26 de set. 2015

TDAH a Catalunya




TDAH: Trastorn de Dèficit d'Atenció amb Hiperactivitat).

Segons els psiquiatres del servei de psiquiatria de l'Hospital de la Vall d'Hebron de Barcelona, Catalunya té un 28% de fracàs escolar. Quan s'apropen les eleccions aquesta xifra sol reduir-se a la meitat en els índexs oficials que es difonen, però en qualsevol cas sembla més sensat creure's els professionals de la psiquiatria que no pas els polítics.

Fa deu anys, la xifra era 10 punts inferior. Alguna cosa estem fent molt malament. I molt malament vol dir això: molt malament.

Entre els alumnes amb fracàs escolar, la majoria presenta el dèficit d'atenció amb hiperactivitat. El Departament d'enseyament no destina cap partida a aquest trastorn. I alguns equips d'assessorament psicopedagògic (EAPs) pensen que aquest trastorn no existeix. En especial, alguns EAPs de l'àrea de Barcelona.

Als Estats Units s'ha fet un estudi de la població reclosa en centres penitenciaris, i s'ha diagnosticat que el 46% dels presos sofreixen el TDAH. Alguns d'ells s'esperen al corredor de la mort.

A l'estat espanyol (que escric en minúscules per evitar determinades rèpliques), quatre de cada cinc responsables d'un accident de trànsit pateix de TDAH. Són dades del RACC, que té l'exclusiva de la reeducació viària mentre no arribi la democràcia i s'acabin els xanxullos d'inspiració pujoliana.

Un país com Catalunya (que podria ser un estat) amb un 24% d'aturats i un 28% de fracàs escolar és un país econòmicament inviable. No hi ha cap economista que pugui contradir-ho, encara que dugui americanes de coloraines. I és tan inviable si es diu Catalunya com si es diu Espanya. Dit d'una altra manera: aquest país és un país cremat, sense cap futur. I aquest és el país que tenim. Es digui país, estat o autonomia: no és una organtzació viable.

A Catalunya no es destina cap partida pressupostària pública i seriosa a la prevenció i el tractament del TDAH. Avui, hi ha un conveni de La Caixa (!!!) amb el Departament d'Ensenyament, que vol dir que la unitat de psiquiatria infantil de l'Hospital de la Vall d'Hebron pot fer un estudi diagnòstic a nou (9) escoles catalanes. Que s'ampliaran a sis (6) escoles més: 15 centres de Catalunya, entre centres de primària i de secundària.

Als països nòrdics (que tot sovint se'ns posen com a exemple a seguir des dels responsables educatius de la Generalitat, sempre nacionalistes i sobiranistes), la diagnosi i el tractament afecten el 100% dels alumnes, el 100% dels centres educatius.

A França la TDAH no es diagnostica o es diagnostica molt menys. Mentre que a l'estat espanyol (i a Catalunya) es diagnostica en l'espectre del TDAH un 20% dels alumnes de primària, a França es considera que els mateixos símptomes responen a una psicopatologia social (Lacan nasqué i exercí a França). I per tant, a França es tracta la Tdah des de la perspectiva de la psicologia social: però s'hi destinen recursos econòmics i socials impensables aquí, perquè saben que el tractament pot millorar les perspectives dels afectats. No pas per benevolència ni per una bondat estatal inesperada en l'ànima dels francs, si no per una estricta lògica de la supervivència estatal. Els francesos, amb un índex d'afectació menor, saben que és l'estat allò que està en perill.

Malgrat la gravetat de la situació, ni Espanya ni Catalunya no creuen que calgui dedicar recursos al cas.

A Espanya i a Catalunya s'aplica una estratègia de suïcida o de kamikaze. Estúpida. Però barata, això sí: allò que no es diagnostica és allò que no existeix: el fracàs escolar s'atribueix a la mala qualitat dels mestres i les males praxis de l'escola pública (i això justifica socialment o explica la reducció salarial dels mestres, el descrèdit sistemàtic dels professionals de l'educació). I finalment la subvenció inexplicable a una escola religisosa (catòlica) concertada, a una escola de l'Opus Dei, a una escola que separa sexes sense que mostri cap benefici.

El projecte escolar dels polítics al poder (a Catalunya,Cdc i a Espanya el PP) és el mateix i és idèntic: reduir l'escola pública a un servei subsidiari. Derivar els alumnes conflictius cap als centres públics quan no tenen prou recursos. És el mateix projecte educatiu del franquisme. D'alguna manera ens recorden qui foren els qui van guanyar la guerra civil. Allà la famñilia i els amics d'en Rajoy, aquí la família i els amics d'en Mas.

Què fem amb els nens i les nenes amb TDAH (i cal tenir en compte que les nenes costen més de detectar?). Ens esperem a veure els índexs de fracàs al batxillerat, fem un estudi de consum de cannabis a partir dels seus cabells?

Quina mena de país futur volem? Ens creiem el TDAH o no? Invertim en mestres o invertim en policies? Construïm escoles o construïm presons? Invertim en psiquiatres infantils? Ens alliberem de la Irene Rigau i de Boi Ruiz i de l'Artur Mas?

No hi ha cap resposta fàcil. Però tampoc no és tan difícil desempallegar-se dels mals governs.

25 de set. 2015

L'Alfred i l'Alberto, dos homes de bandera



24 de setembre de 2015. Plaça de Sant Jaume (en temps de la Revolució Liberal fou la Plaça de la Constitució. El rètol que recordava el nom antic fou retirat el 2013 per ordre de l'alcalde Trias, de Convergència).

La plaça era plena de gent que anaven a veure els castellers i a festejar la festa major de la ciutat. Ningú no sabia que, dalt del balcó de les autoritats locals, hi havia dos individus que havien decidit ser els enxanetes pel seu compte, del seu propi castell. L'Alfred i l'Alberto. O l'Alberto i l'Alfred.

El dia abans, l'Alfred i l'Alberto se n'havien anat de compres. L'un, al Gran Basar Ós Panda Feliç, i l'altre al Basar La Gran Muralla. Cadascun d'ells hi va comprar una bandera, se la va fer embolicar i va pagar a la caixera, a la qual li van dedicar una indissimulada ganyota de menyspreu. La ganyota fou idèntica en tots dos casos. Tots dos eren conscients de la importància de l'acte, de la rellevància simbòlica (emanada de la importància i la rellevància de sí mateixos) i de la insignificància de la botiguera, estrangera, ignorant que participava humilment en una acció que apareixeria a totes les cadenes de televisió.

L'Alfred va pagar amb targeta (tal com havia fet poc abans al quiosc, on s'havia proveït de l'Ara, El Punt Avui, La Vanguàrdia, el Sàpiens d'agost i el Financial) i l'Alberto amb el suelto que duia a a butxaca (el canvi que li havien donat a la botiga de joguines on havia recollit els tres darrers lliuraments de la col·lecció de fascicles i miniatures per pintar de "Uniformes del ejército español en Filipinas").

Tots dos es van guardar el tiquet a la cartera de cuir. Van caminar cap a casa tot meditant si lliurar el tiquet al partit perquè els fos reemborsat o bé optar per la grandiositat de l'altruïsme. Tots dos van trobar el mateix argument: els sacrificis que fan per la pàtria són enormes, de manera que aquests dos euros els hauria d'assumir la pàtria. Tot just després de decidir-ho, a tots dos els va acudir a la ment la vella frase: "que la prudència no ens faci traïdors". I tots dos van riure per sota el nas. "Ni traïdors ni burros", van pensar gairebé al mateix instant i en llocs diferents de la mateixa ciutat.

L'un va trobar el raonament mentre prenia un cafè i una aigua amb gas en una terrasseta, on el va atendre una cambrera peruana (quina poca esma que hi posa aquesta gent, va pensar, de bon matí ja semblen cansats). L'altre, mentre veia un home demanant caritat assegut entre un gos i un rètol de cartró ple de faltes d'ortografia. Dos euros són dos euros, va pensar: no es poden anar llençant els euros.

L'endemà al matí, enfilats al balcó de les autoritats municipals, cadascun d'ells va penjar la seva bandera a la barana. L'Alberto va lamentar no haver fet una mica més de gasto, perquè la seva era notablement més petita. L'Alfred va somriure amb suficiència, i va dedicar uns gestos a l'afició, amb un rictus de digne i de prepotent alhora. Com si acabés de guanyar un premi de novel·la catalana d'aquells que guanyava anys enrere. L'Alberto va interpretar un cop més el seu paper de resistent numantí, d'heroi tràgic i patètic.

Malgrat que ja tenen una edat i que el temps no ha tingut clemència amb els seus rostres (com si no duguessin una dieta equilibrada o sofrissin de restrenyiment crònic), tots dos conserven una espurna del nen que foren. Aquell nen habituat a què tot surti bé, de bona escola, delegat de classe, de casa endreçada i disciplinada. L'un és més culte que l'altre, l'un sembla abstemi i l'altre no, però tots dos presenten aquella imatge del qui mai no s'ha llevat a les sis (del matí) per anar a la feina. Sense ser brillants ni destacables, a tots dos la vida els ha tractat molt bé. Se'ls endevina aquesta mancança, una certa puerilitat sostinguda, una adolescència eternitzada.

L'un fa trenta anys que és regidor de Barcelona, en una proesa d'estabilitat laboral inversemblant o d'inútil. L'altre, fa poc, es va trobar en un dilema complex: havia d'escollir entre els dos salaris públics que percebia i va optar pels 90.000 euros anuals dels regidors, perquè com a diputat a les Corts el sou encara és més minso.

Aquestes dues criatures (idèntic trajo fosc de gala, tots dos sense corbata tal com mana el nou cànon) són els senyors de les banderes, com les dues cares bessones i simètriques d'una moneda (no sabem si d'euro o de pesseta). Els qui aprofiten el càrrec per pujar al balcó i penjar-hi el seu drap. Les ideologies, els models de societat i les polítiques de gestió de la cosa pública ho deixen per als altres.

A tots dos se'ls nota que mai no s'han jugat el físic enfilant-se a una façana per penjar-hi una pancarta o fer-hi un grafitti: tots dos es mostren maldestres, barroers i juganers com nens de vuit anys que escriuen "tonto el que lo lea" a la pissarra de l'aula quan la mestra bada. Tots dos han necessitat ajuda per posar el bocí de tela que encén els cors del poble, perquè sols no se'n sortien.

Tots dos han jugat al joc de les banderes. Tots dos necessiten ser el centre d'atenció. Tots dos ho fan per la pàtria, cadascun per la seva idea de pàtria. Hom pensaria que un patriota és aquell que es preocupa per la qualitat de vida i per la qualitat de la democràcia dels ciutadans, però l'Alberto i l'Alfred són una altra mena de patriotes: els qui creuen que els ciutadans -potser més aviat súbdits- viuran més feliços depèn de quina bandera onegi sobre els seus caps (aquells capets diminuts allà baix, allà al fons): l'un vol dues franges vermelles i una de groga. L'altre prefereix que les vermelles siguin quatre i les grogues, cinc.

Per evitar la similitud excessiva i emprenyadora que tenen les dues banderetes, un d'ells hi afegeix un fragment de la bandera de la Cuba revolucionària, malgrat que avorreix el comunisme cubà tant com l'altre, el seu germà bessó.

22 de set. 2015

Com marionetes atrapades a la teranyina del temps


En el pensament forjat durant el segle XIX, que a la península ibèrica va perllongar-se al llarg de tot el segle XX i fins a l'any 15 del XXI, la història és un progrés lineal que avança des de la tenebra (les cavernes, les tribus) fins a la llum (la civilització, la democràcia).

Aquesta mirada optimista sembla avalada per gran quantitat de factors que acceptem com a indicis del camí indiscutible cap a un món que tan sols avança i millora cap a la justícia, el coneixement, els drets de les persones. Fins i tot els invents i la tecnologia són vistos com a proves irrefutables: poder enviar un missatge digital a l'altra banda del món, estar en contacte permanent amb la informació, etc.

En aquesta forma de pensament es pensa que la vida d'una persona (si accedeix a uns mínims d'educació i d'instrucció) hauria de seguir el mateix patró d'evolució infinita: els fills tindran una vida millor que la dels pares, etc. En aquest esquema, donem per fet que la nostra moral i els nostres nous coneixements crearan uns joves que, en arribar a l'edat adulta, no tan sols tindran més ciència si no que també seran més competents socialment, moralment. Hom pensa que la vida de cada individu s'assembla a la història de la humanitat: tot du a una millora sostinguda i constant.

A mi m'ha costat molt comprendre que ens havíem equivocat. I malgrat que trobo moltes altres veus que també intueixen que alguna cosa ha fallat, també em sorprenc de trobar una gran quantitat de persones que mantenen il·lesa la fe en el progrés de l'espècie en general i dels individus en particular.

Malgrat el discurs dels llibres d'autoajuda (que ara es diuen "de creixement personal" o alguna cosa així), malgrat l'oportunisme i la prosa bonifàcia de Paulo Coelho, a mi em sembla que l'optimisme té tot l'aspecte d'una malaltia que minva la consciència fins a reduir-la a un esquitx. Tal vegada el problema fou que l'espècie va adquirir un excés de consciència en algun instant de fa milers d'anys, i ara l'evolució ens empeny a la seva reducció, perquè altrament optaríem per l'autoextinció com a única solució sensata i racional.

Potser només Darwin ho va encertar, i en Marvin Harris ho va corroborar amb "El gen egoïsta": els gens ens governen, i van corregint els canvis: si cal retrocedir, retrocedim. El gen tan sols pretén perpetuar-se. De manera que si els humans sofreixen d'una consciència excessiva, ara toca reduïr-la. Tal com la mandíbula dels homínids es fa petita a través dels milenis, ara toca reduir la nostra consciència i retornar a un pensament més màgic, més primigeni. Més tribal: vet aquí el senyor Viktor Orbán, primer ministre d'Hongria, el senyor Artur Mas, el senyor Antonio Cañizares, arquebisbe de València: retrocedir fins al pensament primitiu, emocional, irracional. Neo-romanticisme, neo-imbecilitat. I milions ho aplaudeixen, perquè els resulta fàcil i agradable de comprendre, com els gols d'en Messi.

Tal vegada caldria recuperar la visió del temps circular (sense progrés) de Nietszche i abandonar la mirada lineal del cristianisme, que és la mateixa del marxisme. I la mateixa -també, paradoxalment- del capitalisme. Potser això ens ajudaria a comprendre i a acceptar millor que hi ha alguna cosa que s'assembla molt a un fracàs monstruós en aquesta espècie. No sé si, en cas d'acceptar el fracàs monumental no començaríem a sentir-nos més tranquils (més feliços?) sabent que no hi havia ni progrés ni evolució. Que n'hi ha prou amb viure amb una certa dignitat, amb una ètica mínima, amb una mínima capacitat per comprendre que la vida té la grandesa de l'inútil.

De què ens serveixen els coneixements científics, els invents teconològics i les ficcions elaborades si milers d'homes i de dones moren cada dia de fam, ofegats quan fugen, atrapats contra una tanca amb punxes? De què ens ha servit el coneixement si al meu país hem de debatre la idea de l'estat-nació, de la nació, de l'ètnia? Era pitjor l'home que li ventava un cop de puny a l'adversari, que aquell que l'insulta "via twiter" i de vegades amb pseudònim?

O també: era més "atrassada" la societat feudal (de nobles i plebeus) que la societat actual, en què un directiu de la banca percep un salari que pot ser cent o mil vegades el salari mínim? És millor parlar de "majories excepcionals" i de "referèndums plebiscitaris" que proclamar rei el qui sigui capaç d'arrencar Excalibur de la roca?

Els descobriments científics i els invents tecnològics no tan sols no ens han fet més feliços ni millors, si no que només subratllen i fan més evident el desastre. Els homes i les dones que saben més coses, que tenen més eines i que estan més informats no saben fer res millor que aquells pobres ignorants del passat que mirem amb condescendècia mentre pensem: quina sort haver nascut ara i no pas en temps de Leonardo!

En aquest sentit, celebro que aparegui una mirada sobre l'espècie que ens veu com unes marionetes patètiques, atabalades, incapaces d'accedir a la vida, de la qual en fan una trista i macabra imitació.

20 de set. 2015

El pitjor vot de la meva vida



El Caudillo va morir deu dies abans que jo complís els onze anys. Quan vaig arribar als divuit, per tant, vaig poder votar. A casa meva es vivia la política intensament, i jo diria que és d'allò de què més es parlava (a ningú de casa no li agradava el futbol i jo era l'únic que llegia novel·les). De manera que aquesta "normalitat" de poder votar que experimentàvem els fills es va celebrar amb molta més emoció que un aniversari. El pare i la mare ho van viure com un signe inequívoc que, finalment, havien guanyat la llarga i tenebrosa partida contra les ombres: deixarien un món millor als seus fills.

Durant aquells anys de la primera joventut, el temps de les campanyes electorals eren uns dies de debat familiar intens, en què discutíem amb raons què votaria cadascun. Com que no sempre hi havia acord, de vegades havíem fet pactes sorprenents: si no teníem clara l'opció millor perquè en vèiem més d'una de bona, acordàvem que dos membres de la família votarien el partit A, i els altres dos el partit B. (Cal dir que alguna vegada els vaig traïr, i vaig votar el partit C en secret).

Recordo que a mi em xocava el contrast entre els debats argumentats de casa i les eufòries que veia a la premsa o pel carrer, i mai no vaig entendre els mítings clamorosos on, persones d'apariència sensata aplaudien i vitorejaven qualsevol eslògan, per més ridícul, naïf o trampós que fos. Suposo que el gèrmen de la desconfiança en la democràcia (en aquesta mena de democràcia, com a mínim) ja se m'havia ficat a dins. Llavors va arribar el referendum sobre l'ingrés a l'Otan, i jo, que tenia 22 anys i estava atònit, vaig descobrir l'anarquisme.

Les eleccions del 27 de setembre han donat un segon cop a la meva escassa fe democràtica. Aquest serà el meu vot més difícil. O el pitjor. I com que els meus pares són morts, tampoc no podré arribar a un acord per distribuir vots entre les opcions millors o menys dolentes, o per contrarrestar les majories absolutes que sempre detestàvem, i que encara temo.

A la campanya que vivim, el raonament és absent, el programa polític s'ha evaporat (i es culmina per fi la tendència evident dels darrers anys), triomfa la propaganda (on s'hi intueixen indissimulades referències goebbelesianes) i el factor emocional derrota el racional. Quan ens pensàvem que havíem entrat en un temps de major respecte per la idea de la democràcia, resulta que sortíem d'ell: apareixen en escena actors com la "majoria silenciosa", les "eleccions plebiscitàries", les marques blanques, les candidatures ajuntades per força i sota xantatge, les amenaces i les promeses borroses. I les banderes, moltes banderes.

Quan Sandro Rosell va proclamar que "el Barça és una emoció" no es devia imaginar que pocs anys més tard els partits li prendrien la idea per afirmar que "Catalunya és una emoció / Espanya és una emoció". Un cop liquidada la política, entren en escena els moments excepcionals, la cita amb la història, la sacralitat dels textos legals i el revisionisme històric més ridícul. Com si fóssim al segle XVIII o XIX, hom troba interessant el terme "nació", però ningú no vol parlar del contingut.

Potser hem arribat a una nova concepció de la democràcia que té alguna cosa de contrarrevolucionària: davant la possibilitat d'un gir cap a la democràcia participativa i autogestionada, s'ha produït la reacció de la democràcia-espectacle, emocional (o sentimental), que menysprea el sentit de la democràcia i hi incorpora la retòrica del futbol i l'estètica del reality-show televisiu, etc. I que retrocedeix fins a aquell temps de la transició i de l'Otan: tal vegada no hem aconseguit sortir de l'edat ingènua (que no innocent).

Si vulgués ser optimista (no en tindria prou amb la voluntat, em faria falta alguna substància psicoactiva) podria pensar que tal vegada no pot anar pitjor, i que hem arribat a un final de cicle. Que el pèndol tornarà cap al territori del debat racional, on les campanyes electorals parlen de models socials, sanitaris, educatius, cuturals, assistencials. Que són les qüestions que tenim pendents de veritat, perquè són les que tenen alguna cosa a veure amb la vida de cada dia: a priori, sembla que la feina dels polítics del segle XXI és gestionar la vida de cada dia més que no pas els somnis, les fantasies i les il·lusions, perquè això és un territori d'ombres, més apropiat per a gurús, endevinaires de fira i prestidigitadors.

Em sento decebut, vet aquí el resultat. Ara que he fet els 50 me n'adono que fou en aquesta edat que els meus pares van sentir que deixarien un món millor a la generació següent, i jo no sento el mateix. Malgrat la decepció procuro escoltar el debat (no em refereixo al debat-show de les cadenes de tv), analitzar les escasses propostes clares i els poquíssims arguments. Intento trobar la raó suficient que em permeti anar a votar. Perquè anar a votar no és una acció obligatòria, ni és més ètic anar a votar que abstenir-se.

El vot el ciutadà hauria de ser difícil d'aconseguir per aquests individus dels cartells. Se l'han de guanyar amb esforç. Els qui es van deixar la pell per la democràcia a la trista Espanya (i al trist planeta) no pretenien que anéssim a posar un paper dins d'una urna: pretenien la gestió del què és públic en termes de pacte, de respecte per les mirades diferents, de debat de les idees, de distribució del pressupost públic en funció de criteris polítics consensuats i transparents.

Per anar a parar a les guerres de banderes o de majories excepcionals no calia deixar-se la pell ni la salut ni el patrimoni: retornar a la barbàrie primigènia de les tribus i dels caudillos és ben fàcil. Al capdavall, a Hongria ho estan fent i ningú no els ho impedeix.

15 de set. 2015

Hitler i els xarnegos


Diuen les veus assenyades que, quan en una discussió apareix el mot "Hitler", aquest fet indica que cal abandonar la discussió. Si entenem que la discussió és una forma de diàleg en què cadascun dels participants defensa el seu punt de vista i critica el dels altres, l'aparició del cognom d'Adolf Hitler en l'argumentari és en sí mateixa el final de la discussió: allò que ve a continuació és l'abandonament del context civilitzat per entrar en el salvatge: el crit, l'insult, la bofetada, el cop de puny, la punyalada, etc.

És allò que la wikipèdia recull com a "reductio ad hitlerum". Però no obstant això, la reducció a Hitler (o al nazisme) és present en els fòrums de debat pro-independència o anti-independència de Catalunya, i potser amb un èmfasi especial en aquesta cridòria que es diu Twiter -a la qual no li acabo de veure la gràcia (Twiter sembla el lloc on, amb el menor nombre de paraules es pot aconseguir el major nombre d'insults i d'enemics: per fortuna tot s'esdevé en l'espai virtual, on de moment el cop de puny i la punyalada són dibuixets estereotipats i puerils).

Ara, en plena campanya electoral a l'autonomia catalana, hem de parlar d'un nou mot que ens indica que hem arribat al cap del camí de la dialèctica: es tracta del "xarnego", un mot que apareix i desapareix del llenguatge i de l'imaginari català. La història del mot "xarnego" (etimologia, usos i variants) no és del tot clara, però la majoria acceptaria que -en temps contemporanis- es refereix als qui van anar a viure a Catalunya procedents d'altres llocs d'Espanya, com a mà d'obra barata i fugint de la misèria. Caldria veure si els seus fills també són mereixedors de la categoria xarnega. Per als procedents d'altres bandes (sempre parlem d'immigració pobra, mai dels milionaris que es compren un xalet a Sitges), hi ha altres opcions: sudaca, latino, indi, morenito, negret, moro, paki. Fins i tot he sentit tractar els equatorians de "matxupitxus" entre persones que treballen a l'ensenyament, i que per ignorània o per ironia han traslladat el Macchu Picchu fins al país del costat.

Els ciutadans de Catalunya hem creat la "reductio ad xarnegum"? Hem aportat alguna cosa nova a la cultura universal?

El "xarnego/a", en el pre-clímax de la campanya electoral, sembla que es rescata de la letàrgia socio-lingüística (per obra d'una alquímia ben curiosa, ara es diu "el fill de l'immigrant") i se li demana el vot, que vès per on, ha esdevingut decisiu. La mirada vers el xarnego i el seus escenaris és innegable, brillant, corprenedora:
  • La llista de Convergència i Erc ha situat a l'Avinguda de la Meridiana el seu darrer aplec mediàtic per dur fins al nucli de la xarnegada la bona nova: els catalans de tota la vida, i àdhuc els de la Catalunya interior us venim a saludar (per fi!) i, de passada, a declarar-vos amor electoral. Si la convocatòria s'hagués dut a qualsevol altra avinguda (posem-hi per exemple l'Avinguda de Pearson), no hagués estat el mateix.
  • Pablo Iglesias, el líder de Podemos, va gosar anomenar "els fills dels immigrants" en un míting de Rubí, localitat de llarga tradició xarnega i veïna de la catalaníssima Sant Cugat. La reacció de les forces catalanistes, nacionalistes i etc davant la menció d'Iglesias s'assembla més a una reacció al·lèrgica que no pas a un esforç per debatre, i ha promogut l'aparició d'un nou argument reductor: la "reducció a l'etnicisme". (Reductio ad etnicismus?) Tu ets un etnicista, no perquè l'etnicista ets tu, tu ets més etnicista que jo, etc.
  • La campanya de Ciutadans circula especialment per les localitats més estrictament xarnegues: Castelldefels, Gavà, Santa Coloma de Gramenet. La del Partit Popular comença per Badalona (qué bonita es Badalona en invierno y en verano, con mantilla y barretina, etc).
  • La senyora Carme Forcadell (situada en un número primer de la llista de l'Artur Mas) també va parlar dels "fills dels immigrants", però ho va fer -prudent, assenyada i catalana com és, i funcionària de l'estat- en una plaça segura i fortificada com la Plaça del mercat de Vic, i allà va augurar que la llista dels neoliberals guanyarà les eleccions precisament gràcies als xarnegos. O als seus fills. O als néts, vés a saber. Vic, que fou bressol del carlisme al XIX i de Plataforma per Catalunya al XXI, pot tolerar la menció dels xarnegos però encara no la dels moros, als quals la Carme -per prudència i per tacticisme- no va esmentar.
La llista de casos i exemples deu ser molt més extensa, però per més que m'hi extengués ja no diria res de nou. En qualsevol cas, allò que ens arriba és una mena de redempció de la figura del xarnego i dels seus espais vitals, una transfiguració que em penso que tan sols ha començat. Estic convençut que veurem molts altres miracles.

El periodista i novel·lista Javier Pérez Andújar té una obra breu i molt recomanable en qualsevol moment -però ara més- que es titula "Paseos con mi madre". A mi m'agradaria que aprofitéssim l'ocasió per retrobar-la i rellegir-la, i la recomano especialment a la Carme Forcadell i a l'Albert Rivera (però també a l'Artur, a aquest Lluís Llach a mig camí del Senegal i a en Francesc Homs, que diuen que és un gran lector). "Paseos con mi madre" no és un tractat d'etnologia ni un treball de sociologia, d'història o de politologia. És un text a mig camí de la novel·la de records i de la novel·la iniciàtica sobre l'adolescència, és un llibre bell i poètic.

Enmig dels records del narrador n'hi ha molts que s'escauen avui, i entre ells n'hi ha un que explica una nit electoral en què Convergència i Unió va aconseguir la majoria absoluta a les urnes. El narrador adolescent camina Rambla de Catalunya avall fins que es topa amb una congregació de celebrants de Convergència, davant la porta d'un hotel sobiranament decadent. Uns dels quals exclama: "Que n'aprengui la xarnegada!". En aquells anys del pujolisme rampant, el xarnego i el seu espai vital eren un erm, una mena de Death Valley català, un no-lloc més enllà de les ciutats i les viles. A ningú no li interessava, i es preferia que s'abstinguessin. Havien vingut a treballar de cambrers i d'assistentes de la llar, però no pas a opinar.

Els Nou barris barcelonins, les dues ribes del Besòs, el Baix Llobregat, el Barcelonès del nord, els dos vallesos (amb l'excepció de l'illa santcugatenca), i tot allò que fos perifèric a Tarragona, Girona i Lleida no va existir o potser ho va fer una mica per als pescadors de vots socialistes (del socialisme d'aquell temps). Ara retornen de l'oblit, reconvertits en zombis oportuns i útils electoralment que podrien ser indepes o no, vés a saber, perquè tampoc ningú no els ho demana i perquè tots temen que després de tants anys d'oblit i després de tantes traïcions, de la democràcia no se'n refiïn ni un pèl.

Jo tampoc no em refiaria gaire d'aquesta democràcia fraudulenta, perquè si ens imaginem un món en què prevalen els cognoms materns enlloc dels paterns, jo em diria Lluís (o Luis?) Molines Coronado, descendent de Cartagena, Múrcia. I de la vall d'Albaida. Llocs de misèria profunda. I sabria, amb una claredat meridiana, que aquesta cosa de la independència és una cosa de senyorets de merda. (Señoritos de mierda, per fer servir l'expressió de Juan Marsé a "Últimas tardes con Teresa").

13 de set. 2015

Raül Romeva, autor de "Sayonara Sushi"


-En Romeva ha escrit una novel·la que es titula "Sayonara Sushi"? -demana una senyora de Manlleu, de casa bona i vídua d'un hereu de Torelló, tot alçant la cella dreta- Vaja... podia haver-la titulada "Adéu-siau Sardineta". Seria molt més propi, oi?

En efecte, la nostra senyora de Manlleu és persona culta i ben informada, i sap que el candidat de "Junts pel Sí" és autor de dues novel·les: l'esmentada "Sayonara Sushi" i també de "Retorn a Shambala" (que la senyora de Manlleu hagués preferit titulada "Tornada a Camprodon"). Totes dues es poden trobar a Amazon.es.

No és el primer cop que un polític patriota i contumaç practica la literatura, perquè en JL Carod Rovira ho va fer amb "La passió italiana" (edicions 3i4, premi Octubre 2012), tot i que en Carod va tenir el detall digne d'escriure-la un cop havia plegat de la política, cosa que sona bé i li dóna un vernís elegant, àdhuc afrancesat. L'Antoni Vives (18 de juliol de 1965), regidor de Barcelona per CiU (i futur alcalde si no fos per la mobilització dels barris populars a les darreres eleccions), també fa novel·la i va publicar la revisionista i dretana "El somni de Farrington Road" -mentre era regidor amb càrrec: a Convergència, simular la decència no forma part del codi ètic.

Però tornem a en Raül Romeva Rueda, en Triple R. Que no tan sols sap fer novel·les si no que és gran nedador i bon ciclista, i a més a mes té tot l'aspecte de saber cuinar admirablement bé: se l'intueix capaç de preparar receptes ferranadrianesques de memòria. Un tipus complert, dels que saben reparar aixetes i desaigües, dels que arreglen endolls en pocs minuts i amb perfil d'amant satisfactori.

Però... ai! Sempe hi ha un "però": com és que una persona tan competent cau en un fangar tenebrós? Per quines raons un home com ell es fica en un atzucac que no té sortida bona? Analitzem-ho:

Posem que la candidatura del novel·lista Raül guanya les eleccions. En aquest cas, li ha de cedir la presidència del govern al quart candidat de la llista, un antic rival, un ultraliberal privatitzador i "bussiness friendly" anomenat Artur Mas. Sembla un mal escenari per a la trajectòria esquerranosa d'en Raül, i un moment nefast per a la seva autoestima. Tots sabem que els escriptors disposen d'un bon ego, de manera que si un escriptor calb ha de cedir-li el protagonisme a un tipus mediocre de tupè rampant deu ser una decisió difícil, duríssima, un moment horrible de la biografia íntima.

Ningú no voldria ser a la pell d'en Raül el matí en que es llevarà, es plantarà davant del mirall i dirà:
-Jo, l'escriptor de novel·les i assajos, el bell i jove nedador, ciclista i expert en bricolatge i gastronomia, bon amant, etc, li he de cedir la presidència del país a un fatxa vanitós, mediocre i repentinat, soci del Círculo Ecuestre, sense ofici ni benefici.

I para posem que "Junts pel Sí" no guanya, i que en Raül esdevé el portaveu d'un grup parlamentari a l'oposició format per individus de pelatge ideològic divers, heterogeni i fins i tot oposat, que van des de l'extrema dreta del señorito Vila d'Abadal, de Vic, fins als ingenus de l'Esquerra Republicana del Baix Llobregat. Com ho farà? Quin ésser humà estaria preparat per emprendre aquesta tasca hercúlia?

En aquest cas, hi ha un matí imminent en la vida del novel·lista Raül Romeva en què es llevarà, es plantarà davant del mirall i dirà:
-Jo, l'escriptor de novel·les i assajos, el bell i jove nedador, ciclista i expert en bricolatge i gastronomia, bon amant, etc, he de donar la cara per una colla de tipus d'ínfima categoria, els uns fatxes carlistes i els altres republicans de pacotilla, i tots ells penosament incapaços de pactar un referèndum, incapaços de trobar suports internacionals que no siguin del Tea Party o del neofeixisme italià... què has fet, Raül?

Cap dels dos escenaris no sembla interessanta per a en Raül Romeva, escriptor de novel·les estranyes per desconegudes, poc llegides, i paradoxalment no reivindicades durant la cursa electoral. Podia haver aprofitat la candidatura per promocionar-les, però no ho ha fet. Quin misteri tan enigmàtic...!

[L'explicació de tots aquests enigmes (una explicació hipotètica) la trobo en les idees de Lacan, el psiquiatra que va psicoanalitzar els fenòmens socials i polítics. Seria llarg i tediós d'explicar i ho deixo per més endavant. Lacan és especialment espès, tot i que alhora és meridianament clar. Només avanço que tot plegat té a veure amb certs complexos i els embolics inconscients amb la figura del pare, etc.]

La relació d'en Romeva amb la literatura, però, no acaba amb la seva faceta d'escriptor. En Raül és un tipus definitivament paradoxal i curiós, que podria ser el protagonista d'un conte d'en Txèkhov o d'en Gògol del qual només ens en falta el desenllaç, existencialista i entre còmic i patètic, en la línia dels russos esmentats. O tràgic, perquè també hi ha quelcom de shakesperià en aquest joc de patriotes arrossegats pel destí i la cita amb la història, els viatges iniciàtics, l'èpica i demés grandeses. Hom hi intueix alguna cosa a mig camí entre Hamlet i Macbeth: verins, traïcions, venjances, la descarnada lluita pel poder, les malediccions d'una pàtria dissortada, etc.

Quan el nostre escriptor es trobi davant del dilema que se li plantejarà a partir del dia 28 de setembre, sentirà la temptació de desaparèixer discretament, com aquell Wakefield d'en Hawthorne? Es quedarà atrapat en el dubte com en Benito Cereno d'en Melville? Optarà per continuar endavant vers el sacrifici extrem, com aquell Jesucrist d'en Yahvé?

Vés a saber si el novel·lista es rebelarà contra els qui l'han dut al capdamunt de la llista per usar-lo de màscara provisional. Si es rebel·la, el podrem comparar a Prometeu (malgrat que el tità inventor del sacrifici mai no es va prestar a fer d'estaquirot per complaure els déus). Si no es rebel·la, adquirirà un aire de Bartleby, aquell personatge inquietant de Melville que respòn "preferiria no fer-ho" davant de qualevol repte, i que roman inalterable al seu lloc discret, quasi insignificant, però portador d'una moral incorruptible.

Si donem crèdit a les veus apòcrifes i conspiradores que parlen d'un pacte secret entre les forces de l'esquerra (CUP+CSQP+els diputats d'Erc que ara estan Junts per força) per investir el novel·lista i venjar-se dels xantatges del senyoret Mas deixant-lo a l'estacada, trobarem que Romeva esdevé el personatge d'un thriller d'en Frederic Forsyth o d'en John Grisham adaptable al cinema, i interpretable per un Tom Cruise de testa rasurada (bon impacte visual!).

Si ens quedem en el món de les reunions secretes, les conspiracions i les cambres obscures del poder, Romeva podria ser un personatge secundari d'aquella magistral "L'home que fou dijous", deguda a la ploma del genial capellà Gilbert Keith Chesterton. (Si el mirem com un home amb ànima de xai sacrificial, el podríem situar en una obra de Mossèn Ballarín, que també és capellà però en aquest cas trist i mediocre, ridículament preconciliar).

Vés a saber què passarà, ni quines decisions prendrà el novel·lista RRR. Si acceptarà el destí que li han predibuixat en una reunió fosca, tèrbola i opaca en la qual es va decidir que seria protagonista del primer acte però personatge absent en els actes següents: el sacrifici sempre és dolç quan es fa per la pàtria. (Diuen els místics que els sacrificis vàlids són els gratuïts, però en el món de la política ibèrica la mística és cosa de ximples i no compta).

I més dolç deu ser el sacrifici quan es fa a canvi d'algun càrrec posterior, ben remunerat i còmode, pactat com a pagament (tan li fa si en una Catalunya independent com autonòmica). Tal vegada en Raül serà el proper Síndic de Greuges, perquè l'actual fou membre del PSUC i, en la lògica catalana, és presumible que el successor vingui d'ICV. Som una mica sicilians, i en aquest context ja se sap que la família és important.

En aquest cas -hipotètic però probable- en Romeva tindrà un despatx i una feina agraïda on podrà exercir de progressista enmig de les bèsties ultraliberals, i estarà beneït per un sou que multiplica per deu el sou de les caixeres del Mercadona. Tindrà temps i diners, i podem profetitzar la publicació de novel·les definitives que superaran les d'en Dostoievski, perquè el geni rus mai no va gaudir de tants rubles com per poder escriure tan còmodament.


11 de set. 2015

44 no és majoria

L'enquesta pre-electoral va esdevenir una arma propagandística en algun instant del passat, de manera que la publicació de prospeccions electorals s'ha d'interpretar en aquesta clau si es vol mantenir una mica de seny enmig del tsunami permanent. El CIS, Centre d'Investigacions Sociològiques (no confondre el CIS amb la sèrie CSI, perquè el sis depèn del Ministerio de la Presidencia) va publicar-ne una el dia 10 de setembre (vès quina casualitat!), que tracta dels possibles resultats a les eleccions de l'autonomia catalana del proper 27 de setembre.

Efemèride del dia 27 de setembre: el mateix dia però de 1822, Jean François Champolion va anunciar que havia desxifrat la pedra Rosetta, de manera que es van començar a traduir els jeroglífics egipcis.

L'enquesta publicada dibuixa un escenari de molt d'intríngulis, de tensió, d'incertesa i d'allò que Alfred Hitchcock en diria suspense. La suma dels partits independentistes freguen la majoria absoluta al futur parlament autonòmic. I alhora es recull una dada interessant per als qui plantejaven la paradoxa de les "eleccions plebiscitàries": els electors independentistes sumarien un 44% dels vots. Dit d'una altra manera: els independentistes poden assolir la majoria d'escons que permetria mantenir CDC al poder, però no tindrien legitimitat per presumir una majoria independentista capaç de decretar la independència per la via d'una DUI (no confondre la DUI amb el DIU, que és el dispositiu intra unterí destinat a evitar embarassos).

És significatiu que el telenotícies de la propagandística tv3 recollís tan explícitament la dada del 44%, perquè això indica que el ministre de la propaganda senyor Francesc Homs vol explicitar-la per tal de prevenir els independentistes -especialment els de la Cup- davant el futur que els espera i els envia un missatge inequívoc: això de la independència ho tenim fotut. (El senyor Homs no diria mai "fotut" ni "xungo": és previsible que pronunciï alguna expressió més elíptica, eufemística o metafòricament elegant i senyorial, de l'estil de "fomut", "pelut", o que recorri a l'expressió "no podem posar el carro davant dels bous").

L'enquesta planteja l'únic escenari ideal que convé tant al senyor Mas com al senyor Rajoy: la dreta catalana pot continuar al govern català, però desproveïda d'arguments vàlids i validables per plantejar la independència de facto. Dit en paraules senzilles: tot continua tal com estava. Virgencita de Lourdes, que me quede como estoy. Mira tu quina casualitat: l'Arturo i en Mariano se senten satisfets amb l'enquesta que han pagat. El client sempre té la raó.

La publicació de l'enquesta pretén influir sobre els pobres indecisos (entre els quals em compto)?: és obvi que sí. La mobilització de cada sector podria ser decisiva quan se'ns presenta una balança tan equilibrada, tan diabòlicament polaritzada. Em sento tan pressionat que m'esgarrifo, i per això estic mirant si el dia 27 puc fer una escapada al Pirineu, a poder ser en una vall perduda, sense col·legis electorals ni cobertura mòbil ni wifi.

A mi m'hagués agradat més un debat entre opcions socials en què es parlés de models de sanitat i d'educació públiques, de polítiques econòmiques, de polítiques culturals, lingüístiques. És a dir: de política. Més que no pas d'etnicismes, de si lerrouxistes o bons catalans, de falangismes zombis, de 1714, del difunt general Moragues, de bromes militaristes. Un dia el ministre de Defensa espanyol suggereix la intervenció del seu exèrcit i l'endemà el pobre Mas suggereix que la hipotètica Catalunya futura podria tenir un "petit exèrcit" (sic): no és un acudit, és el joc pueril de les simetries que han acordat en Mas i en Rajoy per fer bullir les olles respectives. I per provar a veure si jo me'n vaig de l'olla amb tanta simetria.

Cal prendre calma i recordar això, que les enquestes són una arma de la propaganda, tan mesquina com els cartells i els eslògans amb promeses que ningú no complirà perquè l'incompliment és fàcil i gratuït.

L'enquesta dibuixa l'escenari ideal per al poder compartit i coordinat de Mas i Rajoy i la pitjor opció per als qui encara creiem en la democràcia: allò que ens diu és que el nostre vot és irrellevant i que tan sols valida el què han decidit als palaus de la Moncloa i de Sant Jaume, que és mantenir la situació fins tan enllà com sigui possible. Un full de ruta surrealista i un immobilisme igualment surrealista. I au, anar fent. Anar privatitzant serveis públics, anar alimentant la banca. I mantenir-nos distrets en una discussió estèril de banderetes, que si Lerroux que si els germans Badia, ètnies, soldadets de plom.

Mare de Déu, que sant George Orwell es recordi dels pobres ciutadans. Perquè ja ho veus, George: tan sols ens deixen franca la porta de l'anarquisme. Anarquisme que vol dir no creure's ni participar en la seva democràcia.

8 de set. 2015

Catalunya, mig literària i mig porcina

Fotografia d'Ana Portnoy

Els catalans hem deixat de llegir perquè ens hem posat a escriure? Així formulo la hipòtesi que em ronda pel cap des de fa temps. Els amants del mètode científic podran, si ho desitgen, donar voltes a la qüestió. Jo no sé la resposta, i per això em limitaré a donar dades, intuïcions i més preguntes.

El dia set de setembre vaig assistir a la presentació de quatre novel·les noves (perdó per la redundància). L'acte es va celebrar a la plaça de la Catedral: dalt de l'escenari els quatre autors i entre el públic una majoria d'escriptors, editors i periodistes del món literari. Aquest cop em va tocar seure dalt de la tribuna per adreçar unes paraules a l'afició, però aquest paper s'ha tornat tan intercanviable que sembla aleatori.

Els escriptors ens escrivim, ens llegim i ens assistim a les presentacions, i de vegades també ens comprem entre nosaltres, i sovint ens comentem i ens resseyem pels blocs. Una "cosa nostra" endogàmica amb aspecte de lògia maçònica. Amb els maçons també ens hi assemblem en la tenebra que ens envolta, la invisibilitat que ens rodeja. Dels maçons tan sols ens en diferencia que no actuem secretament per voluntat, si no per impotència de fer-nos públics (la immensa majoria aspiren a la popularitat i al reconeixement, i a les càmeres d'una Tv3 obsessivament autista a la literatura catalana, com víctima de la maledicció més eficaç).

És cert que encara hi ha alguns lectors que no són escriptors, però jo diria que una bona part d'aquests aspiren a canviar de bàndol, i que tenen mitja novel·la escrita, o tres manuscrits guardats al calaix. Nota important: "manuscrits" i "calaix" són dos arcaïsmes que uso deliberadament, endut per la meva fília esteticista i decadent, perquè tothom sap que parlo de textos escrits en "word" i que romanen dins la carpeta groga i virtual del seu ordinador portàtil.

La caiguda del lector i del comprador de llibres sembla inversament proporcional a l'ascens de l'escriptor. O això és una il·lusió i sempre ha estat així? Què ens està passant? Tal vegada els resultats en comprensió lectora dels nostres estudiants, que cada nou curs dóna xifres més minses, hi té alguna cosa a veure. Tal vegada a l'Edat Mitjana era molt pitjor. Tal vegada els escriptors catalans no escrivim textos interessants per als lectors: l'autocrítica és imprescindible, ni que sigui expressada en forma de dubte elegant i metòdic.

Posat a donar dades per al qui vulgui fer-ne un treball veritablement científic, hi arriscaré la dignitat en nom de l'honestedat i faré una confessió: he assistit a presentacions de novel·les que he comprat i no he llegit, o que ni he comprat ni he llegit. Au, ja està dit. En el meu desgreuge tan sols puc dir que la meva situació econòmica no em permet comprar-me tot allò que voldria. Parlo tant de llibres com de roba, d'alimentació i d'aparells digitals. La vida consumidora dels treballadors públics amb jornada laboral reduïda és així.

Aquí acabo de donar una dada essencial, que tal vegada aporta un factor decisiu: tinc molt de temps lliure i pocs calés, de manera que escriure novel·les (i no comprar novel·les) esdevé l'opció gairebé natural, la lògica en un individu que conserva indicis de salut mental.

Al títol he esmentat el sector porcí, i ara em disposo a explicar-ho: una part molt important de l'economia catalana gira al voltat del món del porc, i per això em sembla oportuna la comparació. Imaginem-nos que amb el porcí passés el mateix que passa amb el literari. Imaginem-nos que hi hagués més porcs que persones. Per no fer-ho tan antipàtic, transformo la comparació: imaginem-nos que hi hagués més fabricants d'embotit que consumidors d'embotit. Les fires porcines serien un èxit, però els fuets i els bisbes es podririen a les cambres frigorífiques de l'Osona, el Bages, La Segarra, La Noguera, La Garrotxa, el Berguedà, el Solsonès...

Ara que ho penso: la llista de les comarques porcines coincideix amb la llista de les comarques més carlines, que alhora són les comarques més sobiranistes. Hi ha cap relació objectiva entre els fets i fenòmens anomenats? Hi ha cap historiador o sociòleg capaç de donar una resposta?

Si el sector del porcí visqués les mateixes viscissituds que el literari, quin país tindríem? No proposo que els ciutadans deixin de comprar botifarres per poder comprar llibres, ja que m'estimo la meva vida i sé que si ho proposés m'enviarien un parell de sicaris extrets d'entre els escorxadors de l'Àrea de Guissona per solucionar el problema. (Seria una versió nostrada de "The Texas Chainsaw Massacre"). Però em preocupa i no puc deixar de pensar-hi. Un país que menja molt d'embotit i llegeix poc no tan sols tendeix a la patologia del colesterol, si no que expressa un retorn inquietant a allò primari, al carnivorisme pre-renaixentista. Potser expressa que som una cultura exhausta, en franca decadència intel·lectual. Potser diu que som un país sacrificat a mans dels seus dirigents --paradoxalment més patriotes que mai--, i que tan sols pensa en alimentar-se.

Ho deixo aquí, perquè sóc conscient que l'article ha pres una deriva perillosa i que hi he exposat factors i conceptes que podrien girar-se contra meu, de manera que si continuo per aquest camí només justificaré l'aversió dels catalans per consumir (volia dir comprar i llegir) literatura catalana.

En qualsevol cas, tot sigui en nom dels estudis seriosos, de la ciència i de la raó. Alea iacta est. I que ningú no s'esgarrifi en llegir "iacta", que és el mot llatí del qual deriva la nostra "ejaculació".

__________
Al candidat de "Junts pel Sí" el votaran milers o desenes de milers d'electors, però em temo que pocs d'aquests es deuen haver molestat en perdre els setze i/o onze euros que valen les seves novel·les "Retorn a Shambala" i "Sayonara Sushi", dos títols poc afortunats, tot sigui dit de passada. 

L'enyorat Joaquim Jordà va rodar una pel·lícula fabulosa sobre la Catalunya profunda i porcina, "Un cos al bosc" que també fou la seva gran aportació al gènere negre. La recomano molt als lectors i escriptors del gènere, perquè és un exemple i una guia a seguir.



Efectivament: el personatge masculí de l'escena fa pensar en el senyor Francesc Homs, nat al bell mig de la Catalunya porcina.

6 de set. 2015

No estic d'acord amb en Marc Moreno


Abans de començar a explicar en què i perquè no estic d'acord amb en Marc Moreno, em cal contextualitzar-ho. En Marc Moreno és una persona que admiro per motius diversos, dels quals només n'explico un: és un editor valent i agosarat que s'ha llençat al món de l'edició (Llibres del delicte) en temps adversos. Hi ha qüestions de caire personal i humà que se'm fan admirables, però que ara no venen al cas.

Allò que li vull discutir és una argumentació de to més aviat lleu i publicitari que va escriure a la web de l'editorial que dirigeix, i a l'entrada titulada "Escriptors i polítics", amb data de 6 de juliol de 2015. En aquest article, en Moreno explica que hi ha dos autors amb obra publicada a la "Llibres del delicte" que han obtingut, recentment, càrrecs polítics. Aquesta darrera circumstància li dóna peu a afirmar que:
A Llibres del Delicte hem estat rumiant què suposa aquesta doble implicació política dels nostres fitxatges més recents i no hem arribat a cap conclusió. Què significa tot plegat? Vol dir que busquem escriptors compromesos amb la societat? Gent que trepitja el dia a dia i que aspiren a canviar una realitat social que no els agrada? Segurament sí, ja que nosaltres també som d’aquest parer.
L’escriptor de novel·la negra és una persona amb els ulls oberts, que vol denunciar les misèries de la societat, reflectir tot allò que succeeix al carrer, al món que ens envolta. Massa sovint aquesta és una activitat solitària que no va més enllà del procés creatiu que es plasma en un llibre, però hi ha casos on aquestes inquietuds superen el paper i els textos, de manera que es passa a l’acció. Com així han fet l’Esperança i en Damià.
Aquestes afirmacions (algunes d'elles formulades en forma de pregunta retòrica) m'han dut a escriure-i una resposta que tal vegada també incorpora una certa retòrica. 

Els dos polítics als quals es refereix l'editor són dues persones d'ideologia i de trajectòria força diferent. Es tracta de l'Esperança Camps (consellera de Cultura de les Illes a proposta de Més Menorca) i Damià del Clot (alcalde de Vilassar de Mar per ERC). D'entrada, Més Menorca i ERC em semblen opcions amb un plantejament social divergent, ja que ERC és el partit que, a Catalunya, sosté i vol continuar sostenint al poder autonòmic el govern neoliberal d'Artur Mas. No seria agosarat afirmar, per tant, que el "compromís social" de les dues formacions no és equiparable. Més aviat és oposat.

Però no és això el que m'agradaria exposar: quan en Moreno diu que "busquem escriptors compromesos amb la societat" per referir-se a càrrecs polítics trobo que cau en un error que provaré d'explicar. 

Els treballadors públics (aquells que perceben un salari procedent dels fons públics) es poden classificar en diversos grups, cadascun dels quals té nivells de compromís i de salari molt diversos: els funcionaris treballadors de la burocràcia estatal, els qui presten serveis públics (sanitaris, educadors, assistents socials i responsables de serveis com els transports o la seguretat viària) i finalment els càrrecs electes, els gestors elegits en sufragis. Deixant de banda els enigmàtics buròcrates, qui pot establir el grau de "compromís" que ens permet situar l'assistent social, la mestra d'educació infantil o l'infermera del CAP del Bon Pastor (per exemple) pel davall de l'alcalde Vilassar de Mar?

Per al qui es vulgui entretenir: que investigui quin salari percep un buròcrata (el qui dorm en un despatx), una mestra interina d'educació infantil del Bon Pastor i un regidor de poble (posem-hi Vilassar de Mar com a exemple), i que ho compari amb l'alcalde o el regidor que compatibiltza la feina de regidor amb la de tertulià i amb unes classes a un màster de gestió municipal. Que procuri inferir el grau d'implicació social de cadascun, etc. Les conclusions no les anticipo, perquè el cas és que un buròcrata que dugui quinze anys a la seva plaça pot percebre més salari que un alcalde, depèn de la població.

Hom sospita que als despatxos del poder se sap ben poca cosa del què passa cada dia (set o vuit hores al dia durant cinc dies a la setmana, que són uns 2.400 minuts al dia o 12.000 setmanals l'un darrera l'altre: si els comptes veuràs que es fa molt llarg), i que el poc que en saben és allò que els explica una petita fracció dels sanitaris, mestres, assistents i responsables: la fracció dels qui els són afins, i que tal vegada no són ni objectius ni representatius. Potser només són aduladors, aspirants a futur càrrec, a tertulià, a columnista: hom es ven primer la dignitat que no pas la moto de Cross que usava de jove. Entre les imperfeccions de la democràcia, aquí n'hi n'hi ha una. Que no és anecdòtica.

He treballat molt de temps de la meva vida en barris marginals de diverses ciutats, barris conflictius i generalment invisibles als mitjans. També escric novel·la negra (i malgrat la coincidència, als meus textos no he parlat mai dels barris on he treballat, perquè sento un pudor i un respecte pels pobres i pels marginals que va per davant de tot: jo sóc un potencial pobre i un potencial marginal, com tots els humans).

En resum: no s'hi val a considerar que els càrrecs polítics són persones més compromeses socialment que d'altres, perquè no és demostrable ni objectiu. I tal vegada és dubtós, i tal vegada és trampós. Considerar que un alcalde o una consellera són exemples de compromís social és una hipòtesi que, a l'any 15 del segle XXI, més aviat resulta risible. O qüestionable, si ens posem benèvols. En tot cas, és quelcom que queda pendent de demostració.

D'altra banda, conec persones que escriuen novel·la (negra, rosa, groga, històrica) i que viuen o malviuen dels seus afers privats no subvencionats, que mantenen una implicació social admirable i que escriuen meravellosament bé: el valor literari té res a veure amb el compromís social? I també conec persones que escriuen horrorosamet però que tenen columna diària o setmanal als mitjans, i també conec (però prefereria no conèixer) persones amb una obra publicada infame i que no tenen cap implicació social coneguda, ni el més petit valor literari.

Que els déus editors ens agafin confessats.

3 de set. 2015

Mad Mas contra el Temps Líquid


Milers i desenes de milers o tal vegada centenes de milers de refugiats del món arriben a Europa.

MENTRESTANT, A CATALUNYA...

En aquest racó d'Europa que es diu Catalunya, discutim d'essències pàtries i de sobiranies nacionals o populars. Discutim si cal un 51% dels vots per proclamar un nou estat, si caldria el 66%, si unes eleccions poden ser com un referèndum, si només una mica o gens, que si l'article 13, que si el 26. No és un acudit, no és ficció. Quina pena que en Santiago Rusiñol no sigui entre els vius. I quina pena que hi sigui Monsenyor Felipe Gonzàlez, que opina des del seu iot només per complicar la qüestió.

Quan encara no sabem si hi ha vida intel·ligent galàxies enllà, ens hem de qüestionar si hi ha vida intel·ligent a la península ibèrica.

Arribat com sóc més enllà de la meitat de la vida, me n'adono que només a l'enze se li acudiria citar el vers inicial del Dante a la Divina comèdia per parlar de la meva edat. Ja no viuré cinquanta anys més: no em vull imaginar quina mena de vida seria la d'un home centenari i de classe obrera, sense patrimoni ni plans de pensions.

Els anys tan sols m'han donat una mica de coneixement exotèric, lectures de signe divers i una certa experiència, la que li permet a la imaginació intuir amb pretensions de lucidesa quin pot ser l'esdevenidor. El meu i el nostre. La veritat és que no he afinat gaire quan he fet prediccions. Mai no vaig imaginar que, arribat en aquest instant, les qüestions identitàries catalanes ens ocuparien tan de temps. Un cop superada la mandra que fa plantejar-se què vol dir ser català el 2015, i haver de pensar si sóc nacionalista, federalista, unionista, si sóc un ni-ni, si pateixo d'autoodi, etc, em permeto mirar el país i trobo que les qüestions importants són unes altres.

Em preocupa la destrucció sistemàtica i organitzada de l'estat: la pèrdua de dotació econòmica per als serveis públics, la privatització obsessiva i malsana dels mateixos, el menyspreu sideral per la cutura, el respecte nul pel parlament que implica la pròrroga successiva dels pressupostos oficials en nom d'un estat d'excepció decretat per un individu (anomenat Artur Mas) que alhora malda per presenta-se com a exemple mundial de tarannà democràtic.

Penso que les virtuts del dirigent polític (especialment en un context democràtic o pseudo com és el dels estat europeus) inclouen sens dubte la capacitat de pactar, de trobar socis i de consensuar l'acció. Especialment quan es viu en temps de complexitat, o -en l'expressió de Zygmunt Baumann- de temps líquid.

Que l'individu anomenat Artur Mas hagi convocat dues vegades eleccions autonòmiques avançades en tan sols 5 anys no és només una anomalia molt discutible: també és una proclamació de la pròpia ineptitud, un signe inequívoc d'ineficiència i finalment, és clar, d'estupidesa. O bé una estratègia situacionista per no perdre el poder. El poder que li permet vendre's la allò públic als especuladors mundials (mentre parla d'un goebbelesiana "voluntat del poble" i de sobirania popular, que ja és tan curiós com paradoxal).

En Mad Mas va començar la seva primera legislatura (breu i avortada com la resta) amb un pacte amb el Partido Popular, va prosseguir a la segona amb un pacte amb el "lider de l'oposició" d'ERC i ara se'ns presenta en una candidatura "unitària", però que sorgeix d'un ultimàtum de tons mafiosos que els seus propis socis reconeixen, explícitament o metafòrica. Tots tres són pactes dèbils, inestables i poc creïbles. En tots tres casos, la conclusió és la mateixa: Mas no és un tipus fiable. I a més a més sol destruir aquell amb qui ha "pactat": l'Alícia Sánchez està liquidada, així com el sofert Junqueras, que amb prou feines si troba veu o paraules per explicar on s'ha ficat, per explicar-se a sí mateix. El darrer amic circumstancial d'en Mad Mas, el senyor Raül Romeva, fa estranyes piruetes circenques per justificar què és aquesta amistat sobrevinguda, però ningú no voldria ser a la seva pell quan es lleva al matí i es mira al mirall, en aquell instant fatídic en què recorda que ara és, mutatis mutandis, amic de Mas.

Mentre milers de refugiats polítics i econòmics caminen per les carreteres, com si fóssim al segle XI, al XIV, o a l'any 39 del XX.

No vivim en un escenari de democràcia real, perquè la democràcia no consisteix a votar sovint en successives eleccions, eleccions plebiscitàries o referèndums folclòrics, si no a tenir espais reals de debat, de consens, de diàleg i de pacte. No és democràtic parlar de "majories silencioses" tan sols quan convé. En Mad Mas i en Mad Rajoy semblen cada cop més les dues cares d'una moneda nefasta i molt perillosa: la moneda del nacionalisme, del privilegi dels rics, de les operacions tèrboles, de la corrupció que s'emmascara  amb el victimisme. No vivim en un bon temps, i això és una desgràcia enorme, descomunal, tràgica.

Els reptes de la societat que arriba parlen de grans fluxos migratoris a una Europa que s'ha de repensar a sí mateixa, perquè l'únic "moment històric" que vivim és aquest de les grans migracions: la història de la humanitat és un conte de migrants i poc més. Aquest és el món líquid en què vivim avui. Per això sona ridícul el discurs identitari d'un trampós com en Mad Mas, d'un legalista trampós com en Mad Rajoy: no són la mena de polítics que demanem per viure en aquest futur que ja és aquí.

No ens mereixem aquestes persones miserables; és tediós i trist parlar d'ells i anar a raure als seus reptes tramposos, és angoixant adonar-se que duem temps parlant d'ells i de banderes i de pàtries. En aquest sentit, han guanyat ells. És terrible acceptar aquesta derrota quan també sé que ja no sóc jove, que he superat la meitat de la vida. Havia imaginat un altre país i un altre món per a aquesta etapa de la vida i ja ho veus: m'he equivocat.