per Montcada i Reixac, una interferència perversa a les ones hertzianes va fer que la veu de la Terribas es descompongués, i que en el seu lloc hi aparegués algun coi d'emissora clandestina, que dedicava un especial informatiu a la figura de Francesc Ferrer i Guàrdia, un tipus que també fou afusellat un mes d'octubre. Qui dimonis devia ser aquest Ferrer? La veu deia que en Ferrer i Guàrdia tenia un monument a Brussel·les i cap a Catalunya, tret d'un monòlit a la seva tomba de Montjuïc, potser perquè al poder català li agrada especialment que en Ferrer estigui mort i ben mort.

En Constantí va donar una ullada a la vara d'alcalde que reposava silenciosa al seu costat. Li agradava aquesta imatge: el símbol del poder, ben trempat i silenciós, obedient, erecte. Aviat el podria alçar davant del president, en honor del President. Va procurar eludir el dubte: el President davant del qual alçara la vara màgica podia ser, com Companys, un home ateu? Adúlter? Filoanarquista?

Va decidir no tornar a pensar fins al vespre o l'endemà, i deixar-se endur per la cita amb la història que l'esperava a la Capital catalana. Va oblidar els dubtes i en Ferrer i Guàrdia, la brometa ofensiva de la filla adolescent. No es pot pas viure una data històrica amb dubtes i noms de vells revolucionaris al cap.

14 d’oct. 2015

El cas Víctor del Árbol


[Abans de començar: demano disculpes a en Víctor del Árbol per usar el seu nom com a paradigma, o com a possible paradigma].

Víctor del Árbol (Barcelona, 1968) acaba d'obtenir el Gran Premi de la literatura policíaca francesa per la novel·la "Un millón de gotas" (2015). Aquest premi, que també havia recollit fa anys en Manuel Vázquez Montalbán, suposa la consagració de l'autor en el panorama de la narrativa europea.

El 2011 va publicar "La tristeza del samurái" (Editorial Alrevés), que fou traduïda a 10 idiomes i best seller a França, un país lector i apassionat pel gènere negre. El 2012, els francesos li van concedir el Prix du Polar a la millor novel·la negra europea.

Les vendes i el reconeixement d'en del Árbol fan que puguem afirmar, sense risc de cometre imprudències, que és l'escriptor català amb més projecció exterior (supera en Jaume Cabré, el qui sol constar oficialment com a autor més projectat).

Davant d'aquest fenomen em demano per què la premsa escrita i els mitjans audiovisuals nostrats presten tan escassa o nul·la atenció a un autor amb tant de relleu. Un relleu que no és tan sols "exterior": m'intriga que un autor que ven molts exemplars tant al sud com al nord del Pirineu no sigui visibilitzat ni tan sols per aquesta raó. Fins on arriba la magnitud del nostre complex d'inferioritat? Quin paper hi juguen les nostres envejes, les nostres mesquineses, la nostra mirada de miops voluntaris?

Estem habituats a què la Tv3 menyspreï la literatura produïda a Catalunya, però cada nou menyspreu de la premsa genera noves qüestions. Jo me n'he fet algunes.
  • Tal vegada ens trobem, un cop més, davant del vell debat (tediós i repetit) sobre si un autor català que escriu en llengua castellana és realment un autor català. Seria trist que un país que reclama respecte per la diversitat lingüística (i nacional, i identitària, etc) no sabés practicar-la quan en té l'ocasió. Els cristians i els docents (fins i tot els docents no cristians) solem parlar de "predicar amb l'exemple". Demostrar que Catalunya és un país no tan sols respectuós amb la pluralitat si no que creu en la riquesa que representa la seva pluralitat seria més bona estratègia que mostrar-se excloent, refractari o ignorant.
  • Víctor del Árbol va ser membre de la policia autonòmica catalana durant deu anys i ara és una de les figures més rellevants de la narrativa policíaca europea: tan sols aquest punt de vista diria que ja té un interès periodístic obvi, difícil de passar per alt per part de la nomenclatura periodística dels mitjans públics o subvencionats (subvencionats amb una generositat insòlita al país de les retallades en sanitat i educació). De nou em pregunto: el problema és que s'expressa en castellà quan escriu? Algú es nega a acceptar que els fills dels immigrants poden escriure millor que els autòctons. Algú nega que la realitat és real. Que la immersió lingüística és un fracàs galàctic.
  • La figura de l'escriptor i la seva obra no tan sols són absents en la premsa escrita i audiovisual catalanes (La Vanguardia va recollir la notícia del darrer premi francès en un text breu o brevíssim), si no que en els cercles de la intel·lectualitat catalana resulta quasi sorprenent sentir-lo anomenar. En algun fòrum llegeixo que Víctor del Árbol és un escriptor "comercial", com si els altres escriptors pretenguéssim no ser-ho, com si haguéssim decidit que és preferible no vendre en nom d'una suposada excel·lència que es defineix per vendre amb prou feines dos-cents exemplars de cada novel·la. 
  • Em demano si en aquesta qüestió no hi intervé el factor de l'enveja d'un cert nacionalisme, el mal tràngol que suposa reconèixer que un autor català d'expressió castellana obté millors resultats que els seus fills predilectes, predilectes perquè escriuen només en català i perquè són decidits partidaris del processisme.
Els debats vells són feixucs i ploms justament perquè són vells, i hom diria que fa molta mandra repetir-los. Tornar a discutir si en Vázquez Montalbán era català, si ho és en Juan Marsé, com cal considerar en Terenci Moix o què aporta la veu de Javier Pérez Andújar a la literatura catalana no sembla que siguin qüestions del segle XXI. I no obstant el tedi de la vella diatriba, Víctor del Árbol ens torna a dir (sense voler-ho, n'estic convençut) que alguna cosa no està resolta en aquest país.

El dia que en Víctor del Árbol sigui glossat, entrevistat o lloat per un mitjà audiovisual "espanyol" no faltarà el qui parli de greuge, d'ofensa o de botiflerisme.

Els debats i les paradoxes no resoltes fan tanta pudor de podrit aquí com a Dinamarca. El paper del periodisme públic (i amb més urgència en el cas del periodisme públic català) sembla que hauria de ser ajudar-nos a avançar, plantejar noves mirades, recollir més punts de vista.

I tal vegada demostrar amb fets que aquest país és un exemple de pluralitat, que sí que es creu la riquesa de la diversitat. Fer-se l'orni, obviar i menysprear ens fa provincians i antiquats. En aquestes actituds no hi ha cap promesa d'un projecte nou ni interessant.


9 d’oct. 2015

Odd Nerdrum al MEAM

Cinc dones cantant, 2004 (oli sobre tela, 2271x1250 cm)
No he trobat les paraules que em permetrien ressenyar l'obra del pintor noruec Odd Nerdrum. De fet, haver escrit "el pintor noruec" em sembla banal, periodístic i fàcil.
Per això escric allò que pensava després, en sortir del Museu i mentre caminava pels carrers del centre de la ciutat. Ho he anotat en una llibreta quan he fet una pausa, i mentre intentava reconstruir (en va) el trajecte caminat.
El paisatge després de la darrera batalla. Això penso pels carrers de Barcelona, d'aquesta Barcelona gòtica on vaig néixer i que gairebé no reconec. Els turistes argumenten la desolació. Refugiats que caminen sense rumb i sense esperança, amb una incertesa pàl·lida als ulls, fugitius d'un mal que no saben definir però que els encalça, sempre a dues o tres passes per darrera, diabòlic com una maledicció eficaç.

La ciutat té l'aspecte de ser una entelèquia dèbil i a punt del desastre. El desastre no és el col·lapse econòmic amb què amenacen els periodistes d'esquerres si no una altra mena de desastre. S'intueix l'arribada imminent d'un mal destructiu que té a veure amb la vida dels homes. Malaltia, ceguesa. I potser amb el mal estat dels edificis del centre. Una mena de fatiga que malmet l'arquitectura alhora que la salut, un cansament dels homes i les seves obres. Un cansament que es cansa de ser.

Tot és ple d'indicis. La xafogor, els embussos del trànsit, la troballa d'unes restes arqueològiques als fonaments d'un edifici en construcció, la inauguració de la botiga de Zara al local d'un antic comerç històric, l'ambulància que ha envestit un autobús a la confluència de Nàpols i Gran Via. Els captaires amb rètols de cartró, les corredisses dels policies rere els venedors ambulants, el menú hindú i vegà a 8,95 euros al restaurant Maharaja de la Rambla del Raval.

I la substitució silenciosa i quasi secreta d'unes espècies d'insectes per unes altres, arribades des de lluny, com els primers soldats d'un exèrcit que s'ha escolat intramurs discretament, inadvertidament.

Això dels insectes... ara hi ha unes libèl·lules que mai no havia vist, i que se sumen a les diminutes formigues noves i vermelles, a la vespa asiàtica i al mosquit tigre. En un dels grans olis d'Odd Nerdrum hi ha unes libèl·lules que volen entre els cossos de les Mènades.

Les escenes de Nerdrum il·lustren una fi del món estàtica i sostinguda. Una fi del món que és aquí des de fa desenes d'anys. Potser fa segles que es va esdevenir. En temps de Rembrandt. Vivim en un món finalitzat però suspès, aturat al punt estricte del final.



Museu Europeu d'Art Modern
Carrer Barra de Ferro, 5
Barcelona

(fins al 15 de Novembre)

7 d’oct. 2015

Mort d'una nena


El món està raonablement ben organitzat, la democràcia és un bon sistema i quan et jubilis cobraràs la pensió que et pertoca. Ah, i una alta cosa: els nens no es moren.

Aquestes són algunes de les certeses indiscutibles entre les quals ens movem, des que ens llevem fins que ens acotxem de nou, per estar presentables i productius l'endemà.

La mort és allò que els passa als altres i és un fenomen que afecta, de preferència, persones velles i malaltes, que estan arribant al límit esperable de la vida. En el nostre univers la mort està molt mal vista, però l'acceptem (de mala gana) en els termes anteriors, és a dir, quan toca aquells que s'apropen o superen l'edat estadística que assenyala l'esperança de vida als països de l'òrbita europea i occidental.

De vegades, però.

Que els nens es moren ho descobreixes quan visites un cementiri de poble, i sols mostrar una mena de sorpresa esgarrifada quan llegeixes la làpida renegrida, coberta de líquens verd-grisos. Les dates inscrites defineixen un periode d'anys molt petit. Marcel Dupuy, 1968-1976.

Per un instant, com en un esclat de llum sèpia, intueixes la vetlla del petit cadàver: una mare i un pare d'aspecte rural, aclaparats per un dolor que no té paraules. Dos rostres muts, congelats. L'orfenesa explica la situació del fill que no té pares vius, però no hi ha cap mot que defineixi els pares vius d'un fill mort. Et sorprèns que, després de milers d'anys de civilització i de llenguatge, no tinguem aquesta paraula.

El primer pensament racional que et ve a la ment és que, abans (i com més abans encara més) la ciència estava atrassada, i les males condicions higièniques i la misèria entaforades al fons del temps feien estralls entre la pobra canalla de temps llunyans. I de poble petit. La mort dels nens sembla antiga i pagesa.

Avui, amb prou feines podríem explicar què vol dir un "albat". Els embarassos que la natura interromp no apareixen mai als mitjans. I solem pensar que l'índex de natalitat dels pobles "subdesenvolupats" és estrafolari i exagerat, conseqüència d'alguna disfunció: la manca de mitjans anticonceptius o una desaforada apetència sexual. Aquesta gent es reprodueixen com els conills, he sentit diversos cops. Potser no se'ns acut que ells tenen present l'estadística dels albats, la incidència de la mort durant els primers anys de vida.

Llavors, inesperadament enmig del procés independentista i les imputacions judicials de grans prohoms de la pàtria, veiem la mort d'una nena de dotze anys televisada en directe.

És monstruós, diuen
És pornogràfic, morbós, immoral, diuen

Algú ho aprofita per dir que la lluita contra la naturalesa no acaba mai, i vol recordar que la naturalesa és cruel i salvatge, i que crea malalties espantoses, com sorgides d'una imaginació perversa. Molts ho aprofiten per reclamar canvis legislatius i, de passada, canvis morals i àdhuc electorals. Molts més busquen frases boniques extretes apressadament de Paulo Coelho. No faltarà el més agosarat, que s'ha topat l'Elisabeth Kübler Ross i això li permet prendre avantatge metafísic.

Parlem d'una humanitat fictícia, de grans valors i empaties i projectes universals inconclusos però a l'abast. El somni burgès d'una Europa dels valors i dels drets. Algú reclamarà el nen sirià mort a la platja de Turquia. Hi afegiran els infants palestins destrossats per les bombes dels jueus i la Pilar Rahola ho relativitzarà amb l'argument de l'anti-sionisme. No fóra estrany que, en algun instant de la discussió, hi aparegués el terme "nazi" com a intent de liquidar la qüestió i canviar de tema, per poder transitar cap a una tertúlia sobre la darrera pel·li de l'Amenábar . La mort dels nens esdevé un debat a les pantalles i a l'hora d'esmorzar dels buròcrates. La mort dels nens s'esvaeix entre croissants i cafès amb llet.

Els tertulians es remouen a les cadires, augmenten la cotització, s'empesquen frases enginyoses que duguin la qüestió de la mort dels nens envers l'assumpte filosòfic de l'eutanàsia, que és una paraula de bella etimologia que ens permet anomenar la Grècia clàssica o dels filòsofs de la New Age.

Endur-se la mort dels nens enllà, ben enllà de la mort, fins als paradisos del discurs bonic. I si pot ser, metafòric, el·líptic. Construït amb frases de gran profunditat moral i alhora de virtuosisme dialèctic, o de retòrica florida.

Potser algú es demanarà on van a parar els cossos dels infants que no neixen. A França els enterren als cementiris, però... què se'n fa, dels seus cossets, al sud del Pirineu?

Algú dirà que, a la Catalunya independent, els nens no es moriran. Un altre (des de l'altra banda del riu) dirà que encara es moriran més. Un guionista pensarà en un capítol nou i estremidor per a la propera temporada de "Polseres vermelles", que farà guanyar audiències i dividends i prestigi. Tot s'hi val per no parlar de la mort dels nens i per mantenir-la invisible.

O en la ficció.

No hi deu haver cap millor mètode per invisibilitzar la mort dels nens que fer-ne tertúlies.

Per erradicar de la realitat la mort dels nens només cal televisar-la.

2 d’oct. 2015

Llegim amb plaer però escrivim amb sofriment?


a en Jordi Canal, que de tot això en sap més que jo

ENTRE XIBALBÀ I PORT AVENTURA

-Estic escrivint un projecte de novel·la que vol fusionar "El cor de les tenebres" d'en Conrad amb el mite maia de Xibalbà. Entre d'altres coses. Perquè també penso en "El mar" d'en Blai Bonet i en "Lost Highway" d'en Lynch... En part, tracta dels "sense sostre"... Tot s'esdevé a Catalunya, entre els anys 2012 i 2015. Però m'ho estic passant fatal -confesso en veu cada cop més baixa, quasi trista.
-Ah, doncs si t'ho passes malament deixa-ho córrer, perquè ja hi ha prou penes a la vida.

La conversa és quasi fictícia. Però molt versemblant. La resposta és la més probable, possible i plausible. Tenim una aversió enorme i creixent envers les activitats que no siguin plaents, potser perquè en el fons del fons estem convençuts que hem construït un món de merda, on el més recomanable és l'evasió. El qui vol retratar la merda queda proscrit. No fos cas que apareguis a la fotografia.

Gairebé tothom parla del "plaer de la lectura" amb aquella alegria, i el plaer de la lectura és un dels arguments que esgrimim sovint mestres i pares i mares per intentar dur els vàstags cap a la lectura. Tal vegada perquè en cada edat es té una idea diferent del significat de "plaer", a mi em sembla que és un argument inútil. Jo m'oblidaria d'aquest eslògan. Potser caldria explicar un fenomen molt complicat, com és el plaer intel·lectual. Un plaer que sorgeix de la consciència d'obtenir coneixement o idees noves, i de vegades sobre aspectes dolorosos o lletjos. Però... com s'explica el "plaer intel·lectual" a una persona que té entre 12 i 18 anys?

Aquest és un debat interessant. O interessant per a uns quants.

I un altre debat interessant que es relaciona amb aquest parla de si els escriptors gaudeixen o sofreixen quan escriuen. Darrerament llegeixo entrevistes en què alguns escriptors afirmen que s'ho passen pipa mentre escriuen, i a mi em sobrevé una emoció bipolar: entre l'enveja i l'ira. Recordo el pobre RM Rilke de les "Cartes a un jove poeta", on explica que cal escriure només quan escriure és una necessitat vital. Penso en el Marquès de Sade composant "Justine o les dissorts de la virtut" presoner a la Bastilla, escrivint als parracs de la camisa perquè no li donaven fulls de paper.

Penso en Vasili Grossman quan escriu "El llibre negre", la primera crònica del primer reporter rus que va entrar en un camp d'extermini nazi. Un llibre de lectura insuportable, tan insuportable que és un dels més bells que mai no he llegit.

Penso en Beethoven, sord, escrivint la partitura de la Novena Simfonia. O en Jorge Luis Borges, cec, dictant "Atlas". I també penso en Michellangelo quan esculpeix, i en els set anys de vida que Joyce va esmerçar en la redacció de l'"Ulisses". Penso en Shalamov i els "Relats de Kolimà" mentre recrea els anys viscuts al camp de treball (entre altres motius, per haver malparlat d'un escriptor del règim). Solzhenitsyn. Bulgàkov, que reviu l'adicció a la morfina en uns contes esfereïdors, vigorosament plens d'un humor tràgic i negre. Dostoievski, que escrivia novel·les llargues perquè l'editor li pagava en funció del pes del paper escrit que li duia (afegia plom a la tinta?). Recordo Van Gogh i Gauguin. La mala llet proverbial de Picasso (que ho demanin a les amants i als fills). Les germanes Brönte, tancades en un espai asfixiant on escrivien perquè creien que la literatura les salvaria de l'horror. HP Lovecraft, remenant els dimonis de l'ànima i donat-los noms.

Em fa l'efecte que vivim en un temps esquizoide, repartit entre dues tendències oposades (complementàries?) que no tan sols conviuen en la societat si no també dins de cadascun de nosaltres. (No es tracta tan sols de la societat catalana dividida entre processistes i federalistes).
  • D'una banda, vivim temps gòtics i romàntics, i potser per això alguns valorem les creacions que sorgeixen del sofriment del creador. Tal vegada aquesta predisposició sigui una rèmora del pensament cristià, on preval el relat del pecat i l'expiació. Però Yukio Mishima no prové del món cristià, i allò que expressa a "El mariner que va perdre la gràcia del mar" és un sofriment enorme. David Lynch planteja qüestions àrdues, complexes i difícils de pair a "Inland Empire", com Lars Von Trier a "L'anticrist". Quin embolic!
  • Alhora també vivim temps hedonistes, lúdics, de facilitat i d'humor banal. Temps de llibres d'autoajuda i de creixement personal, de pornografia emocional televisada, de superficialitat terapèutica. Literatura xiroia. Addicció al plaer i la distracció, a l'entreteniment. I aversió a la dificultat, l'esforç, el dolor, la lletjor. En aquesta cara de l'univers, l'escriptor valorat és el que gaudeix escrivint (en cap de setmana o en periode de vacances laborals pagades). És probable que transmeti al text la diversió que ha experimentat escrivint, i que per tant el lector rebi aquesta diversió. La lectura com a divertiment i com a esbarjo és una realitat, i tothom dirà que és lícita. I fins i tot necessària. Com també és necessari el paracetamol. Hom se'n va a dormir millor i més tranquil després de llegir unes pàgines d'en Coelho
Per comprendre res potser caldria visitar la frontera entre el plaer i el dolor (i altre cop el Marquès!). Hi ha plaers dolorosos i dolors plaents més enllà de la sexualitat? Hi ha plaer estètic en la contemplació de la pintura d'en Lucien Freud o de l'Odd Nerdrum?

Hi ha cap relació entre plaer i facilitat? Què tenen a veure la creació i el patiment? L'art i el malestar tenen punts en comú? Es pot escriure res interessant des del benestar? Per què l'obra d'en Baltasar Porcel es va tornar tan rematadament insignificant i dolenta quan l'autor va obtenir càrrec públic (mitjançant en Pujol) i columna a La Vanguardia? Quines qüestions tan velles i tan rebregades!

Són tan velles i tan avorrides que provaré de deixar-ne tres de noves (però poc originals):
  • quins són els llibres més llegits (o més comprats) a les llibreries catalanes i en quina banda dels dos móns estètics se situa la majoria? Com es valoren les majories? (ho pregunto sense cap intenció plebiscitària).  
  • quina relació hi ha entre la legió de "lletraferits", de relataires i de poetes (sovint addictes a la rima decimonònica ABAB o àdhuc AABB?) i el públic lector? Són els mateixos?
  • les xarxes socials promouen el coneixement o organitzen l'estupidesa (per primer cop a la història de la humanitat)?

1 d’oct. 2015

El senyoret Mas


Visc en una colònia obrera d'un poble petit, de comarques. En un país petit i insignificant, El propietari de la colònia és un senyor que viu lluny, a la capital. El regiment de la colònia el delega en un encarregat, que prové d'una bona família del poble, de les bones famílies de tota la vida. Abans, els encarregats eren els cacics d'aquestes terres, que es passaven el càrrec de pares a fills.

Des de fa uns anys, el propietari i els cacics (que llegien llibres com nosaltres i sabien les coses que passaven a l'estranger de nord enllà, i d'oest enllà també) van decidir fer un canvi per guanyar-se el favor popular, i van decidir que els encarregats serien escollits per votació. Per aconseguir-ho calia enredar una mica el poble, és clar: van permetre que hi hagués altres candidats, de classe mitjana o fins i tot baixa. Van fer les normes del joc i ara, des de fa uns anys, l'encarregat continua sent el cacic però l'hem escollit democràticament. De vegades per majoria simple, de vegades absoluta o excepcional, un fet que sempre sorprèn els vells del poble.

Darrerament, l'encarregat està una mica enfadat amb el propietari, perquè a ell li agradaria manar una mica més. Diu que es vol rebel·lar per establir-se pel seu compte. Diu que això ens beneficiarà a tots, malgrat que mai no ens explica com ho farà. Des que estan enfadats, ens convoquen a votar-los cada dos per tres, per provar qui té més suports entre el poble. I nosaltres, que cada cop som més pobres, els anem a votar. Això també sorprèn els vells del poble.

Cal dir que cada cop votem menys per l'encarregat (el d'ara es diu Senyor Mas, no sé si ja ho havia dit). I també menys pel Senyor Propietari. El senyor Mas cada cop ens enganya menys, però encara ens enganya molt. Darrerament sembla que tot li surti malament, però ell encara mana i prova tot de trucs i estratagemes per continuar manant-nos. En els darrers dies, el senyor Propietari i el Senyor Mas s'han embrancat en una nova disputa. Diuen que tots tenen por que l'altre plegui, i s'emboliquen en noves baralles per atreure el nostre favor a l'un o a l'altre. La baralla entre ells dos és la forma que tenen de conservar la seva força i de conservar els nostres favors, que ells converteixen en vots.

De vegades sembla que el propietari de la colònia (que es diu Don Mariano, no sé si ho havia dit) i el senyoret Mas siguin la mateixa persona. Això no tan sols ho creuen els esotèrics i els que busquen els tres peus del gat. De vegades sembla que siguin dues persones diferents, però que es necessiten l'una a l'altra més que res en el món, més que el pa i l'aigua.
-Sant Jordi necessita el drac i el drac necessita sant Jordi -em va dir un vell del poble- L'un sense l'altre no són res, i la seva lluita ens manté entretinguts.

Mentre el senyoret Mas i Don Mariano ens mantinguin entretinguts, diuen els vells que cada cop serem més pobres i més tristos. Que fem pena. Però hi ha una gent que no ho veuen així, i ens posen futbol els diumenges i banderes pels balcons. No sé pas què serà del poble, perquè jo també em sento més pobre, més trist i més apenat. I a més a més, el conte de sant Jordi i el Drac no m'ha agradat mai. M'agrada més Moby Dick.