30 d’oct. 2010

El rellotge vegetal

El rellotge vegetal és efímer com les coses belles i bones.


Me'l vaig trobar a les set del vespre, al camí que du de Bellver a Talló. El sol es llença, fatigat, al jóc que li tenen llest a la Seu, allà al vèrtex de la be baixa, a ponent. Hauria de fer això mateix: escoltar-lo i anar-me'n a dormir com les bestioles, amb la primera tenebra. Em cal recordar que jo també sóc una bestiola, ni que abrigui la meva nuesa amb peces Quechua.

Mira si és efímer el rellotge vegetal que, quan em recollia de Talló a Bellver, ja no funcionava.

Tempus fugit, deien abans els místics i ara els empresaris del negoci de l'oci. Però el temps fuig, i la branqueta verda el compta. Un, dos, tres. Tres segons menys per arribar al final.

29 d’oct. 2010

El sastre de Joan Perucho

http://www.escriptors.cat/autors/peruchoj/perucho.portic.g.jpg

Fa uns dies tenia sobre la taula un fragment de Joan Perucho extret de Les presències secretes. Em semblava que en aquelles vuit línies hi havia un punt de partida per començar a parlar del meu jutge escriptor. Tot i la bellesa sintètica del text, em volia qüestionar si Perucho havia deixat un programa estètic o una justificació. Alguna cosa em deia precisament això: que Perucho necessitava justificar la seva obra. Però si fos així... per què? Cal que un autor justifiqui perquè escriu allò que escriu?
Hem vist que quan hi ha un perfecte equilibri entre la raó i la vida, no hi ha, per consegüent, presències secretes. Però es pot viure sense elles? Es pot viure sense la flor rara del misteri i del fantàstic? Es pot viure en la seguretat absoluta de l'existència? No és gaire probable. I és, d'altra banda, tècnicament difícil. Si obrim la porta, què ens espera al defora, dins la impenetrable tenebra? Gairebé és segur que ens espera l'inexplicable, les presències secretes. 



Justament per aquells dies van passar dues coses simultànies. Una matinada va caure la primera nevada als cims cerdans, i quan em vaig llevar al matí vaig trobar l'horitzó tenyit d'un blanc òptic, net i refulgent. I a migdia, un missatger de Seur va aparèixer a la porta de l'escola amb el llibre de l'Alfonso Sastre que molts dies enrere havia comprat a una botiga virtual. Es tracta de Las noches lúgubres, un conjunt de relats fantàstics que Sastre va escriure a mitjans dels anys seixanta.

The image “http://www.hiru-ed.com/images/nocheslugk.GIF” cannot be displayed, because it contains errors.

Aquella tarda havia d'anar a Puigcerdà, i em vaig endur el llibre. Vaig arribar-hi massa d'hora, i em vaig refugiar en cafè del centre, a esperar. Tot plegat, de sobte, em resultava estrany. Assegut a Puigcerdà amb aquell llibre a les mans, en un d'aquests lapsus de temps tan estranys que són les esperes. A més a més, m'havia ficat -sense saber-ho- en un cafè on van les senyores de classe alta a la tarda, a fer uns cafetons i unes pastes i a parlar d'obligacions i quefers que em resultaven remots, d'un altra vida en un altre planeta.

A la perplexitat se li afegia una dificultat inesperada en la meva lectura. Las noches lúgubres disposa d'un pròleg llarg, sinuós. Sastre insisteix en un argument que mai no acaba de formular, però que finalment vaig poder comprendre. Als anys seixanta i a Espanya, un autor socialment compromès havia publicat uns relats fantàstics, sobre vampirs i fets misteriosos: li calia justificar-se. Sastre gairebé demana disculpes, de tant com vol explicar-se. I fins i tot vol dir que malgrat el gènere fantàstic, encara i també parla de qüestions socials

Llavors em va retornar a la memòria el meu fragment de Perucho.

En els propers apunts provaré de dir alguna cosa d'aquesta qüestió. Perquè és ben obvi: Joan Perucho escriu en un temps i en un país en què allò que els calia fer als escriptors i als intel·lectuals era parlar d'injustícia social, de pàtria malmesa i de llibertats polítiques absents. Però ell es va dedicar a passejar els seus protagonistes pels misteris de Bizanci, o a perseguir un vampir carlí. S'entrelligava així a una literatura pretèrita (o futura), i a uns referents molt allunyats dels canònics.

Mentre pensava en tot això se'm va fer l'hora i gairebé arribo tard a la cita de Puigcerdà, malgrat haver-hi arribat tan aviat. Després, i mentre tornava a casa, de nit, vaig pensar que mai no arribaré enlloc a l'hora indicada, tal com ningú no neix mai exactament al país ni a l'època que li hauria agradat. Però un cop irreversiblement nascuts, cal triar entre el somni i la realitat, i saber quan de temps li dediquem a cada banda.

28 d’oct. 2010

Procés de cossificació amb Joan Perucho

Quinze i quinze trenta, i aquests són els dies que passarem des de l'1 fins al 30 de novembre, data en que em cossificaré a la biblioteca pública de Vic, a parlar de Joan Perucho. Aquest viatge és, per tant, un procés de desvirtualització de la mà del poeta, novel·lista, articulista i jutge.

http://www.agenda-upifc.org/continguts_UPIFC/biblioteca/imagePot/fotoSlots/66-8.jpg

Durant aquests dies el blog parlarà de Perucho de forma poc ortodoxa però continuada i rítmica. Em cal pensar com m'ho faré. Respescant d'aquí i d'allà, és clar. Però abans és preceptiu fer una introducció, una mena de discurs de benvinguda, allò dels principis de curs. I l'altre dia, mentre calculava els kilòmetres que faré el dia 30 de novembre, i per on passaré per anar de Bellver a Vic, em va venir al cap aquesta frase:

Allò que no faries mai amb en Joan Perucho és una partida de botifarra.

Pots donar per fet que havia de ser un excel·lent tafur, si hagués estat aficionat al joc. Però ho desconec. Com desconec tantes altres coses d'ell. Perquè no he arribat a l'obra de Perucho través de cap estudi, de cap anàlisi. Mai no he sabut veure la virtud de l'erudició aplicada a l'art. L'efecte que em fan els erudits és una emoció similar a la que em produeix, al circ, un funambulista o una trapezista virtuosa: un bonic espectacle de cabrioles i habilitat, una hipnosi.

La via per on m'atanso als llibres sempre és el plaer (o de vegades el neguit i el malestar) de llegir-los, les fantasies que em desvetlla i les imatges que em crea. Les novel·les s'adrecen a la intel·ligència del lector, és clar, però si no hi ha una emoció abans que res, tan sols percebríem sintaxi i jocs de significat. Artifici literari, al qual li faltaria alguna cosa essencial.

Per a anar més enllà em caldria haver parlat amb ell. Però avui en dia, això només seria possible mitjançant algun ritus obscur, o una esperpèntica sessió de Ouija.



*           *           * 

Els textos que apareixeran aquí, per tant, són visions a partir de les lectures de Perucho. Esperonades pel seu humor bizantí, els jocs amb la realitat i la ficció, la cita impossible, les frases capcioses:
El majoral era home alt, escardalenc, de poques paraules. Vestia de negre i tenia un aspecte lúgubre. Explicà que, fent el viatge de nit, arribarien a Pratdip a la matinada. La baronessa tenia molta necessitat de la seva presència i estava disposada a rebre'ls en aquesta hora.
Resignadament, Montpalau accedí. Li semblà indelicat de contradir els desigs d'una baronessa angoixada i en perill.
Quantes coses s'insinuen delicadament en aquest brevíssim fragment? Què pot suggerir?

Perucho potser és més brillant en la brevetat que en l'extensió: els articles i els contes superen la novel·la, però tot i això n'hi ha dues que cal tenir en compte: Les aventures del cavaller Kosmas i Les històries naturals. En tots dos casos sembla que compendia i concentra infinites idees disperses i anteriors, procedents de lectures i relats.

Abocat a descriure rutes i pisatges esquitxats de personatges tan aviat estrafolaris com històrics -en una mescla indestriable-, l'escriptor aconsegueix fondre infinitat de relats breus dins el flux de la novel·la. I així la novel·la avança entre capítols que van del gòtic vampíric a la sàtira política (atenció al tractament de les guerres carlines i els seus cabdills!), el bestiari fantàstic i la botànica oculta, els enigmàtics invents procedents de Bizanci... Entossudit en la cursa rere un vampir esmunyedís, meridional i molt allunyat de Dràcula, Perucho desplega un plànol enorme.

http://3.bp.blogspot.com/_3TqQz1jm51Y/R80GeXmid0I/AAAAAAAAAIk/8fSOH79-i6g/s320/perucho.jpg

Tan enorme és que espero perdre-m'hi en companyia dels qui segueixin aquest viatge, que promet ser erràtic i que s'acabarà justament el dia de Sant Andreu, data que assenyala també el meu aniversari. Era massa temptador celebrar el dia d'una forma tan inesperada.

Benvinguts a les visions de Joan Perucho.

25 d’oct. 2010

He caminat amb un fantasma (video-relat)

La revetlla de tots els sants s'apropa pel calendari amb l'aranya que fila les setmanes per cobrir de baves el 2010. Encarat a la fi d'un any nefast com tots els anys parells, prenc el cotxe i m'atanso altra vegada al cementiri minúscul i abandonat de Sant Serni de Coborriu. No sé què hi busco però m'hi duen els peus.

Vet aquí el lloc on vaig creure que em topava un fantasma, a mitjan setembre. Aquella bubota habillada a la moda de les senyores excursionistes dels anys trenta del segle vint. M'hi assec a passar la tarda. He dut la càmera, el tabac, uns papers i un llapis Triplus, perquè fa de més bon agafar. A mida que cau el sol darrere del Querforadat, els dits se'm van quedant garratibats al llapis i aquella bondat ergonòmica esdevé un garbuix de dits glaçats engrapant maldestres un bocí de fusta gèlida.

Quan em faig un autorretrat i veig que somric, sé que és aquell somriure que dibuixa la mitja por, el neguit.


Prò no obstant decideixo fumar encara una mica més i deixo la càmera filmant. M'agrada que tingui la seva vida, emancipada de mi. Que l'ull de la lent miri pel seu compte. Un cop a casa repasso les coses que han quedat gravades. No passa gaire estona que descobreixo una ombra que sorgeix de la dreta i s'endinsa a la terra, just damunt de la vella tomba enreixada i sense noms. Se senten passes sobre la fullaraca que no poden ser les meves perquè jo era massa lluny.


El sol s'ha post. Ara m'adono un pèl espantat que he demorat massa la tornada. Maleïda temeritat meva! Tinc un bon feix de metres fins al cotxe i hauré de resseguir la pista gairebé a les palpentes. En aquest trajecte trobo el testimoni d'una ombra que caminava, i d'un cotxe que fuig en descobrir alguna cosa que es mou pel pendent, venint del cementiri de Coborriu i anant al cementiri de Bellver. Miro i remiro, no acabo de comprendre l'escena. És massa fosca, les imatges no em permeten distingir si l'ombra de l'esquerra la pot haver format el meu cos, o és alguna altra ombra que es trobava allà, amb mi.


Es va fent tard i segueixo al pis (piset, xopluc), furgant el xip de la càmera. Poc abans de plegar mort de son, me n'adono que alguna cosa estranya ha passat allà dalt, al recinte sepulcral. No la sé explicar, cal dir això per davantal. Però és innegable: alguna cosa terrible ha succeït. Com explicar sinó la meva pressa? Perquè m'he llençat contra l'objectiu i he deturat la filmació? Allò que més em preocupa, però, és sens dubte: perquè no ho recordo? Quin terrible espant m'ha esborrat el record?


Fet i fet, sóc a casa (i per això escric, us escric). Tancat amb pany i forrellat, i tinc una pizza dins del forn i una ampolla de vi negre del Priorat que em mira encara cega. Cega per poca estona. Triant i garbellant per la targeta de memòria de la càmera, veig que un cop dins del cotxe he trobat una corrua de cavalls, camí avall. I tots eren tan intensament vius, corporis i plens de curiositat que potser per això he oblidat els fets esgarrifosos viscuts a la terra dels morts.



Divendres duré castanyes i panellets a la tomba de Coborriu per aplacar el neguit d'aquella ombra inquieta. Tot i que si allò que em demana és un gest pels difunts quan s'apropa el seu dia, potser ja ho he fet.

21 d’oct. 2010

Ex-patria. La mort de Maria Moctezuma

Si Maria Xipaguazín Moctezuma fou feliç no és allò que interessa el cronista. Ni què pensava o què sentia, tan allunyada del seu país. El relat sempre es refereix a la mort i la sepultura, per si el cadàver pot indicar un tresor, un fabulós cofre de joies i or de les Índies. M'ho va explicar en Jordi Girbén, i també em va enviar un article de Francesc Gurri, publicat l'octubre de 1961 a la revista Muntanya.


El destí es va desplegar davant de María amb una incandescència rabiosa. Nascuda al Yucatán i filla de l'emperador asteca, va morir al minúscul poblet de Toloriu, encimbellat al Pont de Bar, vora Martinet de Cerdanya. Son pare la va cedir a Hernán Cortés en penyora d'un pacte militar i polític, en senyal de bona voluntat. I Cortés la va cedir al seu torn al noble Joan Grau, senyor de Toloriu, qui s'hi va casar i amb qui tingué descendència (els Grau-Moctezuma). El documents parlen de la princesa asteca, tot i que l'imperi havia estat engolit per la furiosa cobdícia dels conqueridors, la goluda història dels forts.

La prosa de Gurri és entusiasta i gràfica: descriu les restes del castell de Toloriu com un munyó. S'extén en citar documents notarials que parlen de la tomba principesca i aconsegueix explicar la història embolcallant-la amb el misteri intrigant de la recerca d'un tresor. Forneix les sis planes escasses amb insinuacions i dades, rodejant-la amb estranys forasters que van rondar la contrada: els indubtables caçadors de l'or asteca.

Al capdavall, potser és el drama humà allò més interessant. La vida secreta de l'expatriada esdevé un estimulant tresor per a desenterrar, tot i saber que jo no ho sabré fer. Joan Grau fou un bon marit per a Maria? Va tenir amants?

Potser aquest relat és una metàfora enorme, no ho sé, no puc definir-la ni comprendre-la. Per això el dimecres dia 20 d'octubre m'arribo al poble. Amb vint minuts escassos des de Bellver em planto a l'ampli balcó que s'obre damunt la vall. Una minúscula capella rep el vent fred que prové de Puigcerdà i em protegeix. El sol s'està ponent per allà a la Seu.

Abans he trescat carrerons com meandres de pedra, buits. Tan sols un gos que em borda darrera d'una tàpia, no percebo cap altre senyal de vida. Toloriu és un laberint reposat que senyoreja el paisatge. Sense saber com, arribo a una placeta on hi ha l'església abans enrunada i ara convertida en un espai blanc, estrany i -diria jo- volgudament contemporani. Hi endevino exposicions de fotografia conceptual, però també deu haver acollit fires de boletaires o de ramaders. A la façana i a l'esquerra de la portalada hi ha la placa que li va dedicar una cofradia tan francesa com intrigant. En una data propera a la data en què Francesc Gurri va publicar el seu article.

Diu la placa (així, sense accents ni apòstrofs): Le Chapitre des Chevaliers de l Ordre de la / Couronne Azteque de France / a la memoire de / S.A.I. Princesse Xipaguazin Moctezuma / epouse du noble Juan de Grau / Baron de Toloriu / decedee en l an 1537./ 1963 Chevalier L. Vilar Pradal de Mir

Tot indicaria, doncs, que Maria Xipaguazín Moctezuma va viure aquí on sóc. I que potser tinc els peus dreçats sobre un fabulós aixovar d'or i de pedres precioses.

I ara mentre retiro cap al cotxe perquè el vent gira i el termòmetre davalla, penso que hauria de tornar a explicar el relat, des d'una altra mirada.


Els meus veïns de Bellver asseguren que la història de Maria Moctezuma i del tresor és una llegenda ximpleta, forjada no se sap com. Però que va adquirir densitat quan uns masovers de la contrada, a principis de segle XX, van anar duent peces d'or al banquer Calçot de la Seu. A algun d'aquells masovers la llengua se li va esmolar en una taverna de Martinet, i endut per l'eufòria va deixar caure les pistes que duen al relat fabulós de la princesa asteca: explicava que de sota la terra brollava un gavadal de joies.

Si fos així, tota la màgia es fon en una anècdota tavernària i de secrets, cobdícies i envejes d'un poblet menut enfilat a la banda obaga de la Cerdanya, al peu del Querforadat.


Potser em sento decebut quan els dubtes em prenen, tot tornant cap a casa. Fa pocs dies vaig saber que Antonio Martín, el Cojo de Málaga, va trobar la mort al pont sobre el Segre que dóna entrada a Bellver. El líder de la FAI que va conjuminar la Comuna de Puigcerdà. M'ho explica la néta d'un dels homes que li van disparar. Altre cop un home vingut de molt lluny, i empès enllà del mapa enmig d'una guerra terrible va trobar aquí la mort. Tot just on sóc.

18 d’oct. 2010

El foraster, el viatger i el foravial

La necessitat de guanyar-se el pa fora de casa -i de vegades lluny- sembla un dels motors més poderosos de la història. Més que els fets reials o les gestes dels exèrcits, la gana  ha configurat el món i els pobles que l'habiten.


Si plantejo un text així semblaria que vull explicar la meva anècdota personal com si fos un relat èpic, com per a crear-me un Novecento particular. Però no puc fer-ho perquè sóc un fals emigrant. Si bé és cert que m'he d'anar a guanyar les garrofes a la Cerdanya, també és cert que me les menjo de nou a casa, cada cap de setmana. I així faig el viatge invers als milers de conciutadans que divendres al vespre pugen dalt, a gaudir de l'aire reverberant i dels paisatges: jo me'n vaig avall. Una Ítaca laboral i invertida?

Aquest estrany destí em situa en un camp ambigu: hi sóc però me'n vaig, visc aquí però no del tot. Eixit de la feina, me'n vaig a caminar i a fer fotografies, i novament em confonc. Passavolant? Entramuntanat? Ociós? Acabaré per perdre l'ombra?

*               *               *



Entre setmana la Cerdanya és territori de silencis, on encara hi pastura alguna vaca bruna -enmig de milers de vaques frisones, i moltes de mestisses. Territori de botigueta buida i a mitja llum, com una capella, on la botiguera adquireix un aire d'ermità. De taverna que no saps si tenen oberta o tancada, amb dos parroquians deixondits. Que no obstant, s'empassen rigorosament el Sálvame, amb resignació d'eremita. És aquest el paisatge de les meves passejades laborables, quan intento construir-me un paisatge propi, per mor que la Cerdanya no sigui tan sols el lloc on em paguen la nòmina cada dia 30.

Fa molts anys -concretament el 1924- un escriptor i viatger va publicar la Guia Itinerari del Pirineu català, el darrer volum del qual és dedicat a aquesta comarca. César August Torras va caminar per la Cerdanya i va escriure exactament cent trenta-cinc itineraris. El viatger descrivia les caminades amb una prosa detallada, exuberant d'adjectius, amb un vocabulari dens i acolorit que avui cal resseguir amb un diccionari a la vora. Si algun dels seus itineraris ja és perdut, molt més perduda encara sembla la llengua que va gastar.


De Bellver a Maranges. [...] El camí corre enlairat faldejant el cim de la Reduta -1.550 m.- i dominant, a la dreta, el sot de la Quera. Corre'l camí entre'ls clotals del Torrent de Terranera i de la Quera. [...]. L'Estany de Malniu. Estany Mal, trist, desert, sense vegetació ni herba tan sols; pedregall enorme, veritable olla; no se sent ni un aucell, ni el més lleu remor. En l'aigua tampoc s'hi crien peixos, és l'estany maleït. No obstant son nom Mal designa més aviat fermesa, fortalesa, vigorositat que no pas maluria o maldat. La tradició l'embolcalla també amb son to tètric i sentimental. Conta que Herodes i Herodíes plens de remordiments i divagant per les muntanyes, anaren a ofegar-se en aquest llac. Se troba a a 2.250 metres i està dominat pels esquerps penyalars del Serrat de les Perdius blanques i el Castell de Lladres...
La guia m'ha arribat un dimecres en plegar de la feina. Me l'ha duta un viatger infatigable i foravial. Trescava pels cims, les collades, les canals i els estanys de la comarca fins que vam coincidir un dia, a entrada de vespre. Quan la nit era closa vam deixar l'ampolla de vi buida damunt la taula d'un modest restaurant d'Alp, i vam citar-nos per a l'endemà, tot just en plegar (jo) de la feina.


I l'endemà era allà, tot i que arribava espeuat. Però encara va gosar mostrar-me l'estany de l'Orri, un xic més amunt de Llés. Allí fou on -per fi- li vaig veure fer aquelles fotografies dintre l'aigua que, temps enrere, tant m'havien fascinat.


________________________________________________________________
La primera fotografia de l'apunt correspòn a una actuació de la Companyia de teatre Kamchàtka, de qui tinc pendent escriure un proper post.

13 d’oct. 2010

Lligar les ombres


Volia escriure un conte sobre ombres atrapades en una tomba, li donava tombs. I vaig tornar a passejar pel cementiri de Prullans en aquella hora de les ombres allargassades i perilloses, que acaronen sense voler els murs, que s'escolen per les obertures.

A mitjan octubre, a quarts de set de la tarda les ombres s'extenen damunt la terra com si vulguessin esmunyir-se vers la fi, dins dels caus, sota els arbres. Vigila si passeges pels cementiris, m'adverteixen: que no sigui que l'ombra quedi atrapada dins un nínxol obert.


Tenia una idea vague al cap, la versió lliure de L'home de la sorra, de l'E.T.A. Hoffmann. Allà hi ha un individu que s'apareix dos cops a la vida del protagonista, un personatge estrany, grotesc i terrible que el va turmentar de petit sota el nom de Coppelius i que retorna molt anys després, ara anomenat Coppola.

Volia imitar aquest personatge desdoblat que et persegueix. Pensava en imaginar que, per allà als quinze anys, un company de l'institut anomenat Martí desapareixia dintre una cova, i que retornava anys més tard amb un altre nom, per endur-se el narrador. Tenia els dos primers paràgrafs:

Quan estudiava secundària al Calassanç, un company de classe de nom Martí va caure dins la Cova dels Murissecs, vora Tremp. Ho vam saber dies després, quan tothom es demanava perquè no tornava a classe ni donava senyals de vida. Van tardar mesos en trobar el seu cosset, abismat entre dos grans penyals, a la tenebra del cau. Durant molt de temps l'imaginava, sepultat dins la negror, sobrevolat cada vespre pels milers de rat-penats menuts, quan surten a caçar mosquits a l'embassament de Cellers. L'imaginava convertit en un bocí d'aquella fosca densa, posseït per ella però capaç de moure-s'hi.

Convertit en ombra dintre l'ombra, vaig pensar que en Martí podia viatjar a l'ombra de qualsevol lloc del món. Que si tancava bé els finestrons de casa, a la nit, li oferiria una entrada i un lloc on poder trobar-nos. No recordo que mai s'esdevingués cap indici de la seva visita, i aquell temor suggerent es va anar apaivagant. La vida té massa urgències en aquella edat, i no vaig tardar gaire en oblidar-me d'en Martí, i de les meves fantasies sobre les ombres habitades.

Camino un cop i un altre pels volts del cementiri. No se m'acut res més i m'atipo de giravoltar aquestes parets. El sol decau un xic més, un centímetre: és prou perquè desapareguin les ombres i l'aire giri de sobte, agiti les branques altes i comenci a tenyir-se de malva. M'enfilo: cinquanta metres més amunt, pel vessant orientat a ponent encara hi llu una pinzellada ataronjada que encén el verd.


Si aquell noi es deia Martí, ara podria imaginar una Martina que apareix a la vida del meu protagonista. Potser és una amiga que un dia el du a caminar cim amunt, buscant el dòlmen d'Ordèn -que cau aquí a la vora. No seria mala idea: al capvespre, la boca del dòlmen també és la gola fosca d'una cova, i encercla algun misteri que pot ser llòbrec, i que alhora indica una possible escena de sexe. Podria ser, per tant, que mentre s'abracen el protagonista recordi aquell Martí engolit per l'ombra. Que llavors senti pànic de la Martina perquè intueix que en ella s'hi ha encarnat en Martí, finalment retornat per dur-lo al paradís de les tenebres. Dolmen, sexe, ombra, capvespre, temors antics d'adolescent que retornen.

L'obvietat Martí-Martina és tan fàcil que fa riure, tot i que m'agrada aquesta ingenuïtat de pintura naïf. En la ingenuïtat hi ha també un joc pervers, directe, sense artifici. Allò terrible es presenta tal com és, bruscament i sense dissimular. El carronyaire s'abat sobre la presa sense elegància, sense disfresses: és simplement la voracitat de la bèstia.

No sé quin final podria donar-li. Escriure un clímax eròtic i terrorífic alhora? Llàstima que a la Cerdanya no trobaré cap video-club on em lloguin alguna pel·lícula d'en Jesús Franco, que en sabia molt d'aquestes escenes. També l'havia vist d'adolescent, de massa adolescent. Llavors no ens vigilaven tant, i jo vivia el costat anàrquic i descontrolat d'aquella transició dels tramposos.

El vent pren un nou impuls, i m'adono que he deixat la porta del cotxe entreoberta: l'aire la bat ara amb força, grinyola. Darrera meu sona l'esquellot d'una vaca que no veig, a l'altra banda del revolt. Caurà la nit de seguida, els forasters de ciutat mai no n'aprenem prou. Encara he de desfer el bocí de camí, passar de nou arran de la tàpia del cementiri, parar a posar benzina.



La pista que baixa fins a la carretera de Bellver ja és fosca; al revolt que creua el torrent, una pedrota invisible retruny sota el cotxe, sento un xerricar de ferro i després el silenci.

9 d’oct. 2010

L'home enfadat camina vora Puigcerdà

Visc carregat de prejudicis i de tòpics, de fantasies i de temors. Com més anys passen, més creix tot plegat. Els esforços necessaris per alliberar-me'n es tornen feixucs, la fatiga augmenta perquè el cos meu no té aquella energia opaca i cega.

Entre els tòpics hi ha la fantasia de creure que, submergit en un paisatge bell i enorme, no es poden donar els temors ni les emprenyades. I no obstant, és així. És inevitable rebre notícies de la plana, de la vall i de la costa. Sé que per allà baix els polítics han engegat de nou, que envien missatges i raons, i que ens volen donar motius.


També sé que el cost per aula del programa 1x1 és de 6.000 euros, i que en la majoria dels casos això no funciona. També sé què vol dir pagar els plats trencats dels bancs i els especuladors, fer carreteres perquè els rics arribin arreu, facilitar la visita del Benet XVIè, el papa dels pederastes.


Fa quinze dies vaig veure passar un conseller pel bell mig de Bellver, camí d'algun extraordinari xalet cerdà, mentre jo pensava si puc fer front a les despeses amb el sou d'un mestre substitut, a 167 kilòmetres de casa.

També he conegut què vol dir ser sobtadament més pobre encara, mirar les despeses i retallar les supèrflues, començar a pensar en prescindir de la línia ADSL. Retornar als plaers petits i senzills, als plaers que no volen dir comprar ni vendre. Caminar. Passar de llarg davant dels aparadors, buscar espectacles de carrer com els emocionants Kamchàtka, i caminar.



No llegir diaris ni tan sols premsa virtual, caminar. No escoltar la ràdio on garlen els diputats o els qui pretenen esdevenir-ne, caminar. Ignorar-los i caminar. Seure en un prat sota la llum de la tarda a llegir Las noches lúgubres de l'Alfonso Sastre i quan fosqueja, caminar.


Parlar una estona a la taverna del poble mentre faig un cafè i en acabat, caminar. No anar a votar, caminar. O votar en blanc, i seguir caminant.

Em queden tres coses per fer: seguir caminant, transformar el món -sense diputats-, viure.

7 d’oct. 2010

La mar, vista des de la Cerdanya

El vespre s'apressa un xic cada dia. L'horabaixa i la tardor omplen el món amb els seus fills d'ombres. Un cop de vent sobtat sorgeix del bosc, com una fera freda. Dimarts passat em va encalçar l'ombra passada la font de Talló, avui hi he arribat que ja era nit closa. Les passejades de la tarda s'abreugen i es faran minses, de padrina xacrosa.



Puc ser condescendent amb mi mateix quan em veig menut i sol, en aquest món tan ampli. Els cims enormes, el cel tan extens, la volta ennuvolada tan alçada i rotunda. De vegades sento com si els ulls se m'enlairessin per guaitar-me de lluny. I em veig esquifit, tènue, vague. Sé que és el meu cos aquest que tresca pel caminet, més maldestre si fa massa pendent.

Els homes nascuts vora el mar sempre l'enyorem. De vegades vull creure que me'l toparé de seguit, tot just darrera el proper revolt. També és cert que quan torno a la ciutat no penso en el mar, no el visito. Però quan en sóc lluny l'estranyo. Si sé on és el mar sembla que m'orienti, i no ho sé fer amb ni amb cims ni amb collades. De petit, ma mare em deia cul del Jaumet, cul de mal seient, malcontent. M'ho podria tornar a dir.

No sé perquè, els dos darrers llibres que he pres en préstec a la biblioteca de Bellver -que ara endrecen i posen a to- tracten del mar. Assegut en un racó assolellat del camí de Bor, llegeixo una novel·la negra gruixuda, l'acció de la qual transcorre a la Costa da Morte. No conec l'autor, i la vaig escollir perquè tractava de mariners i de la mar, i perquè és de Siruela.

Les descripcions del mar gallec oculten part del meu paisatge. És un efecte òptic: quan miro la pàgina no veig tota la vastitud ceretana. Quan alço els ulls trobo un vol de voltors molt amunt. És evident que han fet una mitja lluna a l'aire per a contemplar-me. Després segueixen enllà. Intento imaginar com dec ser, vist amb uns ulls de voltor.

En aquesta hora de la tarda, la meva ombra és molt més llarga que el meu cos. Sóc l'agulla del rellotge solar, diu que m'aixoplugui. M'aixeco per marxar. Descobreixo a la meva silueta el perfil de les escultures de Giacometti, els homes dèbils de potes esprimatxades. Éssers que deixen de ser, presències tan metafísiques com un fantasma, un temor, una cosa que camina mentre es descompòn a l'aire. Homes que són terròs de sucre fonent-se al cafè.

De baixada trobo una bassa menuda, silenciosa. Hi llenço una pedra. Assegut a la gatzoneta contemplo com es marceixen les ones que he provocat. Només he creat un mar efímer, de joguina. Dins meu no hi ha cap espurna del déu creador. Demà -si fa bo i torno a llegir en aquest prat- duré Las noches lúgubres de l'Alfonso Sastre. El vaig rebre ahir, provinent de l'Amazon. El transportista em va trucar per preguntar quan i per on podia passar, i li vaig dir: en horari escolar, no tens pèrdua perquè treballo a l'escola del poble. De manera que al sobre hi havia una lacònica inscripció: Escuela del Pueblo.

És amb aquest ressò comunista que m'ha arribat un text inquietant sobre uns vampirs dels anys cinquanta, en aquella Espanya trista. Torno a sentir-me minso. Tot i ser l'animal més perillós que es mou pel planeta, sempre tenim el mateix malsòn: que no hi hagi un depredador molt superior encara. Per aquest motiu deuríem inventar els vampirs.

Quan torno a casa els divendres, un cop passat l'Alt Urgell es comença a veure la plana de la Noguera. La miro des de molt amunt i penso que podria ser el mar.

5 d’oct. 2010

El cementiri inquiet de Bellver

La Cerdanya és la versió burgesa del Pirineu, el Pirineu cartesià. La vall és dòcil i blana, airejada. Pirineu domesticat, culte i cultivat, sembrat en racionals fileres de xalets dibuixats, proveïts de tecnologia domòtica i amb l'aixella neta, quatre gotes de perfum francès.


Un xic a l'oest hi ha l'abrupte Pallars, el salvatge i l'anàrquic: res a veure. El Pallars de congostos llòbrecs, d'ombres agudes i espectrals on hi trobes l'animal abismat i l'escurçó.

No, la Cerdanya és l'Eixample pirinenc. Les vessants són arrodonides i càlides com la panxa amable d'una dona de cinquanta anys. A la casa, al capvespre: mentre el pare contempla la posta assegut a la butaca de ponent, la filla gran palpa lànguidament unes notes de Schubert al piano de dalt. La mare dóna les darreres instruccions per al sopar a la xicota peruana. I el nen, d'amagatotis al porxo, enceta un esqueix de marihuana holandesa. El Porsche Cayenne dorm al garatge, poderós i pacient com un rinoceront de ferralla.

Però no obstant...

Si la Cerdanya és tan ordenada i serena, hom pensaria que els seus cementiris són -com diu l'amant dels tòpics- un lloc de pau i de repòs, de tranquil·la solemnitat, de fragància de gespa. I no obstant, no és així.


Philippe Ariès explica a la Historia de la muerte en occidente (Acantilado) la llarga i complexa cronologia dels cementiris, els rituals funeraris i els costums que rodegen l'agonia, la mort i els sepelis. Llegint-lo, descobreixo que el cementiri no ha estat mai el lloc de la pau, sinó un punt de tensió constant.


Aquesta tomba encerclada de reixes promou la inquietud: serveix per a protegir el difunt, o perquè els vius se sentin separats d'ell? Perquè estan esberlades les frontisses? La primera impressió ens diu que aquell qui va trencar la porta ho va fer des de l'interior, empenyent cap al defora.

Però no obstant, el tanatori més proper és extraordinàriament contemporani. Fins que no en llegeixes la petita placa de l'entrada, podries pensar que és fins i tot un xalet oportunista, adossat a la tàpia del cementiri.
Ofereix un aspecte assèptic, minimalista i funcional.Vista des d'aquí, la mort sembla un tràmit administratiu, senzill i informatitzat.

Aquests moderns tanatoris són fàcils de confondre amb una oficina d'informació turística, un centre d'assistència primària o una delegació del consell comarcal. O una moderna, ecològica i eficient deixalleria municipal.


A la carretera que mena a Éller des de Bellver, et topes la deixalleria de la zona, que remet als tanatoris: amagada muntanya amunt i rere un revolt tancat. És un paratge estrany, inesperadament despoblat de vegetació. El vent bat la vessant, i encara que disposa d'una amplíssima vista sobre la vall, és un indret discret, ocult. Hi ha un silenci esfereïdor i el cel és enorme, vastíssim. Som en un racó lunar de la Cerdanya.


Hi aturo el cotxe, i quan he plantat els peus a terra me n'adono que tinc pipí. Tot i que és completament obert, sense cap recer, faig el pipí tranquil·lament, dempeus allà enmig. Perquè en realitat, tot m'amaga i em protegeix: aquest lloc és a cobert de la vista. Aquest lloc s'amaga a sí mateix. Ningú no vol veure la immensa muntanya de deixalla que genera el petit paradís dels bells paisatges, els xalets i els estiuejants de molt alta categoria.

De tant en tant i al capvespre, o bé de matinada i abans no despunti el sol, el camionet blanc de la brossa tresca carretera amunt per dur-hi el secrets llençats. Tan veloç, blanc i rabent com les ambulàncies que duen els moribunds fora del paisatge.


Mentre em cordo els pantalons em retorna a la ment el cartellet frugal i maldestre que parla del robatori de flors als sepulcres. Sobtadament, se m'apareix un ésser llefiscós i furtiu, una alimanya vagament humana. És el menjador de rams i corones de difunts.

1 d’oct. 2010

La mort a la Cerdanya

Has de convidar el vampir a casa perquè et mossegui. Perquè allò que desitges, sense saber-ho, és que se't beguin la sang en una nit llarga, de lluna blanca. La mort no és mai una visita inesperada: és la teva convidada.


La carretera que mena de Bellver a Puigcerdà té uns quants cementiris a frec de l'asfalt. És possible que anys enrere fossin a tocar de caminots polsegosos, que només transitava el carro dels morts de tant en tant, quan duia el fato. Però els atzars van així, i ara s'aboquen a la carretera, perquè la mort pugui viatjar més veloç i més segura pels meandres enquitranats.

Qualsevol objecte sotmès a la llum (del sol, de la ciència, de la veritat) projecta una ombra que és més nítida i més densa com més intensa sigui la llum projectada. Un paisatge bell i harmònic com aquest, per tant, deu amagar també harmònics horrors, obscurs perfils, densa penombra. L'ombra silenciosa i estranya de la vella consanguinitat, i del secret antic.

Aquest maliciós gravat fou atribuït a Dürer, perquè duia una matusseria imitació del seu anagrama. Després hom ha decidit donar-li l'autoria a un autor desconegut, no anterior al segle XIX.

Què diu el rostre esglaiat del llindar, a l'ermita de Sant Serni de Coborriu? Llegeixo astorat a la guia per a turistes i caminadors que el relleu prepresenta un home en actitud d'orar. Però el redactor era miop, o bé una fe eixorca el va fer cec a l'evidència: la porta de l'ermita dóna al vell cementiri de les tombes derruïdes, avortades, engolides per l'herba. El rostre a la pedra és pres d'un deliri pànic que l'ha paralitzat.


Pel caminet baixa una noia atlètica, armada amb els atuells dels ciclistes, rabent sobre les dues rodes. El xiscle d'una cigala il·lumina l'aire i després una gralla. Pel caminet baixa, poc després, l'agulla del sol. Se'n va cap al forat de la Seu, on rebenta l'aire amb esgarips taronges, malves, morats.


Els arbres morts alcen les branques al cel. Corrompuda i leprosa, la fusta penja entre els dits d'estelles. Sona el telèfon per dur notícies velles i poc boniques. El camí fa tanta baixada que deixo el motor en punt mort. M'aturo. Embolico una cigarreta i l'encenc. Convido el fum perquè visiti les meves entranyes, forats dins del meu cos que jo no veuré mai. Demà a les nou toca la sessió sobre els ecosistemes marins, i em penso que els hi posaré el documental de la BBC sobre els grans taurons del sud d'Austràlia, tan llunyana i tan bella.