30 de gen. 2015

La normalitat, la norma, la Norma i la Normal


Les persones que som una mica crítiques amb aquest país on ens ha tocat néixer solem dir que Catalunya no és normal i ens quedem tan tranquil·les, convençudes que hem trobat una bona excusa. Ens caldria admetre que Espanya tampoc no és normal i vés a saber quina relació devem tenir-hi que expliqui normalment perquè som tan anormals, però és força normal que ens sentim completament diferents d'Espanya, que no sabríem dir si ella és la normalitat o una altra mena d'anormalitat.

L'anormalitat catalana és una anormalitat en termes platònics, perquè tenim una idea de la normalitat entrevista en ombres o en somnis. Diem que són normals Suècia o Dinamarca, o fins i tot (de vegades) Suïssa. Al meu pare, per exemple, li semblava que Noruega era un país normal, però a mi el fred i els fiords no em semblen gens assumibles. Ni gens normals. Trobo més normal la platja suau de Gavà.

Si ho preguntéssim a una senyora danesa d'Aalborg, estic completament segur que afirmaria viure en un país profundament anormal, perquè el seu model de normalitat és vés a saber quina realitat extramundana, artificialment associada a un país amb indicis de normalitat: posem per cas Eslovènia. Que a mi em sembla un país no gens normal. Per a en Jordi Pujol, normals són Andorra i Liechtenstein, perquè respecten la norma del secret bancari, tal com mossèn Homs respectava la norma del secret de confessió. Per a un andorrà normal és Portugal, perquè és petit però eixerit i té moltes platges.

Les escoles de mestres s'anomenaven escoles "normals", no pas perquè fossin escoles ni perquè fossin normals, si no perquè eren centres més o menys universitaris on s'hi explicava la norma -la norma de la urbanitat, intueixo. O de l'ortografia, o de la suma portant-ne.

Els qui treballem en l'educació sabem o intuïm que la normalitat és una ficció normal (en el sentit d'habitual), però ens costa molt definir la norma que podria definir la normalitat. Sabem o intuïm que la gràcia de tot plegat rau en la diferència, en l'anormalitat, en el desviament, en la marrada, en l'alternativa, en el pensament divergent. En l'esdeveniment imprevist que et capgira les tesis. Els educadors sabem que Hawking, Einstein, da Vinci, Michelangelo i Bruno foren mals alumnes de les escoles normals. Fou normal, en canvi, un tal José García que -normalment- ningú no recorda. Intuïm (o sabem) que l'inventor de la roda devia ser un tipus molt anormal.

Quan un antic govern de l'eternament anormal Convergència va redactar i aprovar la Llei de Normalització Lingüística tenia una idea de normalitat lingüística enquistada a les glàndules patriòtiques, i per això es va inventar un personatge anomenat la Norma, que era una noia vestida a la manera progre de l'època que va aconseguir que deixéssim de dir bussón per dir bústia (aquest fou el primer i ensems el darrer èxit de la Llei). Crec recordar que "Norma" no era un nom especialment estimat per les parelles de progenitors progressites de l'època ni tampoc per les més feixistetes o pujolistes (he comès una redundància normal), però cal reconèixer que fou una troballa surrealista i paranoico-crítica a la manera del geni de Portlligat. Ho hem d'admetre: la primera i la darrera Norma que ens ve al cap és la franquista Norma Duval, de fèmurs llarguíssims.


Si Catalunya és normal o no... fa referència a què els catalans respectem les normes del trànsit? Jo diria que l'ús dels intermitents a les cruïlles decau molt més que l'ús correcte dels pronoms febles, però no gosaria jurar-ho, ni per sant Pompeu ni per sant Cristòfol. A mi em fa l'efecte que les invocacions a l'anormalitat són una excusa per no voler reconèixer que som completament normals.

I si som normals vol dir que ens hem de començar a pensar en termes de justícia, de democràcia i d'equitat amb la normalitat dels normals que han assumit que això de la normalitat és una cosa molt anormal, perquè de fet som tan normals com Alabama, Wisconsin o Delaware. I més normals que el Kazakhstan. Més plans que el Nepal i més humits que el desert d'Atacama (amb l'avantatge que no ens venen els ximplets a fer rallys).

Jo m'estimaria més dir (si vulgués posar una excusa per justificar els fenòmens paranormals que vivim) que Catalunya és un país estrany. Perquè sembla com si no ens hagués arribat mai cap revolució ni cap reforma, com si encara fóssim en temps del Timbaler del Bruc i de les guerres carlines. Talment com si ens haguéssim aïllat de la història.


29 de gen. 2015

Pau Vidal: l'emperador va nu


En Pau Vidal ha publicat el llibre El bilingüisme mata on es diu (per primer cop?) que el model de la política lingüística de la Generalitat de Catalunya és un fracàs. La immersió lingüística ha estat un fracàs, i aquesta conclusió la sabíem tots. Com tots sabíem que la familia d'en Jordi Pujol són una colla de xoriços: tot plegat forma part de la nostra tendència als tabús i als tòtems, com diria el mestre de Viena.

Des de fa molta anys tots sabem quina és la llengua que escullen els (malanomenats) nouvinguts, i quina és la llengua que escullen els qui ja hi érem quan volem moure'ns pels carrers. Tots sabem quina llengua es parla a les aules de l'ensenyament obligatori, i quina llengua es parla als patis de les les escoles i dels instituts. Parlo de les zones on es concentra la majoria de la població, perquè -ignorant de moltes coses- ignoro com es parla al pati de l'institut de Torelló. Però sé com es parla al pati de l'institut d'Oliana. S'hi parla en castellà. Perquè és més eficaç si vols jugar, si vols lligar o si vols tenir relacions socials una mica àmplies.

Tots sabem en quina llengua funcionen les webs destinades a posar persones en contacte, ja sigui per fer negocis, com per fer sexe.

Però no és tan senzill: tots sabem que els qui ja hi érem vam deixar estar el dos quarts de vuit per dir les set i mitja: perquè és més funcional i acabarem abans. No és allò de la diglòssia d'en Vallverdú, si no una altra cosa. Me'n tinc que anar a les cinc i mitja és una frase comú i còmode en qualsevol conversa entre mestres de primària i professors de secundària. I gosaria dir que entre senyores i senyors professors de la universitat si n'estés cert. No es tracta de la conversa a la porta d'una discoteca de polígon del Vallès o del Baix Llobregat, com alguns ens havien volgut vendre: és una al·locució gneralitzada entre el cos de docents del país. Els qui ensenyen la llengua a les aules van optar, fa temps, per quedar a les set i mitja a fer una birra.

Fins aquí té raó en Pau Vidal. Però després ja no ho sabria dir.

És probable que el purisme d'en Vidal s'oblidi (altre cop) de les variants geogràfiques, tal com ja feu el maldestre Pompeu, que va confondre la llengua d'un sector de Barcelona amb la llengua de tots. La trascendència d'aquesta cagada monumental és més rellevant del què sembla.

També és probable que en Pau confongui els problemes d'avui i els atribueixi a la manca d'un estat propi. En Vidal decideix que una Catalunya-estat resoldria el conflicte (i ja era hora que algú reconegui el conflicte!), perquè eliminaria el bilingüisme diglòssic amb totes les paradoxes sintàctiques i morfosintàctiques que denuncia.

Crec que en Pau Vidal passa per alt que la llengua catalana ha esdevingut una llengua antipàtica per als parlants i per als habitants del territori. Aquesta antipatia explica quina llengua és la llengua d'acollida arreu (menys a Torelló) Aquesta és la qüestió, tal com jo la veig. I també explica el fenomen de les set i mitja.

Jo no sóc un científic ni un erudit (que Déu me'n guardi!) sino un usuari de la llengua. I quan escric em proposo rescatar mots i expressions, perquè penso que aquesta és una de les funcions més importants de la literatura. Prò també sóc un mestre d'escola i sé què passa als patis de les escoles i als carrers dels barris perifèrics, perquè hi soc cada dia de cada dia. I també sóc un admirador de la llengua viva en què escriu Jacint Verdaguer, que fou capaç de transcriure aquell fantàstic barceloní pre-xava.

A mi em sembla que ens hem de qüestionar perquè la llengua catalana no és simpàtica, perquè s'associa a la llengua del poder, perquè no som capaços de transmetre que hi ha una classe popular que s'expressa en català, perquè no sabem explicar que hi ha una cultura real que vol dialogar. Per què TV3 no conté programes en llengua castellana, per què no té cap programa on es tingui una cura mínima de la dicció i de la sintaxi catalana.

L'emperador va nu. Està despullat. I quan això ho diguem en veu alta haurem començat a agafar el toro per les banyes. Mentre no ho fem ens conformarem, com en Pau, a dir que tot ho resoldrà la independència.

En tot cas, li agraeixo a en Pau que hagi obert el debat. Perquè són debats oberts el què ens cal en aquest coi de país.


18 de gen. 2015

Ciutat morta (i la mort d'un canal de televisió)


I finalment, després de les rabietes i les rebequeries, la Tv3 va transmetre Ciutat morta, la pel·licula de no-ficció que els directius d'un canal públic es resistien a transmetre. Ha estat la pressió d'un sector de la societat i d'algunes organitzacions polítiques la qui ha vençut la resistència numantina i provinciana d'uns directius-polítics tan cars com ineptes, tan rucs com incapaços de comprendre què vol dir que la Tv3 sigui un canal públic.

Ara que toca obrir debats i repensar quina qualitat democràtica vivim, també és un bon moment i un bon lloc per veure què és la Tv3, la que es paga amb els impostos de tothom. El canal, fundat fa 25 anys en plena efervescència del virreinat del señorito Pujol, va proclamar que el seu model era la BBC, la cadena pública de la Gran Bretanya. Però a mida que han passat els anys, la Tv3 s'ha anat apropant al model de TeleMadrid i de Canal 9.

Comprendre que un canal public és propietat dels ciutadans sembla un exercici impossible per a les ments dels nostres tristos governants. La titularitat pública s'hauria de traduir en una pluralitat que mai no s'ha vist. I potser també s'hauria de traduir en una pluralitat lingüística que respongui i reflexi el caràcter pluri (o multi) lingüe de Catalunya. Que es mirin la BBC de tant en tant i comprendran què vull dir.

Caldria pensar si un canal públic ha de pagar quantitats milionàries per transmetre el festival lleig, pudent i corrupte de les curses de Fórmula 1. Caldria analitzar quins esforços fa per divulgar i transmetre partits de futbol i per donar aquest relleu monumental que se li dóna a les misèries del Club de Futbol Barcelona. Caldria analitzar si cal que la programació s'ompli de tertulians funcionaritzats i homogeneïtzats, si cal que s'ompli de concursos. Caldria analitzar quina quantitat de temps i en quines franges es divulguen la cultura, el cinema, les exposicions. Caldria veure de quins llibres es parla quan finalment(!) es parla de llibres, de quins autors i de quines editorials, en quines franges horàries.

Caldria veure quina relació hi ha entre La Caixa i Tv3.

Caldria fer la llista dels esdeveniments dels quals no es parla. Com per exemple les reaccions posteriors a l'emissió de Ciutat morta. Qualsevol canal públic normal estaria orgullós d'haver generat aquesta resposta a la població, però la Tv3 ho passa per alt: el nostre mal no vol soroll. En el nostre cas, cal recórrer a un dels millors mitjans d'informació disponibles avui (i que no té cap subvenció publica), Directa.cat.

També caldria veure com ha minvat la producció pròpia en benefici de les productores contractades sense cap mena de concurs públic: Toni Soler, Miquel Calzada, Antoni Bassas, etc. Caldria saber quins vincles hi ha entre Tv3 i el diari Ara, que és una altra de les portes giratòries del sistema, una més: no tan sols hia ha portes giratòries a la sanitat catalana.

És aquest canal públic tan sorprenent el que es permetia censurar Ciutat morta, i que l'ha tolerat quan no li quedava més remei, i que l'ha transmès en una franja de mínima audiència (Canal 33, dissabte a les 22,25).

Qui hagi vist Ciutat morta haurà entès de seguida a què responia la resistència a emetre'l. Allò que s'explica és molt difícil d'admetre per part de la classe dirigent, perquè explica la misèria que hi ha als seus cors i a la seva ment. Quines autoritats tenim, quina policia tenim, quina justícia tenim. El documental deu ser inoportú per al discurs oficial d'aquests dies, que vol pintar una Catalunya exemplar o fins i tot superior, on es practica una democràcia exquisida i que és lider en transparència i bones praxis. També explica la mort lenta i segura d'una ciutat venuda al turisme i convertida en mercaderia barata, i quants cadàvers guarda a l'armari el procés d'eliminar els vestigis d'una ciutat obrera i de lluita social per convertir-la en un objecte còmode i vendible com una samarreta del Zara. Sense origen i sense història.

Si multiplico per 365 cada dia en què la llastimosa Tv3 s'ha resistit a emetre Ciutat morta, obtindré una xifra aproximada dels anys de retard democràtic que duem, i una idea aproximada del desastre. El dia que admetem que Catalunya és retrògrada, trista, caciquil i potser mesquina haurem començat l'autèntic procés de la independència.
______________
El fragment censurat que no es va emetre:



15 de gen. 2015

Eleccions catalanes, èpica i misèria

Estat actual del General Joan Prim i Prats, precursor del catalanisme burgès

Els pobles, nacions i estats de la Península ibèrica poden estar units o barallats per causes complexes, culturals i lingüístiques, econòmiques i geogràfiques que es fa molt llarg d'explicar. Però han compartit tots ells un factor històric que explica part del drama. El podríem anomenar el factor extra-històric, en referència a la seva exclusió dels grans esdeveniments dels darrers dos-cents anys, aproximadament.

La reacció davant la revolució francesa (que potser tenia el precedent de la reacció davant la Reforma protesant) fou el tancament de la frontera física, mental i cultural d'allò que s'esdevingués més al nort. Posteriorment vingueren les dues guerres mundials, i la no-intervenció peninsular en la segona és especialment significativa per a la qüestió que m'ocupa. La no participació en aquella guerra va estalviar tragèdies i misèries (com les de qualsevol guerra), però aquest estalvi ha sortit caríssim per a l'esdevenidor: la dictadura de Franco i les oligarquies conservadores de la burgesia i l'església van poder surfejar la història, mentre que els seus homòlegs europeus foren derrotats militarment i -en el millor dels casos- reciclats en demòcrates.

De tot plegat (que no sé sintetitzar amb més brevetat) en sorgeix una península immune als grans canvis ideològics, gairebé impermeable a la democratització real de la vida civil i quotidiana, amb tendència a confondre identitat amb tradició i conservadurisme, al·lèrgica a l'anàlisi i el pensament marxistes, autocomplaent i on el debat de les idees socials sembla proscrit en nom del patriotisme. Una península de baralla i poc diàleg, de tics autoritaris, de monarquia perenne, de cacics i señoritos, de Santiago y cierra España, primer els de casa i Bon cop de falç. El timbaler del Bruc.

Potser és una paradoxa, però les eleccions catalanes "anticipades" (per segon cop a causa de la pressió independentista) que ha anunciat el president més neoliberal de tots els soferts fins ara poden aconseguir que l'aïllament es perllongui, ni que només sigui al territori català. Tal vegada aquest és l'objectiu del señorito Mas. Quan el sud d'Europa es prepara per a debatre i qüestionar les polítiques de l'austeritat, Catalunya es desmarca amb un pujolesc ara no toca de to contra-reformista.

L'escenari i el resultat d'aquestes eleccions és molt incert i sembla estudiat per a crear un parèntesi català, una bombolla autoimmune capaç de sobrevolar com un fantasma damunt dels canvis polítics previsibles i per segrestar el debat social i econòmic. Un debat que sembla el prioritari si hom pensa en el sentit comú i la racionalitat, i en les terribles urgències reals: austericidi, atur, destrucció de la cosa pública, empobriment i desaparició de la classe mitjana.

Unes eleccions anticipades i alhora postposades nou mesos més tard del seu anunci no són tan sols un contrassentit, també responen a una estratègia per submergir el pais en un altre miratge col·lectiu que promet un nou oasi. Els nou mesos que ens separen del 27 de setembre són el lapsus de temps crític en el qual Grècia obrirà la llauna de les transformacions radicals que ens duran a retrobar l'eix social (esquerra-dreta), i a totes les conseqüències que se'n derivaran.

En aquest sentit, la distància temporal que hi ha entre la convocatòria i la data de les eleccions mostren una anomalia conceptual gairebé ridícula i anticipen que aquí hi ha trampa, que ens volen estafar un cop més. Però és una estafa opcional, perquè els estafadors es mostren amb la cara descoberta: Junqueras, Mas, Casals, Forcadell i el senyoret de Viladrau, el tipus de la meleneta aznariana anomenat Vila-Abadal i alcalde de Vic o d'algun poble de l'Osona carlista.

És dolorós per a tots (els independentistes i els altres) reconèixer que el mapa de la Catalunya més intensament sobiranista-independentista té unes similituds gens anecdòtiques amb el mapa de la Catalunya carlina del dinou, i que l'independentisme d'esquerres continua sent el minoritari. Tot fa pensar que l'independentisme oficial és en mans dels qui volen que tot canviï per a què res no canviï, i que aqustes eleccions anticipades i alhora retardades responen a la voluntat de mantenir l'statu quo per damunt de tot, en contra dels canvis imminents que s'esdevindran aviat al nostre entorn més proper.

És trist (i simptomàtic) que la convocatòria d'eleccions pseudo-anticipades busqui l'èpica en les dates del patriotisme (engegar la campanya un 11 de setembre és quasi penosament desesperat) i no tingui ni una paraula per a les qüestions socials. Ni una sola paraula. És trist i és greu i no indica res de bo ni cap ànim d'esmena. És depriment que es parli de construir estructures d'estat però no de pobresa, que es parli de seguretat social catalana mentre el senyoret Boi Ruiz aconsegueix que els pacients es morin a les carreteres, viatjant entre hospitals tancats per ordre de la senyora Merkel i del senyor Rajoy, als quals acata amb un servilisme estrafolari.

Caldrà veure com ho entoma l'independentisme d'esquerres de la CUP i com es mobilitza el sector social que encara creu en la rellevància del debat social per damunt del nacional, sense deixar-se hipnotitzar per una èpica tan burgesa com ronyosa. La tradició és la forma que pren el feudalisme per ocupar un espai en la civilitat democràtica. Caldrà veure si es desenvolupa el debat i quines formes pren, i si la realitat de la misèria econòmica, educativa, sanitària i laboral sap reivindicar-se i ocupar el contingut que ara pretén capitalitzar el discurs de l'èpica.

Caldrà veure si el sector (sofert i silenciat) de les bases d'ERC que creuen en la primera lletra del seu partit ho poden tolerar, i com aprofiten les CUP, Podemos i Guanyem aquest escenari de perplexitat per a recordar-nos que duem més de dos-cents anys fora de la història, i que cada cop és més difícil enganyar-nos. Que cada cop és més urgent tornar-hi.

Tenim nou mesos per pensar i se m'acut parafrasejar Giuseppe Tomasi di Lampedusa: de vegades cal que res no canviï per a què tot canviï. (Estic segur que a Slavoj Zizek li agradaria la proposta).


______________________
[L'èpica és el relat dels mentiders, tal com ho demostra La Chanson de Roland: al senyoret Roland no el va derrotar un exèrcit de dos cents mil àrabs, sinó un grapat de bascos que el van enredar i que el van eliminar a cops de pedra. L'ús de les dates i dels mots èpics en el discurset d'anunci de les eleccions indica una mediocritat democràtica molt preocupant i fa pensar que el president Mas és el señorito de mierda que sempre m'ha semblat.]

10 de gen. 2015

Mas&Verdaguer



Escric una novel·la que parla del jove diaca Joaquim Vinader, ordenat a la Seu d'Urgell el 1911 i destinat a una parròquia del Pirineu lleidatà. Un jove clergue que admirava Jacint Verdaguer fins i tot abans d'adonar-se que compartien les inicials. La vida del diaca fou tant o més atzarosa que la de mossèn Cinto, si això fos possible.

Entre els poemes que van impressionar en Joaquim hi ha aquest que va musicar molts anys més tard en Roger Mas, en un dels instants més aguts de la inspiració. Cada vers del mestre conté una veritat i un argument, de manera que de cada vers se'n podria organitzar una història, un conte.

Allò que és màgic i allò que és estrany, la tenebra i la llum. El temor per la normalitat del vulgar. Tot és dins del poema. Per estimar la vida cal estimar molt la mort.

D'un misteri volava a un altre misteri

Res no és més estrany que el món, res més estrany que la normalitat dels dies en la seva successió serena on els nens creixen seguint un patró irracional que insinua il·luminacions fulgurants. Res no és més estrany que un món que enyora el fulgor del llamp que et descavalca de la seguretat d'una nòmina cada dia trenta.

És sols lo començament
lo que prenies per terme
i ençà i avall
la immensitat es oberta
i allà on tu veus lo desert
eixams de mons formiguegen










9 de gen. 2015

Els dimonis de l'Enric Casasses


Un blog que du per nom "Mil dimonis" no es podia quedar indiferent davant del títol que acaba de publicar l'Enric Casasses. Dimonis, on transcriu i comenta els textos que el poeta Jacint Verdaguer va escriure en la seva etapa com a exorcista.

La meva llista de catalans imprescindibles (hi ha qui en diu universals, com si els altres fóssim catalans d'una altra dimensió) és força minsa i possiblement poc consensuable. Sigui com sigui, en ella hi conviuen l'Enric Casasses i en Jacint Verdaguer.


Haver nascut al territori anomenat Catalunya no m'ha despertat mai cap emoció rellevant (tret d'alguns moments de vergonya i estupor passatgers), perquè els déus no m'han fet el do del patriotisme. Però tant l'Enric Casasses com en Jacint Verdaguer em fan vibrar alguna coseta per dins, una certa espurna que salta quan saps de persones amb polaritats, fílies i fòbies reconeixibles en la part més o menys fonda.

En Verdaguer és una figura enorme, complexa fins al límit i polièdrica, inabastable, contradictòria. Un tipus realment estrany i per això mateix un tipus terriblement humà. Si de vegades em demanava com podia haver exercit de capellà un tipus tan inquiet és perquè no havia entès res de la vida humana. Per si em resultava complicat comprendre Verdaguer (i el possible sentit de la vida), la seva faceta d'exorcista és una de les qüestions definitives a preguntar-se.

I per això estic esperant rebre el llibre, que viatja per correu des de Folgueroles fins a casa i em pregunto per on deu ser, en quin magatzem o en quina furgoneta.

5 de gen. 2015

El gènere dèbil (i 2)


Molt abans que no esclatés la crisi del totxo, els profetes de les hecatombes havien pronosticat la crisi de la literatura en paper: l'aparició de l'e-book i de l'e-reader van qüestionar el futur de les edicions de llibres tal com els coneixem des de Guttenberg. Però vès per on es van equivocar, no ha estat així. Primer va esclatar el totxo i molt més tard ens vam adonar que érem molt més toixos del què pensàvem.

No és el llibre imprès en papers relligats allò que flaqueja, si no que són les persones lectores les qui minven en una progressió imparable. L'ésser humà lector (i per tant l'ésser humà que compra literatura) és allò que decau, i aquesta decadència fa pensar en un futur més aviat obscur. No tan sols per al negoci editorial, si no per aquell ideal d'una humanitat culta (que no vol dir llibresca) si no analítica i crítica, capaç de mirar la realitat des del pensament.

Fa poc els editors i les escoles han fet un simpòsium a través de Rosa Sensat(???) on s'han acusat mútuament del desastre. No caldria dir que la consellera Rigau no hi va ser, perquè devia estar molt preocupada per les coses de la sobirania nacional.

Després de molts anys de programes educatius per promocionar la lectura, la lectura és el major dèficit que ens hem de plantejar. Ara es llegeix menys que quan no hi havia programes de promoció de la lectura.

I l'eclosió dels gèneres (negre, fantàstic, etc) demostra que vivim un instant de decadència o de crisi. Allò que sembla obvi en el cinema de Hollywood ho és també en la literatura: simplificació, infantilització, esquematització, prevalència de l'acció, autoreferència, maniqueïsme, correcció política, voluntat d'agradar a un públic majoritari, ús de les xarxes amb intenció mercantil... Aquests són els conceptes que defineixen (en un noranta per cent) la literatura que consumim.

Quants anys fa que (en català) no llegim una gran novel·la? Una bona novel·la? Per què en John Banville es transmuta en Benjamin Black i escriu novel·les policíaques amb criteri comercial? Per què a Catalunya no es publica res (en català) ambiciciós des de Joan Perucho? Potser Banville/Black té la resposta: el lector residual del segle XXI busca entreteniment o lectura per als nous temps morts: el metro i l'autobús. Capítols de digestió ràpida, complexitat escassa o simulació de complexitat, referències senzilles, massives i assequibles: si cites una pel·lícula és millor que citis Scorsese que no pas Eisenstein o Tarkovsky, no fos cas que desconcertis el client en voler-lo tractar d'intel·ligent. Caldria analitzar algun dia perquè el lector ha estat convertit en client, i qui l'ha clientelitzat. Com caldria analitzar perquè el ciutadà ha esdevingut votant/client d'un partit polític al qual se li apliquen els mateixos paràmetres: fidelització, acricitat.

Fins i tot els articles que pengem als blogs es van reduint per adaptar-se als límits de la tolerància, no tan sols en extensió si no també en complexitat: Zizek no hauria estat mai llegit si hagués volgut donar-se a conèixer a través dels blogs. I quanta gent llegeix el Zizek imprès? Ni tan sols els diputats de la CUP (tan aficionats a la Maria Mercè Marçal) sembla que hagin recalat en el filòsof eslovè.

Si el lector és quelcom que s'educa, caldria acceptar que en Teo i tota la pseudo-literatura costumista que han promogut des de Cavall Fort fins a Edelvives ha estat un fracàs de dimensions còsmiques. Per parlar clar: la col·lecció taronja o blava o verda (que relacionava color i edat) ha estat una merda i una tortura, una fàbrica de persones refractàries a la lectura perquè no han trobat res interessant en la lletra impresa. Jo tampoc no li hauria trobat res atractiu a La formiga Piga del celebrat senyor Emili Teixidor, i com més m'haguessin dit que en Teixidor era important més m'hauria allunyat dels escriptors. I això també val per a l'inqüestionat Jaume Cela. I per a tots els de la seva estela.

Caldria haver recomenat sense escrúpols en Harry Potter i l'Stephen King? Era tant important mantenir el tediós Mecanoscrit del segon origen a les lectures obligatòries de secundària i passar per alt els contes (grollerament plagiats però suggerents) de Trajecte final? Era racional oblidar-se de Poe, Stevenson, Kipling, Wells, Bulgakov, Quiroga, Lovecraft, Gogol, Matheson, Tolstoi etc.? És preferible la novela·la al conte? Era necessari que el factor nacional passés per davant de tot?  Ens equiparem a una literatura universal pel fet de situar la mediocritat genuflexa de Baltasar Porcel per davant del fascinant i rebel Blai Bonet?

On és l'error? Vet aquí la pregunta i l'enigma que podria contenir part de la resposta. I, a no ser que ja ens vagi bé tornar a un escenari proper al medieval, caldria pensar com eduquem les generacions futures perquè llegeixin alguna cosa més que no només les intrigues del gènere policíac i perquè busquin als cinemes qui foren Eisenstein i Tarkovsky, no fos cas que  pensin que l'art del cel·luloide fou creat per narrar les decebedores aventures d'en Batman.

4 de gen. 2015

Al-wadi al-kabir


El Guadalquivir al tomb de l'any és un riu d'aigua fangosa, d'un fang de blancs esquitxat de flamencs. Guadalquivir de l'antiga frontera amb el regne de Granada del qual en queden records turístics i ruïnes, que és el destí natural de tots els regnes.

Hi fot un fred que pela perquè bufa el vent des del nord, l'invisible riu de vent que sobrevola l'aigua. A les ribes tot ens vol dir que tot és efímer i escàs. El pas dels dies i de les paraules... observo l'obstinació de les barques velles i abandonades per esdevenir fòssils: els objectes recorren a la fossilització perquè només els fòssils perduren una mica més.

La terrible història d'Andalusia, la història dels pobles pobres i dels senyoritos de mierda. Camino per la vora del riu i penso que tal vegada trepitjo la terra de la duquessa difunta, aquell espantall que s'ha estrenat de cadàver després de viure cadavèricament la boda gòtica que va reportar la revista ¡Hola!. Penso en l'admirable editorial Siruela que fou obra d'un dels fills de la duquessa zombificada, penso en el poeta García i la seva obra infinita, inacabable. I sobretot penso en l'Enrique Morente.

Penso en els deltes dels rius i en l'antiga metàfora dels deltes dels rius. Recordo que m'estic dret en una bola de pedra i aigua que gira enfollida per l'espai, llençada a 780.000 kilòmetres per hora en la negror infinita, i em sorprèn pensar que haguem decidit barallar-nos i fer guerres damunt d'aquesta boleta folla que es precipita enmig del no-res. Mai no he entès la vida. Seria més fàcil creure en déus i adorar Chtulhu que no pas comprendre això.

M'agrada molt sentir com el fred em fa espetegar les mandíbules a la riba del Guadalquivir en l'any en què en faig cinquanta, enmig del delta, això és tot el que sé dir.